Gemma Mengual: “Si vull alguna cosa, puc aguantar el que calgui”

Juliol 8, 2015

27 medalles d’or, 18 de plata i 12 de bronze en campionats internacionals justifiquen que el rostre de Gemma Mengual sigui un dels més populars de l’esport català. Tres anys i mig després de la seva retirada de les competicions, fa les seves primeres passes com a empresària.

En què consisteix la teva tasca com a assessora en l’equip de natació sincronitzada?

Formo part d’un equip integrat per diverses professionals, en el qual ajudo una mica en tot. M’estic encarregant del ‘solo’ de l’Ona Carbonell i ajudo també en la coreografia del duo. Hi ha tanta feina que totes ens dediquem un dia a una cosa i l’endemà a una altra, depenent de les necessitats.

Com ha canviat la teva rutina des que has deixat l’esport d’elit?

Ha canviat totalment, perquè abans vivia només per a la natació sincronitzada. Em llevava, esmorzava ràpid i me n’anava cap al Centre d’Alt Rendiment. Entrenava tot el matí, al migdia dinava allà i continuava entrenant tota la tarda. Ara, el meu dia a dia és totalment diferent. Tinc poca rutina, perquè compagino la feina al CAR amb la participació en altres esdeveniments, a més de les responsabilitats com a mare.

Què és el que més trobes a faltar de l’època en què competies?

Avui per avui, res [riu]. Com que continuo llançant-me a l’aigua de tant en tant i treballo amb l’equip, no he perdut aquesta connexió amb la sincronitzada. Ara bé, entrenar no ho trobo a faltar. Vaig estar des dels 8 fins als 31 anys dedicant-me 100 per cent a la sincronitzada, i això acaba cremant. Tot i que els fills també et lliguen molt, ara tinc més llibertat per improvisar.

Si no haguessis estat mare, creus que hauries seguit competint durant més temps?

Crec que em tocava fer una aturada. Ja tenia parella estable i, després de 20 anys de dedicació, començava a faltar-me aquella empenta que tens quan ets més jove i que és necessària per competir. Com que després del primer embaràs em vaig recuperar ràpid, vaig mirar de tornar-hi, però llavors ja hi havia un ambient una mica enrarit i se’m va fer molt difícil la situació. Al ser mare, les prioritats canvien i tampoc no podia portar el mateix ritme que abans.

Quin és el record més feliç de la teva carrera?

N’hi ha hagut molts, però els records de les primeres medalles d’aquelles competicions que jo he cregut importants són els més macos. Érem un equip de noies que entrenàvem juntes des de feia anys i per això ho vivíem de manera molt especial. Les de la nostra generació partíem de res i vam trencar moltes barreres.

I el més trist?

Potser el fiasco a les Olimpíades d’Atenes. Estàvem ben posicionades i l’objectiu era obtenir medalla. Però va ser un any molt dur. Teníem una coreografia i la vam canviar a última hora. Vam arribar-hi molt esgotades i només vam aconseguir ser quartes. No va ser una Olimpíada agradable i moltes vam tenir una baixada d’ànims.

Com vas decantar-te amb 8 anys per la natació sincronitzada?

La meva tieta, que s’havia assabentat de l’existència d’aquest esport per casualitat, va portar la meva cosina a fer natació sincronitzada i, en veure-la en una exhibició, m’hi vaig animar. Llavors érem quatre les que fèiem sincronitzada i sempre havia d’explicar de què es tractava.

Quin pes creus que ha tingut la figura d’Anna Tarrés en la situació de la natació sincronitzada del nostre país?

Està claríssim que un pes important. És una persona molt ambiciosa, que ha treballat molt dur sempre, i les noies que estàvem amb ella hi crèiem, encara que no ens agradessin algunes de les seves maneres de fer. Potser per egoisme, passàvem per l’adreçador, perquè quan vols assolir un objectiu, aguantes el que sigui, i s’ha de reconèixer la seva capacitat de portar-nos al límit.

I en la teva carrera?

He pogut veure del que sóc capaç en part gràcies a la manera de ser que té ella. He comprovat la meva capacitat de treball, de disciplina, i que, si vull alguna cosa, puc aguantar el que calgui. Ella era capaç fins i tot de fer-me canviar el que pensava. En una relació sempre hi ha coses bones i dolentes, i també n’he tingut de les primeres amb l’Anna. Encara que la gent pugui pensar que ens odiem, no és cert, i el respecte mutu crec que hi serà sempre.

T’has sentit acompanyada en la teva etapa d’esportista?

Pel meu entorn, en tot moment. I això és molt important per a un esportista, sobretot en els inicis. Tant la meva família com les parelles que he tingut m’han fet costat mentre la meva vida era bàsicament entrenar. Em feien sentir a gust i especial amb el que feia.

Com ha estat el salt d’esportista a emprenedora?

Amb les meves germanes, sempre havíem parlat de muntar un restaurant, i, com que m’agrada molt el sushi, havia pensat dedicar-lo a això. Quan vaig començar a sortir amb el que ara és el meu marit, li vaig comentar i de seguida va posar-se a donar voltes a la idea. D’aquí va sorgir el Sugoi, i ara estem amb dos projectes més a Barcelona i un altre de nou a Sant Cugat. Un restaurant dóna molts maldecaps, però m’hi he anat animant.

Com et planteges el futur?

Ara que hem assumit que som restauradors, hem de dedicar-nos-hi al màxim, tenint en compte que tant el meu marit com jo tenim altres feines i que cal mantenir l’equilibri amb la vida familiar. Jo sempre trobo un forat per a tot. Això sí, abans que m’ho preguntis, no tindrem més fills.

 


Deixa un comentari