Núria Feliu: “Jo m’hi he deixat la pell per poder cantar en català”

Tota una vida dedicada a l’espectacle, sense deixar mai de banda el compromís amb el país, la llengua i el barri de Sants, han convertit Núria Feliu en una de les artistes més emblemàtiques de Catalunya. Després d’haver rebut nombrosos guardons, com el Premi de Cultura Popular del Ministeri de Cultura, la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona o la Creu de Sant Jordi, GRUP MUTUAM li va concedir el Premi Servei Gent Gran el desembre de 2014.

Com van portar els seus pares que volgués ser artista?

A casa meva, no hi va haver cap problema, perquè de petita ja feia ballet, solfeig, piano, teatre, sardanes... Al barri, la majoria dels joves ens movíem a l’Orfeó. A més, el meu pare també hi feia teatre i hi ensenyava ballet i sardanes. Així que no se’ls va fer estrany i mai no van mirar d’impedir-m’ho. Les primeres passes com a artista les va fer en la interpretació.

Per què va fer el salt a la música?

Jo feia teatre a Sants quan es va crear el Teatre Experimental Català i em van venir a buscar. Hi vaig estar des de finals dels 50 fins al 65-66, que és quan vaig començar amb la cançó. Però no considero que em passés d’una disciplina a l’altra, ja que les cançons tenen lletres i expliquen històries que també s’han d’interpretar.

Ha demostrat ser una cantant versàtil, però amb quin estil ha gaudit més?

El fet de no ser autora m’ha permès poder escollir el que més m’ha agradat. Si no m’hagués sentit còmode amb algun gènere, no l’hagués cantat. M’han escrit cançons que m’anaven com un guant, i he tingut la sort de poder cantar del millor que ha sonat al món i de fer-ho en català. Si ho hagués fet en anglès, per a mi no hagués tingut cap gràcia.

Quina col·laboració professional recorda com a més especial?

En general, la meva col·laboració amb els músics, ja que no hagués pogut tirar endavant sense una relació forta amb ells i sense el respecte que em mostraven. La col·laboració amb en Tete Montoliu va ser molt especial. Vam anar a Nova York l’any 1967 a actuar, cantant temes jazzístics en català! Així mateix, va ser fonamental la meva relació amb el meu pianista i compositor Lleó Borrell. També tinc molt presents les col·laboracions amb Josep Carreras, que és amic meu des de la infància, amb en Joan Manuel Serrat, amb la Sílvia Pérez Cruz, amb els Catarres...

Amb tots els guardons que ha rebut, encara la il·lusiona el reconeixement?

Des de fa deu anys, em dedico a fer recitals de poemes per tot Catalunya i és molt emocionant. La gent m’ofereix els fruits que dóna la terra dels llocs on actuo. Quan acabo, em regalen ampolles d’oli, vi, ametlles garapinyades, cava... Per a mi, això té tant de valor com la Creu de Sant Jordi.

Més enllà de ser el barri on ha nascut i viscut, què representa Sants per a vostè?

És el meu poble. Quan deixo el barri, sóc de les que encara diu ‘vaig a Barcelona’. Al cap i a la fi, tampoc no fa tants anys que Barcelona se’ns va cruspir. Érem un poble potent i ara som un barri molt intens. A Sants, hi he nascut, visc i milito. A tots els saraus que us pugueu imaginar, m’hi trobareu enmig. Ja només em faltava fer-me la geganta!

Ha hagut de justificar molts cops per què no s’ha casat ni ha tingut fills?

Ja no em pregunten gaire per aquest tema, però si fos un home segur que encara m’ho haurien preguntat menys. De totes maneres, sempre he mantingut la meva vida privada al marge dels focus, perquè em respecto i hi ha coses que no estan en venda. Si tu et respectes, la premsa i la gent et respecta.

Sempre s’ha mostrat com una persona molt compromesa amb el país. Com viu la situació actual?

Amb molt de neguit, però també amb molta il·lusió. Em sembla que jo vaig néixer ja desconnectada d’Espanya i tinc clar que l’única sortida que tenim és la sobirania absoluta. Ara, la societat civil ha dit ‘fins aquí’. Penso en com m’agradaria que la meva família, molt compromesa amb la República, hagués pogut viure aquest moment després de tanta lluita. Fa gairebé dos anys que col·laboro amb l’ANC i Òmnium. A més, amb els recitals de poemes patriòtics volto per tot el país i converso amb gent gran, molta de la qual se sent intranquil·la sobre com pot afectar la independència de Catalunya a les seves vides.

Durant la dictadura, el gran enemic era el règim. I ara?

És que aquí no es va trencar res, va quedar tot molt ben lligat. Si no, mirem qui hi ha manegant l’aparell de l’Estat: franquistes, militars... El problema no el tenim amb la gent del poble, que ha rebut desinformació, sinó amb els que mouen els fils. Aquests són els que veuen amb desesperació que Catalunya deixi Espanya.

Quins cantants o grups actuals li criden més l’atenció?

N’hi ha tants! Han sortit moltes noies. La Sílvia Pérez-Cruz em sembla un fenomen. Té una veu privilegiada i, a més, una gran sensibilitat. Però n’hi ha d’altres, com l’Anna Roig, i les de sempre, la Laura Simó o la Carme Canela. De nois, m’agraden molt l’Adrià Puntí i l’Àlex Torío. I amb el nivellàs dels musicals, pots caure per terra. Hi ha molta riquesa, però el que no m’agrada tant és que molts canten en anglès, perquè jo m’hi he deixat la pell per poder cantar en català.

En la seva activa vida, també hi ha bastants moments per a la gent gran.

Sí, hi estic molt. Vaig a residències i la fem petar. Tinc veneració per aquestes persones que tenen inquietuds, que s’apunten a les aules universitàries per a gent gran, que participen i que són generoses.