Causes i tractament de les alteracions hidroelectrolítiques més freqüents en geriatria

Un balanç hidroelectrolític correcte és essencial per aconseguir una adequada homeòstasi. Modificacions de l’excreció renal, pèrdues gastrointestinals i alguns fàrmacs són causes freqüents d’alteracions electrolítiques, que provoquen un increment de morbiditat i mortalitat en els pacients geriàtrics.

L’envelliment modifica la forma en què els medicaments interactuen en l’organisme, per aquest motiu, el pacient geriàtric és més sensible a patir esdeveniments adversos. Un 67% dels pacients institucionalitzats pateixen RAM (reaccions adverses a medicaments) i, entre un 10-35%, requereixen ingrés hospitalari. Els dos motius més prevalents dels esdeveniments adversos a medicaments en el pacient d’edat avançada venen motivats pels canvis fisiològics de l’edat i per la utilització de medicaments amb marge terapèutic estret. La deshidratació, l’alteració de la funció renal i la utilització d’alguns fàrmacs són les causes més freqüents de les alteracions hidroelectrolítiques en gent gran. La prevenció quaternària i les intervencions precoces en aquestes alteracions ens ajudaran en el maneig del pacient d’edat avançada. Els signes, símptomes i fisiopatologia de les alteracions electrolítiques es poden consultar en la Taula 1  i  Taula 2.

De les diferents alteracions electrolítiques, la més freqüent és la hiponatrèmia, seguida de la hipopotassèmia, i la més greu, la hiperpotassèmia. Moltes de les alteracions electrolítiques s’associen entre si, requerint-se una aportació simultània de diversos electròlits per aconseguir la recuperació. Mantenir un balanç hidrolectrolític correcte en el pacient geriàtric evitarà incrementar la morbiditat (delírium, caigudes, RAM, etc.)

La hiperpotassèmia és quan els nivells de potassi es troben per sobre de 5.5mEq/L. Les manifestacions clíniques s’observen amb un potassi >6.5 mEq/L. Factors com l’acidosi metabòlica, la hiponatrèmia i la hipocalcèmia poden afavorir la toxicitat. Les causes més freqüents són: una aportació excessiva de potassi, una sortida excessiva de potassi de la cèl·lula (hemòlisi, cremats, trombocitosis, leucocitosis, acidosis metabòlica o respiratòria, dèficit d’insulina o hiperglucèmia), retenció renal de potassi (insuficiència renal, hipoaldosteronisme) i els fàrmacs.

Els fàrmacs implicats en l’hiperpotassèmia són els que modifiquen la composició del potassi intracel·lular (betabloquejants, digoxina, succinilcolina, relaxants musculars no despolaritzants i agonistes alfa-1) o bé fàrmacs que actuen en l’eliminació renal del potassi (IECA, ARA-II, AINEs, diürètics estalviadors de potassi, ciclosporina, tacrolimus i heparina). Veure tractament Taula 3

La hipopotassèmia es dona quan els nivells de potassi són inferiors a 3.5 mEq/L. La clínica es manifesta quan el potassi es troba per sota de 3mEq/l amb símptomes inespecífics (estrenyiment, debilitat generalitzada i rampes musculars), rabdomiòlisi, paràlisis flàccida, arítmies cardíaques, tetània, letargia, irritabilitat, diabetis insípida, nefropatia intersticial i alcalosi.

És una alteració freqüent amb un origen multifactorial: segrest intracel·lular de potassi (alcalosi metabòlica, tractament amb insulina, etc.), depleció de potassi (vòmits, diarrees, sudoració, cremades, diàlisi, excessiva activitat mineralocorticoide) i fàrmacs. Els fàrmacs implicats en l’hipopotassèmia acostumen a ser: diürètics, laxants, levodopa, aminoglicòsids, amfotericina B, cisplatí, penicil·lines, glucocorticoides, antagonistes alfa 1, Insulina, agonista beta-adrenèrgics i teofil·lina.

La hiponatrèmia es produeix quan els nivells de sodi són inferiors a 135 mEq/L. La clínica es manifesta amb valors de sodi <120 mEq/l i els símptomes més freqüents són anorèxia, cefalea, desorientació, nàusees, vòmits, rampes musculars, fatiga, al·lucinacions, letargia i  coma. Entre els signes que ens poden ajudar a detectar-la, es troben: incontinència urinària i fecal, hipo/hipertèrmia, bradicàrdia, midriasi, hipoventilació i parada respiratòria, hiperreflèxia, convulsions i reaccions extrapiramidals.

Les causes de la hiponatrèmia poden ser diverses: pèrdues extra renals, com vòmits, diarrees, sudoració o cremats; pèrdues renals per tractaments amb diürètics o dèficit d’aldosterona; insuficiència renal; síndrome nefròtic, cirrosis hepàtica o ICC; estats postoperatoris; hipotiroïdisme; SIADH i fàrmacs. Els fàrmacs implicats en la hiponatrèmia acostumen a ser: tiazides, ISRS, antidepresius tricíclics, IMAOs, venlafaxina, antipsicòtics, amiodarona, AINES, IECAs, ARAII, ciclofosfamida, vincristina, vinblastina, metotrexat, cisplatí, carboplatí, carbamazepina i oxcarbamazepina.

L’elevada prevalença de les alteracions electrolítiques en el pacient geriàtric i la seva contribució en els síndromes geriàtrics i la seva fragilitat fan necessari determinar, qualitativament i quantitativament, quines estan relacionades amb el potassi, el sodi, el fòsfor, el magnesi i el calci, per aconseguir una millor atenció al pacient geriàtric fràgil.

Amb la col.laboració d'Anna Agustí, farmacèutica de l'Hospital Sociosanitari Mutuam Girona

Podeu consultar aquí la bibliografia.


Deixa un comentari