L’HSS Mutuam Girona incorpora equips per a la rehabilitació neurològica i l’atenció a la cronicitat

Hospital Sociosanitari Mutuam Girona

L’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona ha posat en marxa diferents equips demandats pel Servei Català de la Salut (Regió Sanitària de Girona) durant el 2017. A principis d’any, va entrar en funcionament dins del sociosanitari la Unitat Integrada de Rehabilitació Intensiva per a Ictus i Patologia Neurològica Aguda. Aquesta té com a objectiu principal la recuperació integral i intensiva precoç a pacients, amb criteris específics, ingressats al Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta. La unitat ocupa mes de 10 places de la planta recentment reformada del centre. S’hi ofereix una estimulació funcional diària de dues hores grupal i també dues hores en grups molt reduïts. La rehabilitació també contempla l’estimulació cognitiva, així com el tractament específic de la disfàgia i de l’afàsia en tallers. El treball és interdisciplinari, ja que l’equip específic està format per tres fisioterapeutes, una terapeuta ocupacional, una logopeda, una psicòloga i un metge rehabilitador, així com la treballadora social, la metgessa i les infermeres de la planta. Dins de l’equip, també es compta amb la presència setmanal d’una neuro-psicòloga i d’una neuròloga del servei de neurologia de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta.

A part, per atendre a aquests pacients en continuïtat a l’alta i per atendre la continuïtat dels pacients amb ictus aguts que siguin altes de la Unitat Específica de l’Hospital Trueta, disposa d’un equip rehabilitador domiciliari (Equip de Rehabilitació Neurològica Continuada). El principal objectiu d’aquest és contribuir a l’adaptació, autonomia i millora de la qualitat de vida de pacients amb dany neurològic i de les seves famílies al domicili després de l’estada hospitalària i/o sociosanitària. Aquest equip de fisioterapeuta i terapeuta ocupacional fa les valoracions i recomanacions per a la millora de la funcionalitat del pacient a domicili. Es treballen teràpies que facilitin l’adaptació a l’entorn, formen en la utilització d’ajudes tècniques per a seqüeles permanents i ofereixen suport ocupacional per a adequar la llar a la nova situació funcional de la persona. L’equip també dona suport i assessora tant a les famílies dels pacients, com als professionals dels equips de primària, així com als de rehabilitació ambulatòria i/o domiciliaria.  Es fa un primer seguiment mentre el pacient estigui ingressat en el sociosanitari i a posteriori es fan una o dues visites a casa seva.

Al 2017, també s’han incorporat al sociosanitari Mutuam Girona dos equips psicològics ambulatoris d’atenció a la cronicitat (Equip Psicològic Atenció a la Cronicitat).  Formats per sis psicòlogues especialitzades en cronicitat, treballen amb els equips de primària. El model d’atenció és mixt, sobretot es fa en la consulta assignada a l’àrea bàsica, però també a domicili. L’objectiu principal, dins d’un model sanitari d’assistència integral, és oferir atenció psicològica a les persones diagnosticades de malaltia crònica i/o avançada així com al seu entorn si ho requereix. En aquest aspecte, els equips prevenen l’aparició de possibles símptomes psicològics que la malaltia crònica i/o avançada pugui desencadenar, ofereixen tractament psicològic a les persones ja diagnosticades que ho requereixin i acompanyen el malestar emocional del pacient diagnosticat. Però també garanteixen l’atenció dels aspectes psicològics i emocionals dels familiars i/o cuidador principal del pacient tractat i faciliten espais socioeducatius i/o d’auto cura als professionals assistencials que intervenen en l’abordatge del pacient.

La gestió de la informació sobre la malaltia i la mort amb els infants

Dol infants

En el marc de la formació “Atenció psicosocial al final de la vida”, dirigida als professionals dels centres receptors dels Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades, finançat per la Fundació Obra Social La Caixa, i organitzada pel Grup Mutuam, Sílvia de Quadras, psicòloga, pertanyent a un dels equips que gestiona l’entitat a Barcelona, va parlar sobre el maneig de la informació amb infants. L’acte va celebrar-se al Palau Macaya  a Barcelona.

Mai no és fàcil parlar de la malaltia o la mort quan ens referim a algú proper, però el problema s’agreuja quan amb qui s’ha de tractar aquestes qüestions és un infant. Es tendeix a creure que no ho entendran, que els farà patir, que no estan preparats per fer front a conceptes que ja són prou dolorosos per als adults. És per tot això que sovint l’estratègia que es fa servir davant la defunció o malaltia greu d’un familiar o amic del nen o nena és, amb la millor de les intencions, la d’ocultar o edulcorar la informació. Tanmateix, això no té gaire sentit si es té en compte que les coses no necessiten un nom per existir i que el pensament imaginari pot ser encara més aterrador que la realitat. Així doncs, el millor que es pot fer amb els menors és informar-los de la veritat, però d’una forma adequada per a ells.

Quan es tracta de comunicar a un nen o nena que algú del seu entorn proper pateix una malaltia greu, allò recomanable és fer-ho tan aviat com sigui possible, però oferint la informació progressivament, amb paraules que comprenguin i frases senzilles. Se’ls ha de facilitar que facin les preguntes que necessitin. Se’ls ha d’explicar la gravetat de la malaltia, però tenint en compte la realitat que poden assumir, ja que potser no cal explicar-los tota la veritat. En paral·lel, s’ha de procurar mantenir les rutines habituals i normalitzar les seves emocions, acollir-les i consolar-les. És important informar de la situació al centre escolar i posar límits als comportament inadequats que pugui tenir l’infant. En contra del que de vegades es creu, cal deixar-lo que visiti la persona malalta.

Explicar la mort

Les pautes en una situació de defunció són similars. Cal informar el nen o nena de la mort del familiar al més aviat possible i ho ha de fer una persona propera. Després de trobar un espai tranquil i privat, s’ha de donar tota la informació sense fer servir eufemismes i procurant mantenir un to de veu calmat. Depenent de l’edat del menor, haurem d’explicar-li el significat de la mort. També és convenient parlar amb ell o ella de les possibles reaccions que pot experimentar i facilitar que expressi les seves emocions. És força estesa la creença que és millor deixar la canalla de banda en les trobades d’adults, sobretot en situacions emocionalment complexes. Tanmateix, és important incloure’ls en els actes i reunions familiars i deixar-los que participin en els rituals d’acomiadament, si així ho volen, a més d’ajudar-los a preparar aquest acomiadament.

La forma d’afrontar aquesta situació tindrà a veure amb l’edat i maduració cognitiva del nen o nena, que afectaran el seu grau de comprensió de la mort. Així, si bé es tendeix a protegir de manera especial els més petits, el cert és que l’edat més dificultosa és a partir dels deu anys, perquè és quan se’n té una comprensió completa i quan es connecta aquesta pèrdua amb la pròpia mort, fet que els trastorna molt. En canvi, fins als dos anys, no tenen cap percepció de la mort. A partir d’aquí i fins als cinc, els infants en fan una interpretació que sol comportar que la vegin com un fenomen similar a dormir, temporal i reversible, i que pensin que la persona continua vivint d’alguna altra forma. Entre els sis i els 9 anys, solen personificar la mort en esperits i fantasmes, la veuen com a definitiva i els espanta, però no com a universal, de manera que creuen que els pot passar a altres però no a ells. Això depèn de cada nen o nena i, per tant, és important que parlem de la mort per saber quina interpretació en fan i poder gestionar millor la situació.

En qualsevol cas, si els adults de l’entorn de l’infant no es veuen capaços de gestionar la situació, poden recórrer a l’ajut d’un especialista. Als equips EAPS de Mutuam a Barcelona, els psicòlegs i les psicòlogues atenen, si s’escau, aquells infants que presenten un dol complex relacionat amb pacients familiars (pare, mare, germans o avis) atesos pels serveis de referència (PADES i/o  hospitals de referència). A més, l’EAPS Mutuam Barcelona també disposa d’un grup expert de dol d’adolescents que han viscut una pèrdua parental o d’un germà, que està obert a qualsevol usuari de Barcelona.

Alumnes daneses del projecte eqamob&co, de pràctiques a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona

Hospital Sociosanitari Mutuam Girona

L’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona acull, des de l’any 2009 i en col·laboració amb el Departament de Mobilitat de l’IES Narcís Xifre de la ciutat, un mínim de dos estudiants danesos d’intercanvi cada any mitjançant el programa eqamob&co. Al setembre del 2017, van arribar dues estudiants de perfil professional d’assistant, que és un grau mig entre els estudis d’auxiliar d’infermeria i els d’infermeria. La Carina i la Camilla han estat cinc setmanes fent pràctiques a l’Hospital Sociosanitari. Tot i que tenien com a llengua complementària el castellà, encara no el dominaven massa i els treballadors i treballadores del centre s’han comunicat amb elles en anglès.

Les pràctiques  al sociosanitari han estat diàries.  Han passat per diferents departaments: Infermeria/Auxiliars, Fisioteràpia, Teràpia Ocupacional, Psicologia, Treball Social i Logopèdia.  Segons els companys del centre, han demostrat  molt bona predisposició  a aprendre  i comunicar.  Tant les estudiants com els  professionals de l’Hospital  han manifestat la seva satisfacció. En definitiva, s’ha comprovat novament que amb aquest tipus d’intercanvi d’experiències tothom n’aprèn.

Encara no coneixes l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona?Ampliar informació

 

El sofriment centrarà la 12a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

Frida Kahlo

La Fundació Mutuam Conviure convida els professionals de l’àmbit de la gerontologia i l’assistència social i sanitària a assistir a la seva 12a Jornada Sociosanitària, que se centrarà en el sofriment físic i psíquic en la gent gran. L’acte se celebrarà el 15 de novembre, de les 9 a les 14h, a la seu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

La jornada, en el marc dels objectius de la Fundació, es proposa contribuir a la formació i capacitació dels professionals per tal de millorar la qualitat assistencial que ofereixen. Per això, la primera part consistirà en les ponències de dos experts de referència en el dolor crònic: el Dr. Jordi Montero, neuròleg i neurofisiòleg de l’Hospital de Bellvitge, de la Clínica Tres Torres i de la Clínica Dexeus, i el Dr. Jordi Carbonell, cap de servei emèrit del Servei de Reumatologia del Parc de Salut Mar. A la segona, prendrà el protagonisme una taula rodona en què, mitjançant les intervencions de diversos professionals d’aquest àmbit, s’oferirà una mirada transversal del sofriment físic i psíquic.

Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #JSSMutuam2017, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment.

L’experiència en l’Atenció Centrada en la Persona centra la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam

1a Jornada Residencial

Reptes, resistències i experiències d’èxit entorn del canvi cultural que suposa la introducció del model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) en l’àmbit assistencial van protagonitzar la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va transcórrer durant tot el matí d’ahir al Palau Macaya de Barcelona, espai cedit per Obra Social “la Caixa”, va atraure 145 professionals de totes les disciplines de l’entitat.

La jornada, que en aquesta primera edició va estar dirigida a personal intern del Grup Mutuam, neix amb la vocació d’obrir-se a tot el sector i esdevenir un referent, posant en comú conclusions i experiències d’èxit. Per a això, tal i com va destacar en la presentació el seu director general, Francesc Brosa, és necessari aprendre de les pràctiques que ja s’estan portant a terme actualment als centres d’aquesta entitat del tercer sector que ofereix serveis sanitaris i socials a Catalunya. També Miquel Vilardell, president la Fundació Mutuam Conviure, va subratllar la importància “d’obrir finestres perquè entrin aires nous i aprendre d’altres professionals” amb l’objectiu d’oferir la millor qualitat de vida a les persones que es troben als centres, tractant-les amb dignitat i respectant la seva història.

Després de la introducció, el psicoterapeuta i patró de la Fundación Pilares Gonzalo Berzosa va impartir una conferència sobre ‘El canvi cultural en el marc de l’Atenció Centrada en la Persona’. Com a expert en recursos humans i lideratge empresarial, va assegurar que “tots els canvis generen resistències, però canviar és l’única manera d’avançar”. Berzosa va assenyalar la necessitat de reflexionar i aprendre per poder efectuar aquests processos i en va destacar com a ingredients fonamentals la formació del personal, la motivació en les tasques que porta a terme i la implicació de la gestió directiva. La por és, segons l’expert, la principal dificultat a la qual ha de fer front la voluntat de canvi i aquesta “només es pot superar amb informació i comunicació”.

Resistències i oportunitats

Algunes experiències en la implementació de l’ACP als centres de Mutuam van reunir diversos professionals al voltant d’una taula rodona. Yolanda Domènech, coordinadora d’auxiliars de la Residència Vila-seca, va reproduir, abans d’explicar algunes de les transformacions del seu centre, una reacció que es produeix sovint entre els professionals quan se’ls planteja aquest canvi cultural: “és que fins ara no posàvem la persona al centre de l’atenció?”. La treballadora social de la Residència Mutuam Manresa Alba Ruiz també va parlar d’aquestes “resistències a assumir que ara sigui la persona qui decideixi”, però va subratllar la necessitat d’abordar-les, compartint coneixements des d’unes relacions laborals horitzontals, “en què tothom sigui escoltat en igualtat de condicions”. En aquest sentit, Ana Campillo, psicòloga de la Residència Font Florida, va assenyalar que, per poder abordar les resistències que suscita aquesta “relació de cura basada en l’apoderament de l’altre”, primer cal deixar que aflorin i s’expressin i després identificar-ne les principals.

Per la seva banda, Maria Mengual, infermera del Centre Assistencial Mutuam la Creueta, va afirmar que és en l’àmbit de l’atenció sanitària on l’ACP troba més dificultats i va destacar la necessitat d’humanitzar-la. Rafael Casajús, terapeuta ocupacional de la Residència Sant Cugat, va tancar les intervencions d’aquesta taula parlant de la gestió de la qualitat i de com, des de l’òptica de l’ACP, cal introduir-hi indicadors que permetin incorporar la valoració subjectiva dels usuaris.

Primeres passes

La segona taula de la Jornada Residencial va ser un recull de casos d’èxit en el marc d’aquest nou paradigma que s’han produït en diferents residències de l’entitat. Dolors Cabré, directora del Centre Assistencial Mutuam la Creueta, va començar exposant la reflexió interna que es va produir entorn de la utilització de les contencions i com la pròpia consciència que les coses es podien fer de forma diferent va ser el punt de partida per eliminar-les progressivament, tot apostant per l’adopció de la Norma Libera-Care. L’educadora social Marta Bellón va explicar el treball en comunitat que es porta  a terme a la Residència Vila-seca, assenyalant, entre d’altres, “la importància de donar continuïtat a les relacions personals, però també a les comunitàries, dels residents”. La fisioterapeuta Alexandra Rodríguez, per la seva banda, va descriure, com a cas d’èxit, la sala estimulativa que han posat en marxa al Centre Residencial Mutuam Manresa.

Des de la Residència Les Franqueses del Vallès, la fisioterapeuta Estefania Lamata i la terapeuta ocupacional Anna Capdevila van exposar com, a partir de l’ACP, van començar a treballar de forma diferent la propiocepció en les activitats grupals amb persones amb demència. Fins llavors, van explicar, s’havien trobat amb moltes dificultats amb aquest perfil d’usuari i, després de preguntar-se què estava fallant en la intervenció, van apostar per formar-se en estimulació multisensorial. L’última de les ponents va ser Elisabeth Pérez, RHS de la Residència Rubí,  que va explicar com amb la introducció del nou model han emergit dues noves figures a les residències: el referent i el tutor. Si el primer està integrat en l’equip tècnic i fa una funció de mediador i identificador de conflictes, va especificar, el segon ho està en l’equip auxiliar i és el responsable de l’atenció directa a l’usuari, oferint escolta i acompanyament.

Anton Molas, el director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam, va ser l’encarregat de cloure la jornada. Més enllà de recordar als assistents algunes de les característiques que els usuaris i les seves famílies esperen de les residències, com la fiabilitat, la capacitat de resposta, la flexibilitat o l’accessibilitat, va expressar el desig de retrobament en una segona edició de l’acte.

Veure vídeos:

L’acompanyament en el final de vida de les persones amb demència en residències

Demència residències

Una residència és la llar de les persones que hi viuen i on s’hi poden establir vincles de llarg recorregut i d’estima profunda entre usuaris, famílies i els professionals que els cuiden, també per l’efecte de comunitat que s’hi estableix. Les residències són un entorn que pot afavorir l’acompanyament de les persones amb demència avançada des de la visió de les cures pal·liatives.

Generalment, la demència va associada a la vellesa, i la seva evolució varia en funció de l’origen de la malaltia: neurodegenerativa, com la demència per Malaltia d’Alzheimer o altres demències, o d’origen vascular. Els qui acompanyen persones amb demència sovint conviuen amb uns factors comuns, com l’edat avançada, la comorbiditat i la dependència. També conviuen amb factors molt diversos que depenen de cada persona i que tenen a veure amb la seva biografia, el seu estil d’afrontament i la seva família o grup de suport. La comunicació amb persones amb demència requereix tenir habilitats específiques per connectar amb el seu món intern i detectar les seves necessitats.

Edvardsson, Winblad i Sandman assenyalen la importància que les persones amb demència greu i molt greu segueixin essent reconegudes des de la seva qualitat de persones i com aquesta consideració defineix la bona atenció. La creença que la persona ha perdut la seva personalitat dona fàcilment lloc a la cosificació i a una atenció basada només en les seves necessitats físiques (alimentació, seguretat, higiene, control del dolor, etc.). En l’acompanyament d’aquestes persones des del model de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), es parteix de la visió que la personalitat s’oculta i no és perd. L’acompanyament en el final de la vida de les persones amb demència avançada inclou les seves necessitats afectives, socials i espirituals.

En la comunicació amb persones amb demència avançada cal implicar especialment l’hemisferi dret del cervell, més intuïtiu, i situar-se en un canal i en un registre més emocional. L’efecte de les neurones mirall dona lloc a un estat de connexió i empatia que és independent del registre de comunicació interpersonal. La comunicació amb persones amb demència en el final de la vida és més corporal i és subtil. Així, s’ha d’utilitzar el to de la veu, carícies (tàctils, visuals, sonores i cinestèsiques), música, cançons i, sobretot, la qualitat de la pròpia presència. També és important acompanyar la família i tenir present que quan s’acaricia intencionalment la persona amb demència s’acaricia també el seu entorn.

Afers no resolts

En la seva evolució, s’observa com algunes persones amb demència experimenten més patiment emocional que d’altres. S’ha arribat a identificar com una part d’aquest patiment està relacionat amb assumptes pendents. Segons Naomi Feil, una experta mundial en comunicació amb persones amb demència, en part es poden entendre les respostes i reaccions de les persones amb demència com un intent d’actualitzar assumptes pendents. Això correspondria a una necessitat universal humana de buscar l’equilibri i el benestar. Coneixent la biografia i l’afrontament de les persones és possible veure com hi ha una relació entre més patiment emocional i el fet de tenir més assumptes pendents, especialment provinents de les primeres etapes vitals i que han donat lloc a altres dificultats no resoltes al llarg de la vida. En canvi, algunes persones amb demència amb menys assumptes pendents sovint expressen menys patiment i, fins i tot, més facilitat per connectar amb estats de benestar.

El perdó, entès com l’acceptació d’un mateix i de la pròpia experiència de vida, dona lloc a la resolució d’assumptes pendents i facilita la mort en pau. Una part essencial de l’acompanyament de les persones amb demència en el final de la vida és facilitar l’expressió de l’amor i de la tendresa i generar un clima compassiu, adequat amb l’estil i les necessitats de la persona i de la família. Aquestes actituds afavoreixen alguna mena de reparació, si cal, i estan en concordança amb la necessitat bàsica espiritual humana, que és estimar i sentir-nos estimats.

No sabem si el perdó, entès com una forma d’acceptació, podria ser un factor neuroprotector, fet que voldria dir que ens ajudaria a mantenir més sà el cervell. Alguns estudis mostren com persones amb demència avançada ateses en entorns positius en què són reconegudes tenen tendència a comportaments més competents i, fins i tot, arriben a manifestar expressions de lucidesa. En tot cas, experts estudiosos del fenomen de morir, com el neuropsiquiatre i neurofisiòleg anglès Peter Fenwick, fan la recomanació de mantenir una bona salut en les nostres relacions com una forma de morir bé, que significa el mateix que viure bé.

Article de Núria Rodríguez Lacambra. Psicòloga.

Residència Jaume Nualart

 

El coordinador dels equips PADES de Mutuam, a Catalunya Ràdio

logo Catalunya Ràdio

Amb motiu del Dia de les Cures pal·liatives, el periodista Ricard Ustrell ha entrevistat aquest dissabte el doctor Cristian Carrasquer, metge coordinador dels equips PADES de Mutuam, a l’espai ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio. Podeu escoltar aquí l’entrevista completa.

 

Abordatge de les Reaccions Adverses als Medicaments

Sessió clínica RAM

Amb l’objectiu de recordar els diferents tipus de reaccions adverses als medicaments i de quins aspectes han de tenir en compte els professionals sanitaris perquè no passin desapercebudes, l’equip de la UGVI i el Servei de Farmàcia de Mutuam van impartir una sessió clínica el 13 de setembre a la seu central de l’entitat. Les ponents van revisar també diversos casos clínics per tal de compartir l’experiència amb els assistents.

L’Organització Mundial de la Salut defineix les Reaccions Adverses als Medicaments (RAM) com “qualsevol resposta nociva i no intencionada a un medicament, que ocorre en l’ésser humà a les dosis utilitzades per a la profilaxi, diagnòstic, tractament o modificació d’una funció fisiològica”. Gràcies a la notificació de les sospites de reaccions adverses per part dels professionals sanitaris, l’anomenada Targeta Groga, ha millorat la seguretat en l’ús dels medicaments. En aquest sentit, l’Institut Català de Farmacologia és el responsable de l’execució del Programa de Farmacovigilància de Catalunya. D’acord amb aquest, és essencial que es notifiquin les reaccions adverses desconegudes o inesperades, les que són mortals o greus i les que estan provocades per fàrmacs nous i/o sotmesos a un seguiment addicional.

Diversos estudis portats a terme en sistemes sanitaris diferents han posat de manifest que al voltant del 30 per cent de les visites a serveis d’urgències hospitalàries són causats per les RAM. De fet, la medicació inapropiada es troba entre els factors de risc per a l’ingrés hospitalari dels majors de 60 anys. Segons un estudi de 2017, els fàrmacs que provoquen més ingressos són: els antiinflamatoris no asteroides, els betablocadors, els antibiòtics, els anticoagulants, la digoxina, els IECA i ARA II, els antagonistes del calci, els antineoplàstics, els opiacis i els antidiabètics. Els professionals sanitaris han de tenir especial cura de notificar les RAM detectades en persones grans, ja que la majoria d’assaigs clínics no contemplen aquesta població, que pot presentar unes farmacocinètica i farmacodinàmica diferents.

Atenció als signes i símptomes, sovint inespecífics

Entre les diferents RAM, cal tenir present l’hepatotoxicitat, ja que, tot i que és poc freqüent, és la primera causa de retirada del mercat de medicaments. En general, es tracta de reaccions impredictibles, que no tenen a veure amb la dosi sinó amb la idiosincràsia del pacient. Per això, davant de la sospita, cal fer una bona anamnesi i excloure qualsevol malaltia hepàtica. El temps de latència d’aquestes reaccions és llarg i, fins i tot, poden aparèixer un cop finalitzat el tractament. També és llarg el temps de resolució, sobretot en l’ancià, per la seva lenta regeneració hepàtica.

Més enllà de l’hepatotoxicitat, les RAM més freqüents es manifesten en signes o símptomes com: les caigudes (poden estar causades per una reacció a sedants, hipnòtics, anticolinèrgics, antihipertensius, antidepressius o antidiabètics), la incontinència (pot ser una reacció a α-bloquejants, antidepressius, sedants o diürètics), el restrenyiment (com a reacció a anticolinèrgics, opiacis, antidepressius, tricíclics o suplements de calci), el deliri (que pot ser una reacció a antidepressius, antipsicòtics o antiepilèptics), la diarrea (com a reacció a antibiòtics, inhibidors bomba de protons, al·lopurinol, IRSS, ansiolítics o antipsicòtics) o l’hemorràgia digestiva (que pot estar causada per les AINE o anticoagulants orals).

Escolta i prevenció

Hi ha algunes consideracions que els professionals sanitaris haurien de tenir en compte per tal de prevenir o mitigar les possibles reaccions adverses dels medicaments. Una d’elles és la d’iniciar els tractaments amb dosis baixes i anar-les adaptant a mesura que vegin la resposta del tractament. Cal, a més, que considerin la possibilitat que qualsevol símptoma nou sigui causat per una reacció adversa, sobretot si s’han iniciat el tractament o augmentat la dosi recentment. Així mateix, és necessari preguntar al pacient si té algun símptoma nou i informar-lo de les possibles reaccions adverses i de com actuar davant d’aquestes. Òbviament, s’han de revisar els tractaments i en cas que calgui aturar el consum d’algun fàrmac, s’ha de fer correctament.

 

La incontinència urinària té un impacte específic en la població gran i requereix d’un abordatge diferenciat

Incontinència urinària al Curs de Fromació Mèdica Continuada

La incontinència urinària masculina va centrar la xerrada que el doctor Pere Arañó, cap de la Unitat d’Urologia Funcional del Gabinet d’Urodinàmia de la Fundació Puigvert, va impartir en la 28a edició del Curs de Formació Mèdica Continuada. Aquestes sessions són organitzades per la Fundació Mutuam Conviure d’acord amb el seu compromís per actualitzar els coneixements dels professionals de diferents disciplines mèdiques com a millor camí per assolir l’excel·lència en la qualitat assistencial.

La població anciana és el grup social en què la incontinència urinària és més freqüent. Per tant, tenint en compte l’evolució demogràfica de les societats avançades, ens trobem davant d’un augment continuat del nombre de casos que causarà, al seu torn, un impacte creixent en els sistemes de salut. Cal tenir en compte, a més, que aquest síndrome té unes conseqüències específiques en les persones grans, com un major nombre de complicacions mèdiques o el fet que pugui esdevenir per a elles una barrera d’entrada en algunes residències. Així mateix, com que en la majoria dels casos es tracta d’una incontinència d’urgència, les presses per evitar l’escapament provoquen molt sovint caigudes. Hi ha també un impacte ambiental i social, ja que esdevé una agressió molt important a la seva autoestima. De vegades, fins i tot, ho consideren el signe d’un deteriorament irreversible i terminal. La freqüència amb què han d’orinar fa que gairebé no surtin de casa i, si ho fan, que sigui per a trajectes molt curts o molt condicionats per la disponibilitat de banys. Quan fan servir absorbents, en canvi, el que tenen és por de fer olor o que la gent se n’adoni que en porten.

Els homes també en pateixen

La major prevalença de la incontinència urinària entre les dones, que d’acord amb alguns estudis pot doblar la dels homes, ha fet que es parli força menys de la incontinència masculina, tot i la seva elevada incidència. Com a causes d’aquesta, cal assenyalar principalment la cirurgia del càncer de pròstata, la diabetis, alguns fàrmacs (els anticolinèrgics, per exemple) i diversos canvis relacionats amb l’edat, com les malalties neurològiques que disminueixen l’estat de consciència (l’Alzheimer, per exemple), el deteriorament de la bufeta o l’alteració del sistema immunològic unida a una higiene deficient.  A banda d’això, hi ha comorbiditats relacionades amb l’edat que poden contribuir a la incontinència. Per tant, per fer-ne una valoració, cal identificar tots els factors potencialment implicats, buscant la col·laboració de metges de capçalera, geriatres, infermers, cuidadors, cirurgians, etc.

El maneig de la incontinència urinària en ancians és diferent al dels adults sans. Cal tenir en compte a l’hora d’abordar-la múltiples factors, com els psicològics, sociològics i econòmics, l’esperança de vida, les comorbiditats i el grau de dependència de la persona, així com els fàrmacs que ja pren, o la relació cost-benefici del possible tractament.  Pel que fa a la incontinència d’urgència, és possible tractar-la amb fàrmacs anticolinèrgics, però s’han de tenir presents els possibles efectes adversos o interaccions amb altres medicaments, un fenomen especialment rellevant quan parlem de gent gran, que sol estar multimedicada.  Alguns d’aquest fàrmacs, per exemple, poden augmentar la desorientació de la persona i disminueixen el control del cervell sobre la bufeta.

Nous tractaments i mesures conservadores

Més enllà dels tractaments farmacològics, es poden aplicar altres mesures als pacients grans amb incontinència, com l’ús dels absorbents, la micció pautada – per tal que aprengui a orinar abans que aparegui la urgència – o la revisió de la medicació que prenen per a altres problemes (per exemple, els fàrmacs per tractar la hipertensió poden ser diürètics). També és important controlar la ingesta líquida quotidiana. Així, en casos d’incontinència a la nit, caldria que el pacient prengués el mínim de líquid possible a partir del migdia. D’altra banda, les intervencions quirúrgiques solen ser una bona solució en els casos d’incontinència derivats de la cirurgia prostàtica, però s’ha de tenir en compte que hi ha malalts que no estan en condicions de suportar-les. Per al tractament de la incontinència d’urgència, els darrers anys s’està servir de forma eficaç el Botox. S’apliquen una vintena d’injeccions a la bufeta i funciona durant uns 6-9 mesos. Passat aquest temps, s’ha de repetir el tractament.

Els metges de capçalera, que són els que acostumen a trobar-se primer amb aquests tipus de malalts, haurien d’estar pendents d’alguns senyals d’alarma. Això els permetria derivar-los als especialistes, ja que darrera la incontinència hi poden haver altres problemes de salut greus, com la insuficiència renal o, en el cas de les dones, l’aparició de prolapses. Davant d’aquest problema que cada cop afectarà una part més important de la població, cal, doncs, un treball conjunt dels diferents professionals que tracten les persones grans i una mentalitat que no assumeixi com a irreversible la incontinència ni accepti el deteriorament de la qualitat de vida a què l’associem.

“Quan vaig arribar als Apartaments Collserola, vaig trobar-me de nou amb la vida que volia”

Testimonial SOS Criossier

Testimoni: Manuel Croissier, 77 anys

Als 74 anys es resistia, enamorat de la seva feina com a arquitecte, a jubilar-se. Era una persona activa i totalment autònoma que poc podia imaginar que un ictus li canviaria la vida de forma sobtada. Tres anys després, en Manuel ha recuperat gran part de la mobilitat que va perdre, però en aquest temps ha hagut de transitar per un bon nombre de centres fins trobar la llar que necessitava d’acord amb unes noves necessitats. Fa més d’un any que viu, junt amb la seva dona, als Apartaments Agustí Montal Mutuam Collserola. “Quan vaig arribar aquí, vaig trobar-me de nou amb la vida que volia”, recorda.

Quan va patir l’ictus, en Manuel va estar ingressat durant un mes i mig a l’Hospital de Sant Pau. D’allà el van derivar cap a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell perquè fes la convalescència, ja que, tal i com recorda, no se sostenia dret. Així va començar un periple amb parades a l’Institut Guttman, a l’Hospital de l’Esperança i al Centre Mutuam Collserola, on va restar uns quatre mesos. Poc a poc, i després d’una gran tasca de rehabilitació en tots ells, es va anar recuperant i va veure clar que necessitava un lloc on viure en què pogués combinar l’atenció que requeria amb l’autonomia i la intimitat que desitjava. “Tan aviat vaig saber que quedava lliure un apartament, vaig venir cap aquí”, explica, i afegeix que “el canvi va ser meravellós”.

De la vida als Apartaments Agustí Montal, en valora “la llibertat, la individualitat i la tranquil·litat”, així com el fet de poder estar sempre en companyia de la seva dona o el de poder sortir i entrar cada cop que ho vol. També destaca la importància de poder disposar d’un professional dedicat només a ell quan fa les sessions de rehabilitació a la Unitat d’Estimulació Neurològica del propi centre. La rutina quotidiana del Manuel, a més de tot allò que comporta el procés de recuperació, inclou moltes de les activitats que portava a terme quan vivia a casa seva: treballar una mica, assistir a conferències, llegir, viatjar i passejar per Gràcia, el seu barri. Així doncs, reconeix que l’adaptació a la nova llar, tant d’ell com de la seva dona, ha estat total.

  • Si vols conèixer amb més detall els Apartaments Mutuam Collserola, truca al 93 380 09 70 i t’informarem.
  • Ampliar informació