Abordatge de la complexitat en les residències per a gent gran

Anna Valera, infermera i directora tècnica de la Residència Les Orquídies, va impartir en el marc de la 3a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial una ponència sobre “L’abordatge de la complexitat des de les residències geriàtriques”. Durant la seva intervenció en aquest acte organitzat per Grup Mutuam, la ponent va assenyalar com la tipologia de centre, el seu model de gestió i el grau de complexitat de les persones que hi viuen condiciona molt el tipus d’intervenció d’aquests dispositius sanitaris.

Les residències han viscut en els darrers anys, en part a conseqüència de l’exigència de la pròpia Administració, un procés de professionalització. Els canvis, però, no només han vingut per aquesta banda, sinó que també n’hi ha hagut a nivell social. Així, fa uns anys, existia la percepció que qui anava a una residència era perquè o bé no tenia ningú que en tingués cura, o bé estava molt malament o tenia problemes de salut mental. Ara, en canvi, es considera que és des de l’estima que es decideix ingressar algú perquè es considera que no se li pot donar l'atenció que necessita. És precisament per això que busquen un recurs professional que creuen que els pot ajudar a millorar o que almenys els proporciona la tranquil·litat de saber que s’està fent el que toca.

Així mateix, amb el temps, ha canviat la percepció del que és una residència. Abans, era el lloc on s’hi anava a morir, mentre que ara és el lloc on s’hi va a envellir, amb salut o el millor possible dins de la no-salut. I això principalment és així perquè se’ls ofereix una dieta més adequada a les seves necessitats, perquè estan en un entorn més ben adaptat a les limitacions de mobilitat i perquè no es troben tan aïllats. S’hi ofereix una manera d’envellir més activa.

Una nova llar on envellir

D’acord amb el model de l’Atenció Centrada en la Persona, els professionals treballem tenint cada cop més present que la residència és la casa on aquestes persones passaran l’última etapa de la seva vida. Per a alguns és una casa temporal, com els usuaris de residència privada que marxen quan obtenen una plaça pública, i per a d’altres és la casa definitiva. Hem de ser conscients que, de vegades, els demanem que fiquin la seva vida en una caixa i un armari. Els professionals hem de tenir clar que les residències no són hospitals sociosanitaris -no en tenim ni la infraestructura ni els pressupostos- sinó que són una llar que disposa d’alguns recursos sanitaris per assegurar una atenció diària òptima segons les necessitats de cadascú.

Amb l’entrada d’una persona en una residència, es juxtaposen tres cercles. Per una part, hi ha la família, que és qui normalment ingressa la persona, buscant tranquil·litat i una atenció professional, i que sovint té un sentiment de culpa que de vegades transmet a l’equip. Per una altra, tenim a la persona usuària, que de vegades ingressa amb dubtes i que estarà en procés constant de dol perquè ha deixat casa seva i ha canviat la seva “família”. En alguns casos, en què procedeixen d’un ingrés hospitalari a causa d’una lesió, han d’adaptar-se també a unes noves limitacions de mobilitat. A més, tots ells tenen les seves patologies i la seva complexitat. Hem de tenir present, però, que molts tenen capacitat per decidir sobre qüestions de l’atenció residencial que l’afecten i els hem d’escoltar. I, en cas que no en tinguin, hem d’escoltar les persones que tenen al costat i que les coneixen. L’últim cercle seria el de la residència. A nosaltres ens toca aprendre a escoltar les altres dues parts, així com donar un manteniment físic, psicològic i cognitiu a cada resident, dintre de les seves possibilitats i fer un ús correcte dels recursos assistencials. També ens toca molts cops educar. Tot això s’ha de treballar creant un clima de confiança i de manera que tot avanci de forma adequada des del punt de vista del sistema, intern i extern, i principalment des del punt de vista de l’usuari.

Equips externs, Urgències i recursos intermedis

Dins de les residències tenim diferents entorns sanitaris. Un d’ells són els que hi intervenen des de fora, com els Equips d'Atenció Residencial (EAR). A les residències més aviat petites, on no es disposa d’una atenció continuada per part d’un metge ni d’infermeria, es fa servir molt aquest suport.  Per això és molt important que els equips tinguin una persona de confiança a la residència i que els professionals de la residència tinguin confiança en aquell equip, de manera que hi hagi una relació d’intercanvi contínua i que les intervencions siguin senzilles i la presa de decisions, segura. En aquest sentit, també és necessari que la família entengui què és l’EAR i que s’integri en el procés de presa de decisions.

Un altre dels entorns sanitaris amb què interactuem és el servei d’Urgències, amb qui de vegades hi ha una relació “hostil”. Ens hem de desprendre d’aquesta concepció arcaica que ens fa pensar allò de “ves a saber què els faran allà” i s’ha de treballar la confiança entre ambdós recursos assistencials, perquè tots som professionals dins del nostre àmbit. Des de la residència, hem de saber valorar molt bé quin recurs és el més adient per fer-hi una derivació d’acord amb cada cas. Les derivacions s’han de fer de manera que evitem proves i esperes innecessàries. És important tenir la informació ben contrastada i que el motiu de derivació sigui clar per evitar infradiagnòstics o intervencionisme.

Dels diferents entorns sanitaris, creiem que on hi ha una mancança més important és en els recursos intermedis. Trobem a faltar moltes vegades, entre la residència i urgències, un pas intermedi. Per què és tan difícil la via directe cap a l’ingrés hospitalari sense passar per les Urgències si l’usuari ja està diagnosticat? Els CUAP haurien d’estar millor dotats i evitaríem haver de derivar a l’hospital via urgències. Amb una població en procés d’envelliment, trobarem a faltar cada cop més aquests tipus de recursos.

Voluntat i dignitat del resident

Totes les residències estem treballant molt per l’ACP, unes més directament i d’altres, de forma més intuïtiva. Es treballa molt amb les voluntats anticipades i la història de vida que el pacient t’explica. L’objectiu de tot això és preservar la dignitat i la voluntat de la persona al llarg de tot el procés assistencial, que pot durar anys. Això de vegades obliga als professionals a fer un esforç per respectar la voluntat de qui atenem encara que vagi en contra del que la seva situació de salut requeriria. Pel que fa als malalts en fase terminal, quantes vegades hem pensat que un gos pot morir més dignament que una persona? Per què hem d’arribar a patir per morir? Fer la manera de morir més digna sí que és feina nostra i l’ACP reflecteix molt bé què vol dir això.

Imaginant com seran les residències d’aquí a 10 anys, penso que, a diferència d’ara, potser hi haurà moltes persones que vindran sense que sigui una decisió de la família. Seran ells mateixos qui portin les maletes, serà la seva opció. En qualsevol cas, un dels reptes que segur que haurem d’afrontar les residències és el d’adaptar-nos a les noves formes d’envelliment actiu.

Anna Valera

Infermera i directora tècnica Les Orquídies


Deixa un comentari