Ictus: senyals d’alarma per a una reacció immediata

La majoria de nosaltres hem sentit a parlar de feridures, apoplexies, trombosis, vessaments i embòlies cerebrals, però no sempre som conscients que tots aquests termes es refereixen a una mateixa malaltia que, en la terminologia científica, s’anomena ‘ictus’. Ocasionada per una alteració de la circulació de la sang al cervell, aquesta patologia afecta entre el 4 i el 8 per cent de la població de l’Estat espanyol. En un 80 per cent dels casos, es tracta d’una isquèmia cerebral —les cèl·lules moren per una manca d’oxigen derivada d’una falta d’irrigació sanguínia—; en l’altre 20 per cent, parlem d’hemorràgia cerebral —el trencament de les artèries fa que la sang es filtri al cervell i li causi danys. Tant en uns casos com en els altres, les conseqüències, si no s’intervé a temps, poden ser molt greus.  Conèixer els factors de risc i els símptomes és la millor manera d’estar preparats per actuar davant d’aquesta malaltia cardiovascular que pot tenir greus seqüeles.

Per això, resulta essencial que coneguem bé els senyals d’alarma i que sapiguem com actuar de manera ràpida. Hem de tenir en compte que cada ictus és diferent i també la manera com afecta a qui el pateix. Així, els símptomes depenen de la zona i volum del cervell afectats i de l’estat de salut general de la persona. No obstant això, convé conèixer-ne els principals per poder acudir a un centre mèdic al més ràpid possible davant la sospita que tenim un ictus. Les senyals d’alarma que hem de controlar són: debilitat o adormiment d’un costat del cos o de la cara; dificultat de visió en un ull o en tots dos; dificultat per parlar o comprendre el llenguatge; mal de cap molt intens o sobtat, diferent a l’habitual; i vertigen o inestabilitat, especialment quan s’associen a algun dels símptomes anteriors.

Qualsevol persona pot tenir un ictus, però s’han identificat diversos factors que fan que hi estiguem més o menys predisposats. Un d’ells és l’edat. Així, a mesura que ens fem grans, augmenten les nostres possibilitats de patir-ne. Respecte al sexe, cal assenyalar que les dones, per qüestions hormonals, estan més protegides contra la malaltia que els homes fins a la menopausa. Després, però, el risc s’iguala. Si bé en aquests factors no podem incidir, n’hi ha d’altres que sí que són modificables. Es tracta de la hipertensió arterial, la diabetis, el colesterol elevat, l’obesitat i el tabaquisme.

D’això, resulta fàcil deduir que podem tenir un paper actiu en la prevenció. Abans de recórrer als tractaments farmacològics per controlar els factors de risc, cal que ens assegurem que portem un estil de vida saludable i que modifiquem els nostres hàbits si no és així. No podem oblidar que la dieta mediterrània és una gran aliada contra aquesta malaltia i moltes altres. Concretament, una ingesta abundant de cítrics, hortalisses, verdures de fulla verda i oli d’oliva ens protegeix de l’ictus isquèmic. Així mateix, és recomanable reduir el consum de greixos saturats i de trans, i incrementar el de greixos monoinsaturats i omega 3.

A banda d’una bona alimentació, és important també incorporar l’activitat física com un hàbit que ens ajudarà a reduir el risc cardiovascular. És aconsellable, en aquest sentit, fer entre 30 i 45 minuts d’exercici aeròbic (com caminar, córrer, pedalar o nedar) la majoria dels dies de la setmana complementat amb un entrenament de força per augmentar la massa muscular. A més d’això, cal controlar el pes, limitar el consum d’alcohol i deixar de fumar en cas que tinguem aquest hàbit.

I després, què?

A la persona que ha tingut un ictus, se li apliquen unes mesures generals per disminuir les complicacions i evitar el deteriorament que es pugui produir en les primeres hores que consisteixen en el control de la pressió arterial, la febre, l’oxigenació i la glucosa. Després, el tractament que rep té com a objectiu reduir el risc de tenir un altre episodi i depèn del tipus d’ictus que hagi tingut. Quan s’aconsegueix que el pacient s’estabilitzi i en cas que tingui seqüeles, se’l passa a un procés de rehabilitació, en què intervé un equip multidisciplinari, per tal d’intentar que recuperi les seves funcionalitats.

Per tant, patir un ictus no és sinònim de perdre capacitats si som capaços d’identificar-lo ràpidament i d’actuar amb celeritat. Tanmateix, és una malaltia greu i el millor, com sempre, és controlar els factors de risc que són a les nostres mans per prevenir-la.

Amb la col·laboració del Dr. Domènec Gil Saladié, Neuròleg