Deixem de veure el dolor com una penitència

‘Si als quaranta no et fa mal res, és que ets mort’. Aquesta expressió popular sintetitza bé una idea força estesa segons la qual el dolor és intrínsec a l’envelliment i més val que ens hi resignem. Tanmateix, enlloc no està escrit que haguem vingut a aquest món a patir. Tampoc quan ens fem grans.

Amb una població cada cop més envellida, la incidència del dolor en la societat és creixent i es fa més necessari, doncs, donar-hi resposta. Per fer-ho cal tenir en compte les tipologies i les causes d’aquest, però, sobretot, entendre que el dolor no és només el component fisiològic en què es fonamenta sinó l’experiència subjectiva que en té la persona, influenciada per factors psicològics, socials i culturals.

Pel que fa al tipus de dolor, cal distingir entre l’agut i el crònic. Mentre el primer és el que es produeix durant un temps determinat, el segon és de durada prolongada i es troba freqüentment lligat a l’edat. De fet, si la prevalença a l’Estat espanyol és de l’11 per cent entre la població general, arriba al 70 per cent en el cas dels majors de 65 anys. El dolor crònic es divideix alhora en nociceptiu, quan s’estimulen els receptors específics del dolor, i en neuropàtic, quan s’irriten o afecten les fibres nervioses. Les causes del dolor poden són molt diverses, però les més freqüents entre la gent gran són les que tenen a veure amb problemes musculoesquelètics, com l’artrosi, l’artritis reumatoide, lumbàlgia, les fractures i l’osteoporosi.

Tractament farmacològic

L’Organització Mundial de la Salut estableix tres esglaons en les teràpies contra el dolor. El primer està conformat pels medicaments més coneguts, com el paracetamol, l’ibuprofè o el Nolotil. Tot i que s’utilitzen amb efectivitat per al dolor agut, de vegades no permeten controlar-lo quan és crònic o intens. Llavors, generalment, cal passar a un medicament del segon esglaó, en què trobem opioides suaus, com la codeïna o el tramadol. El problema és que aquests poden tenir efectes secundaris que, en alguns casos, facin recomanable saltar directament als fàrmacs del tercer esglaó, els opioides forts, com la morfina o el fentanil, que també tenen efectes secundaris. El doctor els ha de tenir en compte, informar-ne als familiars i fer sempre un seguiment. Tot i la por a l’addicció que susciten freqüentment els opioides, els cert és que aquest és un fenomen estrany. Sí que es pot produir, en canvi, una tolerància al fàrmac. Sovint, els analgèsics són acompanyats d’antidepressius o antiinflamatoris.

Més enllà dels fàrmacs, existeixen altres tipus de tractaments. La fisioteràpia és la més coneguda, ja que ha demostrat una gran eficàcia, especialment davant dels dolors musculoesquelètics, per exemple, amb l’aplicació del fred com a antiinflamatori o amb programes d’exercicis i mobilitzacions. També pot contribuir a la correcció postural per solucionar problemes com el mal d’esquena. Altres tractaments són les teràpies de relaxació o l’estimulació elèctrica i, en casos més extrems, es pot recórrer a procediments quirúrgics. Cal tenir present, però, que el simple fet que el pacient compti amb un ambient de suport i amb una educació adequada per afrontar la situació poden millorar el control del dolor.

Raons socioculturals han fet que durant molt de temps el dolor hagi quedat relegat a un segon pla. Tot i que a poc a poc les mentalitats van canviant, és evident que les persones que han viscut la guerra i la postguerra no tenen el mateix concepte de patiment que aquelles que han nascut després. És important que els metges no banalitzin el dolor, que les institucions potenciïn aquest canvi de paradigma mitjançant l’educació i, finalment, que les persones ens convencem que no cal aguantar patiments que es poden evitar.

Amb la col·laboració del Dr. Cristian Carrasquer, Oncòleg i Co-ordinador Mèdic dels PADES Mutuam.