Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Terribas: “Com a societat ens falta encara madurar força en el respecte a l’autonomia de les persones”

Núria Terribas

Núria Terribas, com a jurista especialitzada en el camp de la bioètica i el biodret és assessora externa del Comitè d’Ètica Assistencial de Grup Mutuam. Actualment, és la directora de la Fundació Grífols i de la Càtedra de Bioètica – Fundació Grifols UVIC-UCC i, entre el 1999 i el 2014, ho va ser de l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull.

Quant temps fa que formes part del Comitè d’Ètica Assistencial de Grup Mutuam i com hi vas arribar?

Vaig incorporar-me al Comitè l’any 2009, en els seus inicis, a petició del llavors director assistencial, el Doctor Arturo Míguez. Els primers contactes varen ser pel fet que des de Mutuam es va demanar formació en bioètica a l’Institut Borja de Biòetica, entitat que jo llavors dirigia, i vaig estar fent alguna sessió de formació per als futurs membres del CEA, a les instal·lacions del carrer Ausiàs March i al centre de Collserola. Després ja es va constituir formalment el Comitè i em van demanar d’incorporar-me com a membre extern i assessor en les qüestions ètic-legals. A partir d’aquí, vàrem començar la dinàmica de reunions periòdiques i ja portem 9 anys!

Com definiries la funció del Comitè en el marc de Grup Mutuam?

Crec que és una peça clau de suport als professionals, juntament amb els Espais de Reflexió Ètica en Serveis Socials (ERESS), que s’han anat creant en els darrers anys. En la tasca diària dels diferents dispositius de Mutuam sorgeixen quantitat de situacions que posen en conflicte diferents valors i principis ètics, i el fet de poder recórrer a un grup interdisciplinari de persones en el qual exposar el cas o la problemàtica i poder debatre en comú els diferents aspectes del cas, tot cercant un consell o recomanació de com procedir, dona tranquil·litat i alleujament als professionals que consulten.

Quin tipus de casos heu tractat?

Hem tractat de tot. Des de problemàtiques referents a qüestions com l’alimentació de persones amb dificultats de deglució a conflictes familiars amb la dinàmica de funcionament dels centres, el respecte a les relacions íntimes entre residents, a l’atenció pal·liativa domiciliària, a dificultats dels EAR en la seva tasca de suport a residències, a conflictes per patologia psicogeriàtrica amb comportaments agressius, etc.

Han evolucionat el tipus de temes al llarg del temps?

Hi ha problemàtiques que són recurrents i que sorgeixen sobretot per conflictes amb les famílies que no acaben d’entendre que han de respectar les opcions personals del resident però alhora també la normativa interna i els criteris de millor benefici per a la persona en les decisions dels professionals. Alhora, l’evolució de les persones que atén Mutuam cap a demències més o menys evolucionades també és font de dificultats sovint en la presa de decisions i posen en debat l’autonomia i la beneficència, en diàleg amb les famílies.
Diríem que el CEA i els ERESS ajuden en la resolució de casuística ja coneguda i nova alhora, amb variables que fan que cada cas sigui diferent i únic, malgrat es puguin seguir unes pautes generals.

Quins casos t’han cridat més l’atenció?

És difícil concretar o esmentar un cas específic, doncs el CEA en aquests anys n’ha vist molts. Diria que destaca com a més habitual la problemàtica amb les famílies i això vol dir que com a societat ens falta encara madurar força en el respecte a l’autonomia de les persones, siguin grans o no, respectant les seves preferències o valors, que es tendeixen a obviar i a voler imposar el criteri familiar.

Quin paper han de jugar els comitès d’ètica en l’àmbit sociosanitari i assistencial? Se’ls dona prou importància?

Diria que ens els darrers 10 anys s’ha generalitzat força la creació d’aquests tipus d’òrgans, també en l’àmbit sociosanitari, quan històricament havien estat més propis de grans hospitals on semblava que es donaven amb més freqüència conflictes de limitació de tractaments, final de vida, etc. En canvi, el context residencial i sociosanitari està farcit de problemàtiques ètiques que demanen també suport als professionals, a qui cal formar per saber-los identificar i plantejar adequadament.
És cabdal que les gerències i direccions assistencials hi creguin, donin suport a aquests òrgans i promoguin la formació en aspectes ètics dels professionals, ja que això els dona credibilitat i un plus de qualitat en els serveis que ofereixen a la ciutadania.

Quins creus que són els principals reptes en relació a l’ètica que hauran d’afrontar en els propers anys les organitzacions d’aquest àmbit?

Crec que clarament els reptes més difícils vindran de la mà de la cronicitat, l’envelliment encara més manifest de la població, la supervivència amb pèrdua de qualitat de vida i competència compromesa per pèrdua de capacitat cognitiva. Tot plegat ens presenta un horitzó de persones molt vulnerables i dependents, famílies que no les podran atendre i que confiaran al món sociosanitari i residencial la cura dels seus familiars. L’interrogant més gran és si serem capaços de generar prou recursos per atendre la demanda creixent i si en farem un ús responsable i amb criteris d’equitat.

Com valores la teva participació en el Comitè d’Ètica de Grup Mutuam?

Extraordinàriament enriquidora. Certament tots aquests anys en el CEA, diferent en alguns aspectes d’altres CEAs hospitalaris dels quals formo part, m’han permès conèixer una realitat diferent com és la del món residencial i sociosanitari, d’una entitat que ofereix un ventall de serveis assistencials molt variat i que, d’igual manera, ha de fer front a casuística molt diversa i en què la part social dels problemes sovint és més rellevant que la clínica.
Agraeixo ben sincerament la confiança de Mutuam en la meva persona i espero poder seguir aportant el meu granet de sorra en aquesta gran tasca.

L’evolució dels EAR protagonitza una sessió clínica impartida per Rosa Planesas

Sessió clínica sobre els EAR

La directora tècnica dels Equips d’Atenció Residencial de Grup Mutuam, Rosa Planesas, va ser l’encarregada d’impartir la darrera sessió clínica organitzada per l’entitat, que va tenir lloc a la sala polivalent del seu centre al carrer Ausiàs Marc el passat 3 d’octubre. Sota el títol “L’evolució del model d’atenció de l’EAR. Més enllà de l’atenció a la urgència”, la ponent va exposar els objectius d’aquests dispositius des que es van posar en marxa, al 2009, els serveis que ofereixen, les tipologies de pacient que atenen i diversos indicadors d’activitat. Planesas va concloure, entre d’altres, que els EAR de Mutuam són un dispositiu d’alta resolució d’incidències i que la gran activitat que porten a terme durant els caps de setmana i festius demostra la seva eficàcia resolent casos quan no hi ha presència de l’equip sanitari de la pròpia residència.

Les sessions clíniques són xerrades d’una hora protagonitzades per especialistes i obertes a tots els professionals de Grup Mutuam en què s’aborden diferents temàtiques de l’àmbit sociosanitari. D’acord amb els objectius de l’entitat, permeten compartir coneixements i experiències i, per tant, contribueixen a actualitzar la formació dels professionals i a millorar la qualitat assistencial.

Caigudes en el pacient gran institucionalitzat

Jessica Zamora a la Jornada EAR

La fisioterapeuta en geriatria Jessica Zamora va impartir una xerrada sobre caigudes en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya, es va centrar en les principals síndromes geriàtriques.

El tema de les caigudes és un molt controvertit, s’ha estudiat molt i se n’ha parlat molt i, tanmateix, no hem avançat gaire. L’Organització Mundial de la Salut defineix la caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita al pacient a terra en contra de la seva voluntat. Cal diferenciar-ho, per tant, del pacient psiquiàtric que es llença a terra, perquè l’abordatge és diferent.

Hem de partir sempre de la idea que tot allò que es mou és susceptible de caure. Les causes de les caigudes es poden dividir entre intrínseques i extrínseques. Les primeres són la inestabilitat motora, les malalties neurològiques, les patologies osteoarticulars, els problemes visuals i auditius, les incontinències i la polifarmàcia. Entre els factors extrínsecs, ens trobem les barreres arquitectòniques, l’excessiva o insuficient il·luminació, les ajudes tècniques inadequades, les transferències i el calçat inadequat. Respecte a aquest últim, cal tenir en compte que moltes dones de la generació de les que avui són en residències han portat taló alt tota la vida i si les fem canviar a unes sabates totalment planes es desequilibraran.

Com actuar davant les caigudes

Els professionals dels Equips d’Atenció Residencial han de conèixer els protocols de cada centre, però, en general, el primer que cal fer quan es produeix una caiguda és protegir la persona. És habitual que altres residents s’hi apropin i això pot angoixar-la, sobretot si s’ha fet mal, i ho hem d’evitar. L’hem d’acomodar amb un coixí i/o una manta mentre espera que li facin la valoració. En el moment que arriben els professionals que l’han de valorar, cal aixecar-la, llevat que hi hagi una fractura, se li han de fer les cures i després derivar-la si cal. En aquests casos, s’ha d’avisar sempre la família.

Un aspecte clau en la gestió d’aquest tema és que els professionals hem d’interioritzar que els pacients no se’ns cauen, sinó que cauen. Si utilitzem totes les eines que són a les nostres mans per minimitzar els riscos de caiguda, nosaltres no en som els culpables. Ara bé, assumint que el risc 0 no existeix, hem de prendre mesures per prevenir les caigudes. Amb els pacients que tenen dificultats per caminar, no es tracta de deixar-los sempre asseguts ni tampoc que caminin al seu aire, sinó que els acompanyem  durant la marxa. A banda d’això, cal que els residents facin exercicis globals i per al manteniment de l’equilibri. A més, hem de tenir en compte l’adequació de les ajudes tècniques, la utilització adient de les ajudes tècniques per fer transferències, una bona il·luminació, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la supervisió de les persones amb major risc i la racionalització del consum de medicaments. Per últim, és important que fem un esforç per a l’adaptació de les activitats significatives per a la persona, això com l’estudi de les seves rutines i activitats de la vida diària (AVD).

Menys contencions i més imaginació

El risc de caiguda no és, sota cap concepte, motiu de contenció. Les contencions només es poden fer servir en cas que ho demani la família. A Grup Mutuam, treballem amb el model Libera-care i això suposa la revisió dels protocols de caigudes i de revisions. També implica fer zones de seguretat en les residències on les persones amb més risc de caure tinguin una major supervisió. A més, hem de disposar de dues eines: el 24 hores del centre, que permet veure la ràtio de personal que hi ha al llarg de tot el dia, i el 48 hores del pacient, que recull quin és l’estat d’ànim d’aquest durant les diferents fases del dia i quin tipus de transferències s’han de portar a terme amb ell. D’acord amb l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona, estudiarem cada cas concret.

S’han de buscar sempre alternatives per no utilitzar contencions. Per exemple, per no fer servir llits amb baranes, que també es consideren una contenció, es pot optar pels llits baixos. També es poden utilitzar les catifes de pressió que, quan el resident s’aixeca del llit per anar al lavabo, fan sonar el control d’infermeria. En general, cal posar-hi molta imaginació per trobar solucions que limitin el risc de caiguda i el risc de lesió en cas que aquesta es produeixi. Per acabar, cal recordar que les contencions no garanteixen que no hi ha hagi caigudes però sí que augmenten el risc de lesions i les conseqüències d’aquestes.

 

Jessica Zamora

Fisioterapeuta en geriatria

Universitat de Vic

La professional de Mutuam Núria Rodríguez, en el documental ‘Les pal·liatives’

Núria Rodríguez

La psicòloga de l’EAPS Mutuam – la Caixa Núria Rodríguez és una de les protagonistes del documental ‘Les pal·liatives’, emès el 30 d’octubre en el programa de TV3 Sense ficció. El treball mostra el seguiment d’un equip de cures pal·liatives de Nou Barris. Podeu veure’l aquí.

 

 

 

La psicòloga Sílvia de Quadras intervé en I Jornada Anjana

Jornada Anjana

Sílvia de Quadras, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va participar el passat 27 de setembre en la I Jornada Anjana, celebrada  a l’Hospital Sant Joan de Deu de Barcelona. Sota el títol “Adolescent i adult jove amb malaltia greu: una intervenció sanitària, social i educativa” l’acte va ser el tret de sortida d’una iniciativa impulsada per l’Institut Català d’Oncologia i l’Hospital Sant Joan de Déu.

Els diferents ponents van abordar qüestions com la presa de decisions en el menor madur, l’adaptació a la pèrdua i com treballar el dol a l’escola i en l’àmbit familiar. L’objectiu del projecte Anjana és dotar d’eines als professionals de l’àmbit educatiu i sanitari perquè puguin cooperar i donar una millor atenció a aquests col·lectius.

 

Actualització del tractament antibiòtic en les infeccions respiratories agudes

Antibiotics Mutuam

Les infeccions respiratòries agudes (IRA) es defineixen com aquelles infeccions de l’aparell respiratori que tenen una evolució menor a 15 dies i que es manifesten amb símptomes com tos, rinorrea, obstrucció nasal, disfonia o dificultat respiratòria, acompanyades o no de febre. La majoria de les IRA són causades per virus i de caràcter autolimitat. Per tant, l’antibioteràpia en la majoria d’aquests casos és innecessària i comporta efectes secundaris, risc de reaccions adverses, problema de resistències i un augment de costos.

Dades del projecte europeu ESAC (European Surveillance of Antimicrobial Consumption) sobre l’ús d’antibiòtics en Atenció Primària evidencien un augment significatiu del consum a Espanya en els darrers anys, sobretot en el grup de les penicil·lines (amoxicil·lina i amoxicil·lina/clavulànic). Aquest escenari fa imprescindible la implantació, des dels hospitals espanyols, de programes d’optimització en l’ús d’antibiòtics (PROA), per millorar els resultats clínics, utilitzant els tractaments més cost-eficaços i minimitzar els efectes adversos i resistències.

Faringoamigdalitis aguda

La Faringoamigdalitis aguda (FA) és un procés inflamatori de la mucosa de l’àrea faringoamigdalar, amb presència d’eritema, edema, exsudat o vesícules. En el 70% dels casos és d’origen víric, mentre que S.pyogenes (estreptococ β-hemolític grup A) és el responsable del 10% de les infeccions bacterianes en adults i del 15-30% en l’edat pediàtrica. En la pràctica clínica s’utilitzen els criteris de Centor (taula 1) per ajudar a diferenciar l’origen de la infecció. No és un mètode exacte i, per confirmar-ho, es recomana fer un cultiu de frotis faringi i proves antigèniques ràpides (Strep A).

En base a la puntuació obtinguda amb els criteris Centor es porta a terme una estratègia d’administrar antibiòtic o no, segons s’indica a la taula 2.

Taula 1. Criteris de Centor modificats (McIsaac)⁴′⁵Taula 1

 

 

 

 

 

 

 

Taula 2. Estratègia suggerida segons la puntuació dels criteris Centor

 

Taula 2

 

 

 

El tractament antibiòtic té com a objectiu escurçar la durada de la simptomatologia, reduir les complicacions no supuratives, com la febre reumàtica, i disminuir les transmissions. No obstant això, la incidència de complicacions en l’actualitat és molt baixa i, en el 90% de casos, els símptomes es resolen en una setmana, fins i tot, en absència d’antibioteràpia, de manera que el tractament antibiòtic té un benefici clínic modest. Es recomana iniciar antibioteràpia només en els casos simptomàtics, amb presència de S. pyogenes confirmada.

Es consideren d’elecció la Penicil·lina V oral o l’amoxicil·lina, pel seu millor sabor. La durada del tractament ha de ser de 7-10 dies. En pacients amb sospita de ser poc adherents al tractament, es recomana administrar Penicil·lina G benzatina per via intramuscular 1.2M UI en dosi única. Els macròlids només es recomanen en cas d’al·lèrgia a betalactàmics. Si hi ha faringitis estreptocòccica de repetició convé administrar amoxicil·lina/clavulànic. En cas de test negatiu o presència de menys de 2 criteris Centor es recomana tractament simptomàtic amb analgèsics: paracetamol 500mg/4-6h (màx. 4g/dia) o ibuprofè 400 mg / 8h.

Otitis mitjana aguda

L’otitis mitjana aguda (OMA) és una inflamació de la mucosa que recobreix l’orella mitjana i que cursa amb otàlgia, febre i presència de líquid. Afecta principalment a nens, sobretot menors de 2 anys, per això les indicacions de tractament en adults s’extrapolen d’estudis en nens.

Els gèrmens més freqüents aïllats a l’exsudat de les otitis mitjanes són bacteris S. Pneumoniae (30%), H. Influenzae (20-25%) i M. Catarrhalis (10-15%). Malgrat la seva etiologia principalment bacteriana, l’OMA és una infecció que es resol espontàniament en un 80-90% dels casos i el benefici del tractament és limitat. Les complicacions com la mastoïditis són minoritàries (<0,5%), però poden arribar a ser molt greus.

Els antibiòtics són el tractament principal en les OMA supuratives no complicades en adults. L’amoxicil·lina és el tractament d’elecció. Si no hi ha resposta en 48-72h o l’OMA és recurrent, es recomana administrar amoxicil·lina /clavulànic. En cas d’intolerància, o al·lèrgia a penicil·lina es recomana la utilització d’una cefalosporina de 2ª generació o un macròlid.

Sinusitis Aguda

La sinusitis aguda (SA) és una inflamació de la mucosa d’una o més cavitats dels sins paranasals que dura un màxim de 4 setmanes. L’etiologia més freqüent és la infecció viral, associada al refredat comú. Es pot complicar amb una infecció bacteriana en el 0.5- 2% dels casos. Les SA virals no complicades es resolen sense tractament en un període de 7-10 dies. La gran majoria de les SA bacterianes són, també, autolimitants i els bacteris més freqüents són S.pneumoniae i H. influenzae.

El diagnòstic entre SA viral i bacteriana es basa en la història clínica i en l’exploració física. En la pràctica clínica es considera suggestiu de SA bacteriana si els símptomes duren més de 7 dies, hi ha presència de rinorrea nasal purulenta, dolor facial o dental i febre. En aquests casos es recomana utilitzar amoxicil·lina i amoxicil·lina/clavulànic si se sospita resistència a S.pneumoniae. En cas d’intolerància o al·lèrgics a penicil·lina, l’alternativa és doxiciclina 100mg/12h, levofloxacino 500mg/24h o un macròlid si no hi ha resistències.

El tractament simptomàtic amb analgèsics per reduir la tos i la febre és adequat en tots els pacients. També l’ús de rentats nasals amb irrigacions salines pot reduir la necessitat de medicació i millorar el confort dels pacients. Els descongestionants nasals són eficaços per reduir l’edema però no es recomana la seva utilització més de 3 dies a causa de l’efecte rebot que produeixen.

Tractament antibiòtic de les infeccions respiratòries agudes

A QUI TRACTAR / CONSIDERACIONS

D’ELECCIÓ

ALTERNATIVA

FARINGOAMIGDALITIS AGUDA

Simptomàtics. Presència S.pyogenes confirmada

Complicacions poc freqüents

Penicil·lina V 500mg/12h VO

Amoxicil·lina 500mg/8-12h VO

Penicil·lina G 1.2MUI DU IM

Duració: 7-10 dies

 

* No utilitzar amoxi/clavulànic per tractar S.Pyogenes

Al·lèrgia a β-lactàmics:

Azitromicina 500mg/24h, 3 dies

Claritromicina 250mg/12h, 10 dies

Clindamicina 300mg/8h, 10 dies

FA de repetició:

Amoxicil·lina/clavulànic 500/125mg/8h, 10 dies.

OTITIS MITJANA AGUDA

Simptomàtics (OMA supurativa, no complicada)

Elevada resolució espontània dels símptomes

La durada mitjana de la simptomatologia és de 4 dies

 

Amoxicil·lina 500mg -1g/8h VO

Duració: 5-7 dies ( OMA lleu-moderada); 10 dies (OMA severa)

Al·lèrgia a β-lactàmics:

Azitromicina 500mg/24h, 3 dies

Claritromicina 250mg/12h, 7-10 dies

Intolerància:

Cefuroxima 500mg/12h, 7-10 dies

Sense resposta o OMA recurrent:

Amoxicil·lina/clavulànic 875/125mg/8h, 10 dies

SINUSITIS AGUDA

Simptomàtics (rinorrea mucopurulenta, dolor, febre), o que no milloren amb tractament simptomàtic en 7 dies.

 

Amoxicil·lina 1g/8h VO

Duració: 7-10 dies

Al·lèrgia a β-lactàmics:

Doxiciclina 100mg/12h, 7 dies

Levofloxacino 500mg/24h, 7 dies Azitromicina 500mg/24h, 3 dies

Claritromicina 250mg/12h, 7 dies

Si no resposta a Amoxicil·lina en 48-72h:

Amoxicil·lina/clavulànic 875/125mg/8h, 7-10 dies

BIBLIOGRAFIA

  1. Proyecto europeo ESAC (European Surveillance of Antimicrobial Consumption). Disponible en: http://app.esac.ua.ac.be/public/
  2. Actualización en el tratamiento antibiótico de las infecciones respiratorias agudas (Parte I). INFAC. 2005;13(9):33-38.
  3. Actualización en el tratamiento antibiótico de las infecciones respiratorias agudas (Parte II). INFAC. 2005;13(10):39-42.
  4. McIsaac WJ, Goel V, To T, Low DE. The validity of a sore throat score in family practice. CMAJ. 2000;163:811-5.
  5. McIsaac WJ, Kellner JD, Aufricht P, Vanjaka A, Low DE. Empirical validation of guidelines for the management of pharyngitis in children and adults. JAMA. 2004;291:1587-95.
  6. Guias para el diagnóstico y tratamiento de las infecciones del tracto respiratorio en Atención Primaria. http://www.samfyc.es/pdf/GdTenfinf/20093.pdf
  7. Del Castillo F, Delgado A, Rodrigo C, Cervera J, Villafruela MA, PicazoJJ. Consenso Nacional sobre otitis media aguda. An Pediatr (Barc).2007;66(6):603-10.
  8. Jiménez Ortiz A, Perez Trallero E, García-Arenzana JM, Gomariz Díaz M,Iribar Sorazu J, Mozo, Avellaned C, Valverde Bilbao E. Información de la resistencia a antibióticos de los microorganismos en las infecciones respiratorias extra-hospitalarias. Guía del tratamiento empírico de las infecciones respiratorias en el ámbito extrahospitalario. 4ª Edición.
  9. Guarch B, Buñuel JC, López A, Mayol L. El papel de la antibioterapia en la sinusitis aguda: revisión sistemática y metaanálisis. An Pediatr (Barc). 2011;74(3):154-160.
  10. Infectious Disease Society of America (IDSA) Practice Guidelines https://www.idsociety.org/PracticeGuidelines/?q=&page=2&ref=

 

Abordatge ètic de la sexualitat en la gent gran institucionalitzada

Enrica Buxaderas a la Jornada de Recerca

Enric Buxadera, psicòleg i director del Centre Residencial Jaume Nualart, va impartir una xerrada en el marc de la Jornada de Recerca de Grup Mutuam. Sota el títol “Abordatge ètic de la sexualitat en gent gran institucionalitzada” va exposar un pòster que havia presentat amb les professionals Maribel Esquerdo i Núria Porcel, membres del Comitè d’Ètica de l’entitat, del qual ell també forma part.

Davant l’abordatge de la sexualitat de les persones que estan ingressades als nostres centres sovint ens sentim confusos i se’ns plantegen problemes ètics. A més, dins d’un mateix equip professional hi ha divergència de creences i valors i, per tant, la forma d’afrontar algunes situacions és diferent. Parlem de ‘situacions’ i no de ‘problemes’, perquè no sempre es tracta d’un problema sinó que el podem convertir nosaltres en problema en funció de l’enfocament que hi apliquem.

El Comitè d’Ètica Assistencial va detectar, a partir de diversos casos, la necessitat de definir unes pautes d’abordatge ètic de la sexualitat. L’objectiu ha de ser donar suport als professionals davant dels dilemes que els puguin sorgir en relació a aquest àmbit. Així va ser com, a partir de les sol·licituds presentades pels professionals dels centres al CEA, vam portar a terme un estudi descriptiu i retrospectiu en aquesta matèria. Des del 2009 al 2017, ens trobem que dels 67 casos presentats al CEA, gairebé un 18 per cent estan relacionats amb temàtica sexual. Un 63 per cent d’aquests són en relació a usuaris homes i un 37 per cent dones, i hi molts més casos a nivell de residència que de Centre de Dia. Al contrari del que es podria pensar, observem que només en un 20 per cent els casos tenen a veure amb persones amb deteriorament cognitiu greu. Mentre que un 33 per cent tenen relació amb persones amb deteriorament moderat , un 20 per cent amb persones amb deteriorament cognitiu lleu, un 27 amb persones sense deteriorament cognitiu.

Tipus de dilemes i principis ètics en joc

Un 34 per cent de les demandes que ens han fet tenen a veure amb el fet que les relacions es produeixin entre persones amb deteriorament cognitiu i un altra un 34 per cent són relatives a manifestacions sexuals en espais comuns. En aquests casos, és habitual que hi hagi un trastorn de conducta però per poder valorar-ho adequadament és necessari conèixer la història de vida de la persona. A banda d’aquests, ens trobem que un 8 per cent dels casos estan vinculats a l’oposició de la família al fet que els usuaris tinguin relacions sexuals, un 8 per cent a situacions en què les relacions es produeixen entre una persona amb deteriorament cognitiu i una altra que no en té, i un altre 8 per cent són demandes de professionals que se senten incòmodes a l’hora d’afrontar aquest tipus de situacions. Pel que fa al tipus de dilemes ètics que ens hem trobat, en un 30 per cent dels casos hi està implicat el principi de no maleficència, en un 13 per cent el de beneficència, en un 21 per cent el de justícia i, en un 29 per cent, el d’autonomia.

Com a CEA, hem presentat unes recomanacions a partir de les conclusions de l’estudi. La primera és que les persones amb demència, depenent de en quin grau es trobin, també poden prendre decisions respecte a la seva sexualitat. D’altra banda, cal contextualitzar la desinhibició en la comorbiditat del pacient i la història de vida per obtenir diagnòstics adients. És necessari, a més, formar els professionals en l’atenció a la sexualitat per disminuir l’angoixa dels implicats i afavorir la sensibilització i la normalització entorn de la sexualitat en la gent gran des d’una perspectiva de l’Atenció Centrada en la Persona. Així mateix, cal crear una guia de recomanacions per a l’abordatge ètic de la sexualitat en la gent gran institucionalitzada i fomentar els Espais de Reflexió Ètica en Serveis Socials per tal que els professionals tinguin una nova eina. Per últim, és molt important recordar que la sexualitat no es jubila. No la jubilem nosaltres.

 

Enric Buxadera

Psicòleg i director del Centre Residencial Jaume Nualart

Membre del Comitè d’Ètica Assistencial i del Comitè de Recerca de Grup Mutuam

 

“L’esperança no està lligada només a seguir amb vida, també a poder morir amb dignitat”

Marta Agiles

Amb motiu del Dia Mundial de les Cures Pal·liatives, l’Obra Social “la Caixa” va llançar aquest vídeo protagonitzat per la psicòloga de Grup Mutuam Marta Agilés. L’objectiu és agrair als i les professionals que acompanyen els pacients i les seves famílies fins al final la tasca que fan.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris centrarà la 13a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

13 Jornada Sociosanitaria

La Fundació Mutuam Conviure convoca i organitza la seva 13a Jornada Sociosanitària, que enguany se centrarà en “El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris”. L’acte tindrà lloc, el dimecres 14 de novembre de 9 a 14h, a la seu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

De l’experiència de Grup Mutuam en el sector sociosanitari surt la proposta de contingut d’aquesta jornada que, amb aquesta nova edició, es consolida com a fòrum de debat entre els professionals sanitaris. Els canvis de les demandes de salut de sector, l’impacte del patiment de les persones ateses en els propis professionals, les dificultats en la cobertura de les necessitats socials des de les institucions públiques i la cerca de solucions compartides entre totes les disciplines implicades en l’abordatge de l’atenció integral del sector sociosanitari i de la dependència centraran el debat d’aquesta jornada. Banner_intranet_01

Convidem a tots els professionals que treballen en l’àmbit sociosanitari i social a acompanyar-nos un any més per intercanviar i debatre la seva experiència. Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #jsociosanitariaGM, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment. Aforament limitat

 

Detecció i maneig de la disfàgia en les residències

Esteve Sanchez a Jornada EAR

En el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam, dedicada enguany a les principals síndromes geriàtriques, hi va intervenir l’infermer de l’EAR del Vallès Oriental Esteve Sánchez. El ponent, Màster en infermeria geriàtrica i gerontològica per la UAB, va abordar la qüestió de la disfàgia.

Fa uns anys que hospitals i atenció primària estan donant més importància a la detecció i tractament de la disfàgia donada la constatació del seu impacte en la morbimortalitat dels pacients que la pateixen. S’estan fent estudis, protocols guies clíniques, etc. Sorprèn que, fins al 2015, quan la Societat Europea de Desordres de Deglució i la Societat Europea de Medicina Geriàtrica van fer un manifest en aquest sentit, pràcticament enlloc es considerés una síndrome geriàtrica.

Per començar, cal recordar que la disfàgia no és una malaltia, sinó una síndrome conseqüència d’altres malalties. Consisteix en la dificultat del pas del bolus alimentari des de la boca fins a l’estómac. Aquest fet pot provocar, d’una banda, dificultats en l’eficàcia de la pròpia alimentació, amb risc de malnutrició i de deshidratació, i, de l’altra, alteracions en la seguretat, que poden provocar el pas a les vies aèries. A banda dels problemes clínics, la disfàgia també pot provocar aïllament social i dependència. S’ha de tenir en compte que una persona que no menja com la resta – tipus de dieta, tos, ús d’instruments d’ajuda-, pot tenir sentiment de vergonya.

És important subratllar que, segons diversos estudis, un mínim d’un 60 per cent de les persones institucionalitzades pateixen algun tipus de disfàgia i que un 32 per cent d’aquestes presenten malnutrició, de les quals un 60 per cent mor abans que hagi passat un any del seu diagnòstic. Les complicacions respiratòries, per altra banda, són la principal causa de mortalitat en pacients amb disfàgia orofaríngia. D’aquestes, un 50 per cent presenten penetracions i aspiracions durant el menjar. Això vol dir que un 30 per cent dels residents pateixen broncoaspiracions. La meitat d’ells desenvoluparan una bronconeumònia.

Signes d’alerta

Què ens ha de fer sospitar que un pacient pateix disfàgia? La negativa a menjar o beure, el rebuig a alguns aliments concrets, la pèrdua de pes, les infeccions respiratòries de repetició o els pics febrils sense causa aparent. Altres signes o símptomes orientatius poden ser que el pacient bavegi, que tingui regurgitació, que tussi durant la ingesta, que s’ennuegui, que es queixi de mal de coll o que tingui sensació d’aturada del bolus o tos inefectiva. Un altre factor important a tenir en compte són els medicaments que poden provocar que aparegui la disfàgia o que empitjori: ansiolítics, antipsicòtics, anticolinèrgics, bifosfonats, antibiòtics, neurolèptics, sedants, etc.

Els mètodes de cribatge que podem fer servir són l’EAT-10, un qüestionari de deu preguntes que n’avalua els símptomes, la severitat i l’impacte clínic i social, i l’SSQ, un qüestionari de 17 preguntes que n’avalua els símptomes. Són bastant sensibles, però demanen que el pacient col·labori i, per tant, cal que tingui un bon estat cognitiu. Pel que fa als instrumentals, el més utilitzat és la videofluoroscòpia, una prova radiològica dinàmica de projecció lateral mentre el pacient degluteix una substància radioopaca. També s’utilitza la fibroendoscòpia, que permet visualitzar directament les estructures i funció de la laringe i faringe abans, durant i després de la deglució. Ara bé, aquestes proves són cares, requereixen la col·laboració del pacient i el seu desplaçament a l’hospital. El que estem fent servir, perquè és molt senzill i es pot fer ambulatòriament, és el mètode d’exploració clínica volum-viscositat.

Canvis en l’alimentació

Quan diagnostiquem un pacient amb disfàgia a líquids, el primer que hem de fer és adaptar la textura d’aquests amb espessidors, així com conscienciar els pacients i els familiars de la importància de la indicació. A banda d’això, hem d’anar amb molt de compte amb alguns tipus d’aliments, com els que contenent textures diferents (brou amb fideus, per exemple), els enganxifosos, els que desprenen aigua quan es mosseguen, els que canvien de sòlid a líquid -com les gelatines-, els que s’esmicolen, els fibrosos, els que tenen pells o llavors, etc. Tots ells afegeixen dificultat a l’acte d’empassar. A un pacient amb disfàgia li hem de donar temps per menjar, ha d’estar tranquil i en un lloc íntim i sense distraccions. Quan està menjant no ha d’estar per cap altra cosa.

Trobem que sovint els pacients amb capacitat de decidir rebutgen la dieta adaptada. El nostre objectiu, a més de vigilar que segueixin les recomanacions, és fer-los els àpats el més apetitosos possible tenint en compte el tipus de disfàgia, els gustos i vetllant per la presentació. En aquest sentit, evitem triturar tots els ingredients per sistema, molts no ho precisen, i evitem sobretot barrejar-los tots. Fins i tot podem donar forma a les guarnicions amb motlles especials.

Més enllà de la modificació de la dieta, també s’ha de modificar la postura del pacient. Aquesta ha d’estar ben incorporat, amb l’esquena recta i, si és possible, amb la barbeta una mica cap a baix, fent el gest contrari del que fem quan volem assegurar la via aèria d’un pacient. En els casos de persones amb paràlisi unilateral, es recomana rotar el cap vers la part del cos de la barbeta. També cal utilitzar estris específics per a disfàgia.

Adaptacions de la medicació

Sovint es passa per alt l’adequació dels fàrmacs i la seva presentació a l’hora de prescriure’ls. Les millors alternatives són bucodispensables o sublinguals. Prioritzarem formes líquides, en pols o efervescents que es puguin barrejar amb aigua o, preferiblement, amb menjar. Per sort la majoria dels comprimits es poden triturar excepte els que porten recobriment entèric o formes “retard”. Amb els que no és possible, hem de buscar una alternativa. Hem de tenir en compte quins es poden espessir i quins no, com el Movicol, que s’hauria de retirar a pacients amb disfàgia a líquids donada la dificultat d’espessir-lo. En aquest sentit, voldria recomanar un article molt interessant signat per Júlia Hernàndez i que porta per títol ‘Adaptación de la guía farmacoterapéutica de un hospital sociosanitario a pacientes con disfagia’ que inclou l’adequació i alternatives d’un llistat de 150 fàrmacs d’ús freqüent en geriatria.

Per últim, cal subratllar la importància de la higiene oral. Segons estudis, aproximadament un 7,5 per cent dels pacients institucionalitzats moriran per una pneumònia broncoaspirativa. Perquè aquesta es produeixi cal gèrmens que siguin capaços de produir-la, i un lloc on poden viure és la boca. Una reducció de l’aclariment mecànic de la cavitat oral secundària a la disfàgia n’afavoreix la presència, així com la dificultat per a rentar-se les dents que poden patir molts dels nostres pacients. Per això és necessari insistir en una bona higiene bucal, especialment entre els pacients amb disfàgia. Una bona higiene oral és clau per a reduir les complicacions de les broncoaspiracions.

 

Esteve Sánchez

Infermer de l’EAR Vallès Oriental