Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Atenció Sanitària i dependència

Freixa: ‘Els metges haurem de ser prou hàbils per fer participar els pacients en la gestió de la seva malaltia, per apoderar-los’

Román Freixa al Curs de Formació Mèdica Continuada

El doctor Román Freixa, cap del Servei de Cardiologia de l’Hospital de Sant Joan Despí Moisés Broggi, va impartir una xerrada sobre ‘Maneig de la insuficiència cardíaca en el pacient geriàtric’ en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i cures pal·liatives. Organitzades per la Fundació Mutuam Conviure amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, aquestes sessions van dirigides a professionals de l’àmbit sociosanitari i comunitari.

La insuficiència cardíaca és una patologia molt freqüent entre la gent gran, amb una prevalença en els majors de 70 anys que se situa entre el 15 i el 20 per cent. Tot i que en el conjunt de la població aquesta xifra se situa al voltant del 4,5 per cent, en un context d’envelliment progressiu de la població, la prevalença global augmentarà en el futur. De fet, d’aquí a 20 anys, un quaranta per cent dels pacients tindrà més de 65 anys, i això significarà que hi haurà més persones amb malalties cròniques i factors de risc que s’hauran de controlar.

En els darrers anys hem millorat molt el tractament de les patologies agudes, com l’infart de miocardi, en què la mortalitat ha baixat en un 50% en dues dècades. Tanmateix, tot i que les persones que tenen un infart avui dia gaudeixen de molt més bon pronòstic que abans, no podem oblidar que tenen un cor amb una cicatriu, que no acaba de desenvolupar correctament la seva funció i que això pot portar que presenti insuficiència cardíaca. Per tant, ens trobarem amb més població amb risc que el cor els acabi fallant.

Diagnòstic i comorbiditats de la insuficiència cardíaca

Els principals criteris per a la detecció de la insuficiència cardíaca són fonamentalment clínics, basats en la història clínica del malalt, els signes i els símptomes que explica i els resultats de proves com les analítiques i les de tòrax. L’electrocardiograma és una prova important, així com l’eco cardiograma, que és el que acaba de definir si es tracta d’una insuficiència per una funció sistòlica reduïda o preservada, alhora que ens ajuda a identificar si l’origen és de causa isquèmica o no isquèmica. En el diagnòstic també es poden fer servir pèptids natriurètics, que permeten saber si l’ofec que pateix el pacient és per una insuficiència cardíaca o per altres motius.

Quan parlem de les comorbiditats d’aquesta patologia, hem de diferenciar entre les cardiològiques i les extracardiològiques. En el primer grup, hi trobem l’arítmia, en concret la fibril·lació auricular, en què el cor va més ràpid del normal i desorganitzat, i que es pot acompanyar d’una complicació molt greu i devastadora com és un ictus. És important detectar-ho aviat i tractar-ho amb un anticoagulant. Altres problemes cardiològics són la insuficiència mitral o els trastorns de conducció intraventricular. Entre les complicacions extracardiològiques, que dificulten el tractament, destaquen fonamentalment l’obesitat, la diabetis, les apnees de la son, l’anèmia, la insuficiència renal…

Pel que fa als tractaments de què disposem, ens trobem que la majoria dels quals hi ha prou evidència científica dels seus beneficis són per a pacients amb depressió de la funció ventricular, és a dir, amb insuficiència cardíaca sistòlica. En aquest sentit, s’utilitzen principalment els inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina, els beta blocadors i els antagonistes de l’aldosterona. S’han fet recentment estudis interessants en aquest grup de pacients que demostren que encara més eficaç que els IECA és un tractament que es diu Sacubitril/Valsartan. Així mateix, existeix un grup de pacients que es beneficia de la implantació d’un dispositiu, com un desfibril·lador automàtic i/o una teràpia de resincronització cardíaca amb la col·locació d’un marcapàs tricameral.

Cap un model orientat al malalt crònic

Davant d’aquest previsible augment dels pacients amb insuficiència cardíaca, és molt important que els diferents actors  – cardiòlegs, geriatres, metges d’atenció primària, etc. -, treballin de manera coordinada per tal d’aconseguir oferir el millor tractament possible en el lloc més indicat. Això vol dir tenir en compte que hi haurà pacients que es beneficiaran més d’un ingrés hospitalari, d’altres, de rebre el tractament en el seu CAP, i alguns, de fer-ho en el domicili propi. Un dels reptes més importants és el de transformar el nostre model sanitari cap a un model més orientat al malalt crònic i que pugui donar resposta a les necessitats que tenim avui dia. Els hospitals es van pensar per a malalts aguts i ara el que tenim són molts malalts crònics que van patint descompensacions i als quals amb els diferents tractaments aconseguim millorar una mica la qualitat de vida i el pronòstic i cronificar la malaltia sense curar-la.

Aquesta feina ha d’involucrar tots els nivells assistencials, però, a més, els metges haurem de ser prou hàbils per fer-hi participar els pacients, per apoderar-los. Els hem de donar suficients coneixements i eines perquè puguin tenir cura de les seves malalties. Hem de fer una tasca educativa i ser capaços d’atraure la seva atenció i que adquireixin el compromís de participar activament en la gestió de la seva malaltia. El pacient ha de ser el protagonista i ens ha d’ajudar a decidir. Ens ha de dir, per exemple, si hem de prioritzar qualitat o quantitat de vida. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat i que el pacient esdevingui molt més participatiu. Els metges no hauríem de fer el paper paternalista de dir-li el que ha de fer, sinó el de conseller i d’estimulador perquè millori el seu estil de vida.

Evitar ingressos i ajustar l’esforç terapèutic

És molt important tenir en compte que la insuficiència cardíaca es tracta d’una malaltia en què, amb cada ingrés hospitalari, el pacient pateix un deteriorament notable. Si bé un cop marxa a casa, pot millorar, mai no arribarà a estar com estava abans. Cal tenir present, a més, que durant els dos mesos posteriors a l’alta hi ha moltes possibilitats que el pacient torni a ingressar. Per tant, haurem de fer un esforç per optimitzar el tractament i evitar-ho. Per últim, tenint en compte que és una malaltia crònica i terminal, és fonamental detectar quin és el moment en què cal tenir una actitud terapèutica menys agressiva. Ens trobem sovint que molts d’aquests malalts acaben ingressant moltes vegades al final de la seva vida de manera innecessària. Cal ajustar l’esforç terapèutic i el tractament perquè tingui una millor qualitat de vida, el sapiguem acompanyar millor i no li fem proves i ingressos innecessaris en la seva etapa final de vida.

Dins d’aquest important canvi que ha de viure el model sanitari també hi ha el d’integrar la cardiologia en l’atenció primària. Això implica un canvi de model organitzatiu, que ha de ser més proper al pacient, amb base territorial i coordinació entre els diferents nivells assistencials, i que es basi en la comunicació i la confiança entre professionals. Que hi hagi un contacte permanent entre el cardiòleg i el metge de família és bo per al pacient, però també per al metge, que millora els seus coneixements en cardiologia i sap que té a prop el cardiòleg, i que pot adoptar un major lideratge en l’abordatge de les malalties cròniques cardíaques. Per altra banda, per al cardiòleg és beneficiós perquè se li deriven menys pacients i pot centrar-se en el tractament d’aquells casos més complexos i en les primeres visites.

L’estudi que hem fet sobre la integració de la cardiologia en l’atenció primària ens ha proporcionat dades quantitatives, com la de la reducció en un 40 per cent dels pacients que hem rebut i la de la disminució  del temps per accedir al cardiòleg. Constatem també, per la creixent demanda de proves, un major lideratge del metge de família, que té més iniciativa amb els malalts crònics estables. A nivell qualitatiu, hem vist millores en aspectes de salut gràcies al canvi de model. S’han pogut detectar més persones amb patologia isquèmica i, per tant, fer-ne un major control.

Román Freixa, cap del Servei de Cardiologia de l’Hospital de Sant Joan Despí Moisés Broggi

Donem el tret de sortida a les inscripcions del “No Jubilis la Memòria 2018” per prevenir la pèrdua de la memòria

No jubilis la memoria 2018

Ja hem obert amb il.lusió, les inscripcions per participar a les dues competicions que integren la 14a Jornada “No jubilis la memòria”, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure: la Champions Dòmino Mutuam i el Dancing Country Mutuam. La Gran Final se celebrarà el 12 de juny a l’Auditori AXA (Illa Diagonal) i finalitzarà amb un lunch per a tots els assistents. L’èxit de participació de les edicions anteriors ha animat Mutuam a organitzar novament aquesta jornada combinada, que pretén conscienciar sobre la importància de la prevenció de la pèrdua de les capacitats cognitives, entre elles, la memòria. Així, amb aquesta iniciativa, que amb la fase de preparació s’estén durant quatre mesos, es fa efectiu un dels objectius de la Fundació:  la promoció d’activitats orientades a l’envelliment saludable i a l’endarreriment de la discapacitat i la dependència de les persones grans.

El dòmino, un clàssic que sempre guanya adeptes
Els casals, centres cívics i associacions de gent gran que vulguin participar en la Champions Dòmino poden fer ja les seves inscripcions i rebran el reglament i tot el material necessari per dur a terme les fases classificatòries del campionat. Durant el mesos d’abril i maig en cada casal/entitat es faran aquestes lligues internes, amb la supervisió i seguiment de la coordinadora de Mutuam. D’aquesta lliga interna, en sortirà una parella finalista, que competirà en la Gran Final. Les parelles que es classifiquin en els tres primers llocs de la competició rebran un trofeu i la parella guanyadora, 4 estades de cap de setmana en un indret de les Illes Balears.
La modalitat de dòmino a què es juga és la tradicional i es fa en parelles. Aquest joc, a més de ser el més popular entre la gent gran, activa les funcions cognitives de l’atenció, la memòria i la planificació de l’estratègia i potencia la socialització.

El ball Country mou les neurones
Pel que fa al Dancing Country, Mutuam contactarà amb els casals de gent gran de la ciutat per convidar-los i animar-los a participar. Confirmada la implicació, se’ls enviaran les bases i cada grup dels diferents casals o entitats haurà de preparar, durant el mesos de març, abril i part de maig, una coreografia de màxim dos minuts de durada, que enviaran gravada en vídeo a Mutuam i serà avaluada per un jurat. Només 5 grups passaran a la Gran Final. També aquí hi haurà trofeus per al primer, segon i tercer grup de la classificació i, a més, a cada component del grup guanyador se li lliurarà un cap de setmana tot inclòs (mitja pensió) per gaudir en companyia, a cada component del grup vencedor.
Coordinació, concentració, memorització de passes, ritme musical i treball en equip són alguns dels ingredients que fan del ball en línia una de les opcions més complertes per prevenir la pèrdua de les funcions cognitives i van motivar la Fundació Mutuam Conviure a escollir-lo com a activitat. Entre les que es treballen, destaquen la memòria, la capacitat de resposta física a estímuls cerebrals, la coordinació, la mobilitat i l’autocontrol. A més, la pràctica d’aquest ball millora l’autoestima i fomenta la socialització.

Aquí podeu veure el vídeo de la jornada ‘No jubilis la memòria‘ de 2017.

Aquí podràs veure la noticia completa de l’any passat

Professionals dels PADES i EAR de Mutuam es reuneixen amb un senador europeu

Reunió a l'ICO amb senador europeu

Maria Rosa Planesas i Emma Costas, dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) de Mutuam, i Cristian Carrasquer, dels equips del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES) gestionats per Mutuam, van participar el passat 14 de març en una reunió a l’Institut Català d’Oncologia, convocada pel doctor Xavier Gómez-Batiste amb motiu de la visita del senador del Parlament Europeu i membre del Parlament Irlandès Rónán Mullen i de la secretària del Comitè d’afers socials, salut i desenvolupament a l’Assemblea parlamentària del Consell Europeu, Aysegül Elveris. Actualment el Consell Europeu està preparant un informe sobre l’estat de l’atenció pal·liativa a Europa amb el suport de l’Associació Europea de Cures Pal·liatives i per a l’elaboració van escollir fer una visita a Barcelona i conèixer així la nostra activitat i experiència com a referents en l’abordatge de l’atenció pal·liativa.

Bellón: ‘Per a un resident el sentit de pertinença és necessari, no només en relació al centre, sinó també a la comunitat’

Marta Bellón a la 1a Jornada Residencial

L’educadora social de la Residència Vila-seca, Marta Bellón, va parlar sobre treball en la comunitat en el marc de la primera Jornada Residencial de Grup Mutuam. En la seva intervenció va explicar quins són els objectius d’aquest des de l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona i com s’ha treballat amb la comunitat al seu centre des de fa 7 anys, tot coincidint amb l’inici de treball amb ACP.

El treball en la comunitat es considera una pràctica d’èxit dintre del model d’Atenció Centrada en la Persona. Marta Bellón va exposar que, tot i que des que va obrir la Residència Vila-seca sempre hi havia hagut una inquietud per aproximar-la a la comunitat, va ser fa set anys que es va començar a treballar des de l’òptica de l’ACP. Amb aquest model, va explicar, el que es busca amb les persones grans o amb alguna discapacitat és millorar la seva qualitat de vida i potenciar la seva autonomia i integració. Per això, va afirmar l’educadora social, ‘primer de tot, el que hem de tenir present és que l’usuari és una persona i, com ens recorda la dita, una persona ho és a través dels altres’. La ponent, recollint el que postula la gerontòloga Naomi Feil , va assenyalar que, a banda de les necessitats bàsiques, les persones tenim tres necessitats molt importants: la de sentir-nos ocupats, la d’estima i la de pertinença. ‘Per a un resident, aquest sentit de pertinença és necessari, no només en relació al centre, sinó també a la comunitat’, va assegurar.

Mantenir o crear nous vincles socials

Bellón va explicar als assistents a la jornada els diversos objectius que es van plantejar a la Residència Vila-seca amb el treball comunitari. Un d’ells – va assenyalar – és el de ‘disminuir els estereotips associats a les persones simplement pel fet de ser grans o tenir alguna patologia’. D’altra banda, va exposar, es vol donar continuïtat a les relacions que hagin pogut tenir els residents en la mateixa comunitat, tenint en compte que moltes de les persones que resideixen en el centre són del municipi i tenien hàbits molt comunitaris abans d’ingressar-hi. En el cas de les persones que vénen de fora, en canvi, el que s’intenta és que estableixin noves relacions amb la comunitat i amb altres recursos i activitats que pugui oferir el municipi, segons Bellón. D’aquesta manera, el que es procura, va afirmar, és ‘minimitzar l’impacte que pugui tenir aquest canvi d’anar de la llar a la institució’. El darrer objectiu del treball comunitari que va assenyalar va ser el de mantenir el reconeixement, el respecte i la confiança en la persona tot preservant aquestes relacions.

Tot seguit, la ponent va exposar les dades d’activitats comunitàries recollides a partir de les memòries del centre dels darrers set anys, moment en què es va començar a implementar l’ACP. En aquest temps, segons va mostrar, el centre ha establert una col·laboració amb un total de 46 entitats. La mitjana ha estat de 22 cada any, tot i que el nombre ha anat creixent. Bellón va llistar algunes d’aquestes entitats, com els serveis sanitaris, associacions de veïns, grups de teatre, el Casal de la Dona, la Creu Roja, el Conservatori, la parròquia, mitjans de comunicació o la Biblioteca municipal, entre d’altres. L’educadora social va assenyalar que la majoria s’havien desenvolupat amb entitats locals, però que també se n’havien fet algunes amb entitats de fora, com el departament de Justícia de la Generalitat o amb museus.

Respecte a les activitats de tipus comunitari que s’ha portat a terme, tal i com recollia l’estudi, se n’han fet 76 de diferents, de les quals 15 s’han repetit. La ponent va explicar que algunes havien tingut més continuïtat que d’altres, i en va destacar la relació amb els mitjans de comunicació, les festes tradicionals del poble, una activitat amb patges, l’acollida d’estudiants en pràctiques, una paella popular i solidària i les nombroses accions amb els serveis sanitaris del municipi.

Apoderar l’usuari

Bellón va exposar com l’estudia reflectia que s’havien fet activitats a l’exterior i a l’interior, però moltes més dins del centre, ‘perquè portar el grup fora sempre és més difícil’. Així mateix, va assenyalar que el que també es fa és cedir l’espai residencial per acollir activitats d’àmbit municipal que no estan només adreçades als residents, com el ioga que setmanalment organitza una associació de veïns. A més, va explicar que tot i que no disposen d’un programa intergeneracionals com a tal, sí que han portat a terme diverses activitats per afavorir les relacions dels residents amb persones de diferents edats pel valor que tenen. Així, va especificar que en aquests set anys s’han organitzat trobades amb joves, passejades amb usuaris d’un centre de salut mental, visites a escoles, activitats de cuina amb alumnes de l’escola d’hostaleria,  jornades interculturals amb una associació senegalesa, una missa mensual oberta a tota la comunitat, visionat de vídeos històrics, petanca, etc.

La ponent va subratllar la importància d’organitzar també activitats a partir de les demandes dels usuaris, de manera que ‘es potencia la capacitat de presa de decisions, apoderant-los i millorant la seva autoestima’. Gràcies a les històries de vida i l’ACP, va assegurar, s’ha pogut extreure més informació per organitzar aquest tipus d’activitats.

Per concloure la seva intervenció, Bellón va reclamar empatia cap als residents per part dels professionals recordant aquella sensació que tenim de vegades quan ens llevem d’una migdiada i no sabem on som, quina hora és, si toca anar a treballar… i que és la que tenen moltes de les persones grans amb demències, i que es pronuncia si no es troben a casa, sinó en una institució. Va recordar que són els altres, els professionals i la comunitat, els que els han de donar ‘l’oportunitat de sentir-se compresos i escoltats, de sentir que són ells un altre cop’, i va subratllar que, des de l’enfocament de l’ACP, cada conducta té un significat i que encara que els usuaris no expressin els seus sentiments de la manera que està estipulada, cal escoltar-los per mirar d’entendre’ls.

Medicina Clínica publica un article de la UVGI de Grup Mutuam sobre fàrmacs anticolinèrgics

UVGI a Medicina Clínica

La revista Medicina Clínica acaba de publicar un article elaborat per l’equip de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral (UVGI) de Grup Mutuam sobre l’impacte de l’ús dels fàrmacs anticolinèrgics en els pacients grans. El text ja es pot consultar online i apareixerà més endavant en la versió impresa d’aquesta prestigiosa publicació de l’àmbit sanitari.

Els autors han elaborat aquest article a partir de la revisió de les històries clíniques i l’anàlisi de dades de 610 pacients visitats el 2015 i el 2016 en aquesta unitat. La idea va sorgir arran d’un pòster fet per la UVGI Barcelona i presentat per la seva coordinadora, la doctora Adela Martin, en el Congrés de Geriatria del 2017. El Comitè de Recerca de Grup Mutuam va ser qui va animar l’equip a transformar el pòster en article. L’objectiu que es van plantejar amb aquest treball va ser el de descriure la prevalença d’ús de fàrmacs anticolinèrgics en pacients d’edat avançada que consulten per pèrdua cognitiva. Les principals conclusions que s’han obtingut són que un terç de la mostra en consumia i que els pacients exposats a aquesta tipologia de fàrmacs presenten una major tendència a empitjorar funcionalment.

La UVGI és un recurs de la xarxa sanitària pública, gestionat per Mutuam, que dona suport especialitzat  als pacients geriàtrics de l’atenció primària. Formada per un equip de professionals de diferents perfils, atén a persones grans a qui, per prevenció, fragilitat o alteracions cognitives, els cal una avaluació global exhaustiva del seu estat de salut.

Límits del secret professional

Confidencialiat al Crus de Formació Mèdica Continuada

El doctor Josep Terés va impartir al febrer una xerrada titulada ‘Límits del secret professional’ en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i cures pal·liatives. Organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, aquesta formació va dirigida a professionals de l’àmbit sociosanitari i comunitari.

A l’hora d’abordar el complex debat entorn el secret mèdic, és necessari tenir en compte primer de tot alguns conceptes fonamentals. D’una banda, la ‘intimitat’, entesa com aquell espai propi que ens identifica i ens individualitza com a irrepetibles, i que no volem compartir o volem fer-ho només amb qui nosaltres decidim. També la ‘privacitat’, que seria aquell àmbit de la vida que tenim dret a protegir de qualsevol intromissió, i la ‘confidencialitat’, que és el nostre dret a que els que han conegut dades íntimes o privades nostres no puguin revelar-les ni utilitzar-les sense la nostra autorització expressa. Per últim, hem de conèixer el ‘secret mèdic’, que és el deure professional de mantenir ocultes la intimitat i les dades privades de la persona malalta per fins aliens a la pròpia assistència.

Riscos en el cercle de confidencialitat

El concepte de confidencialitat del pacient pot semblar molt clar quan parlem de la relació metge – malalt. Tanmateix, en la medicina actual, ens trobem que el nombre d’actors que intervenen s’ha multiplicat i, per tant, que s’ha ampliat el cercle en què la confidencialitat es pot veure en risc. Hi ha avui dia, doncs, moltes persones que inevitablement s’assabenten de la situació del malalt i totes elles tenen l’obligació de mantenir el secret. Així, el normal és que a un sol malalt el vegin i li facin proves diferents professionals, cadascun amb la seva funció. Però les amenaces a la confidencialitat no és limiten al personal sanitari. En aquest cercle, cal incloure-hi l’entorn personal, tenint en compte l’heterogeneïtat de famílies que existeix en l’actualitat i les situacions tan diverses en què es pot trobar el metge. Per això, el seu deure és pactar amb el malalt a quines persones pot donar informació sobre la seva malaltia. A més, quan ens referim a la confidencialitat, s’ha de tenir en compte els riscos que poden sorgir també en el terreny administratiu. Per exemple, quan els treballadors que s’ocupen del control de qualitat d’un centre hospitalari accedeixen als resultats de les proves que es fan als pacients.

Fora de l’àmbit assistencial, la confidencialitat del pacient també es pot veure en risc en els àmbits de la recerca i la docència. En la recerca, es procura no donar mai noms, però de vegades es fan descripcions de casos clínics amb tantes dades que els casos poden arribar a ser reconegut per algú. Pel que fa a la docència, és obvi que els estudiants han d’aprendre, però ho han de fer amb el permís dels malalts.

No és un deure absolut

La constitució espanyola recull el dret a la confidencialitat en el seu article 18, però el legislador no l’ha desenvolupat i no disposem d’una legislació a què ens puguem acollir. No obstant això, sí que disposem de jurisprudència, i la doctrina dels tribunals, reflectida tant en el codi deontològic català com en l’espanyol, contempla la vulneració del secret professional en casos en què, en no fer-ho, es posi en risc a terceres persones. Per exemple, un metge que tingui un pacient amb un problema d’alcoholisme i que sigui conductor d’un autocar infantil,  no té l’obligació de respectar el secret professional. Amb la deguda discreció, ha de posar el cas en coneixement, només, de les persones que poden solucionar el problema.

El debat sobre els límits del secret professional va atraure els focus mediàtics durant unes setmanes arran del cas del pilot suïcida de Germanwings que va estavellar un avió contra els Alps. Tanmateix, en aquest tràgic episodi hi van confluir diversos factors. La culpa que ningú evités que una persona amb problemes psíquics agafés un Airbus  no va ser només del secret mèdic, sinó també del fet de que no hi hagi una forma legal d’establir una comunicació entre la medecina assistencial i la medecina del treball. De manera que, per exemple, quan un metge li dona la baixa a un pacient és ell qui ha de presentar el part a l’empresa. El més lògic seria que avui dia, ja que la tecnologia ho facilita molt, la baixa arribés directament a l’empresa. Amb això, a més, no es viola el secret professional, ja que no hi apareix el diagnòstic.

Un altre aspecte que va fallar en el cas del pilot de Germanwings, i que és fonamental, és el de l’autoregulació de la professió, l’acció de control dins del propi estament. En el codi deontològic del COMB diu que el metge que tingui coneixement que un company, per les seves condicions de salut, hàbits o possibilitat de contagi, pot perjudicar els pacients, té el deure, amb l’obligada discreció, de comunicar-li i recomanar-li la millor actuació. Igualment, té el deure de posar-ho en coneixement del Col·legi, que disposa d’un programa d’assistència que té l’objectiu doble de preservar el pacient i de recuperar el metge per al correcte exercici professional. Es tracta d’un programa de gran importància que, tant de bo, tinguessin altres professions de l’exercici de les quals es pugui derivar un risc a tercers.

Dr. Josep Terés Quiles, especialista en aparell digestiu i president de la Comissió Deontològica del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB)

Casajús: ‘Hem de fer un pas endavant, no podem seguir mesurant la qualitat assistencial com ho hem fet durant dècades’

Rafael Casajús 1a Jornada Residencial

El terapeuta ocupacional de la Residència Sant Cugat Rafael Casajús va fer una intervenció en la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam. En el marc d’una taula rodona sobre les experiències dels centres de l’entitat en la implementació de l’ACP, ell va centrar-se en la relació entre aquest model i el sistema de gestió de la qualitat.

Rafael Casajús va plantejar la seva ponència imaginant-se a ell mateix de gran i compartint amb els assistents a l’acte les preguntes que es faria abans d’entrar en una residència: Com em cuidaran? Com són les persones que em cuidaran? Com s’organitza el centre? A la primera pregunta, va afirmar que li agradaria que li responguessin que es tindrà en compte la seva identitat i dignitat com a persona, i que, més enllà de la seva problemàtica, també consideraran les seves potencialitats, conjuntament amb la seva biografia i història de vida i els seus interessos i aficions. ‘Si bé la residència mai no arribi a ser la meva llar, m’agradaria que fos el més semblant possible a ella’, va reclamar el ponent, que va assegurar, a més, que això es correspondria amb el decàleg de l’ACP.

A la segona pregunta, el terapeuta ocupacional va explicar que li agradaria que li  responguessin que els professionals del centre tenen un conjunt de competències tècniques específiques però també un seguit de competències transversals que han d’anar en la línia del model d’ACP. ‘El model, a part de la teoria, necessita l’ànima’, va alertar el ponent, que considera que la vessant humana es reflectiria mitjançant l’exercici aquestes competències per part dels professionals. ‘Amb això – va assegurar -, estem parlant de la necessitat de la creació d’un model de gestió i d’organització per competències, i va explicar que en els centres caldria definir les competències genèriques, fer una anàlisi dels llocs de feina, definir els diferents perfils per competències, fer una avaluació i, possiblement, una redefinició de perfils i una promoció dintre de l’equip.

Casajús va explicar que a la tercera pregunta que es faria davant l’ingrés en una residència, voldria que li responguessin que aquesta s’organitza en línia amb un sistema de gestió de la qualitat d’acord a les normes ISO 9001/2015 que servís per a una correcta gestió i per a una millora contínua del servei. Li agradaria, en aquest sentit, que es tinguessis en compte les avaluacions, els indicadors i els protocols procedents d’institucions de referència. El ponent va compartir la seva reflexió sobre la necessitat de creació d’un sistema de gestió de la qualitat que es correspongui amb el treball en ACP, però que busqui la transversalitat i complementarietat del model amb la gestió i organització per competències. Tot això, va afirmar ‘ha d’anar de la mà per obtenir com a resultat la millora de la qualitat de vida dels usuaris, així com una maduració de l’equip i una millora del servei’. L’objectiu, va assenyalar, és incórrer en el concepte d’excel·lència.

El ponent va dedicar una part important de la seva intervenció als indicadors que es fan servir per avaluar en l’àmbit dels serveis socials, mostrant-se crític amb les limitacions que poden tenir alguns dels més habituals. Respecte al rati de caigudes dels usuaris per avaluar la qualitat assistencial va dir que, tot i que s’ha d’utilitzar, perquè les caigudes són un factor de risc en persones grans, no és, per si sol, un indicador prou útil des del model de l’ACP. Tenint en compte només aquest indicador, va assenyalar, ‘estem prioritzant la necessitat de seguretat per sobre d’altres necessitats, com la inclusió, l’ocupació, el confort, autonomia’. Per això, va afirmar, ‘el rati de caigudes és incomplet i cal enriquir-lo’. En aquest sentit, va assegurar que cal revisar el concepte de qualitat en els serveis socials i que, si fins ara s’ha mesurat bàsicament amb mètodes quantitatius, cal introduir nous indicadors que ens permetin conèixer les valoracions subjectives de les persones. ‘Hem de fer un pas endavant, no podem seguir mesurant la qualitat com ho hem fet durant dècades’, va llançar. Tot i reconèixer que encara no està gaire clar com fer-ho, va assegurar que s’està treballant en aquest sentit i que hi ha propostes interessants, com els indicadors que recull la de la Societat Espanyola de Gerontologia i Geriatria. Per últim, Casajús va assenyalar que, amb l’ACP, ‘és necessari anar construint totxo a totxo i partint de la complementarietat amb altres eixos’.

Armengol: ‘La majoria de dolors no serveixen per a res’

Rogeli Armengol a la 1a JSS

El doctor Rogeli Armengol, psiquiatre, psicoterapeuta i metge jubilat, va intervenir en la 12a Jornada Sociosanitària amb una ponència titulada “Dolor mental: una mirada mèdica i antropològica del dolor”. L’acte, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, va tenir lloc al Col·legi de Metges de Barcelona.

El doctor Rogeli Armengol va voler oferir als assistents a la 12a Jornada Sociosanitària una mirada panoràmica sobre els diferents tipus de dolor que hi ha a la vida i va convertir la seva intervenció en un al·legat contra el patiment, el tema que centrava aquesta edició de la consolidada trobada de la Fundació Mutuam Conviure. ‘Som enemics del dolor i l’hem de combatre, no només perquè no ens agrada, sinó perquè la majoria de dolors no serveixen per a res’, va afirmar el ponent a l’inici de la seva exposició. Va assegurar que ‘la naturalesa no és sàvia, sinó que és el que és’, i ho va justificar explicant que només el dolor referit al moviment ens resulta útil. En canvi, va dir, no ho és el dolor visceral, que no ens serveix d’avís ni ens beneficia. ‘De vegades, es diu que el dolor ens serveix per avisar-nos i anar al metge, però no es té en compte que durant mil·lennis els sanadors, encara no metges, no podien fer res per tractar una perforació gàstrica o un còlic nefrític’, va explicar. Així mateix, va assenyalar que molts trastorns que ens poden portar a la mort o a una invalidesa no són dolorosos, com podria ser l’excés de colesterol. ‘No li va servir a l’humà primitiu i no ens serveix tampoc a nosaltres més que per anar al metge’, va sentenciar Armengol sobre el dolor.

El doctor va subratllar que la sensibilitat al dolor és variable i que això cal tenir-ho en compte en el bon exercici de la Medicina. Va precisar, a més, que els metges no poden prendre’s a ells mateixos com a models a l’hora de valorar el dolor d’un malalt. En aquest combat contra el sofriment, Armengol va afirmar que no hi ha necessitat d’utilitzar paraules diferents per al dolor referit al cos i el referit a la ment. Respecte als dolors mentals, va dir, el pronòstic i el diagnòstic són fonamentals en l’exercici de la pràctica mèdica. ‘El pacient no sap si un determinat dolor o trastorn pot ser greu, invalidant o mortal’, va recordar, tot afegint que el malat sempre té molta por i aquesta el fa patir, i que ha de ser el metge qui la dilueixi afinant el diagnòstic.

Armengol va llistar com a dolors mentals l’angoixa, la por, el pesar, l’amargor, la tristesa, l’abúlia aclaparadora, l’apatia, el tedi i els causats per l’ofensa a la pròpia dignitat, la soledat, la deslleialtat, la infidelitat o la injustícia. Alguns d’aquests, va afirmar, estan relacionats amb trastorns mentals, mentre que d’altres tenen l’origen en trastorns personals o vitals. El ponent va recordar que l’angoixa és el símptoma destacat de l’ansietat i els trastorns fòbics, i que la tristesa, el pesar i l’abúlia són afeccions doloroses presents en els diferents tipus de depressió clínica, tot i que es poden patir alguns d’aquests dolors mentals sense que hi hagi depressió clínica. El psiquiatre va voler assenyalar que ‘quan parlem de depressió estem parlant, més que d’un trastorn mental, d’un trastorn vital’.

Armengol va destacar la importància d’una prescripció adequada de medicació i va mostrar-se en desacord amb ‘l’opinió que no admet medicar els dolors que ens pot ocasionar la vida, com si aquests dolors no poguessin ser tractats i millorar la situació de persones que poden arribar a patir molt’. ‘Per què no podem medicar una intensa situació de dol conseqüència d’una pèrdua?’, es preguntava el doctor, que va assegurar que una lleugera medicació antidepressiva pot ajudar molt en aquestes situacions, si la persona ho accepta. ‘En ocasions, la rigidesa o els fonamentalismes ens poden privar d’ajudar la gent’, va assegurar el ponent en relació als metges. I encara va afegir: ‘No negaré que hi ha un abús de medicació, però també hi ha professionals que tenen opinions exagerades contra la indústria farmacèutica que els impedeixen valorar els beneficis que pot reportar’.

El ponent també va tractar en la seva intervenció els dolors associats a la consciència moral. Va començar explicant que els sentiment sobre els quals aquesta reposa són el respecte, la compassió, el sentiment de vergonya i el sentiment de culpa. Va explicar que la vergonya, en la tradició religiosa, seria el dolor d’atrició, mentre que el sentiment de culpa seria el de contrició. La distribució d’aquests dolors morals i la intensitat quan s’activen, va afirmar, és molt diferent entre les persones. Així, va explicar que hi ha persones que quan infringeixen les normes o ocasionen danys o perjudicis senten vergonya però molt poc sentiment de culpa mentre que d’altres són propícies a sentir-se molt culpables. ‘Ara bé, el percentatge de persones que senten culpa i el dolor subsegüent no és gaire elevat’, va afirmar, i va afegir que, tot i que la vergonya és un sentiment important, perquè ens impedeix molt sovint infringir danys als altres, el sentiment de culpa és més consistent i humanitari perquè desenvolupa un sagrat respecte per la vida i per la voluntat de proïsme. ‘La naturalesa no és sàvia i no sempre estem d’acord amb ella perquè, no poques vegades, ens provoca dolors innecessaris i inútils, però en allò relatiu a la consciència moral, diria tot el contrari’, va afirmar Armengol. Tot seguit, va assenyalar que si la naturalesa ens hagués dotat de més quantitat i intensitat de sentiment de culpa, la convivència humana seria millor. ‘Els conflictes, les opressions, els perjudicis i els abusos serien molt menors si la majoria dels humans tinguessin un accés més fàcil al dolor de contrició’, va cloure el ponent.

El doctor Jaume Padrós presenta la nova Junta Directiva del COMB

Jaume Padrós al COMB

El doctor Jaume Padrós, membre del patronat i la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Privada Mutuam Conviure, va presentar l’1 de febrer la nova Junta Directiva del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (CoMB). Després de 4 anys, el nou equip col·legial, presidit pel propi Padrós, ha renovat el mandat, sense oposició, per regir l’organització el proper quatrieni.

L’acte, celebrat a l’auditori del mateix CoMB a les 19h, va ser presidit per Padrós, acompanyat per la nova Junta i una bona representació del mes de 300 compromisaris. El van acompanyar, entre d’altres, la vice-presidenta primera, la doctora Elvira Bisbe, el vice-president segon, el doctor Jaume Sellarés, el doctor Antoni Trilla, la docotora Anna Olivé i la docotra Mireia Puig. El doctor Gustavo Tolchinsky va actuar com a secretari de l’acte. També hi van ser presents el Director del CatSalut, David Elvira, i dos ex-presidents, el doctor Miquel Vilardell i la doctora Bruguera. Així mateix, hi era present l’ex-conseller de salut, el doctor Boi Ruiz.

 

 

Rodríguez: ‘Fer una estimulació específica i personalitzada permet als usuaris ocupar més temps en activitats significatives i satisfactòries’

Alexandra Rodríguez Jornada Residencial

En la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam, la fisioterapeuta Alexandra Rodríguez va exposar l’experiència del Centre residencial Mutuam Manresa posant en marxa una sala estimulativa com a projecte de millora en el marc de l’ACP.

Alexandra Rodríguez va començar la seva intervenció explicant que la iniciativa de crear una sala estimulativa a Mutuam Manresa va sorgir a partir de l’ús de l’eina DCM (Demential Care Mapping) per promoure l’Atenció Centrada en la Persona. Al centre, on conviuen, en plantes diferents, usuaris de salut mental i de geriatria, fan servir uns codis, anomenats BCC, que permeten observar les activitats i els comportaments dels usuaris. Això es complementa, tal i com va descriure la fisioterapeuta, amb els ME, que serveixen per veure el grau d’implicació de l’usuari en l’activitat i si els genera benestar o malestar.

La ponent va relatar com van portar a terme, el passat 25 de març, el primer DCM en el menjador del centre. Va durar unes quatre hores i va comptar amb la presència de la infermera i de tres auxiliars treballant. Cadascuna de les mapadores va avaluar quatre usuaris. Els resultats, va explicar Rodríguez, van mostrar que els usuaris havien fet cinc activitats, la primera va ser contemplativa, després van venir la ingesta, l’oci, dormir i l’activitat religiosa (dissabte els visita una religiosa). D’altra banda, els ME van indicar que un 74 per cent estaven allà a nivell contemplatiu, no estaven ni tristos ni feliços, i que un 25 per cent estava experimentant una mica de felicitat amb les activitats que estava portant a terme, va afegir la ponent.

Rodríguez va relatar com havia sorgit la idea entre l’equip de professionals: ‘Primer, ens vam plantejar on ho faríem, i vam escollir un espai del menjador, que vam anar transformant’. Hi van col·locar estimulacions visuals, un calendari amb totes les activitats que feien els usuaris i una caixa amb objectes que permetessin a les auxiliars organitzar activitats, va destacar. Segons la fisioterapeuta, van considerar com a objectius importants: crear un espai per a usuaris amb trastorns conductuals i demències avançades; permetre l’harmonia dels diferents espais del centre, tant per als usuaris com per a les seves famílies; i oferir una atenció personalitzada als usuaris que necessitessin major contacte amb l’entorn mitjançant activitats sensorials.

La ponent va explicar també els criteris que van tenir en compte per escollir els usuaris que participarien en l’aula: persones dependents en totes les activitats de la vida diària; amb dificultats en la comunicació i percepció de l’entorn; que tinguessin una mobilitat limitada i que necessitessin un estímul. Mesos després, va dir, els usuaris amb trastorns conductuals i demència avançada que hi havien participat havien estat entre 6 i 10. Pel que fa a la metodologia, Rodríguez va assenyalar que s’havien basat en el model d’estimulació basal d’Andreas Frölich, que es fonamenta en una teoria bàsicament constructivista i neurofisiològica i pretén el desenvolupament integral de la persona, partint de la idea que els éssers humans senten i expressen les emocions a través del seu cos. Per això, va dir, utilitzen un estímul a partir del qual els usuaris generen una resposta que pot ser de benestar o de malestar. ‘Tenim estímuls a nivell somàtic, vestibular, gustatius, olfactius i tàctils’, va descriure, tot assegurant que les persones expressen respostes diferents. ‘Si a un no li agrada un estímul, no el tornem a aplicar, va afegir.

Respecte al funcionament de l’aula, va explicar que l’horari d’activitat és de 10 a 12h i de 15.30 a 19h. ‘Ho organitza la infermera, que coordina les auxiliars que treballen fent l’estimulació’, va relatar afegint que cada usuari té uns horaris específics i unes guies que ha fet la terapeuta ocupacional. Va explicar que la treballadora social i tots els membres del grup pilot estan pendents de les activitats i que el primer que fan és orientar els usuaris en l’espai i el temps i recordar-los els noms. Després, els fan activitats gustatives, de moviment, gimnàstica, els posen música de la seva època, fotografies… En definitiva, va subratllar Rodríguez, ‘coses que han estat significatives per a ells i que els agraden’. També va recordar que a l’estiu havien portat a terme activitats a l’aire lliure, al pati de la residència, i això havia estat molt significatiu per a ells.

El segon DCM es va fer el 2 de maig. Aquest cop, directament a la sala estimulativa. La ponent va explicar que es van avaluar sis usuaris i que, mitjançant els BCC, van veure que hi havia més activitats significatives per a ells. A nivell dels EM, va dir, la majoria expressaven una lleu felicitat i alguns una felicitat més alta. ‘Això és positiu però s’aspira a millorar’, va expressar la fisioterapeuta, que també va reconèixer que, pel poc temps que porten, estan satisfetes amb els resultats: ‘s’han fet activitats molt enriquidores tant per als professionals com per als usuaris’. A més a més, va assenyalar que les famílies també estan contentes i els crida molt l’atenció la sala estimulativa. ‘Fer una estimulació específica i personalitzada en un espai especial per a usuaris amb demència els permet ocupar més temps en activitats significatives i satisfactòries per a ells i afavoreix que les auxiliars se sentin més vinculades i implicades en les tasques que desenvolupen, que trenquen la rutina i puguin ser més creatives’, va concloure la ponent.