Unitats de convivència: més que una llar col•lectiva

Març 10, 2016

Les unitats de convivència són uns recursos assistencials que donen resposta a les necessitats de persones en situació de dependència anant un pas més enllà en la qualitat de l’atenció. Es tracta d’uns espais on es fomenta l'autonomia i competència d’aquells que hi conviuen tot oferint-los el suport que requereixin per al desenvolupament de la seva vida quotidiana.

Diversos estudis posen de manifest que les persones grans es decanten per encarar el procés d'envelliment en el seu domicili particular, allà on han viscut durant més temps al llarg de la seva vida, fins que sigui imprescindible abandonar-lo. Per això, a finals dels anys 70 i principis dels 80, sorgeixen a Europa aquest tipus d’unitats conformades per un grup de persones grans amb cert grau de dependència a qui es presta assistència en un entorn més reduït, quant a mida, que un centre residencial. Aquests espais estan dissenyats com un domicili, però amb la diferència que els residents compten amb suport per a la realització d'activitats de la vida diària i reben ajuda per adaptar-se al medi i poder interaccionar amb ell.

En aquestes unitats, es busca una autonomia col·lectiva; és a dir, la participació activa de les persones que hi viuen. Aquestes porten a terme programes d'activitats per prevenir i disminuir el deteriorament cognitiu que, a més, estan relacionats amb la convivència diària i les rutines quotidianes. El concepte d’autonomia col·lectiva que s’hi posa en pràctica també valora el fet que hi hagi presència de familiars i voluntaris per crear un lligam comunitari de manera reconeguda (és a dir, d’un entorn de confiança). Aquesta es produeix en alguns moments del dia, en què parents i amics dels residents i voluntaris col·laboren amb els professionals a l'hora de portar a terme les activitats que es desenvolupen a la unitat, tant pel que fa a tasques de la vida diària -per exemple, parar taula- com per a aquelles més lúdiques, com jugar a jocs de taula.

Un concepte de resident diferent

Per últim, l'autonomia col·lectiva té en compte la relació de les persones que formen part de la unitat amb el personal especialitzat d'ajuda i atenció. Es tracta d’una relació que té un transfons terapèutic, que implica no intervenir de manera assistencial, com tradicionalment s'ha fet, sinó intervenir de manera que la persona que hi viu sigui responsable fonamental de la seva vida i la seva autocura. El rol del cuidador és aquí el d’acompanyar, animar i supervisar en les tasques que ha de fer el subjecte.

En definitiva, es tracta d’un recurs assistencial que es basa en el model d’atenció centrada en la persona, que té en compte els diferents tipus de necessitats dels residents i la seva qualitat de vida, incorporant-hi principis com els de l’autonomia o la dignitat.

Amb la col·laboració de, Montserrat Ceballos, terapeuta ocupacional del Centre Residencial Mutuam Collserola


Deixa un comentari