Vacunes i pseudociències

Novembre 20, 2020

El reconegut epidemiòleg Antoni Trilla va impartir una sessió sobre les vacunes i els moviments negacionistes en el marc de la Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives que organitza la Fundació Mutuam Conviure, a la qual està vinculat com a membre de la Comissió Tècnica Assessora. Aquest curs, que s’ofereix des del 1998, està dirigit fonamentalment als professionals sanitaris del Grup Mutuam i té com a objectiu contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari.

Més enllà de la situació generada per la COVID-19, en la qual ens hem acostumat a sentir a parlar en qualsevol espai sobre investigacions de possibles vacunes, el cert és que en els darrers anys hem constatat com han pres rellevància veus que qüestionen l’eficàcia i la seguretat d’aquestes, assolint un nivell d’influència social considerable. Això es reflecteix, per exemple, en el fet que alguns pares i mares decideixen no vacunar els seus fills. Davant d’aquest fenomen, val la pena recordar que les vacunes són les responsables d’alguns dels avenços més importants que s’han fet en el camp de la medicina. Entre aquests, podem destacar-ne l’eradicació de la verola, l’eliminació de la pòlio i el xarampió i, de manera més general, la disminució de la mortalitat infantil i l’augment de l’esperança de vida.

Les dades del Instituto de Salud Carlos III ens mostren com la introducció a l’Estat espanyol de la vacuna contra la poliomelitis l’any 1963 va fer caure en picat el nombre de casos i com aquest va anar disminuint encara més en paral·lel a l’extensió de la cobertura. Així mateix, les vacunacions contre el xarampió i la rubèola van aconseguir que entre l’any 1983, quan es van començar a aplicar, i el 2010, els casos es reduïssin en un 99,9 %.

L’Organització Mundial de la Salut ha assenyalat en nombroses campanyes recents que les millores higièniques i sanitàries actuals no impedirien que moltes malalties infeccioses eliminades reapareguessin en cas que s’abandonessin les vacunacions. Les dades sobre el xarampió al Regne Unit, per exemple, posen de manifest que el descens continuat del percentatge de població vacunada que es va produir fins al 2004 es va traduir en un increment de casos confirmats de la malaltia en els anys posteriors. Respecte als suposats riscos de les vacunes sobre els que ens adverteixen els detractors, seguint amb el xarampió, les dades demostren que un 30 per cent dels infants que el tenen poden patir complicacions, mentre que tan sols un 0,34% dels vacunats experimenten algun tipus de reacció.

Entre mitjans dels 90 i mitjans de la primera dècada d’aquest segle, observem com en alguns països desenvolupats es produeixen descensos importants en el percentatge d’infants vacunats de xarampió. Tot i que la tendència s’ha invertit, veiem que el 2015, a Itàlia, encara hi havia un 15% de menors d’un any sense vacunar i, a França, un 9 %. Com a conseqüència d’això, ens trobem que els casos de xarampió a Europa s’han disparat en els darrers anys, passant dels 5.273 del 2016 als 82.596 del 2018, any en què van morir a causa d’aquesta malaltia 72 persones.

Aquesta situació fa més necessari que mai recordar l’importantíssim paper de les vacunes en la salut pública: en la protecció dels vacunats, en la dels no-vacunats (gràcies a la immunitat de grup) i en la prevenció del càncer i altres malalties relacionades. Tal i com ho recull l’OMS, la reticència a la vacunació és complexa, té característiques específiques en cada context i varia segons el moment, el lloc i la vacuna. A més, està relacionada amb factors com la confiança, la comoditat i la seguretat. A Catalunya, un estudi realitzat el 2015 va posar de manifest que un 9% de la població dubtava de la vacunació sistemàtica i un 1 % la rebutjava. Aquesta reticència està relacionada, d’una banda, amb diferents elements contextuals, com poden ser l’entorn mediàtic; els grups de pressió i els personatges influents; la religio, la cultura i l’estil de vida; factors socioeconòmics; les polítiques sanitàries públiques o la indústria farmacèutica. D’altra banda, amb factors individuals i de grup, com l’experiència amb vacunacions prèvies; coneixements -no sempre científicament rigorosos-; confiança en els professionals i en el sistema sanitari; la percepció del balanç risc – benefici; i l’acceptació de la vacunació com a norma social.

Tot aquest ventall de factors fa que no puguem parlar d’una estratègia d’intervenció única per afrontar la reticència a la vacunació. No obstant això, sí que tenim clar que les estratègies més efectives són les que es basen en el diàleg i integren múltiples components. Entre aquests, hi pot haver la participació de líders i persones socialment influents, la mobilització social -la normalitat és vacunar-se-, la presència en els mitjans de comunicació, l’accés més fàcil a la vacunació o la formació dels professionals per tal que informin millor a la població.

Entorn del debat sobre les vacunes, val la pena diferenciar entre l’escepticisme com a mètode i el negacionisme com a posició. Els escèptics analitzen els estudis i les seves conclusions, accepten les evidències i respecten la ciència. En canvi, els moviments anti-vacunes, com a exemple de negacionistes, defensen una idea senzilla que, suposadament, dona resposta a molts problemes i malalties sense cap fonament científic. Alhora, solen defensar la seva persecució per part de governs, farmacèutiques i comunitat acadèmica i, per a les seves demostracions, habitualment fan ús de testimonis anecdòtics en comptes de treballs de recerca científica. Algunes de les tècniques que fan servir per enganyar són la corrupció del lleguatge -amb l’ús de noms que confonen o citant organismes propis irrellevants però amb grans denominacions-, la creació d’un fals debat, la utilització de falsos experts, l’ocultació dels motius que fan que no siguin independents respecte a aquesta qüestió (econòmics, ideològics, necessitat de notorietat, etc.) o l’empara en teories de la conspiració.

Com ja hem assenyalat, els mitjans de comunicació juguen un paper cabdal en la difusió del moviment anti-vacunes. Sota el principi de la imparcialitat informativa i reclamant la igualtat d’oportunitats, els seus portaveus aconsegueixen espais en premsa, ràdios i televisions. Ara bé,que dues posicions diferents s’expressen de la mateixa manera no significa que la veritat estigui en un terme mig. A més, ens trobem que a les xarxes socials qualsevol persona pot publicar el que vulgui sense necessitat de ser rigorós i que molts usuaris donen més credibilitat a un vídeo d’una font desconeguda que troben navegant per Internet que a la pàgina web d’una institució reconeguda.

Davant de tot això, és difícil articular una única resposta per fer front als moviments anti-vacunes. Discutir científicament amb els negacionistes és totalment inútil, ja que no estan interessats en la veritat, ni en les dades ni en cap discussió informativa; només estan interessats en que la seva visió del món sigui l’única. El millor que podem fer, doncs, és ser pacients, explicar i exposar a la llum pública les seves tàctiques i mètodes adreçats a frustrar qualsevol discussió legítima.

Antoni Trilla

Cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l'Hospital Clínic, catedràtic i degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure i coordinador del Comitè d'Experts per a la Transformació del Sistema Públic de Salut


Deixa un comentari