Conèixer el pacient, primer pas per garantir la dignitat

En el marc de les sessions clíniques que la Fundació Mutuam Conviure organitza periòdicament, Ester Tarragó, professional del PADES - Manso, un recurs sociosanitari d’àmbit domiciliari que Mutuam ofereix contractat per CatSalut, va impartir la xerrada 'Model i Teràpia de la dignitat aplicat a les cures pal·liatives'. 

La dignitat és un dret inherent a la persona, també, òbviament, en l’etapa de final de vida. Però, què vol dir ‘dignitat’ i com es fa efectiu el seu respecte en el marc de les cures pal·liatives? Aquesta qüestió a què tant sovint es veuen confrontats els i les professionals que es dediquen a l’atenció de persones dependents no és senzilla, ja que el concepte de dignitat depèn de cada individu i, per tant, la manera d’aplicar-la en el dia a dia variarà en cada cas.

Tot i que es tracti d’un concepte ambigu, subjectiu i multidimensional, sobre el qual no hi ha un consens, podríem definir la dignitat com la importància de ser respectat sense transgredir certs límits. No es tracta ni molt menys d’un concepte nou, però sí que ha patit una important evolució al llarg de la història. Des de la idea clàssica de dignitat associada al prestigi de l’home, el concepte es va vincular, en l’Edat Mitjana, a la relació entre l’home i Deu, en el Renaixement, a les seves capacitats tècniques, artístiques o intel·lectuals, i, en la Il·lustració, a la seva llibertat, racionalitat i moralitat. Actualment, s’entén com una qualitat que pertany a qualsevol ésser humà i està inclosa com a principi bàsic en la Declaració Universal dels Drets Humans i en nombrosos codis deontològics de professions de l’àmbit social i sociosanitari.

La paraula dignitat ressona, especialment, en el món de les cures pal·liatives, i els treballadors que en formen part es pregunten sovint com ho poden fer per respectar-la en les seves pràctiques quotidianes. L’objectiu de les cures pal·liatives ha de ser sempre el de millorar o mantenir la qualitat de vida del pacient i alleugerir els seus símptomes, així com ajudar-lo a viure la mort com un final natural. Malgrat la falta de criteris clars pel que fa a la presa de decisions en aquesta etapa final, sí que la tendència general condemna l’aferrissament terapèutic com a mala praxis i greu atemptat a la dignitat de la persona.

Diversitat d’eines per als professionals

En l’àmbit de la salut, conviuen diferents models basats en la dignitat. Entre ells, hi ha el del psiquiatre canadenc Harvey Max Chochinov, per a qui existeix una relació directa entre el desig de morir del malalt terminal i la pèrdua de la dignitat. Aquest model ofereix com a eina d’avaluació un inventari de la dignitat del pacient. Integrat per 25 ítems diferents, té com a objectiu detectar i mesurar les fonts de malestar relacionades amb el sentit de dignitat al final de la vida. Així mateix, existeixen dues eines més d’avaluació que val la pena destacar. D’una banda, la pregunta de la dignitat que el professional hauria de plantejar al pacient quan el coneix, però també durant el seu seguiment: “Què hauria de saber jo de vostè, com a persona, per poder oferir-li la millor atenció possible?”. De l’altra, el que es coneix com a ABCD, on A té a veure amb mantenir una actitud sense judicis; B, amb la manera de comportar-nos interessant-nos per la persona; C, amb la compassió entesa com a empatia i desig d’alleujament del patiment i D, amb el diàleg concebut com a escolta activa.

De tot això, se’n desprèn que, donat que cada pacient és únic i també ho és la seva idea de dignitat, cal conèixer-los a ell i a la seva família per tal de conciliar aquestes concepcions amb les de l’equip que l’atén en benefici de la persona. Els professionals han de tenir present que molts cops, en la seva pràctica diària, poden esdevenir una amenaça a la dignitat del pacient i han de prendre consciència d’aquelles accions que el poden afectar d’acord amb la seva personalitat i valors.  Ara bé, tot i que molts professionals potser no coneguin el model Chochinov com a tal, la majoria l’apliquen sense ser-ne conscients, ja que preservar la dignitat dels pacients és l’essència de la seva feina i és el que fa que constantment es qüestionin com poden portar a terme les seves intervencions per fer-la efectiva.