Com gestionar l’aparició dels primers símptomes de demència a casa

Juny 3, 2015

A mesura que passen els anys, les capacitats, tant a nivell cognitiu com físic, comencen a minvar. És aleshores quan podem veure algunes senyals de que alguna cosa no funciona com cal, i podem trobar-nos amb que de cop, la persona gran (un pare, una mare, un tiet o un avi...) un dia perd les claus, s'oblida de fer els seus encàrrecs diàris que fins ara feia, i que fins i tot, es desorienta amb facilitat en el seu entorn habitual. Comencem a observar poc a poc, petits símptomes que ens poden fer pensar en que  cal anar al metge per tenir una primera opinió sobre el que està succeint.

Al principi, és una reacció freqüent no voler donar-li massa importància, relativitzar i pensar que deu ser normal. "És gran i s'atabala amb facilitat", pensem. Poc a poc, però, observem que aquest fenomen va en augment i es va repetint. Nous oblits, desorientació, no recorda el nom d'algunes persones o objectes, repeteix varies vegades la mateixa història o ens fa les mateixes preguntes constantment. És aquí quan s'obren un munt de dubtes, interrogants i es comencen a remoure algunes emocions. És el moment en què decidim portar al pare o mare al metge, tement i patint per si li diagnostiquen algun tipus de demència, entre elles la més freqüent, l'Alzheimer.

Decisions inevitables i difícils

A partir de la valoració d'un professional, i amb la confirmació a la mà d'una demència, caldrà començar a pensar en les diferents opcions que tenim davant del procés de pèrdua d’autonomia que patirà, i valorar la més oportuna. Entre les alternatives que es dibuixen i segons l'estadi en el que es trobi, tenim l'alternativa de que la persona gran es quedi a casa i trobem algú que l'ajudi, també pot anar unes hores a un centre de dia, o fins i tot en una fase més aguda, podem  pensar en un ingrés en una residència geriàtrica. És en aquest punt quan comencen a aparèixer sentiments i emocions oposades. Per una part, som conscient que les responsabilitats familiars, la feina i el ritme de vida que portem, ens deixen poc temps per tenir cura del nostre familiar, però per un altre costat, no volem pensar en deixar-lo en una residència, on probablement serà més ben atès.

Dubtes d'aquest estil, els tenen la majoria de persones que passen per aquest procés. Hauríem de tenir en compte que no hi ha una resposta correcta o incorrecta, bona o dolenta, i potser així prendre la decisió seria més senzill. Cal valorar molts aspectes, però sobretot hem de lluitar amb els sentiments de culpabilitat i remordiment, que es generen, per exemple, en el cas que ens plantegéssim l'ingrés del pare o mare en una residència geriàtrica o centre de dia.

Canvi de xip

El plantejament que féssim hauria de ser una mica diferent, atès que quan sospesem aquestes opcions, volem oferir la millor atenció i qualitat de vida possible, al nostre familiar. Partint d’aquesta premissa, a l’hora de considerar les possibles alternatives, evidentment, hem de tenir presents els aspectes laborals, la gestió de temps, les circumstàncies de la resta de la família, les qüestions econòmiques, etc. Cal ser realistes i tenir en compte totes les necessitats que d'ara en endavant tindrà el nostre familiar. I cal ser conscients sovint i en funció del grau de demència, no li podrem proporcionar mai els mateixos recursos a casa amb un cuidador que els que li podrien oferir en un centre residencial amb personal especialitzat i amb experiència provada en aquest tipus de situacions.

Isaac Jiménez Navarro, psicòleg de la Residència i Centre de Dia Rubí


Deixa un comentari