El paper clau dels logopedes en l’Atenció Intermèdia

Els i les logopedes, són professionals sanitaris especialitzats en la comunicació, la parla, el llenguatge i la deglució, capacitats vitals en la vida de les persones. Per això, tenen un paper fonamental en entorns d'atenció intermèdia, treballant amb pacients geriàtrics, amb malalties cròniques, o en recuperació d’accidents com l’ictus.

En aquesta entrevista parlem amb Aroa Sánchez, logopeda de l’Hospital d’Atenció Intermèdia (HAI) Mutuam Güell, que ens explica com és el seu dia a dia amb aquests pacients, contribuint a que guanyin en seguretat, autonomia i qualitat de vida.

Ens pots explicar en què consisteix la teva feina al HAI Mutuam Güell?

La meva tasca se centra sobretot en l'avaluació i l'educació sanitària de patologies com la disfàgia, la disàrtria i l’afàsia. Les meves companyes, metges o infermeres, em deriven pacients, sobretot si han tingut infeccions pulmonars, perquè valori els riscos que presenten, i doni pautes sobre com han de menjar i beure, tant al pacient com a la família i al personal del centre.

Quins són els tipus de pacients i les patologies que més et trobes al HAI ?

El trastorn que més tracto és la disfàgia, la dificultat a l’hora d’empassar líquids, sòlids o semisòlids. Aquesta és molt comú en persones grans (les principals usuàries del HAI), sigui per la debilitat de la musculatura, o per malalties cròniques com el Parkinson o l’Alzheimer. Això pot fer que hi hagi ennuegaments, o que el líquid vagi als pulmons (broncoaspiració), i si porta restes de menjar o bacteris de la boca, pot causar pneumònia o altres infeccions respiratòries.

També tracto pacients amb afàsia, que és una dificultat en el llenguatge oral, la lectura o l’escriptura, molt comuna en qui ha patit un ictus o altres lesions neurològiques. Aquestes persones saben el que volen dir, però no poden contestar perquè no els arriben bé els senyals neurològics. També pot passar el contrari: parlen molt, però el que diuen no té sentit en el context.

Finalment, també veig pacients amb disàrtria, una dificultat a l’hora de pronunciar els sons, per una debilitat, paràlisi o manca de coordinació muscular, que pot fer que la parla sigui poc clara o afecti el to i la intensitat. La disàrtria és més comuna en malalties neurodegeneratives, com el Parkinson o l’esclerosi múltiple.

Com és la teva intervenció en els casos de disfàgia amb persones grans?

Primer, faig una avaluació per veure si el/la pacient pot tolerar els diferents tipus de líquids i la consistència dels sòlids. Segons el resultat, es fa una adaptació de la dieta. Per exemple, si hi ha risc que els sòlids s’empassin malament, fem una dieta més triturada. En el cas dels líquids, si hi ha risc de broncoaspiració, prescrivim l’ús d’espessidor, ajustant la quantitat necessària. És essencial que el nivell d’espessor sigui personalitzat, no tothom necessita la mateixa texturització! Si ens quedem curts continuem amb risc, mentre que si ens passem, podem fer que el pacient begui menys de forma innecessària.

Si la persona té problemes respiratoris i es cansa mastegant, li pauto una dieta mixta: primer triturat, i després, si ho tolera, sòlid. Mastegar és important per mantenir la musculatura de la deglució i la parla i no perdre funció.

I en el cas de pacients que han patit un ictus, com és el procés?

Els primers mesos són clau per a aquests pacients, i és quan veiem les millores més grans, especialment en la disfàgia, que fins i tot pot desaparèixer. A més d’indicar modificacions en la dieta i tècniques posturals per facilitar la deglució, també recomano exercicis per millorar la coordinació muscular i estimular els nervis implicats. He vist pacients que, després de poques setmanes, ja no necessiten les modificacions inicials. Quan se'ls dona l'alta, els suggereixo que continuïn el tractament logopèdic, i els explico com demanar-lo a la sanitat pública, per seguir progressant, tant en la deglució com en el llenguatge (l’afàsia).

Quins són els reptes més importants que trobes en la teva feina?

El més difícil és tractar amb pacients i famílies que no accepten les modificacions. Moltes vegades no són conscients que tenien aquest problema, i les pautes els poden semblar poc necessàries, sobretot si el pacient no presenta tos, tot i tenir altres signes de disfàgia. Jo entenc que les pautes no agradin, però intento explicar els seus beneficis, i els riscos de no seguir-les. Així i tot, hi ha pacients que decideixen no fer cas de les recomanacions. És frustrant perquè saps que pot tenir conseqüències, però s’ha de respectar la seva decisió.

Quina creus que és la contribució més important dels logopedes en un HAI?

En el meu cas, com que la disfàgia és el que més tracto, la meva contribució principal és evitar infeccions respiratòries repetides que tenen un gran impacte en la salut de les persones. Sovint els pacients han tingut aquestes infeccions de forma recurrent sense saber-ne la causa, abans d’aplicar les pautes. També és molt motivador veure pacients que, després d’un ictus, recuperen la capacitat de deglutir, amb l’efecte que això té per a la seva qualitat de vida.

Creus que la feina dels/les logopedes amb les persones grans és prou reconeguda?

És una feina poc coneguda encara, però a l’entorn sanitari es reconeix cada cop més. Tot i això, penso que en general caldria una presència més gran de logopedes en les residències geriàtriques, perquè no sempre s’apliquen les pautes correctament i de manera personalitzada per evitar riscos.

D’altra banda, la feina dels logopedes a les residències sovint se centra només en la disfàgia, mentre que la parla i la comunicació queden en segon pla. Moltes persones grans perden aquestes capacitats per problemes cognitius, auditius, o debilitat muscular, fet que pot portar a un aïllament, i a un deteriorament general cada cop més gran. Per això, calen més activitats d’estimulació, tant cognitiva com pràctica, i el treball logopèdic aquí és essencial.

Com veiem, la figura dels logopedes en l’atenció intermèdia i geriàtrica és clau per la qualitat de vida de les persones grans i en recuperacions, ajudant-los a tornar al domicili amb menys riscos d’infeccions, més autonomia i qualitat de vida.

Aroa Sánchez

Logopeda HAI Mutuam Güell