Cap a un model de residències per a gent gran més humà i sostenible

Marc Trepat, arquitecte i director general de BTA Arquitectura, va participar en la 5a Jornada d’Atenció a la Dependència organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. En la seva ponència va presentar un model de residències de gent gran que facilita l’aplicació de l’Atenció Centrada en la Persona.

Com sabem, el disseny i la distribució funcional d’un espai condicionen els usos d’aquest. Així, l’arquitectura dels centres per a gent gran també afecta la vida que s’hi desenvolupa i l’atenció que s’hi pot oferir a les persones usuàries. A continuació, vull presentar un model que hem conceptualitzat després de viatjar o conèixer el que estan fent a països del centre i nord d’Europa, i també als Estats Units, on hi ha centres que apliquen de forma més efectiva l'Atenció Centrada en la Persona. Hem analitzat quins són els factors que fa que puguem considerar aquestes residències de gent gran millors que les que tenim actualment aquí i veure com podem millorar-les, salvant les diferències econòmiques i culturals.

Atractiu versus funcionalitat

Primer de tot, és important que tinguem clar que hi ha centres per a gent gran que tenen una arquitectura excel·lent i que, fins i tot, han estat distingits amb premis del sector, però on no és possible aplicar l’Atenció Centrada en la Persona. Coneixem alguns exemples propers que il·lustren això. A Ciutadella, a Menorca, hi ha una residència geriàtrica molt referenciada en els circuits de l'arquitectura que funciona com una unitat de convivència de 100 persones. L’estructura és una mena de gran cuc format per habitacions seguides les unes de les altres, amb un pati central. Els espais al voltant d'aquest cuc són els destinats a la convivència.

Pel que fa a la imatge arquitectònica, és molt fabril, amb paviments molt brillants i predomini del formigó, que no ajuden gens a l'orientació. Els espais són, en general, molt freds. A les habitacions, els llits són de tipus hospitalari i, tot i que podrien tenir unes vistes interessants al jardí, s'ha optat per l'ús d'un policarbonat que impedeix que es vegi res.

Un altre exemple de centre amb una arquitectura excel·lent però poc adaptada a les necessitats de les persones grans és el de la residència assistida d’Alcacer do Sal, a Portugal. Es tracta d’un edifici molt atractiu a nivell estètic i amb una gran complexitat constructiva que es va adaptant a la topografia. A la planta superior, hi ha dos nuclis de comunicació i un passadís molt llarg amb habitacions amb terrassa. Aquesta distribució fa que els residents que estan als extrems hagin de fer un llarg recorregut per arribar als espais comuns.

Residències de referència

En un sentit oposat, com a exemples de centres per a gent gran en què és fàcil aplicar una Atenció Centrada en la Persona, n’hem analitzat un a Graz, a Àustria, i un altre a Estocolm, a Suècia. Per una banda, la Residential Care Home Andritz, és un edifici amb planta baixa i una altra planta integrat per set unitats de convivència. Tant l'estructura com la façana estan fets amb fusta, que ofereix molta calidesa. A les dues plantes hi ha unitats de convivència de 15 persones amb dormitoris individuals i dobles i una cuina i un espai d'estar per a cadascuna que dona a un pati. Val a dir que, a la majoria de residències del centre i el nord d'Europa, no tenen una cuina industrial, sinó que cuinen a la pròpia unitat.

En els acabats interiors, hi predomina la fusta natural, que és un material que té un manteniment car. Els llums i el mobiliari són de tipus domèstic i hi ha grans finestrals i espais oberts. El contrast entre paviments i parets i la senyalització de les portes respecte als passadissos faciliten el reconeixement a les persones amb dificultats visuals. Les habitacions es poden personalitzar i disposen de mobiliari que recorda al d'una llar. El llit està adossat a la paret i hi ha finestres grans que permeten gaudir de les vistes estant assegut.

Imatge domèstica i acollidora

Per altra banda, la Residència Villa Agadir és un edifici amb forma d’H i té tres plantes. Consta d'unitats de convivència de 9 persones, quan aquestes tenen dèficit cognitiu, i de 14, quan estan cognitivament bé. Les parts externes són les unitats de convivència i la part central, els espais comuns. Els menjador i la cuina estan en un únic espai i aquestes estan comunicades per tal que el personal es pugui moure entre elles. L'espai d'estar és molt domèstic. Les habitacions són grans, d'uns 25-30 m2 més el bany i sempre tenen una petita cuina, que per a la majoria de persones no està en funcionament. Els llits també estan adossats a la paret. Se li dona una gran importància a l’espai exterior, fonamental per als nòrdics.

Vistos aquests exemples, vull recorda el doctor en arquitectura Habib Chaudhury, director de la facultat de gerontologia de la Universitat Simon Fraser de Vancouver. Va ser ell qui em va obrir els ulls sobre com podíem modificar la forma en què, des de l'arquitectura, pensem els centres per a persones grans amb dependència. Com a professional especialitzat en entorns per a persones amb demència, assenyala que el primer que hem de fer és pensar en les seves característiques per generar l'entorn més favorable perquè pugui desenvolupar la seva vida.

La vessant social

Per això, a BTA Arquitectura, hem decidit treballar tenint en compte tres vectors: l'artístic, el tècnic i el social. Aquesta darrera part, en la qual molt sovint els arquitectes no s'han fixat, té a veure amb tenir present que el que fem és per a les persones. Per això, ha de permetre que socialitzin, que s'empoderin, que es relacionin intergeneracionalment i, en definitiva, que visquin millor. Així doncs, definim l'arquitectura com la disciplina creativa que s'encarrega del disseny de l'entorn de les persones amb l'objectiu de millorar les seves condicions de vida.

Per això, el primer que fem és pensar què ens passa quan ens fem grans i tenim deteriorament cognitiu. Quan envellim, disminueix la nostra capacitat motriu, tenim més dificultats per comunicar-nos amb altres persones, tenim una pèrdua de capacitat de percepció sensitiva i més dificultats per entendre què passa al nostre entorn.

Considerant això, per millorar les residències per a gent gran i tenir en compte l'ACP, hi ha algunes premisses que cal aplicar. Primer, hem d'evitar centres amb imatge institucional i crear sensació de llar. Segon, hem d'ajudar, mitjançant el disseny, a l'orientació espacial, sense necessitat d'un munt de rètols. Tercer, hem de crear espais que evitin els estímuls negatius i dissenyar per al suport funcional. Quart, cal incloure-hi elements que afavoreixin la reminiscència. Cinquè, és fonamental crear petits espais de vida i activitat, que siguin espais positius i segurs. Per últim, cal possibilitar la personalització dels dormitoris per tal que les persones grans puguin mantenir la seva història de vida.

Com més petit, millor

En l'arquitectura d'un centre per a gent gran l'element més important són les unitats de convivència, perquè és els que ens ajudar a assolir aquests conceptes. A BTA considerem que les petites funcionen millor que les grans pels motius següents: ajuden a l'orientació espacial, permeten trobar allò que busques amb més facilitat, milloren la interacció social i disminueixen l'agitació, la depressió i l'estrès. Tot això pot derivar en una necessitat menor de farmacologia i en una millora les pràctiques d'atenció i cura. A més, s'introdueixen sistemes basats en la història de vida de cada persona.

Considerem que una unitat de convivència és petita si té fins a 20 persones. Ara bé, ens trobem que a alguns països del centre i el nord d'Europa en solen tenim menys. A Suècia, entre 9 i 14 places, a Dinamarca, entre 10 i 20, a Alemanya, entre 15 i 25 i, a Noruega, entre 8 i 12. Com més petita sigui la unitat de convivència, més qualitat de vida hi trobarem. Sens dubte, la capacitat econòmica determina de forma significativa la dimensió de les unitats de convivència. Ara bé, la dimensió de la unitat de convivència no té res a veure amb la dimensió final de la residència.

L’hora de la realitat

Posar en pràctica tots aquests conceptes no és fàcil en el nostre entorn, però nosaltres hem procurat introduir-los en els darrers projectes que hem fet. En un projecte amb què vam guanyar un concurs públic, perquè complíem rigorosament el programa funcional, havíem plantejat crear unitats de 35 persones en una mateixa planta. Això són unitats immenses. Nosaltres vam buscar la millor orientació possible i vam establir uns nuclis de comunicació vertical, un llarg passadís i habitacions a banda i banda. Per manca de recursos, aquest projecte no es va arribar a portar a terme, però, si s'hagués arribat a fer, potser ara ens faria vergonya.

Per això, ara, quan els operadors de residències ens diuen que les unitats de 35 persones els funcionen, el que els proposem és que provin dues unitats d'unes 17, col·locant al centre l'espai de convivència fragmentat en dos espais de menjador-sala, amb un nucli de comunicació al mig. Fem un accés independent per a cadascuna d'aquestes unitats de convivència i creem una sala tècnica des de la qual es pot gestionar tota la planta amb el mateix equip.

Donar resposta a nous reptes

A Lleida, vam dissenyar una residència de 150 places en què, havent-se construït l'abril de 2020, vam haver de tenir en compte la situació de pandèmia per Covid. Així, per seguretat, vam crear accessos directes des de l'exterior a alguns espais concrets, com són els vestidors de personal, el centre de dia i el despatx de treball social, per evitar l’entrada del virus. A més a més, vam crear-hi un hall, un porxo per poder fer activitats, despatxos, sala de visites, centre de dia, espai polivalent, fisioteràpia, lavabos, espais d'atenció a la persona resident, cuina i bugaderia.

A la planta tipus, vam generar dues unitats de convivència de 16 persones amb un 50 per cent d'habitacions individuals i l'altre 50 per cent amb habitacions dobles. A la planta cinquena, vam fer-hi una unitat única de 22 persones amb tot d'habitacions individuals. Totes les unitats de convivència es van orientar de manera que tenen vistes a la Seu Vella i al riu.

Dividir en unitats

Un altre treball recent és una residència que vam fer a Sant Adrià del Besòs, en què les unitats de convivència són bastant estanques, ja que hi ha una entrada directa des del nucli central. En aquest cas, l'estructura de l'edifici ja estava feta, així que no vam poder ajustar gaire les mides. Tot i així, vam poder fer cinc unitats de 18 persones i una de 9. A banda de la gran terrassa de què disposava a la planta baixa, vam poder crear-ne una altra de a la planta segona per dotar-la d'un espai exterior cobert. A més a més, la coberta de l'edifici també és totalment transitable. L’objectiu va ser intentar dotar l’edifici del màxim d'espais exteriors que ajudessin al benestar de qui hi viu.

Projectes futurs

Un altre exemple en què intentem aplicar els conceptes que he exposat és el d'una residència per a gent gran que encara no hem començat a construir a Manresa. Situada en un terreny molt difícil a causa del desnivell, hi hem creat un espai verd entre l'edifici i un mur on volem fer un jardí vertical. L'objectiu és que les persones residents hi trobin la tranquil·litat que necessiten per poder continuar amb la seva història de vida.

La planta tipus consta de dues unitats de convivència amb una entrada independent i una entrada al punt de control, des del qual es pot accedir a les dues unitats. A la quarta planta, hi hem posat l'espai de convivència comú, amb una coberta enjardinada. Al passadís hi entra llum natural que ajuda a entendre on es troba l'espai de convivència.

L'últim exemple és el d'una residència de gent gran en fase de projecte que farem a Palma de Mallorca. En aquest cas, hi ha un total de 160 residents i 5 unitats de convivència, d'entre 11 i 22 persones, per planta. En una de les unitats de planta baixa, que inicialment és de 22, hi ha un espai de convivència amb un envà mòbil que permet tenir dues sales independents per a 11 persones cadascuna. Això facilita una reducció d’estímuls negatius respecte a les unitats de 15. A més, hem generat patis al voltant de les unitats de convivència i hem aconseguit que des del punt de control es visualitzin les portes de totes les habitacions, fet que facilita la tasca del personal.

Marc Trepat Carbonell

Director general

BTA Arquitectura