Experiència d’una psicòloga en un procés d’eutanàsia

La llei de l’eutanàsia aprovada el passat 24 de març al Congrés dels Diputats de Madrid, després de diversos intents fallits i d’anys de recollida de signatures, compta des del 25 de juny amb les regles pràctiques d’ús de la llei a Catalunya. El govern de la Generalitat va crear un decret llei en què es creava la Comissió de Garanties i Avaluació, que és l’ens encarregat d’analitzar i aprovar o denegar cada petició. Està format per juristes, professionals de la medicina, de la infermeria, treball social sanitari, psicologia i representats de la societat civil. Aquestes persones han estat proposades i escollides pels col·legis professionals.
Com a psicòloga experta en cures pal·liatives col·laboro amb la Unitat Funcional de Motoneurona de l’Hospital Josep Trueta. En aquest context, el proppassat agost vam viure la primera experiència de la pràctica de la prestació d'ajuda a morir (PRAM): un home amb diagnòstic d’ELA bulbar amb insuficiència respiratòria va ser el primer pacient en demanar l’eutanàsia, al nostre servei.

En aquest text comparteixo els apunts que vaig fer sobre l’experiència viscuda en primera persona:
Vam poder seguir la pràctica segons el previst: a domicili, amb el neuròleg referent, la infermera de neurologia i jo mateixa. El pacient va escollir ser acompanyat per la seva dona i els seus dos fills. Vam poder fer una acollida i repassar el procediment. Vaig oferir atenció individual a tots els familiars adaptada al moment i segons necessitat. El pacient va ser clar: "estic tranquil perquè els veig tranquils". El fet que el senyor es pogués expressar per escrit fins el final va ser, des del meu parer, fonamental per tenir la seguretat que estàvem respectant la seva opinió i decisió. Ell mateix ens va marcar quan havíem de començar amb els preparatius i considero que els vam poder acompanyar amb molta serenor. No us puc dir si va ser un procés curt o llarg, però sí que va ser intens. Amb "Amor particular" de Lluís Llach de fons, el pacient es va adormir i va poder-se anar aplicant tota la medicació necessària. Es va respectar el pactat amb els fills: se'ls avisaria quan es procedís a començar amb la segona part de la medicació, que provocaria la mort al pare. Van decidir sortir de l'espai, tot i que van tornar a entrar quan s'hi van veure en cor.

Les paraules de la infermera quan va acabar de posar la medicació descriuen a la perfecció el que vaig sentir: "és la mort més dolça que he vist mai". Defineixo el moment com una experiència de dignitat i amor incondicional d'una família al seu pare i company.

Com a psicòloga, va ser un privilegi acompanyar el pacient i la família durant aquests mesos. La capacitat per sobreposar-se a la malaltia, la resiliència que va experimentar aquest home i la fermesa a l'hora de prendre les seves pròpies decisions, així com el respecte de la seva família, han sigut un aprenentatge preciós. Dubto que sempre tinguem famílies que ens ho posin tan fàcil en un entorn tan bonic (enmig d'oliveres entre els galls i les oques), però els acompanyarem tan bé com puguem.

Clara Fraguell i Hernando, Mutuam Girona
Phd - Psicooncòloga - Psicòloga de cures pal·liatives