Lluís Soler: “Cada espectacle és una aventura que vius amb uns companys diferents”

Març 10, 2016

Nascut a Manlleu el 1954, Lluís Soler s'ha convertit en un dels actors més populars del país gràcies a la feina feta en més de setanta obres teatrals, i en telesèries com Secrets de Família, Laberint d'Ombres o El Cor de la Ciutat".

Com et vas iniciar en la interpretació?

Vaig entrar en contacte amb el món de la interpretació als 14 anys, al teatre Centre de Manlleu. Vaig anar fent diferents papers allà fins que, amb un amic, vam decidir crear un grup de teatre per tal de fer representacions a d’altres poblacions. Això comporta unes necessitats econòmiques i cada dia el teatre et roba més temps. Cinc o sis anys després, les coses no anaven del tot bé i vaig decidir venir a Barcelona a provar fortuna. Vaig entrar al Col·legi de Teatre i vaig tenir en poc temps l’oportunitat de participar en dues representacions que em van permetre entrar en la roda del teatre professional.

Trobes a faltar alguna cosa de llavors?

La veritat és que no; el canvi és molt agraït. Passes d’un món on, a part de la il·lusió, tot és estirar d’un carro pesat. Et trobes que històries que tu has viscut en el camp amateur les pots viure també en el món professional, amb gent que havies admirat i en espais mitificats. Les perspectives que pots somiar els primers anys de carrera veus que després es fan realitat i, per això, el teatre és un regal continu.

Quines són les obres que més t’han marcat?

No puc escollir-ne unes poques. Les dues primeres, ‘Fi de partida’ i ‘El banc’, em van permetre guanyar el Premi de la Crítica com a actor revelació i, per tant, em van donar a conèixer. D’altres, m’han possibilitat conèixer persones interessants o fer un pas endavant en la meva carrera, però, potser per passió teatral, no desmereixo cap de les feines que he fet i totes m’han ajudat a tirar endavant i a endinsar-me més en el sector. Cada espectacle és una aventura que vius amb uns companys diferents. Em costa tant respondre quin m’ha marcat més com em costaria si em preguntessin a qui he estimat més.

Segurament molta gent associa encara la teva cara a la del personatge del violador al Cor de la ciutat. T’ha generat algun problema o alguna anècdota divertida aquell paper?

Un personatge així, evidentment, té unes implicacions a l’hora de moure’t pel carrer. De vegades, la canalla, després de passar pel seu costat, em cridava ‘violador!’. Ara ja s’ha normalitzat, però hem de tenir en compte que la televisió entra dins de totes les cases i que, fins que van popularitzar-se les telesèries catalanes, no estàvem acostumats a trobar-nos al carrer les mateixes cares que vèiem a les pantalles. Si la televisió és una arma és perquè té aquest poder de fer confondre la realitat i la ficció.

Amb Pensaments secrets, vas debutar com a director teatral. Què et va portar a fer aquest pas?

El culpable d’aquest pas és en Llorenç Rafecas, un amic científic que és un gran amant del teatre. Després que traduís Pensaments, em va demanar que la interpretés. Li vaig dir que, per temps, no podia i, llavors, em va oferir que la dirigís. L’experiència ha estat molt bona, però de moment quedarà aquí.

Creus que estar a l’altra costat t’ha fet canviar com a actor?

Crec que no, perquè ha estat massa breu l’experiència. Sí que he intentat, en can- vi, facilitar com a director aquelles coses que necessites com a actor.

Què trobes a faltar en la ficció televisiva catalana?

És un terreny que se m’escapa una mica. Ara bé, posats a fer la carta als reis, estaria bé comptar amb els recursos que tenen les sèries fetes als Estats Units i que permeten acostar-les al cinema.

Més enllà de la reducció de l’IVA, què demanaries als poders públics per potenciar la cultura?

L’IVA del 21 per cent és tan vergonyós que no em permet veure altres coses. És una punyalada tant per als qui treballem en aquesta professió com per als espectadors.

Quins són els reptes que tens pendents?

Estar més en pau amb mi mateix cada cop que surto a l’escenari i estar-ho a partir del treball per assolir el virtuosisme en allò que faig. Tanmateix, l’entorn en què vivim, de menjar molt i pair malament, no hi ajuda.

 


Deixa un comentari