La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons... per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí