Campillo: ‘En la introducció de l’ACP, s’han de contemplar les necessitats dels residents, però també dels professionals’

La psicòloga de la Residència Font Florida Anna Campillo va centrar la seva intervenció en la 1a Jornada Residencial de Grup Mutuam en les resistències que genera en els professionals la introducció de l’Atenció Centrada en la Persona. L’acte va celebrar-se al Palau Macaya de Barcelona, espai cedit per Obra Social “la Caixa”.

Anna Campillo, psicòloga de la Residència Florida, va arrencar la seva intervenció en la taula rodona sobre ‘ACP: experiències en la implementació als nostres centres’ afirmant que a tots  els centres hi ha resistències. Davant dels assistents a la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam, va assenyalar que hi ha persones que no volen entrar en el model i que cal saber com abordar-les. Va identificar com un dels elements més importants del canvi cultural que suposa la introducció de l’ACP el fet que s’aposti per una relació basada en l’apoderament de l’usuari. D’aquí, va exposar, se’n poden derivar molts altres canvis: en l’espai, en el rol dels professionals i fins i tot els seus horaris, en les tasques que es fan... Per això, tal i com va relatar, quan es planteja es generen reaccions molt diverses. ‘A la majoria de les persones els canvis ens generen por. Ens sentim més a gust en les rutines, en les repeticions, en la nostra zona de confort’, va admetre la ponent.

La psicòloga va exposar algunes de les reaccions més freqüents i les seves manifestacions habituals. Una d’elles, va dir, és la manca de reconeixement de la necessitat del canvi, que es pot identificar en frase com ‘Per què hem de canviar si tot va bé i els usuaris estan contents?’. Una altra és la de l’escepticisme que reflecteixen comentaris com ‘l’ACP només és una nova moda’ o ‘això es pot fer a Suècia, però no aquí’. Una altra reacció és la del sentiment de no reconeixement de la pròpia feina que es desprèn de comentaris del tipus ‘què passa, que fins ara no treballàvem?’. Així mateix, Campillo va esmentar les diverses pors que sorgeixen davant del canvi de model sobre si els pacients voldran, si les famílies ho entendran, si es generarà més quantitat de feina, si hi haurà més accidents, etc. No obstant això, la ponent també va voler subratllar que hi ha persones que tenen una reacció positiva i que veuen el canvi com una possibilitat de fer millor la seva feina. ‘És important detectar aquestes persones i introduir-les al grup promotor de l’ACP’, va assegurar.

Campillo va explicar a partir d’una piràmide com afronten les persones els canvis. A la base d’aquesta, hi ha la necessitat de conèixer perquè s’ha de canviar. Al següent nivell, hi ha la necessitat de saber, és a dir, d’adquirir els coneixements i les habilitats. I, per acabar, a dalt de tot, està la motivació pel canvi. Aplicat a la introducció de l’ACP, va explica la ponent, al nivell més baix hi ha la resolució de dubtes i dificultats, perquè, si no, la resistència es fa més forta. En aquest sentit, remetent-se a la metodologia de la psicòloga gerontòloga Teresa Martínez, va explicar que primer cal deixar que aflorin i s’expressin les dificultats. La següent fase és identificar les resistències principals i quins factors les provoquen: manca d’habilitats, un mal clima laboral, etc. L’última fase és la d’abordar les dificultats. Segons Campillo, ‘el més important és informar del canvi i el procés a tothom’. També és fonamental, va afegir, mostrar els beneficis i, en això, són útils els testimonis, ‘com estem fent aquí’. Va assenyalar que cal conèixer les experiències de professionals i centres que ja han viscut el canvi, fins i tot de residents i familiars que expliquin els beneficis de l’ACP. Després, va continuar, ‘cal desenvolupar l’empatia i la reflexió mitjançant instruments com el roleplaying’. Va considerar bàsica la formació dels professionals, així com el fet de debatre i arribar a acords o concretar canvis petits. Per últim, va assegurar que ‘és important que l’equip tècnic ofereixi suport als gerocultors i promoure la flexibilitat i la creativitat’.

La ponent va recordar als professionals que omplien la sala: ‘L’ACP no és una meta en si, sinó un camí que hem de recórrer i que no acaba mai, perquè les necessitats de les persones van canviant, i les resistències serien com unes pedretes que anem trobant’. Per acabar la seva intervenció, Campillo va advertir que ‘s’han de contemplar les necessitats dels residents, però també dels professionals’.

Vídeo de la taula: ACP: experiències en la implementació als nostres centres