Els reptes del futur de l’atenció a les persones grans

Javier Yanguas, director científic del Programa de Gent Gran de Fundació "la Caixa", va impartir una de les dues conferències de la Jornada d'Atenció a la Dependència organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Gerontòleg i doctor en Psicologia, el ponent va parlar d'alguns dels reptes que té l'abordatge de l'envelliment i es va centrar de manera especial en allò relatiu a les cures.  

Les darreres dècades hem viscut un augment enorme de l'esperança de vida, que va acompanyat d’una transformació del cicle vital de les persones. L'envelliment s'està fent més complex i ja no podem entendre’l com una única etapa, sinó que es tracta d’un procés integrat per diferents etapes, malgrat que els manuals de psicologia evolutiva encara no ho recullin. Les persones que entren en l'envelliment, al voltant dels 65 anys, estan en una etapa de desenvolupament personal i de creixement i, per això, és necessari que canviem la nostra imatge de la vellesa.   

Així doncs, hem de partir del fet que hi ha velleses diferents amb etapes diferents dins del procés d'envelliment. Per a moltes persones la vellesa pot suposar 20 o 25 anys de vida i, en aquest període, poden passar-hi moltes coses. Per això, en l'atenció a les persones grans necessitem introduir qüestions relacionades amb el projecte vital, amb el sentit, amb l'assoliment de la vida plena.  

Transformacions socials

Ara vivim més temps i amb millors condicions de salut, però amb major dependència. Tenim més malalties cròniques, que ens posen dificultats, i més necessitats complexes de cures. Alhora, socialment, cada cop ens trobem amb més formes de convivència diferents, amb més llars unipersonals, més aïllament, més soledat, més relacions intergeneracionals i menys d’intrageneracionals (perquè cada cop hi haurà menys persones en una mateixa generació) i amb uns vincles de cures i d'acompanyament cada cop més dèbils. Si no canviem la tendència, anem cap a una societat cada cop més individualista, en què la comunitat es fa més fràgil i en què la soledat se’ns dibuixa com un gran repte.

No podem obviar que estem presenciant una transformació de les xarxes familiars sense precedents. En l’escenari de futur proper, hi haurà més parelles amb ambdós membres fràgils i amb necessitat de suport per a les cures, parelles amb menys fills i més lluny d'on viuen, una reducció del nombre de matrimonis, un increment del nombre de fills fora del matrimoni... És a dir, estem vivint una revolució en els modes de vida i de convivència. 

Mirada transversal i personalitzada

Tot això ens assenyala que necessitem nous models de vellesa, noves aproximacions. D’una banda, ens trobem amb que ens manca transversalitat. Hem posat molta atenció en allò físic i en allò cognitiu, que és necessari. En canvi, hem posat molt poca atenció en les qüestions relacionals, en el sentit i en la possibilitat o no de viure una vida plena en la vellesa. De l’altra, els models d'atenció a les persones grans que tenim són molt generalistes i ens fa falta una mirada més personalitzada.

Així mateix, m'agradaria que tinguéssim models d'entendre la vellesa menys meritocràtics. És a dir, trobo que, per exemple, el model d'envelliment actiu es basa molt en traslladar a l'individu la responsabilitat sobre la seva vellesa i a mi el que m'agradaria és tendir cap a models més comunitaris. De vegades, seguim entenent la dependència i la necessitat de cures com un fracàs personal i crec que necessitem entendre que la vellesa és diversa i que la dependència no és un fenomen que sempre estigui a les nostres mans evitar. Necessitem una mirada més compassiva del que és la vellesa.

Continuïtat del projecte vital

Crec que hem de passar d'uns models d'entendre el que és una bona vellesa molt basats en el fer a uns models basats en l'ésser, en el projecte de vida de cadascú de nosaltres. En aquest sentit, la missió de les cures hauria de ser acompanyar les persones en les transicions proporcionant-los suports per tal que continuïn portant a terme el projecte de vida que ells i elles desitgen.

Aquest model més basat en l'ésser ens planteja molts canvis. Un d'ells té a veure amb aquesta idea de la vellesa com a moment en què recollim els fruits d'allò que hem sembrat al llarg de la vida i que jo considero massa hedònica. Crec que aquests models són domesticadors i paralitzadors i proposo pensar en la vellesa d'una manera diferent, més compromesa amb els altres i amb les cures, i en què les persones grans siguem agents actius de la nostra pròpia història. D'aquí poc, el 25 per cent de la població serà major de 65 anys i aquests models en què no veiem la participació i el paper actiu de la gent gran en la societat i en les cures crec que no seran adequats.    

Cultura de les cures

Pel que fa a les cures, m'agradaria que fossin un eix vertebrador en la construcció del futur col·lectiu d'aquesta societat. No només per a les persones grans, però també per a elles. Necessitem models que impulsin la cultura de les cures, perquè en aquesta hi ha valors - empatia, renúncia, compromís, perseverança, etc.- que són els valors d'una societat sana.

Actualment, la nostra mirada se centra en allò productiu, que és necessari, però ha de complementar-se amb models que posin sobre la taula els valors inherents a les cures. En aquest sentit, crec que també cal ampliar la manera d'entendre-les. Fins ara, n'hem tingut una visió merament instrumental: canviar el bolquer, banyar, ajudar a posar-se dret... Tanmateix, les cures són també aquesta relació harmònica que establim amb les persones, és tenir cura dels éssers vius i la natura, és la mà amiga que t'ajuda en situacions de vulnerabilitat, són els sistemes públics d'atenció, les residències, l'estat del benestar, etc.

Serveis pròxims, flexibles i enxarxats

El sistema de cures ha d’incorporar nous serveis i ha d’avançar cap a un nou enfoc d'atenció. Hem de cuidar a casa o com a casa, però sempre en un entorn proper. Les cures s'han d'oferir a partir de serveis de proximitat connectats entre ells. Crec que a Catalunya això s'està treballant bé amb projectes com el de les superilles. Pel que fa als allotjaments residencials, temporals o permanents, necessitem integrar en les cures la participació i el compromís de les persones destinatàries i els seus representants. Necessitem models de comprensió de la intervenció des de la complementarietat i que incorporin el sentit que té aquesta en la vida del subjecte.

Així mateix, crec que ens calen models d'atenció que entenguin la relació assistencial des dels drets i la simetria moral. És a dir, mirant-nos als ulls des de la mateixa alçada. Les organitzacions han de ser més flexibles i estar al servei de les persones en situació de vulnerabilitat i necessitem una administració que ens acompanyi. A més, ens fan falta professionals més capacitats, a nivell tècnic però també en habilitats ètiques i relacionals.

Eixamplar el projecte vital

La missió de les cures hauria de ser acompanyar les persones al llarg de les seves transicions, des del seu entorn proper i amb una perspectiva multidimensional. Com a meta, hem de maximitzar el projecte de vida de les persones i que aquest pugui ser realitat malgrat les dificultats i la dependència. En aquesta línia, necessitem intervenir per millorar l'autonomia, però també l'autodeterminació, i també necessitem una perspectiva més anticipatòria i preventiva, així com projectes i recursos que eixamplin les possibilitats de viure, no només de sobreviure.

Per donar resposta a una vellesa més diversa, ens calen més serveis i més diversos, més qualificats i menys segregats, que siguin complementaris i més versàtils i personalitzats. En molts casos necessitem més intensitat en l'atenció. Alhora, ens cal un enfoc més comunitari i, en relació a això, em preocupa el fet que, en el debat de les cures, hi falti una mirada intergeneracional, de responsabilitat sobre el futur. El sistema de cures que tenim no pot donar resposta només a les necessitats actuals, sinó que ha de ser sostenible al llarg del temps.

Debat intergeneracional

Em temo que estem entrant en una època dissonant entre generacions. Estem veient articulistes a la premsa que, cada cop amb menys complexos, posen en dubte la importància de la solidaritat intergeneracional i que assenyalen que la gent jove viu pitjor que la gran. Penso que aquest debat no s'està abordant correctament a l'Estat espanyol i que no hi ha una acceptació generalitzada que cal un canvi de model.

La mirada de l'atenció a les persones grans basada en el compliment dels seus desitjos, que s'ha repetit com una consigna en els darrers temps, crec que cal equilibrar-la. Tothom viu com pot i no com vol, perquè portem a sobre unes motxilles carregades de responsabilitats, entre elles, la de la cura dels altres. La mirada del desig està molt bé com a referent, però hem de llançar un discurs més realista, en el sentit de buscar equilibris entre les parts. Quan abordem el debat de l'atenció a les necessitats hem de parlar del que aquesta societat es pot permetre i penso que això no s'ha fet.

Recuperar ètiques pròpies

Com dèiem, en els darrers temps, el debat de les cures s'està centrant molt en allò instrumental, en que les persones facin activitats, i hem oblidat altres qüestions essencials, com el sentit amb el projecte de vida, que té a veure amb la identitat personal. Així mateix, em sembla que hem adoptat unes ètiques anglosaxones que posen molt d’èmfasi en l’autodeterminació i potser hauríem de recuperar unes ètiques més mediterrànies, amb una visió de les cures com a proximitat, suport, acompanyament...

Com a tancament, subratllaria que penso que estem en un moment molt important i que el debat de l'atenció a les persones grans ha de desbordar la gerontologia i integrar les persones cuidadores i el futur de la nostra societat. Hem de deixar de centrar-nos tant en el continent i fixar-nos en els suports, en les relacions, en la formació i en allò menys perceptible. Hem de tenir clar que velleses diferents necessiten serveis diferents i hem de respondre a aquesta heterogeneïtat i fer-ho des d'un punt de vista realista. En definitiva, hem d’aconseguir moure el sistema de cures cap a un lloc millor d’on és ara.