Connectar per cuidar: així treballa Grup Mutuam la prevenció de la soledat no desitjada

La soledat no desitjada s'ha convertit en un dels grans reptes socials vinculats a l'envelliment. Sovint s'associa a les persones grans que viuen soles, però la realitat és molt més complexa. També pot afectar persones que conviuen amb altres residents, que reben visites o que participen en activitats.

Aquesta reflexió és el punt de partida del projecte que Grup Mutuam impulsa des de l'Àrea Residencial i d'Atenció Domiciliària per prevenir la soledat no desitjada als seus centres. Una iniciativa que combina detecció, sensibilització dels professionals, activitats comunitàries i intervencions individualitzades amb un objectiu compartit: reforçar el benestar emocional de les persones grans.

«La soledat no desitjada és una experiència molt personal, molt subjectiva. No té a veure amb el nombre de relacions que pugui tenir la persona, ni amb el nombre de familiars o de visites. És una percepció molt personal». Així ho explica Marisa García Niño, adjunta a direcció de l'Àrea Residencial i d'Atenció Domiciliària de Grup Mutuam. I afegeix una idea que resumeix l'essència del projecte: «No és el mateix estar sol que sentir-se sol».

Una realitat que també existeix dins les residències

L'envelliment comporta canvis que poden incrementar el risc de sentir-se sol: la pèrdua de persones estimades, la disminució de la mobilitat, els problemes de salut o la reducció dels contactes socials. Però això no significa que totes les persones grans ho visquin igual.

Hi ha persones que tenen pocs vincles i no experimenten aquesta sensació, mentre que d'altres, envoltades de familiars o convivint amb més persones, continuen sentint un buit emocional perquè les relacions que mantenen són insuficients o no responen a les seves necessitats.

Aquesta constatació va portar l'equip de Grup Mutuam a plantejar-se una pregunta: què passa amb la soledat no desitjada dins dels centres residencials?

«Als centres desenvolupem moltes activitats enfocades a socialitzar, però també vam dir que havíem de testar i mirar com estàvem», recorda García. D'aquí va néixer una primera avaluació del fenomen basada en un qüestionari propi, que va servir de punt de partida per dissenyar un programa específic per prevenir i abordar la soledat no desitjada. Aquest any, el projecte ha fet un pas més amb la incorporació de l'escala UCLA, una eina validada internacionalment per mesurar la soledat percebuda, i l’extensió de l’estudi als centres de dia i als apartaments amb serveis.

Detectar per poder acompanyar

Tot i que l'anàlisi encara continua, els primers resultats confirmen una idea important: la percepció de soledat no depèn tant del lloc on viu la persona —ja que no s'han detectat diferències significatives entre els diferents recursos assistencials— com de les seves vivències, emocions i percepcions personals.

Per això, quan es detecten situacions de més vulnerabilitat, la resposta no és única ni estandarditzada. Cada persona necessita un acompanyament diferent.

En alguns casos, pot consistir a establir un vincle estable amb una persona voluntària; en d'altres, recuperar activitats que havia deixat de fer, facilitar la relació amb la comunitat o, simplement, oferir un espai d'escolta i de presència.

Un canvi de mirada sobre les cures

El projecte no es limita a organitzar activitats. Un dels seus eixos principals és ajudar els professionals a ampliar la mirada sobre què significa cuidar.

La formació que s'ha impulsat posa l'accent en l'escolta activa, l'acompanyament emocional i la importància dels vincles. Especialment entre els professionals d'atenció directa, que són els qui conviuen diàriament amb les persones ateses.

«La manera com jo em relaciono amb la persona determina la qualitat de l'atenció que li ofereixo. És molt important com em vinculo amb ella», afirma. 

Aquesta perspectiva entén que la cura no consisteix únicament a donar resposta a les necessitats físiques, sinó també a oferir una presència significativa, fer sentir la persona escoltada i reconeguda i crear espais de confiança. 

Segons García, aquesta sensibilització també ha tingut un impacte positiu en els equips, que viuen les relacions amb les persones ateses d'una manera més satisfactòria i significativa. «En aquesta relació tu dones, però també reps», conclou. 

Obrir els centres a la comunitat

Un altre dels pilars del programa és evitar que l'ingrés en una residència o l'assistència a un centre de dia comportin una ruptura amb la vida social.

Per això s'impulsen activitats intergeneracionals amb escoles —que, segons García, tenen una acollida molt positiva tant entre els joves com entre la gent gran—, tallers digitals i creatius, sortides culturals, trobades amb entitats o iniciatives perquè les persones continuïn fent activitats quotidianes com anar a comprar o a passejar.

L'objectiu és mantenir els vincles amb l'entorn i afavorir que cadascú pugui seguir desenvolupant aquelles activitats que donaven sentit al seu dia a dia abans d'arribar al centre.

Aquesta filosofia també ha comportat un canvi en la manera de programar les activitats. Les persones residents participen cada vegada més en la seva planificació, decidint què volen fer i com volen viure el seu temps.

Alhora, el projecte també reivindica el respecte a les decisions individuals. No tothom necessita participar en totes les activitats ni viure la socialització de la mateixa manera. Respectar aquesta autonomia és, també, una manera d'oferir una atenció de qualitat.

Mirar cap al futur

Un dels principals reptes és continuar avançant en la detecció i l'acompanyament de les persones amb deteriorament cognitiu, en què els qüestionaris no són útils i cal recórrer a l'observació, al coneixement de la seva història de vida i al treball conjunt amb les famílies.

Per això, el Grup continua incorporant noves formes d'intervenció capaces d'arribar també a persones que tenen més dificultats per expressar com se senten. Iniciatives com les visites de Pallapupas han demostrat el potencial de l'humor i la connexió emocional per generar benestar i reforçar els vincles, una línia que també es complementa amb la teràpia assistida amb animals o les activitats sensorials.

Al capdavall, més enllà dels programes concrets, la iniciativa parteix d'una convicció més profunda: sentir-se connectat és una necessitat humana que ens acompanya durant tota la vida. I aquesta connexió comença sovint per gestos senzills: escoltar de veritat, reconèixer la persona que tenim al davant i fer-li saber que és valorada.

En una societat cada vegada més individualitzada, prevenir la soledat no desitjada és una responsabilitat compartida. I això passa per construir comunitats més properes, reforçar els vincles i recordar que cuidar també significa crear relacions que aportin sentit, confiança i pertinença. Com resumeix Marisa García, el propòsit és «Ajudar les persones a sentir-se connectades, reconegudes i acompanyades, reforçant el seu benestar i la seva qualitat de vida».