Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Abordatge ètic de la sexualitat en la gent gran institucionalitzada

Enrica Buxaderas a la Jornada de Recerca

Enric Buxadera, psicòleg i director del Centre Residencial Jaume Nualart, va impartir una xerrada en el marc de la Jornada de Recerca de Grup Mutuam. Sota el títol “Abordatge ètic de la sexualitat en gent gran institucionalitzada” va exposar un pòster que havia presentat amb les professionals Maribel Esquerdo i Núria Porcel, membres del Comitè d’Ètica de l’entitat, del qual ell també forma part.

Davant l’abordatge de la sexualitat de les persones que estan ingressades als nostres centres sovint ens sentim confusos i se’ns plantegen problemes ètics. A més, dins d’un mateix equip professional hi ha divergència de creences i valors i, per tant, la forma d’afrontar algunes situacions és diferent. Parlem de ‘situacions’ i no de ‘problemes’, perquè no sempre es tracta d’un problema sinó que el podem convertir nosaltres en problema en funció de l’enfocament que hi apliquem.

El Comitè d’Ètica Assistencial va detectar, a partir de diversos casos, la necessitat de definir unes pautes d’abordatge ètic de la sexualitat. L’objectiu ha de ser donar suport als professionals davant dels dilemes que els puguin sorgir en relació a aquest àmbit. Així va ser com, a partir de les sol·licituds presentades pels professionals dels centres al CEA, vam portar a terme un estudi descriptiu i retrospectiu en aquesta matèria. Des del 2009 al 2017, ens trobem que dels 67 casos presentats al CEA, gairebé un 18 per cent estan relacionats amb temàtica sexual. Un 63 per cent d’aquests són en relació a usuaris homes i un 37 per cent dones, i hi molts més casos a nivell de residència que de Centre de Dia. Al contrari del que es podria pensar, observem que només en un 20 per cent els casos tenen a veure amb persones amb deteriorament cognitiu greu. Mentre que un 33 per cent tenen relació amb persones amb deteriorament moderat , un 20 per cent amb persones amb deteriorament cognitiu lleu, un 27 amb persones sense deteriorament cognitiu.

Tipus de dilemes i principis ètics en joc

Un 34 per cent de les demandes que ens han fet tenen a veure amb el fet que les relacions es produeixin entre persones amb deteriorament cognitiu i un altra un 34 per cent són relatives a manifestacions sexuals en espais comuns. En aquests casos, és habitual que hi hagi un trastorn de conducta però per poder valorar-ho adequadament és necessari conèixer la història de vida de la persona. A banda d’aquests, ens trobem que un 8 per cent dels casos estan vinculats a l’oposició de la família al fet que els usuaris tinguin relacions sexuals, un 8 per cent a situacions en què les relacions es produeixen entre una persona amb deteriorament cognitiu i una altra que no en té, i un altre 8 per cent són demandes de professionals que se senten incòmodes a l’hora d’afrontar aquest tipus de situacions. Pel que fa al tipus de dilemes ètics que ens hem trobat, en un 30 per cent dels casos hi està implicat el principi de no maleficència, en un 13 per cent el de beneficència, en un 21 per cent el de justícia i, en un 29 per cent, el d’autonomia.

Com a CEA, hem presentat unes recomanacions a partir de les conclusions de l’estudi. La primera és que les persones amb demència, depenent de en quin grau es trobin, també poden prendre decisions respecte a la seva sexualitat. D’altra banda, cal contextualitzar la desinhibició en la comorbiditat del pacient i la història de vida per obtenir diagnòstics adients. És necessari, a més, formar els professionals en l’atenció a la sexualitat per disminuir l’angoixa dels implicats i afavorir la sensibilització i la normalització entorn de la sexualitat en la gent gran des d’una perspectiva de l’Atenció Centrada en la Persona. Així mateix, cal crear una guia de recomanacions per a l’abordatge ètic de la sexualitat en la gent gran institucionalitzada i fomentar els Espais de Reflexió Ètica en Serveis Socials per tal que els professionals tinguin una nova eina. Per últim, és molt important recordar que la sexualitat no es jubila. No la jubilem nosaltres.

 

Enric Buxadera

Psicòleg i director del Centre Residencial Jaume Nualart

Membre del Comitè d’Ètica Assistencial i del Comitè de Recerca de Grup Mutuam

 

La Llar Residència Mutuam La Sardana de nou amb el dia Mundial de la Salut Mental

Salut Mental Manresa

De nou, usuaris i professionals van gaudir d’una setmana d’activitats dedicades a la Salut Mental, amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental que va ser el 10 d’octubre, motiu pel que tothom va lluir llacets platejats. Dilluns 8 es va iniciar la setmana amb un taller de risoteràpia organitzat per la treballadora Social i la psicòloga de la Llar Residència La Sardana, amb la finalitat de relacionar-se d’una manera diferent. Dimarts 9 van organitzar un dinar-barbacoa al berenador del Collbaix, amb passejada inclosa. Dimecres 10 van muntar un estand a Manresa, juntament amb moltes de les entitats de Catalunya Central que treballen en Salut Mental, per fer visible la realitat de la Salut Mental i donar a conèixer els equipaments i recursos que existeixen. Per finalitzar la setmana, dijous 11 va haver-hi sessió de cinema amb la pel·lícula El lado bueno de la cosas i ja a la tarda hi va haver campionat de parxís i dominó amenitzat tot plegat amb una bona xocolatada.

Salut mental

 

“Valoro molt la fraternitat que hi ha entre nosaltres”

Maria Lluïsa Apartaments Mutuam Collserola

Maria Lluïsa Ramón Macià, 95 anys

 

 

 

 

 

 

 

Vídua des dels 72 anys, la Maria Lluïsa s’havia acostumat a viure sola, però el pis que tenia a l’Eixample se li feia gran. Per això, quan el seu fill, que vivia a prop i la visitava cada dia, es va mudar a Cardedeu, va decidir que no volia continuar allà. “Estava fent un cafè amb un conegut i, sense pensar-m’ho gaire, li vaig oferir vendre-li el pis i ell va acceptar”, recorda.  Va començar llavors a informar-se sobre les residències, algunes de les quals no s’adaptaven a la seva situació perquè només hi acceptaven matrimonis. Li van parlar dels Apartaments Collserola, on hi ha habitatges per a una sola persona, i va anar a veure’ls. “Volia un lloc tranquil i quan em van ensenyar aquest apartament, em va agradar i vaig dir que m’hi quedava”, relata la Maria Lluïsa. Explica que s’hi va endur només tres coses: una nevera, una vitrina i una cadira antiga. “No volia res antic, així que vaig fer venir el meu decorador perquè ho posés modern i al meu gust”, afegeix.

Han passat ja 12 anys des que la Maria Lluïsa va arribar a la que s’ha convertit en la seva nova llar. S’hi va integrar ràpidament i ara és una de les residents més actives. És jugadora habitual de dòmino i participa a la Champions Dòmino de Mutuam, però també juga a bingo. “El canto jo, que tinc molta memòria”, explica rient. A més, baixa al club dels apartament a veure cinema, ja que una de les seves amigues té una gran col·lecció de pel·lícules antigues. Plena d’energia i coqueta, la Maria Lluïsa no perdona una sortida cada 15 dies per visitar el seu perruquer de tota la vida. Li agrada molt aquesta llibertat per entrar i sortir quan vol, però encara més l’ambient que ha trobat als apartaments. “Valoro molt la fraternitat que hi ha entre nosaltres. No m’he discutit mai amb ningú”, subratlla satisfeta.

Tot i que gaudeix de bona salut i autonomia, la Maria Lluïsa va caure fa uns dies i durant unes setmanes la seva mobilitat s’ha vist bastant reduïda. Això la va fer posar-se en contacte amb el Servei d’Orientació Social de Mutuam perquè l’ajudessin a trobar una solució adequada a la seva situació. Les seves professional li han facilitat una persona de Mutuam a casa que l’ajuda tres dies a la setmana amb la higiene personal i de la casa fins que es recuperi i pugui tornar a gaudir en plenitud de la llibertat que li ofereix viure als Apartaments Collserola.

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans centraran la 2a Jornada Residencial del Grup Mutuam

Decidir és un acte humà,  i per decidir tota persona té dret a ser informada de manera comprensible, amb informació verídica i àmplia, per poder prendre decisions de forma autònoma.  Els drets ens acompanyen fins al final de la vida, inclús en situacions de malaltia i dependència, i això pot generar conflictes ètics assistencials.  Els drets ens acompanyen fins al final de la vida, inclús en situacions de malaltia i dependència, i això pot generar conflictes ètics assistencials.

Amb aquest punt de partida, la Fundació Mutuam Conviure convida un any més els professionals de l’àmbit de l’atenció a la dependencia i la gent gran (treballadores socials, metges, infermeria, psicòlegs, educadors i terapeutes ocupacionals, auxiliars…),  a assistir a la seva 2a Jornada Residencial, que se centrarà en l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans. L’acte se celebrarà el dimarts 23 d’octubre, de 9 a 14h, a l’auditori del Col·legi Major Sant Jordi.

De la ma de Núria Terribas, jurista experta en bioètica, iniciarem la jornada amb una ponència sobre l’Autonomia i beneficència en les persones grans. Un equip interprofessional del Grup Mutuam ens farà reflexionar sobre els conflictes ètics en l’àmbit assistencial que es troben en el seu dia a dia, per donar pas a la conferència de cloenda amb Josep Maria Bosch, advocat assessor jurídic de la UCH que ens explicarà les eines legals per a la presa de decisions dels nostres grans.

Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #jresidencialGM, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment. Posteriorment, es publicaran articles de les ponències en el blog. 2a Jornada Residencial

 

Cronicitat, complexitat i presa de decisions

Jordi Amblàs a la Jornada EAR

El metge geriatre Jordi Amblàs va parlar sobre ‘Cronicitat, complexitat i presa de decisions’ en el marc de la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial (EAR). Organitzada per Grup Mutuam, l’edició d’enguany es va dedicar a les principals síndromes geriàtriques en l’àmbit residencial.

Als professionals del sector de la salut ens toca reflexionar sobre el fet que en el nostre dia a dia sovint ens toca prendre decisions complexes i davant realitats dinàmiques com ho són les de les persones en situació de cronicitat. Per això, ens aniria bé disposar d’eines que ens ajudin a fer front a aquesta complexitat quotidiana. Podem dir que la complexitat comença a partir d’aquell moment en què per resoldre els problemes sanitaris hem de començar a aplicar mesures que van més enllà dels protocols.

La tendència dels sistemes de salut és a oferir respostes protocol·litzades als problemes clínics de les persones. Però les situacions complexes -pròpies de les persones amb múltiples malalties i condicions cròniques- sovint transcendeixen la rigidesa dels protocols, essent la personalització de les intervencions l’única resposta plausible. Però, com fer aquest “vestit a mida” per a cada persona? En primer lloc, cal fer un bon diagnòstic situacional -és a dir, conèixer quina és la situació basal de la persona i quines necessitats té-, per posteriorment iniciar el procés de presa de decisions -que s’hauria de poder fer de forma compartida i consensuada amb aquesta persona i/o la seva família.

Fotografia completa i dinàmica del pacient

En relació al diagnòstic situacional, cal assenyalar que la intuïció ens porta a establir una relació entre edat i estat de salut, però en realitat més que en l’edat cronològica (la que apareix al DNI) ens hauríem de fixar en l’edat biològica de la persona, en quin grau de reserva de salut té. Tot i que la tendència és que, amb els anys, siguem més fràgils, hi ha persones de la mateixa edat cronològica que presenten una edat biològica molt diferent.

Per tant, l’edat cronològica ens ofereix només una orientació i no és suficient per fer un bon diagnòstic situacional. Hem de tenir en compte altres marcadors, com les malalties que té el pacient. Conèixer les característiques d’aquestes malalties ens pot ajudar a situar-nos. Hi ha malalties més relacionades amb la mortalitat que d’altres i és imprescindible conèixer-ne el grau de severitat per poder fer el pronòstic de la persona que la pateix.

No obstant això, en aquells pacients que tenen multimorbiditat, veiem que si ens quedem només amb la malaltia i la severitat d’aquesta tampoc no n’hi ha prou per a fer un bon diagnòstic situacional, perquè només contemplem una part de la realitat. Més enllà de les malalties, hi ha un seguit d’indicadors globals (estat nutricional, situació funcional, aspectes cognitius o emocionals, situació social, etc.) que són tant o més importants a l’hora de fer la fotografia d’un pacient.

Però la vida no és una fotografia estàtica: és una successió de fotogrames, que conjuntament formen la pel·lícula de la nostra existència. Comprendre com les diferents variables es comporten en el temps és imprescindible per a un bon diagnòstic situacional. La visió dinàmica ens possibilita definir, per exemple, les anomenades trajectòries de final de vida, que ens permeten entendre perquè -per exemple- les persones amb càncer, demència o insuficiència cardíaca tendeixen a seguir camins diferents en la darrera etapa de les seves vides.

Malgrat tota aquesta informació, que ens permet situar-nos sobre per quin fotograma de la vida passa una persona, sovint és complicat fer prediccions sobre el futur. És per aquest motiu que als professionals se’ns fa difícil conèixer el pronòstic vital d’una persona. Davant aquesta incertesa, sovint la resposta acaba essent -malauradament- l’anomenada “paràlisi pronòstica”: donat que desconeixem “per on passem”, la tendència és a oferir enfocaments protocol·litzats que sovint ens porten a l’aferrissament terapèutic, fins que -sovint de forma molt tardana-, plantegem un enfocament pal·liatiu. Són moltes les persones que es poden beneficiar d’un plantejament més global de les cures pal·liatives, però cal una identificació precoç de la situació de final de vida.

Com fer el diagnòstic situacional

Els resultats de salut amb persones complexes depenen del que li passa en un moment determinat i depenen de, sobretot, amb quin grau de reserva l’afronten. Així, a mesura que a una persona li passen coses, el seu dipòsit de salut es va buidant. Aquesta és una manera d’explicar el concepte de fragilitat. Conèixer el grau de fragilitat ens pot ajudar a fer el diagnòstic situacional / edat biològica d’una persona. A la pràctica, hi ha dues maneres de poder mesurar aquest “dipòsit”: la primera, és fent una aproximació “qualitativa” al grau de reserva d’una persona, per mitjà d’una Valoració Geriàtrica Integral. La segona, és utilitzant els índexs de fragilitat, instruments que permeten quantificar el nombre de problemes de salut acumulats per una persona. Cal tenir en compte que existeix un límit d’acumulació de dèficits (punt a partir del qual les persones ens “col·lapsem” -és a dir, ens morim-).

Així doncs, davant la incertesa de les situacions complexes, necessitem personalitzar les respostes. El punt de partida no ha de ser tant conèixer el pronòstic (com aniran les coses?), sinó el diagnòstic situacional (per quin fotograma passem ara? quines necessitats detectem?). Això és necessari necessari per a la següent etapa: la presa de decisions compartida (què vol la persona?).  Donat que no existeixen algoritmes senzills per a la presa de decisions complexes, voldria subratllar quatre idees que ens poden ser d’ajuda a l’hora de fer presa de decisions. La primera, que cal vetllar perquè hi hagi coherència entre el diagnòstic situacional de la persona i la intensitat de les intervencions (adequació de la intensitat terapèutica). La segona, que al llarg de la vida les persones fem diverses transicions pels diferents graus de fragilitat (omplim i buidem el nostre dipòsit de salut) i que cal estar atents a les situacions potencialment reversibles. La tercera, que les decisions s’han de prendre de forma consensuada amb les persones. La quarta idea que vull destacar és que cal centrar els esforços no en els indicadors de procés (volum d’activitat, etc.) sinó en els resultats que importen de veritat a les persones. I, en aquest sentit, el que més valoren els pacients amb malalties cròniques és minimitzar la dependència i la càrrega de tractament i mantenir el seu rol social i el control de la seva vida.

 

Dr. Jordi Amblàs

Metge geriatre

Director adjunt de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic-UCC

Membre del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC) del Departament de Salut

Coordinador del Grup de Recerca en Cronicitat de la Catalunya Central (C3RG)

Humanitzem el final de vida

“Considerant la Mort com una part important de la vida, la millor resposta a aquesta és l’acceptació.” Partint d’aquesta idea, una vessant fonamental de la tasca que portem a terme en el món residencial és l’acompanyament a les persones i a les seves famílies en el procés de final de vida, de manera que es pugui oferir un suport emocional més proper als que estan vivint els seus últims dies. Els professionals de la Residència, Centre de Dia i Casal de Gen Gran de Rubí, de Grup Mutuam, érem conscients que en aquest moment vital, en què cal acomiadar-se i tancar una etapa, és necessari afavorir un entorn de tranquil·litat i pau i que en el centre, on la majoria d’habitacions són compartides, no disposàvem d’un espai amb aquestes característiques. Per això, ens vam decidir a condicionar una sala per convertir-la en una habitació càlida i personal.

Abans de començar, ens vam plantejar com a objectius adequar un espai físic perquè permetés un acomiadament personal, promoure la intimitat i facilitar que els professionals oferissin confort als residents i a les seves famílies en aquest procés. Per fer l’adequació, vam considerar que calia establir una metodologia. Així, el procés parteix de la detecció d’una situació d’últims dies de vida de la qual cal informar l’equip. Tot seguit, el doctor o doctora n’ha d’informar a la família i ha de preparar una entrevista en què, a més d’aquesta, hi participin el referent i el tutor. El referent ha d’oferir la possibilitat d’ús d’aquesta sala i, en cas que s’accepti, començarà la personalització de l’habitació amb objectes significatius per a la persona, que serà traslladada amb l’acompanyament de la família un cop estigui enllestida.

Després d’uns mesos de funcionament, hem constatat alguns resultats que valorem com a positius: les famílies han agraït l’existència d’aquest espai i la majoria n’han volgut fer ús, la disponibilitat de la sala ha permès un major contacte dels professionals amb el resident i el seu entorn i, per últim, s’han cobert d’una manera més humana i propera les necessitats. Cal assenyalar, a més, que amb aquesta iniciativa hem pogut personalitzar l’abordatge del final de vida i que la resposta tant de les famílies com de l’equip de professionals ha estat bona. A banda d’això, amb l’experiència que hem viscut des de la seva posada en marxa i fins avui, ja hem detectat possibles línies d’acció per continuar millorant la nostra atenció en el futur.

Autores:

Fazzini E., Garcia M., Jurado MJ., Núñez C., Pérez E., Reyes MN., Sánchez M.

Residència, Centre de Dia i Casal Gent Gran Rubí

Grup Mutuam

El sistema de referents en l’atenció residencial

Elisabeth Pérez a Jornada Residencial

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i  independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí

Grup Mutuam

Síndrome confusional agut o delírium

Adela Martín a Jornada EAR

Adela Martín, metgessa geriatra i coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam, va intervenir com a ponent en la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial, organitzada per l’entitat al Palau Macaya. En una trobada dedicada a les principals síndromes geriàtriques, va parlar sobre el delírium.

 

La paraula ‘delírium’ ve de la paraula grega ‘lirare’, que volia dir fer un solc a terra. El que delirava era el que no feia el solc recte, sinó que se n’anava cap a un costat. Així, el que no té una rectitud en el pensament és el que delira. D’això, en fa dos mil anys. Hem evolucionat molt i del síndrome confusional n’hem dit de moltes maneres, sent molt utilitzat actualment el terme ‘fracàs’ (‘failure’, en anglès). Aquí parlarem del delírium com el gran síndrome geriàtric.

La incidència del delírium depèn molt del lloc i de la situació del pacient. En una unitat de mitjana estada, entre un 6 i un 24 per cent en pateixen. A urgències, dels que tenen més de 75 anys, un 15 per cent deliren. Dels que s’hi queden 3 o 4 dies, acaben delirant el 50 per cent. En pacients hospitalitzats de més de 75 anys, entre el 10 i el 40 per cent ho fan. El 50 per cent dels que han tingut una intervenció de maluc o de cor greu, també. Entre les persones que ingressen a l’UCI i porten respiració assistida, el percentatge s’eleva fins al 86 – 100 per cent, i  en els pacients terminals se situa al voltant del 80 per cent.

Respecte a l’etiopatologia, no s’ha avançat en els darrers 20 – 30 anys. Hi ha una alteració de neurotransmissors en estructures cerebrals com el tàlem, l’escorça cerebral, les àrees prefrontal i els ganglis de la base, implicant vies com la colinèrgica, la dopaminèrgica i la serotoninèrgica, així com la producció de neurotransmissors neurotòxics com el glutamat i de substàncies tòxiques postinflamatòries.

Diversitat d’eines diagnòstiques

Pel que fa als criteris de diagnòstic, es feia servir el DSM IV, però ara ja es disposa del DSM V. Aquest posa l’accent sobretot en el trastorn de l’atenció i la disminució de la consciència. A més, té en compte la presència d’una afectació cognitiva addicional i que tant aquesta com els trastorns esmentats no s’expliquen per l’existència prèvia d’un trastorn neurocognitiu ni per una afectació del nivell de consciència com pot ser un coma. Per últim, té en compte l’existència d’una evidència darrere la història clínica o l’exploració física i les proves de laboratori que el quadre és secundari a una malaltia mèdica, a una intoxicació, a la retirada de substàncies farmacològiques, a l’exposició a toxines o a múltiples etiologies.

També es poden fer servir la classificació de malalties internacional CIE 10 i el DRS, però el que més agrada a tots i que poden fer servir tant els metges com els infermers i els auxiliars és el CAM. És una eina molt senzilla de la qual haurien de disposar tots els professionals. El primer criteri que contempla és que s’hagi observat un canvi agut de l’estat mental del pacient; el segon, que es distregui amb facilitat i/o tingui dificultats per mantenir una conversa; el tercer, que manifesti idees o converses incoherents o confongui persones; i el quart, que estigui letàrgic, vigilant o estuporós.

Com arribem a un delírium?

Pot ser per moltes causes. Un pacient gran sa pot presentar un delírium però hi ha d’haver factors precipitants importants -alguns fàrmacs, malalties intercurrents, cirurgia, alteracions hormonals o iòniques, hipòxia, algunes alteracions ambientals, trastorns del son o una situació estressant. Un altre pacient, en canvi, pot tenir molts factors de base –malaltia greu, pluripatologia, polifarmàcia, fragilitat, demència, delírium previ, fragilitat o dèficits sensorials – i amb una situació mínima d’estrès pot desencadenar-se el delírium. És molt important tenir en compte que els pacients que fan deliri no ho recorden mai.

Hi ha diversos tipus de delírium: l’hipoactiu, l’hiperactiu i el mixt. L’hipoactiu és el més freqüent, però és el més difícil de reconèixer i el que té més mal pronòstic. En qualsevol cas, el delírium és una urgència mèdica. Pel que fa al procés d’aproximació, un cop fet el diagnòstic diferencial, si hi ha sospita, s’han de fer les proves i llavors aplicar el tractament adequat. Aquest ha de dirigir-se, primer de tot, a les causes etiològiques, però cal també fer modificacions de l’ambient, prendre mesures de suport (que el pacient estigui ben hidratat i alimentat, entre d’altres) i, en cas necessari, aplicar-hi tractament farmacològic.

Prevenir i minimitzar, la prioritat

La prevenció o detecció ràpida del delírium és fonamental. Cal tenir en compte que aquesta síndrome comporta un major nombre de complicacions post-quirúrgiques, retarda la recuperació funcional, allarga l’estada hospitalària i augmenta el risc d’institucionalització i la mortalitat. A més, la idea que és reversible és errònia. Un percentatge important dels pacients que en pateixen evolucionen cap a un deteriorament cognitiu. Per això, hem de ser proactius.

Tota persona major de 65 anys que vagi a operar-se hauria de fer una parada abans a la UVGI per tal d’avaluar cognitivament com està, saber quins fàrmacs pren i valorar els seus dèficits sensorials. A partir d’aquí, algunes idees per prevenir o minimitzar el delírium serien mantenir una bona il·luminació i evitar sorolls, aportar ulleres i audiòfons si escau, procurar evitar les contencions llevat que hi hagi risc per a la persona, mobilitzar el pacient al més aviat possible, valorar utilitzar petites dosis d’antipsicòtics en pacients d’alt risc, afavorir la higiene del son, tractar el dolor amb paracetamol, evitant altres fàrmacs que afavoreixen el deliri, i implicar els cuidadors perquè ajudin a mantenir l’orientació del pacient.

Implicació multidisciplinària i de l’entorn

El tractament del delírium ha de ser multidisciplinari. Hi han d’intervenir metges, infermers, auxiliars, terapeutes ocupacionals i treballadors socials. La família hi ha d’estar present també, en això ens ha d’ajudar. Pel que fa al tractament neurolèptic, els antipsicòtics no estan en la fitxa tècnica per al tractament del delírium ni de la FDA ni de l’Agència Europea del Medicament i, d’acord amb la llei, el metge que en prescrigui ho ha de justificar i informar del risc/benefici al pacient i la família. Cal tenir en compte, a més, que són efectius només per al 34 per cent dels casos i que tenen efectes secundaris importants, com el fet que poden empitjorar la cognició. En qualsevol cas, s’ha de donar mínima dosi i durant el mínim temps.

Per últim, cal recordar que el més important és oferir al pacient seguretat, tranquil·litat, confort i orientació. I això ho donen les persones que estant tractant directament amb els pacients, com els infermers i auxiliars.

 

Adela Martín

Coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral

Grup Mutuam

Estimulació sensorial: comunicació i expressió pels sentits

Sala Snoezelen

L’estimulació sensorial consisteix en qualsevol entrada d’informació al sistema nerviós mitjançant els diferents sentits per tal de potenciar les capacitats de les persones i la seva percepció de l’entorn. La seva finalitat és aconseguir la interacció de l’usuari amb el medi, així com establir-hi vies de comunicació efectives. La teràpia d’estimulació sensorial pot anar dirigida a qualsevol tipus de població, des d’un nadó a una persona gran, però especialment a les persones que pateixen diversitat funcional. Els àmbits en què s’utilitza són principalment la pediatria, la neurologia i la geriatria.

 

 

Els objectius generals de l’estimulació sensorial són:

  • Millorar la utilització de la informació rebuda pel medi amb la intenció d’un “despertar sensorial” a partir de la pròpia experiència sensorial.
  • Conèixer el canal prioritari pel qual es rep informació, així com el grau de sensibilitat als estímuls.
  • Afavorir la intencionalitat comunicativa per tal d’expressar els propis sentiments, desitjos, necessitats, etc.
  • Potenciar la relació amb l’entorn institucional, familiar i social.

Concepte Snoezelen

El concepte Snoezelen es refereix a una manera de portar a terme un intervenció destinada a millorar la qualitat de vida de les persones. Es proporcionen uns entorns especialment dissenyats, les sales Snoezelen, amb l’objectiu de facilitar un temps de benestar, relaxació i de contacte amb l’entorn.

Aquestes sales consten de diversos elements:

  • Tàctils: diferents textures, fibres òptiques i sensacions de temperatura.
  • Vibratoris (la sensació vibratòria es troba molt lligada a la sensació auditiva): llit d’aigua, matalàs vibratori i caixa de sons.
  • Vestibulars (fonamental per reduir el to muscular i promoure la relaxació): la principal eina seria el matalàs d’aigua.
  • Visuals: boles de miralls giratòria, columna de bombolles amb commutador, fibres òptiques i projector, entre d’altres.
  • Auditius: és molt important un ambient tranquil en la sala. La veu del professional que condueix la sessió ha de ser suau i agradable. Es pot utilitzar música agradable i amb un volum suau.
  • Gustatius i olfactoris: es pot oferir a la persona diverses sensacions gustatives i olfactòries.

Tal i com reflecteix aquest llistat, hi ha elements que poden tenir més d’una funció, com el cas del matalàs d’aigua, que es pot utilitzar per estimular a nivell vibratori i vestibular. En persones grans i amb demències (com per exemple l’Alzheimer), s’ha demostrat que l’estimulació sensorial té un efecte positiu sobre la conducta. Segons Van Weert i Bensing (2009,) amb una intervenció a llarg termini en pacients amb demència, s’observa una millora significativa sobre la conducta apàtica, de depressió, de desinhibició, rebel i agressiva.

Aplicació en geriatria

És possible que en un Centre Assistencial no es disposi dels recursos suficients per crear una sala Snoezelen, però a partir d’alguns elements anteriorment esmentats es pot aplicar l’estimulació sensorial. Per aplicar aquest mètode, s’ha de realitzar de manera seqüencial l’estimulació d’un canal sensorial distal amb un de proximal. El sentit de l’olfacte s’estimula per tal de portar a la ment de l’usuari experiències agradables. Després és important involucrar-hi el canal tàctil, el qual ajuda la persona a sentir i discriminar l’entorn d’una forma real, fet que li proporciona sensació de seguretat. Seguidament, l’estimulació auditiva fomenta l’habilitat per atendre vibracions i sons, permetent al canal cinestèsic i propioceptiu activar la consciència corporal. Posteriorment, el sentit de la vista genera experiències comunicatives a partir d’imatges amb significat, creant-li consciència de si mateix i de la relació amb els altres. El canal gustatiu evoca respostes relacionades amb afecte, motivació i consciència pròpia, facilitant l’autoidentificació.

Actualment, l’estimulació sensorial és una pràctica que s’utilitza en molts àmbits amb fins terapèutics. En l’àmbit de la geriatria ajuda a minimitzar alguns dels efectes relacionats amb l’envelliment, com són la pèrdua de memòria, els problemes d’orientació, la dificultat per planificar i dur a terme diferents tasques i els trastorns de conducta. A més de tot això i per acabar, cal destacar que potencia la integració sensorial.

Alba Pinto i Ana Carretero

Fisioterapeutes del Centre Assistencial Mutuam La Creueta

Els aficionats més fidels al dòmino se la juguen a la fase classificatòria de Collserola

Semifinal Collserola_No jubilis 2018
La competida fase classificatòria del Champions Dòmino de Mutuam, que es va celebrar al llarg de tot el matí del 3o de maig, va donar com a finalistes (entre els quaranta participants) les tres parelles i una parella de menció especial, que passaràn a participar a la Gran Final del pròxim dia 12 de juny a l’Auditori AXA, formades per:
1r Lloc: Miquel Blanchart i Antonio No, (Col.legi de Farmacèutics)
2n Lloc: Josep Maria Alias i Gil Roda, (amistats del Sr, Agustí Montal)
3r Lloc Edurad Ticó i Jordi Ribas, (Col.legi de Farmacèutics)
4r Lloc i menció especial per Cesáreo Artiles i Magdalena Riera, (residents dels Apartaments Collserola)
El Centre Residencial Mutuam Collserola acull cada any aquesta fase en què competeixen alguns col·lectius que no formen part de cap casal o centre cívic.
El Champions Dòmino forma part de la Jornada ‘No jubilis la memòria’, que la Fundació Mutuam Conviure organitza des de fa 14 anys per conscienciar sobre la necessitat de preservar aquesta capacitat cognitiva. La Gran Final de l’edició d’enguany, en què es tornaran a trobar les tres parelles classificades, se celebrarà el proper 12 de juny a l’auditori AXA de l’Illa Diagonal.
El dòmino és un dels jocs de taula més populars entre la gent gran i compta amb una tradició de més de mil anys. Malgrat que un dels factors que influeix en l’èxit de les partides sigui l’atzar, també ho són l’ús d’una bona estratègia de joc i la memorització de les fitxes i les jugades. Per això, Mutuam ha apostat pel dòmino com una bona fórmula per activar les funcions cognitives de l’atenció, la memòria i la planificació, però també per potenciar les relacions socials, tal i com s’ha comprovat al centre durant la fase classificatòria.