Les urgències en persones que es troben al final de la seva vida (II): emergències

Juliol 8, 2016

En el marc del 26è Curs de Formació Mèdica Continuada organitzat per Mutuam, la doctora Carme Sala va parlar sobre les especificitats de les urgències en malalts pal·liatius. Durant la segona part de la seva ponència, ve centrar-se en les emergències clíniques clàssiques i en com abordar-les.

Mentre que en una crisi s’ha d’intervenir sempre, segons Carme Sala, en una emergència s’han de tenir en compte diversos factors abans de fer-ho: l’estat general del malalt, la comorbiditat, la percepció del pacient sobre el seu futur i què és el que vol, l’estadi en què es troba la malaltia i quin tractament té (si és efectiu, quins efectes secundaris té...), el lloc d’atenció, etc. Com a exemples d’emergències, la ponent va esmentar les fractures o hemorràgies. En aquests casos, va afirmar, cal instruir la família i oferir-li el suport per donar-hi resposta en cas que el malalt no es trobi intern en cap centre. "Tot això s’ha d’integrar en els objectius terapèutics que haurem establert d’acord amb el pacient", va assenyalar.

Sala va advertir que, tot i que el sagnat no sigui molt freqüent, té un gran impacte i cal identificar els malalts de risc i donar-los la medicació que haurien de prendre en cas que es produís. "El més important és que no els podem abandonar", alertà. Respecte el debat en torn quanta informació ha de tenir el pacient sobre una hipotètica mort per aquest motiu, va dir que aquest és un tema en discussió.

Pel que fa als malalts amb metàstasis òssies, la ponent va advertir que cal preguntar-se si hi ha risc de compressió medul·lar o de fractures i si necessiten que se’ls facin exploracions i se’ls tracti abans que es produeixin. "Hem d’estar alerta dels símptomes, per exemple, un canvi en el dolor, perquè en depèn la seva mobilitat i haurem de fer actuacions molt urgents", recomanà.

L’obstrucció intestinal és una altra causa d’urgències. Pel que fa l’abordatge terapèutic el primer que s’ha de plantejar el professional mèdic, segons Sala, és fer cirurgia quan hi ha un únic nivell i el malalt té un bon estat general, no té carcinomatosis peritoneal ni molt mal pronòstic a curt termini. En cas que no es pugui fer, va recordar que hi ha el tractament etiològic i quan cap dels dos és possible, queda el tractament simptomàtic amb corticoides, analgèsics, antiemètics, etc. La sonda nasogàstrica té unes indicacions molt concretes i limitades en aquest tipus de malalts, afegí.

La hipercalcèmia és la complicació metabòlica més freqüent i s’ha de decidir tractar-la en funció dels símptomes i del pronòstic, assegurà la ponent. Va explicar també que el tractament amb bifosfonats és molt efectiu i té un gran impacte en la qualitat de vida i que s’haurà de decidir si se segueix un tractament de manteniment per prevenir les recurrències.

Una emergència molt habitual en els malalts oncològics, explicà Sala, és la síndrome de vena cava superior i el tractament ha de fer-se amb corticoides en dosis altes i valorar el tractament radioteràpic. Les convulsions també són un problema freqüent en els malalts terminals i responen a causes diverses. El tractament agut, exposà la doctora, és amb benzodiazepines i després s’ha de valorar si cal un tractament de manteniment amb anticomicials.

Prevenció i coordinació

Abans de tancar la sessió, Sala va recordar que la majoria de malalts pal·liatius que pateixen crisis, estiguin a casa o en un centre, acaben molt sovint a urgències i va qüestionar la idoneïtat del lloc per oferir el tipus d’atenció que necessiten, ja que els seus professionals no són els que estan millor preparats per decidir sobre aquests pacients.

"Hem de canviar el model, ser capaços d’ajustar-nos a la situació, buscar indicadors que ens ajudin a identificar aquests malalts i atendre’ls degudament". La doctora Sala va concloure que cal avaluar d’una manera acurada i llavors planificar i organitzar els diferents recursos sanitaris per atendre el millor possible la persona, i va recordar que les decisions s’han de compartir amb el malalt i la família, tenint present que les prioritats canvien quan s’arriba al final de la vida.

Amb la col·laboració de la Dra. Carme Sala Rovira, cap de la Unitat de Cures Pal·liatives del Consorci Hospitalari de Terrassa