Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Atenció Sanitària i dependència

Tres residències de Mutuam participen en un programa que utilitza la reminiscència per prevenir el deteriorament cognitiu

Programa Remi a la Creueta

Tres centres del Grup Mutuam han participat en el programa Remi de la Fundació Salut i Envelliment de la UAB. Es tracta d’un Toolkit sobre Reminiscència desenvolupat des de la Recerca i La Consultoria de Projectes d’Envelliment d’aquesta entitat com un conjunt d’eines per assessorar i facilitar la feina dels professionals que portin a terme una intervenció psicosocial basada en el record en les persones grans. La iniciativa està finançat per la Fundació Bancaria “La Caixa” i compta amb la col·laboració de l’associació Catalana de Recursos Assistencials (Acra). El programa pretén contribuir a la prevenció del deteriorament cognitiu en persones grans amb dependència, així com a la reducció dels símptomes en aquelles que ja en tenen.

La Residència Vila-seca de Mutuam ha estat un dels 80 centres participants i col·laboradors per a provar i utilitzar el “Remi”. Des del setembre fins al desembre, s’hi ha estat desenvolupant la Teràpia de Reminiscència (TR), que consisteix a estimular records del passat a partir de la utilització d’estímuls com fotografies, cançons o objectes antics. Aquesta teràpia es fa en grup i s’utilitza per treballar la memòria, millorar l’estat anímic i per animar la conversa entre les persones participants (afavorint indirectament la socialització).

El “Remi” s’ha aplicat a la Residència Vila-seca un cop per setmana, amb una durada de gairebé  dues hores per sessió. A les 12 que se n’han fet, hi han participat 6 usuàries. A més, s’han organitzat 3 sessions anomenades “Cafè-Remi”, en què han participat els seus familiars, així ells també han estat partícips i han gaudir de les experiències compartides.Programa Remi a la Residència Vila-seca

Els professionals de la residència han considerat que, si bé la curta durada del programa fa difícil valorar les possibles millores de la memòria, el que sí que han pogut constatar ha estat la millora de l’estat anímic i l’increment de la socialització i el sentiment de pertinença al grup. Així mateix, ha funcionat positivament a l’hora de proporcionar eines de relació entre la persona atesa i el seu familiar.  I, sobretot i el més gratificant, el fet de compartir totes aquestes estones en què han brotat emocions i sentiments tant per part de les usuàries com per part dels familiars que les acompanyaven. L’impacte del Programa “Remi” a la Residència Vila-seca ha estat tan satisfactori que, un cop finalitzat, l’equip es proposa fer-lo extensible a altres residents que no han pogut participar-hi.

Al Centre Assistencial La Creueta, un altre dels participants, també valoren el programa REMI com una experiència molt positiva a l’hora de treballar tant els aspectes cognitius com els emocionals i relacionals dels usuaris participants. El grup ha estat força heterogeni però amb un nivell cognitiu similar (GDS 1). S’han inclòs residents que normalment no participen en les activitats proposades, que reclamen poder socialitzar-se amb grups d’iguals i que presenten dificultats físiques, emocionals i/o lingüístiques però no de comprensió.

En l’avaluació posterior, han observat una millora en atenció i orientació, llenguatge i, sobretot, un augment en les seves relacions interpersonals. S’han portat a terme 11 sessions dedicades a les diferents temàtiques proposades pel programa (infància, joventut, personatges literaris, cantants, actors, etc.) i s’ha elaborat un collage final amb fotos personals i un selecció dels propis usuaris de les que s’han anat fet durant l’activitat.

Els professionals del centre asseguren que durant els mesos de l’aplicació del Programa els participants s’han anat obrint progressivament i han estat molt generosos en compartir experiències vitals importants amb els seus companys. S’han afavorit els records positius i s’ha donat veu a persones que normalment no participen en les activitats estimulatives del centre, fent-los sentir protagonistes i afavorint les relacions socials entre persones que normalment no tenen gaire contacte entre ells.

Les temàtiques relacionades amb la infància, el festeig, els balls, etc. han tingut un impacte emocional molt potent, i els usuaris han gaudit explicant les seves experiències i recordant conjuntament costums, aventures i anècdotes divertides.

La valoració dels participants ha estat més que positiva i han coincidit en considerar important poder mantenir la reminiscència i els seus beneficis en el seu dia a dia. Les sessions amb les famílies, en aquest cas, no has aconseguit la implicació desitjada.

La Residència Les Franqueses, propietat de la Fundació privada de la Gent Gran de Les Franqueses del Vallès gestionada per Mutuam, també ha participat en el programa. Per portar a terme la Teràpia de la Reminiscència en aquest centre han utilitzat estímuls audiovisuals, com cançons i fragments de vídeo sobre temes com els oficis antics, els primers electrodomèstics, la ràdio, els diferents jocs, etc. L’objectiu ha estat poder-los comentar i compartir records en un grup format per 6-8 persones grans amb problemes de memòria i/o cognitius en fases inicials. També s’hi ha inclòs sessions grupals mixtes, en què residents, familiars i cuidadors/es treballen conjuntament les temàtiques de les sessions “Remi-Centres”, tot compartint vivències i un piscolabis, que ajuda a aconseguir un ambient agradable i acollidor.

Avenços i reptes en la prevenció d’infeccions geriàtriques

Campins a Curs de Formació Mèdica Continuada

En la primera sessió del Curs de Formació Mèdica Continuada d’aquest any organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, la doctora Magda Campins va impartir una xerrada sobre ‘Avenços i reptes en la prevenció de les infeccions en persones grans’. L’acte, al quan van assistir professionals de l’àmbit sanitari, va celebrar-se el 13 de gener de 2018 a l’Auditori del Consultori Central de Mutuam (c/ d’Ausiàs Marc, 39, Barcelona).

Els avenços mèdics han propiciat una millora de l’esperança de vida de la qual es deriva el creixement de la població envellida en la nostra societat. Això fa necessari que ens plantegem de manera prioritària com fer front als problemes de salut que afecten de forma més freqüent i més greu aquest segment demogràfic. En aquest sentit, no podem passar per alt que la pneumònia i la grip poden representar una amenaça important per a persones grans i immunodeprimides i que, de fet, se situen com a vuitena causa de mort a Espanya. També és imprescindible marcar-nos com a objectiu el compliment estricte de les mesures de prevenció i control de les infeccions nosocomials – és a dir, les que han estat contretes en un recinte d’atenció a la salut – tant als hospitals d’aguts com als centres sociosanitaris.

Les infeccions nosocomials es poden localitzar a diferents llocs anatòmics, però segons els estudis de prevalença que es fan als centres sociosanitaris de Catalunya, les principals són les respiratòries i les urinàries, que, conjuntament, representen més de 75 per cent del total dels casos. En la prevenció de les infeccions, hi juguen un paper cabdal les vacunes, que han aconseguit l’eliminació d’algunes malalties i en altres s’ha assolit una reducció superior al 95% en la incidència. És important destacar la importància de l’aplicació dels recordatoris de la vacuna antitetànica (el primer cap als 40 anys i el segon cap als 65), ja que, tot i que en els darrers anys només se’n diagnostiquen deu casos a l’any en tot l’Estat espanyol, la seva letalitat és elevada i tots els pacients que han mort per aquesta causa són persones de més de 65 anys.

Grip i gent gran

Malgrat sigui considerada una malaltia lleu, la mortalitat associada a la grip augmenta de forma important a partir dels 65 anys. Això pot ser per la descompensació de les patologies de base que tingui el pacient o perquè derivi en una pneumònia. D’acord amb les dades de l’OMS, hi ha un bilió de casos de grip estacional cada any al món, dels quals entre 3 i 5 milions són greus, però aquests percentatges varien significativament depenent de la soca del virus. A Catalunya, disposem d’un Pla d’informació de les infeccions respiratòries agudes, el PIDIRAC, en virtut del qual es fa la vigilància dels casos de grip mitjançant les dades que diàriament aporten els metges sentinella de centres distribuïts per tot el país. Es consideren casos greus aquells en què el pacient fa una pneumònia, ingressa a la Unitat de Cures Intensives, fa un quadre de xoc o una fallada multiorgànica. Durant  la temporada gripal 2016-2017 aproximadament el 30% de les persones ingressades a l’hospital per grip van ser casos greus i, si ens referim només a persones grans, la xifra supera el  70%.

Tant la incidència de la grip com l’efectivitat de la vacuna varia de forma notable segons la soca que predomina aquella temporada, però es la millor estratègia preventiva disponible.  A Catalunya es recomana la vacunació universal als majors de 60 anys. Enguany, la vacuna trivalent està tenint una efectivitat inferior a la d’altres temporades, però cal tenir en compte que, encara que la seva efectivitat per prevenir la grip  se situa al voltant del 30%, contribueix en més del 50% dels casos a evitar hospitalitzacions i morts per aquesta causa o a  reduir el risc de complicacions  cardíaques i respiratòries. Una menció apart mereix el fet que diferents estudis portats a terme en centres geriàtrics a França i a Escòcia demostren que hi ha una reducció de la mortalitat global dels pacients durant la temporada gripal mitjançant la immunització del personal sanitari.

Avenços en la prevenció de la  pneumònia

Quan parlem de persones grans i d’infeccions és inevitable referir-nos a les provocades pel pneumococ, que és la causa més freqüent de les pneumònies comunitàries en adults. Aquestes provoquen sovint l’hospitalització del pacient i tenen una mortalitat del 20 per cent entre persones majors de 65 anys. És per això que es recomana la vacunació universal  enfront el  pneumococ a partir d’aquesta edat. Tot i que la vacuna clàssica (vacuna no conjugada 23 valent) no té una efectivitat alta, en els darrers anys s’ha introduït una vacuna millorada (vacuna conjugada 13 valent), més efectiva i amb una duració de la protecció mes perllongada. Aquesta nova vacuna és recomanable per a persones de qualsevol edat que tinguin factors de risc i per als majors de 65 anys. No obstant, a Catalunya de moment només està finançada per a grups d’alt risc. En alguns llocs, com a la Comunitat de Madrid, el sistema sanitari públic finança la vacunació a tots els majors de 65 anys.

Per últim, en relació a altres infeccions especialment freqüents en les persones grans, cal esmentar l’herpes zòster. Tot i que se la pugui concebre com una malaltia freqüent però poc greu, té una complicació important que és la neuràlgia post-herpètica. Es disposa d’una vacuna, recomanable a partir dels 60-65 anys, que s’ha mostrat eficaç  per prevenir l’herpes i també la neuràlgia. Com a inconvenients, s’ha d’assenyalar que tampoc està coberta pel sistema públic a Catalunya i que la seva efectivitat  disminueix al llarg del temps. S’acaba d’autoritzar als EUA una nova vacuna que ofereix avantatges importants respecte a l’actual i que és probable que estigui disponible a Europa en els propers mesos.

Així doncs, disposem de diverses vacunes recomanables per fer front al repte de la prevenció de les infeccions en persones grans. Tanmateix, en el cas de la vacuna de la grip i de la clàssica enfront el  pneumococ, tot i estar finançades pel sistema sanitari públic, ens trobem que la cobertura de la vacunació és al voltant del 60% i del 75%,  respectivament. Si bé és cert que algunes persones no es vacunen perquè no volen, el  principal motiu de no vacunació és que no han estat informades pel  metge de la importància de fer-ho. Pel que fa a les noves vacunes antipneumocòcica i de l’herpes zòster, malgrat no estiguin cobertes pel sistema, els professionals tenen el deure d’informar-ne als pacients grans, de la mateixa manera que els pediatres recomanen vacunes per als infants des d’una perspectiva individual i no tant per criteris de salut pública.

Amb la col·laboració de:

Dra. Magda Campins

Cap de Servei |  Medicina Preventiva i Epidemiologia

Hospital Universitari Vall d’Hebron

Mengual: ‘Volem unir-nos a aquesta transformació, perquè l’ACP és cuidar’

Jornada Residencial ACP_Mengual

Maria Mengual, infermera del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, va participar en la 1a Jornada Residencial de Grup Mutuam per exposar en una taula rodona l’experiència de la seva residència en la implementació de l’Atenció Centrada en la Persona. L’acte va celebrar-se al Palau Macaya de Barcelona, espai cedit per Obra Social “la Caixa”.

Mengual va iniciar la seva intervenció reconeixent que se sol parlar del món sanitari com aquell en què és més difícil assolir el repte de la introducció de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) perquè és l’àmbit en què hi ha més reticències a canviar. No obstant això, va voler assenyalar com a oportunitat la forta vocació que comparteix amb molts companys per una feina en què, assegura, el cuidar hi és de forma inherent. ‘Volem unir-nos a aquesta transformació perquè l’ACP és cuidar’, va explicar. La ponent va voler recordar precisament que la infermeria és la disciplina dedicada a cuidar les persones, considerant-les dins d’un entorn, i a acompanyar-les en situacions de malaltia en què elles no puguin sortir-se’n. Tot això, va exposar, es fa ‘proporcionant cures basades en coneixements tècnics i tenint en compte els aspectes bio-psico-social que defineixen la persona’.

La infermera va fer un breu repàs als orígens de la seva professió perquè ‘cal entendre d’on venim i cap a on estem anant ara’, va dir. Així mateix, va destacar alguns conceptes que ja apareixien en models d’infermeria del segle XIX i que ara són vigents en l’ACP: la necessitat de cuidar, el manteniment de la salut, l’entorn i les relacions interpersonals del pacient, l’autocura i l’educació en salut.

Humanitzar la sanitat

Malgrat la recuperació d’aquests conceptes, Mengual va afirmar que amb la introducció de l’ACP s’ha produït un canvi de paradigma en l’atenció sanitària: ‘abans el que fèiem era diagnosticar i curar aplicant-hi molta tècnica. Això no ho hem d’abandonar però hem de complementar-ho’. La infermera va assenyalar que a les persones se les ha d’acompanyar, ‘perquè el camí és llarg’, i que això s’ha de fer respectant els seus drets i la seva dignitat i tenint en compte les seves preferències. ‘Hem d’humanitzar la sanitat i escoltar sempre el pacient’, va dir, i va afegir que s’ha de fer establint relacions d’ajuda mútua, ja que el professional ha d’aprendre del pacient i el pacient del professional. ‘Per fer tot això que volíem llavors i que busquem ara – explica la ponent – ens cal conèixer la persona, l’entorn i les capacitats, així com les seves preferències, gustos i desitjos i, en definitiva, la seva història de vida’. Mengual va assenyalar que cal proporcionar autonomia a la persona potenciant les seves capacitats, ‘donar-li eines perquè ell o ella pugui assolir les fites’. Per últim, va recordar als assistents que el pacient té dret a saber i a decidir.

La infermera va explicar que al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, per implementar-hi l’ACP, han elaborat un pla de treball que inclou, entre d’altres, formació continuada dels professionals, assistència i participació d’aquests a jornades i organització de sessions de sensibilització a la residència. ‘El camí és llarg, però som un equip que treballem plegats’, va reconèixer la ponent, que va voler compartir amb els assistents un vídeo en què un pacient de la residència feia un paral·lelisme entre la figura de la infermera i un germana gran que vetlla per tu. Per cloure la seva intervenció, Mengual va recordar una frase del periodista Carles Capdevila: ‘tenir cura és molt més que curar’.

“Cal respectar sempre la voluntat, no només al final de la vida”, Ania Puig

Ania Puig, dels PADES a Fundació Arrels

La Fundació Arrels ha publicat recentment una entrevista a Ania Puig, metgessa del Programa d’Atenció Domiciliària Equip de Suport (PADES) de Mutuam de Sants-Montjuïc . En ella explica la seva experiència de 9 anys acompanyant persones amb malaltia avançada i terminal en els últims moments de la vida. Algunes d’elles residien a la Llar d’Arrels.

Què fa el PADES?

Som un equip format per tres persones: una metgessa, una infermera i una treballadora social i psicòloga. Visitem a casa persones en situació de malaltia complexa, avançada i terminal. Realitzem cures pal·liatives i control dels símptomes com el dolor però la nostra feina va molt més enllà: fem un acompanyament espiritual i sociofamiliar, respectant la voluntat del malalt i de la família d’estar a casa durant els últims moments de la vida o en un recurs residencial adequat.

Com és la vostra feina?

Treballem per millorar la qualitat de vida dels malalts, que varia molt d’una persona a l’altra. Potser per algú que ha perdut progressivament la mobilitat, la qualitat de vida no és tornar a caminar sinó viure sense dolor o tenir un equip a qui trucar en cas que el dolor empitjori. La nostra feina tracta d’acompanyar i planificar les cures del final de la vida.

A quines persones ateneu?

Fem seguiment d’unes 40 persones que viuen al districte de Sants-Montjuïc. La majoria són majors de 60 anys però també hi ha gent jove de 18, de 30 i de 40. L’acompanyament del PADES és de 3 mesos de mitjana però també hi ha gent a qui acompanyem hores o fins i tot un any o més si estan estables.

A nivell mèdic, gairebé un 86% dels pacients pateixen malalties oncològiques però també atenem persones amb altres malalties cròniques complexes o avançades.

 

La gent és conscient que es troba en una situació pal·liativa?

No sempre. Hi ha persones que no volen saber i cal respectar-ho. De vegades han estat informades però hi ha hagut un bloqueig o una negació de la realitat. És tot un procés. Es tracta d’escoltar, de validar que realment és un moment dur i difícil, de preguntar quines són les pors, les preocupacions i com pensen que els podem ajudar.

També sabem que quan coneixes el diagnòstic pots fer un treball d’acceptació i adaptació que t’ajuda a reduir el nivell d’ansietat i millora l’adherència al tractament. Però tan dolent és donar-li informació a una persona que no vol saber, com amagar la veritat a algú que vol saber realment el què li està passant.

Com són els últims dies?

Cada persona és una biografia, cada persona és una història. Recordes totes les situacions encara que no recordis els noms. La major preocupació de tots els malalts és el patiment i la sobrecàrrega que generen a la família. Hi ha persones que han estat ateses a casa durant el procés de final de vida però, per protegir la seva família, prefereixen ingressar en un centre sociosanitari els últims dies.

Com es respecten les voluntats?

Quan una persona entra en una situació d’últims dies, cal algú que pugui cuidar-lo 24 hores. Quan el malalt vol morir a casa, ens adaptem per respectar les seves preferències i ens coordinem amb la família per acompanyar-lo i perquè pugui rebre les cures més adients en aquests moments. Crec que cal respectar la voluntat del malalt en tots els casos, no només al final de la vida.

Fins ara, existia un document que recollia les últimes voluntats de les persones davant de notari. Ara es treballa amb un document més innovador: el Pla de Decisions Anticipades que queda registrat i compartit en la Història Clínica Compartida de Catalunya.

Habitualment ens trobem amb persones que no el tenen. Caldria que tots els professionals el treballéssim amb els nostres pacients abans de caure malalts, per poder respectar les seves voluntats.

Quina relació teniu amb la Llar d’Arrels?

Com a equip, hem de saber abordar les necessitats dels malalts, tot i que tinguin històries personals difícils com les persones que resideixen a la Llar Pere Barnés. Cada any n’atenem entre un i tres casos.

Moltes vegades les persones desconfien, suposo que tenen por que els traiem de la Llar i que els portem a un altre lloc. Per guanyar-nos la confiança comptem amb el suport del personal de la Llar que també és essencial per informar i ajudar a prendre decisions.

Recordo el cas d’un senyor amb una tumoració al recte, que tenia molt de dolor i no volia prendre la medicació. Amb un treball molt lent i molt llarg, vam anar apropant-nos i vam aconseguir controlar els símptomes. Fins i tot, va aconseguir una certa milloria i tornar a sortir al carrer. Segurament haguéssim pogut fer molt més però vam decidir respectar la seva voluntat.

Què cal millorar?

Quan no coneixes un tema, et fa respecte però quan t’hi submergeixes, tens una altra perspectiva. És un tema que existeix i cal posar-hi nom i fer alguna cosa. Per sort, aquí a Catalunya som molt pioners amb les cures pal·liatives. Els PADES existeixen des de fa 27 anys, és un servei públic de CatSalut, gestionat en el nostre cas pel Grup Mutuam.

Des de fa poc temps, el PADES ofereix atenció continuada i dóna cobertura a la ciutat de Barcelona cada dia de l’any durant 24h. Tot i axí, encara són molts els malalts que segurament necessiten atenció i cures pal·liatives.

Però encara queden moltes coses a millorar perquè ens trobem amb persones soles i amb manca de recursos per pagar un cuidador o amb matrimonis grans on el cuidador té una salut molt fràgil. Seria útil que els recursos socials de suport a la llar poguessin ser més àgils en situacions de final de vida.

Aquí trobareu l’enllaç a la publicació d’Arrels: https://www.arrelsfundacio.org/entrevista_pades/

La malaltia d’Alzheimer i altres demències: el repte pendent

alzheimer

Aproximadament entre un 5% i un 10% de la població de Catalunya major de 65 anys pateix la malaltia d’Alzheimer, xifra que es dispara a un 20-25%, i més, superats els 80 anys. Dit d’una altra manera, podem dir que a Catalunya hi ha aproximadament uns 50.000 malalts d’Alzheimer.

Aquest malaltia no distingeix entre classes socials. Això sí, hi ha uns factors de risc i també uns factors de protecció. Tot i que pot aparèixer a partir dels 40 anys, el major factor de risc és l’edat avançada i cal tenir en compte l’augment constant de l’esperança de vida, a causa de les millores que hem anat adquirint les societats avançades –occidentals- en, per exemple, hàbits alimentaris, d’higiene, sanitaris, tecnològiques, etc. Altres factors de risc són els antecedents familiars de primer grau amb la malaltia, el baix nivell d’educació (escolarització) i de rendiment intel·lectual habitual, el síndrome de Down, el sexe femení (encara que en menor mesura si el comparem amb els altres factors de risc citats), la hipertensió arterial sistòlica i les malalties cardiovasculars com, per exemple, la malaltia coronària, l’infart de miocardi o el deteriorament vascular cerebral. És necessari assenyalar que bona part d’aquests factors de risc són vàlids també per a altres tipus de demències.

Els principals símptomes de la malaltia d’Alzheimer són: el deteriorament de la memòria, que generalment es el símptoma predominant; el del pensament abstracte i el raonament lògic; el de la capacitat de judici (alteració del control dels impulsos, etc.); el trastorn de les funcions corticals superiors, com agnòsies, apràxies i afàsies (llenguatge buit i estereotipat, etc.); els canvis en la personalitat, com l’apatia i el retraïment creixent, els contactes socials pobres o deficitaris; i el decrement de l’eficàcia en les habilitats laborals i domèstiques.

Respecte a la predisposició genètica de la malaltia d’Alzheimer o altres demències, es pot afirmar que hem trobat de tot. És a dir, en alguns tipus de demències sí, en d’altres, no, i en un tercer grup els factors genètics serien una petita part que influiria en una part major que podríem anomenar “ambiental”. Avui per avui, l’Alzheimer és una malaltia incurable. Els tractaments de què disposem actualment són pal·liatius, sobretot en la primera i la segona fase de la malaltia. El millor tractament avui dia seria la combinació del tractament farmacològic (cognitiu i no cognitiu) amb el no farmacològic (estimulació cognitiva, funcional, psicosocial, emocional i motora). Per altra banda, i pel que fa als índexs de mortalitat, és poc probable (tot i que cada cop es fa més) que el metge, davant una defunció, faci constar la demència com a causa, ja que el malalt rarament mor d’ella. Ho fa a causa d’altres malalties intercurrents que apareixen quan la demència ja ha desintegrat la vida psíquica i física de la persona, de forma secundaria a la demència, i això es produeix majoritàriament i sobretot en l’últim estadi.

Dels mites als consells

Com passa amb altres malalties, a la d’Alzheimer també l’envolten un seguit de tòpics, totalment erronis i en els quals hem de procurar no caure. Entre aquests, hi ha el de pensar que el malalt d’Alzheimer és com un nen o que, en fases avançades i quan a més a més queda enllitat, ja no es pot fer rés per ell; també el de creure que es pot intentar raonar amb ell o ella en fases evolutives de la malaltia, en què ja no existeix el raonament. És important, així mateix, que els familiars estiguin ben formats i informats sobre el seu malalt i sobre la malaltia. Això farà que portin millor l’evolució de la malaltia i, conseqüentment, el seu malalt. Alguns consells a seguir serien els següents: no discutir amb el malalt, en general, i encara menys davant de comportaments incomprensibles; no donar-li ordres constantment, ni dir-li a cada moment el que pot i el que no pot fer; no dir les coses de manera paternalista; no fer preguntes que necessitin de la memòria per ser respostes; no recordar-li tot allò que ja no és capaç de dur a terme; no angoixar-nos davant de conductes repetitives; i, finalment, com a familiars, no descuidar el nostre estat emocional.

Pel que fa a recursos sanitaris, sociosanitaris i socials, tot i que a Catalunya anem per davant de la resta de l’estat espanyol, encara anem en els últims llocs dins la Unió Europea. Fan falta encara molts més recursos a nivell d’infraestructures (centres de dia, residències, UFISS de geriatria, serveis de psicogeriatria, UFISS de demències, PADES específics per a demències, etc.) i més recursos humans (neuropsicòlegs, psicòlegs clínics, geriatres, psiquiatres, neuròlegs, etc.) especialitzats i preparats tant a nivell teòric com pràctic per treballar de manera efectiva amb aquest tipus de malalts i sobre tot treballant de forma interdisciplinari.

Per concloure, es pot afirmar que podem portar a terme una certa prevenció en diversos àmbits de funcionament de la persona durant tota la vida, sense que això ens impedeixi gaudir de la vida amb qualitat. La fragilitat dins l’envelliment es definiria com “l’estat en què la reserva fisiològica està disminuïda, fet que porta associat un augment del risc d’incapacitat, una pèrdua de la resistència i un augment de la vulnerabilitat”. Les causes que ens poden dur a la citada fragilitat en l’envelliment són el mateix envelliment biològic (o sigui, l’edat avançada) i altres qüestions que poden aparèixer en l’envelliment o que es manifestaran al llarg de la vida en funció de cada subjecte i que podran ser: els processos patològics aguts i crònics, els abusos (estils de vida, comportament, factors socioeconòmics) i els desusos (inactivitat i sedentarisme, immobilitat, desnutrició, etc.). Per tant, controlant acuradament al màxim tots aquests factors podem posar més entrebancs a la seva possible aparició.

Dr. Josep Deví Bastida

Psicòleg Clínic i Neuropsicòleg

Residència Sant Cugat

S’inaugura el 29è Curs de Formació Mèdica Continuada amb la nutrició i el secret professional com a protagonistes

1a sessió del Curs de Formació Mèdica Continuada

Trenta-dos professionals han assistit a la inauguració i primera sessió del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure. L’acte, que s’ha celebrat a la sala d’actes de Mutuam, ha inclòs un parlament inicial del director de l’Àrea Sanitària del grup, el doctor Josep Ballester, que ha servit per donar el tret de sortida oficial a aquesta formació que assoleix la 29a edició. Tot seguit, la doctora Magda Campins ha impartit una xerrada titulada “Nutrició en el pacient geriàtric”, i el doctor Josep Terés Quiles, una altra sobre “Límits del secret professional”. Els continguts han estat ben valorats pels assistents, que han omplert una enquesta de satisfacció en finalitzar la sessió.

Organitzat amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari, el curs està adreçat fonamentalment a metges relacionats amb el Grup Mutuam, però també a tots aquells que, per la seva activitat, estan interessats en aquest sector assistencial.

Consulteu programa del curs a:  http://bit.ly/2AerEQJ

Professionals de Mutuam participen en l’Escola de Cuidadors

Escola cuidadors EAPS

L’Obra Social “la Caixa” ha creat una Escola de Cuidadors, un espai en el qual s’atenen les famílies i voluntaris que tenen contacte amb persones amb malalties avançades al final de la vida. Diverses professionals de Grup Mutuam han participat de forma activa a l’àrea docent d’aquesta. L’objectiu és dotar d’eines a les persones, tant familiars com voluntàries, que acompanyen altres persones en el procés de final de vida. Les sessions s’impartiran a l’Espai Caixa Bonanova, a Barcelona.

Amb bloc temàtics comuns a cuidadors i voluntaris però adaptats a cada col·lectiu, les formacions inclouen tallers i conferències que aborden qüestions com el confort físic, emocional i espiritual a la persona atesa, tècniques de relaxació i autocura per al cuidador i el dol. A més, l’escola inclou un Espai de suport per construir xarxes de confiança entre els cuidadors. La previsió és que el programa funcioni durant tot l’any i que incrementi la seva activitat docent i d’espai lúdic per els cuidadors de forma progressiva. Les professionals de Grup Mutuam que hi participen formen part de l’Equips EAPS Mutuam Barcelona, el Programa d’Atenció a Persones amb Malaltia avançada i els seus Familiars promogut per Obra Social “la Caixa” des de fa gairebé una dècada.

Montero: “No cal que hi hagi dany perquè hi hagi dolor”

Doctor Montero en la JSS 2017

El neuròleg Jordi Montero, Cap de la Secció de Neurofisiologia de l’Hospital de Bellvitge i creador del Grup d’estudi del dolor dins de la Societat Espanyola de Neurologia, va impartir durant la 12a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure una ponència sobre ‘Fisiopatologia del dolor crònic’. L’acte, que va tenir lloc al Col·legi de Metges de Barcelona, va reunir més de 300 professionals del sector. 

El dolor centra bona part de l’activitat dels professionals de l’àmbit sanitari, tal i com va assegurar en l’inici de la seva ponència el doctor Jordi Montero, que va urgir sobre la necessitat de tenir algunes idees clares sobre el propi concepte del dolor en el segle XXI. “Estem en un canvi d’era. No ens adonem dels canvis tan profunds que s’estan produint perquè els estem vivint”, va llançar el ponent. Va destacar com a grans transformacions l’aparició de la dona en el centre del món social, científic i professional i els grans avenços tecnològics en camps com la comunicació o la capacitat per moure’ns.

Així mateix, va assenyalar els avenços en la neurociència, amb l’aparició de la ressonància magnètica funcional, que permet veure com funciona el cervell i observar l’àrea relacionada amb el dolor, i en la neurobiologia bàsica, donat que ara és possible entendre el funcionament de les xarxes neuronals, que depèn de l’excitabilitat de les dendrites. ‘Quan repetim molt una cosa, l’excitabilitat augmenta, i això és la memòria’, va explicar Montero, que també va exposar com mitjançant l’aprenentatge es construeix el nostre cervell.

El ponent va assegurar que es pot començar a parlar amb propietat de la memòria de dolor, de com el cervell pot facilitar els sistemes que signifiquen dolor. ‘Estudiar els ritmes que hi ha dintre del cervell ens permet conèixer el llenguatge del sistema nerviós i podrem parlar-li directament’, va afirmar. Va explicar també com ‘entrem una era en què sabem que la cultura és biologia, que la cultura ens ha construït cervell’. Amb les nostres neurones mirall, va descriure, repetim el que veiem i escoltem i, llavors, és quan ho podem entendre. Així, entenem perquè imitem i, a base de repetir, fem la memòria.

Repensar les emocions al segle XXI

Després de mostrar les àrees del cervell relacionades amb les emocions, el doctor Montero va afirmar que és difícil definir-les, perquè la nostra cultura ens ha portat cap a una concepció d’aquestes que podríem qualificar de ‘monoteista’, confonent-les amb els pecats. Va assenyalar la importància d’aquestes i la necessitat de definir-les en el segle XXI. A partir d’aquí, el ponent va començar a parlar del que s’entén per dolor, posant èmfasi en el fet que ‘no cal que hi hagi dany perquè hi hagi dolor’, només cal que la nostra consciència l’imagini.

La majoria de les vegades, va explicar Montero, el dolor és agut, perquè actua com un sistema de defensa que ens avisa que hi ha un dany, i això és perfectament conegut per la neurociència clàssica. Els problemes, va assegurar, sorgeixen amb el dolor crònic, que pot durar anys i en què no hi ha evidència del dany. ‘De vegades, sensacions molt poc intenses poden ser seleccionades i amplificades de manera que se sentin d’una forma tremenda’, va advertir, tot afegint que ‘una nociocepció molt intensa pot facilitar un mal funcionament d’aquest sistema, fer que aprengui malament, de manera que aquesta sensació de dany continua sent imaginada i esdevé dolor crònic’.

Respecte pel pacient

El doctor va subratllar que fa poc que se sap que determinades zones límbiques juguen molt amb aquesta situació i que les persones que tenen hiperactivitat en aquestes zones generen amb més facilitat memòria de dolor. ‘Algunes persones es queden amb tots els dolors que passen’, va assegurar. Es tracta, segons ell, de persones que van constantment al metge, es fan un munt de proves i no els troben res, i representen un cinc per cent de la població. Va recordar que a cada especialitat hi ha dolors crònics, tot i que el 40 per cent són relatius a la pelvis, i que no tenen cura, però no maten i no deixen dormir, perquè mentre dormim no hi ha consciència. També va explicar que quan es té ansietat es pateix més dolor crònic i que algunes persones el generen després d’una experiència emocional desagradable. De vegades el dolor crònic apareix en persones que són inestables perquè han tingut models emocionalment dolents.

Malgrat el dolor crònic no respongui a un dany real, el doctor va ser taxatiu en relació a l’atenció que mereix el pacient, perquè el seu dolor és real: ‘ell s’està queixant del que nota i mereix el nostre màxim respecte’. Va assenyalar la necessitat de donar alguna solució a aquests dolors crònics, i per això cal entendre com funcionen. ‘El pacient té raó, li hem de fer cas, conèixer la seva història i acompanyar-lo’, va assenyalar. Un primer pas, va dir, és que entengui el que li passa. Així mateix, va afirmar que, després de descartar cap malaltia de base, cal aturar els tractaments innecessaris que solen portar, perquè el problema cognitiu no s’està tractant. ‘Els medicaments, en general, són poc útils i els analgèsics, en concret, no ho són gens’, va afirmar. Per això, va afirmar, s’han de fer servir mètodes com cuidar les seves emocions i aplicar-li tècniques d’estimulació, com la magnètica transcranial que, segons va assegurar, tindran un gran recorregut al segle XXI. Va recordar als assistents que el moviment és analgèsic i per això les persones amb dolor crònic s’han de moure, ja sigui d’una forma activa, passiva o imaginada, mitjançant, per exemple, la realitat virtual.

Pacients amb alteració cognitiva lleu participen en els tallers d’estimulació de Grup Mutuam i el CAPSBE

Alteracions cognitives

Els tallers d’estimulació que organitza Mutuam, entitat d’economia social,  en el marc del seu Programa d’Intervenció en Funcions Cognitives per a pacients afectats d’alteració cognitiva lleu es van tancar el 2017 amb la participació de 13 usuaris. Les sessions es fan cada any des de 2014 en col·laboració amb el Consorci d’Atenció Primària de Salut Barcelona Esquerra, entitat pública constituïda per l’Institut Català de la Salut i l’Hospital Clínic de Barcelona, que inclou els CAP Casanovas, Borrell i Les Corts, i que aporta la recerca de pacients.

El programa va néixer per crear un espai adreçat a persones grans que ja no es troben en la situació adequada per assistir als tallers de memòria preventius, però que tampoc no compleixen els requisits per participar en les sessions que es fan en els Centres de Dia, pensades per a pacients amb un deteriorament cognitiu més avançat. L’objectiu és facilitar-los les eines i recursos necessaris per potenciar la seva autonomia i la qualitat de vida d’elles i dels qui les envolten. Per tal d’assolir-ho s’estimulen les funcions cognitives involucrades en el procés de l’Alteració Cognitiva Lleu: l’orientació, les funcions atencionals i executives, el llenguatge i la comunicació, la memòria i les funcions perceptives. A més, es treballa el coneixement sobre el funcionament de les capacitats cognitives i quins són els canvis normals i associats a l’Alteració Cognitiva Lleu, es potencia l’autonomia, millorant l’estat d’ànim i l’autoestima, i es promou la prevenció de la dependència.

Tot això es fa mitjançant sessions teòriques i tallers dinàmics, dissenyats i executats per la neuropsicòloga de la Unitat de Valoració Geriàtrica del Grup Mutuam Núria López Matons. El treball en grup és essencial. Els participants comparteixen dubtes i experiències i cadascú es corregeix a ell mateix. Les sessions de l’edició de 2017 del programa s’han impartit en dos trimestres, amb set sessions d’una hora i mitja de durada cada trimestre. Els resultats, a nivell emocional, han estat ben valorats tant pels pacients com pels seus familiars.

Campillo: ‘En la introducció de l’ACP, s’han de contemplar les necessitats dels residents, però també dels professionals’

Ana Campillo, a la 1a Jornada Residencial

La psicòloga de la Residència Font Florida Anna Campillo va centrar la seva intervenció en la 1a Jornada Residencial de Grup Mutuam en les resistències que genera en els professionals la introducció de l’Atenció Centrada en la Persona. L’acte va celebrar-se al Palau Macaya de Barcelona, espai cedit per Obra Social “la Caixa”.

Anna Campillo, psicòloga de la Residència Florida, va arrencar la seva intervenció en la taula rodona sobre ‘ACP: experiències en la implementació als nostres centres’ afirmant que a tots  els centres hi ha resistències. Davant dels assistents a la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam, va assenyalar que hi ha persones que no volen entrar en el model i que cal saber com abordar-les. Va identificar com un dels elements més importants del canvi cultural que suposa la introducció de l’ACP el fet que s’aposti per una relació basada en l’apoderament de l’usuari. D’aquí, va exposar, se’n poden derivar molts altres canvis: en l’espai, en el rol dels professionals i fins i tot els seus horaris, en les tasques que es fan… Per això, tal i com va relatar, quan es planteja es generen reaccions molt diverses. ‘A la majoria de les persones els canvis ens generen por. Ens sentim més a gust en les rutines, en les repeticions, en la nostra zona de confort’, va admetre la ponent.

La psicòloga va exposar algunes de les reaccions més freqüents i les seves manifestacions habituals. Una d’elles, va dir, és la manca de reconeixement de la necessitat del canvi, que es pot identificar en frase com ‘Per què hem de canviar si tot va bé i els usuaris estan contents?’. Una altra és la de l’escepticisme que reflecteixen comentaris com ‘l’ACP només és una nova moda’ o ‘això es pot fer a Suècia, però no aquí’. Una altra reacció és la del sentiment de no reconeixement de la pròpia feina que es desprèn de comentaris del tipus ‘què passa, que fins ara no treballàvem?’. Així mateix, Campillo va esmentar les diverses pors que sorgeixen davant del canvi de model sobre si els pacients voldran, si les famílies ho entendran, si es generarà més quantitat de feina, si hi haurà més accidents, etc. No obstant això, la ponent també va voler subratllar que hi ha persones que tenen una reacció positiva i que veuen el canvi com una possibilitat de fer millor la seva feina. ‘És important detectar aquestes persones i introduir-les al grup promotor de l’ACP’, va assegurar.

Campillo va explicar a partir d’una piràmide com afronten les persones els canvis. A la base d’aquesta, hi ha la necessitat de conèixer perquè s’ha de canviar. Al següent nivell, hi ha la necessitat de saber, és a dir, d’adquirir els coneixements i les habilitats. I, per acabar, a dalt de tot, està la motivació pel canvi. Aplicat a la introducció de l’ACP, va explica la ponent, al nivell més baix hi ha la resolució de dubtes i dificultats, perquè, si no, la resistència es fa més forta. En aquest sentit, remetent-se a la metodologia de la psicòloga gerontòloga Teresa Martínez, va explicar que primer cal deixar que aflorin i s’expressin les dificultats. La següent fase és identificar les resistències principals i quins factors les provoquen: manca d’habilitats, un mal clima laboral, etc. L’última fase és la d’abordar les dificultats. Segons Campillo, ‘el més important és informar del canvi i el procés a tothom’. També és fonamental, va afegir, mostrar els beneficis i, en això, són útils els testimonis, ‘com estem fent aquí’. Va assenyalar que cal conèixer les experiències de professionals i centres que ja han viscut el canvi, fins i tot de residents i familiars que expliquin els beneficis de l’ACP. Després, va continuar, ‘cal desenvolupar l’empatia i la reflexió mitjançant instruments com el roleplaying’. Va considerar bàsica la formació dels professionals, així com el fet de debatre i arribar a acords o concretar canvis petits. Per últim, va assegurar que ‘és important que l’equip tècnic ofereixi suport als gerocultors i promoure la flexibilitat i la creativitat’.

La ponent va recordar als professionals que omplien la sala: ‘L’ACP no és una meta en si, sinó un camí que hem de recórrer i que no acaba mai, perquè les necessitats de les persones van canviant, i les resistències serien com unes pedretes que anem trobant’. Per acabar la seva intervenció, Campillo va advertir que ‘s’han de contemplar les necessitats dels residents, però també dels professionals’.

Vídeo de la taula: ACP: experiències en la implementació als nostres centres