Estivill: ‘Menys hipnòtics i més rutines’

Gener 8, 2020

‘Quan parlo de la son, noto de seguida que la gent m’entén’. Així arrencava Eduard Estivill, metge i director de la Clínica del Son Estivill i de la Unitat del Son de l’Hospital General de Catalunya, la seva ponència a la 14a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure, en què va abordar la qüestió de la cronobiologia de la son. Després d’un reconeixement als avenços que han fet en aquesta matèria Antoni Díaz Noguera, catedràtic de Fisiologia la Universitat de Barcelona, i Juan Antonio Madrid Pérez, catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Múrcia, va parlar als assistents sobre el que avui dia se sap de la relació entre envelliment, ritmes circadiaris i son.

Estivill va recordar que ‘la salut és una situació que podem aconseguir gràcies a una aportació de situacions externes que estiguin equilibrades’. En aquest sentit, va assenyalar com a condicionants l’activitat i actitud mentals, l’alimentació, l’activitat física i el son i ritmes circadiaris. Després d’aquesta introducció, el ponent va explicar com funciona el rellotge biològic humà. Per fer-ho més entenedor, el doctor es va valer de l’exemple concret d’una pacient de 74 anys a qui van atendre a la Clínica del son. ‘Estava en perfecte estat a nivell físic i mental, però demanava una pastilla per dormir’, va relatar. La pacient va explicar en la consulta que vivia amb la filla, la parella d’aquesta i dos nets, i que acostumava a despertar-se cap a les 4 de la matinada, es llevava per prendre un got de llet i tornava al llit, fins a les 6.30 o 7 hores, que es tornava a despertar. Mantenia una rutina molt activa, tenint cura de la casa i ajudant a la criança dels nens, i habitualment li agafava son tant abans de dinar com després i se n’anava al llit quan encara no eren les deu i es quedava adormida de seguida. Malgrat les queixes de la seva filla que dormia poc i que tenia son en moments del dia que ella considerava que no tocava, a la clínica, segons Estivill, els van fer entendre que l’àvia no patia cap trastorn del son, sinó que vivia una situació molt típica de l’envelliment normal, que és un avançament de la fase de son.

Ritme circadiari

El ponent va explicar que dins del nostre cervell tenim un petit grup de cèl·lules que actua com un rellotge biològic: el nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem. Aquest rellotge, va afegir, està programat genèticament per dormir de nit i estar despert de dia, però té altres maneres de posar-se en hora. ‘Parlem de l’encarrilament del ritme, és a dir, d’estímuls externs que informen aquest rellotge perquè funcioni correctament, com la llum i la foscor’, va apuntar Estivill. Els sincronitzadors, va dir, informen el rellotge i estan interconnectats amb la glàndula pineal, que segrega la melatonina. ‘A cadascun dels nostres òrgans hi ha rellotges, però en disposem d’un de central, que funciona com una mena de director d’orquestra’, va explicar, tot afegint que les entrades que rep el rellotge central són la llum, els contactes socials, l’exercici i l’alimentació. Que aquest rellotge funcioni bé, va afirmar, ens proporciona una bona diferenciació entre son i vigília i això és la base de la cronobiologia.

Estivill va assegurar que la temperatura central del cervell baixa per poder dormir i que aquesta temperatura no es perd sinó que passa a la part més perifèrica del cos. ‘Això és un ritme circadiari, però en tenim més’, va assenyalar, posant com exemples la secreció de cortisol, que a primera hora del dia és alta i després va baixant, la melatonina, els nivells de la qual augmenten a la nit per poder dormir.

Un rellotge biològic envellit

En el cas de la gent gran, va dir Estivill, els rellotges es trenquen, el que anomenà ‘cronodisrupció’ i això, va afirmar, pot donar lloc a situacions patològiques, com les dificultats per dormir a la nit i la somnolència durant el dia. Aquest fenomen està causat, segons el ponent, perquè quan ens fem grans es produeix un ‘trencament dels tres temps’. Tenim un temps intern (rellotge biològic), un temps extern (cicle llum-foscor) i un temps extern social (horaris oficials, jornades de treball, horaris d’oci i dels àpats, etc.), va exposar.

En relació a aquest darrer, Estivill va voler subratllar que els espanyols ‘van curts de son’, que dormen una hora i mitja menys que els portuguesos o els italians i que, per tant, no és un tema cultural del sud com sovint es diu, sinó una qüestió política. ‘La culpa la tenen els polítics que ens manen, que haurien de prendre mesures perquè les escoles acabessin a les 15h i les feines a les 17h, per tal que la gent pogués sopar a les 19h’.

L’expert va afirmar que els rellotges envellits tenen un seguit de marcadors de fragilitat circadiària. Així mateix, va destacar la importància de la regularitat i com s’havia descobert que el ritme circadiari fa que vuit hores després de llevar-nos tinguem una petita necessitat de dormir. ‘Les rutines són imprescindibles per mantenir el rellotge adequadament, però això ho hem perdut’, va concloure. Un altre marcador que, segons Estivill, perden les persones grans és el del contrast dia-nit. Quan ens fem grans, l’exposició a la llum és més petita i el moment en què la melatonina comença a fabricar-se s’ha avançat. Alhora, també va assenyalar que amb l’edat minva la diferenciació entre la temperatura perifèrica i la de l’interior del cervell al llarg del dia i la diferenciació en els nivells de melatonina i de cortisol.

El ponent va admetre que no hi ha una resposta definitiva sobre si l’escurçament del son nocturn i l’augment de les migdiades durant el dia ha d’estar inevitablement lligat a la gent gran com a expressió del procés de senescència del sistema circadiari, però sí que va afirmar que els estudis que s’han fet apunten que això seria així. En fer-nos gran, ens despertem més durant la nit, es produeix un avançament de la fase de son.

Què podem fer

Davant d’aquest fenomen, l’expert va assenyalar que el que podem fer és procurar alentir l’envelliment, intentant reforçar els marcadors circadiaris. En aquest sentit, va parlar d’aconseguir més regularitat (també amb els horaris de menjar), augmentar el contrast dia-nit, contactes socials intensos i activitat física pautada. ‘Menys hipnòtics i més rutines’, va afirmar, tot afegint que  ‘les pastilles no són bones ni dolentes, estan ben donades o mal donades’. Va destacar l’eficàcia per a alguns casos de la melatonina, de la qual va destacar que té un petit efecte hipnòtic i un gran efecte cronoregulador i que pot funcionar com a complement a la fototeràpia o a la cronoteràpia.

Finalment, el primer que cal, tal i com va advertir Eduard Estivill, és disposar del temps necessari per explicar a la persona que arriba a la consulta amb problemes de son què és la cronobiologia i on rau la seva importància.


Deixa un comentari