Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Caigudes en el pacient gran institucionalitzat

Jessica Zamora a la Jornada EAR

La fisioterapeuta en geriatria Jessica Zamora va impartir una xerrada sobre caigudes en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya, es va centrar en les principals síndromes geriàtriques.

El tema de les caigudes és un molt controvertit, s’ha estudiat molt i se n’ha parlat molt i, tanmateix, no hem avançat gaire. L’Organització Mundial de la Salut defineix la caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita al pacient a terra en contra de la seva voluntat. Cal diferenciar-ho, per tant, del pacient psiquiàtric que es llença a terra, perquè l’abordatge és diferent.

Hem de partir sempre de la idea que tot allò que es mou és susceptible de caure. Les causes de les caigudes es poden dividir entre intrínseques i extrínseques. Les primeres són la inestabilitat motora, les malalties neurològiques, les patologies osteoarticulars, els problemes visuals i auditius, les incontinències i la polifarmàcia. Entre els factors extrínsecs, ens trobem les barreres arquitectòniques, l’excessiva o insuficient il·luminació, les ajudes tècniques inadequades, les transferències i el calçat inadequat. Respecte a aquest últim, cal tenir en compte que moltes dones de la generació de les que avui són en residències han portat taló alt tota la vida i si les fem canviar a unes sabates totalment planes es desequilibraran.

Com actuar davant les caigudes

Els professionals dels Equips d’Atenció Residencial han de conèixer els protocols de cada centre, però, en general, el primer que cal fer quan es produeix una caiguda és protegir la persona. És habitual que altres residents s’hi apropin i això pot angoixar-la, sobretot si s’ha fet mal, i ho hem d’evitar. L’hem d’acomodar amb un coixí i/o una manta mentre espera que li facin la valoració. En el moment que arriben els professionals que l’han de valorar, cal aixecar-la, llevat que hi hagi una fractura, se li han de fer les cures i després derivar-la si cal. En aquests casos, s’ha d’avisar sempre la família.

Un aspecte clau en la gestió d’aquest tema és que els professionals hem d’interioritzar que els pacients no se’ns cauen, sinó que cauen. Si utilitzem totes les eines que són a les nostres mans per minimitzar els riscos de caiguda, nosaltres no en som els culpables. Ara bé, assumint que el risc 0 no existeix, hem de prendre mesures per prevenir les caigudes. Amb els pacients que tenen dificultats per caminar, no es tracta de deixar-los sempre asseguts ni tampoc que caminin al seu aire, sinó que els acompanyem  durant la marxa. A banda d’això, cal que els residents facin exercicis globals i per al manteniment de l’equilibri. A més, hem de tenir en compte l’adequació de les ajudes tècniques, la utilització adient de les ajudes tècniques per fer transferències, una bona il·luminació, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la supervisió de les persones amb major risc i la racionalització del consum de medicaments. Per últim, és important que fem un esforç per a l’adaptació de les activitats significatives per a la persona, això com l’estudi de les seves rutines i activitats de la vida diària (AVD).

Menys contencions i més imaginació

El risc de caiguda no és, sota cap concepte, motiu de contenció. Les contencions només es poden fer servir en cas que ho demani la família. A Grup Mutuam, treballem amb el model Libera-care i això suposa la revisió dels protocols de caigudes i de revisions. També implica fer zones de seguretat en les residències on les persones amb més risc de caure tinguin una major supervisió. A més, hem de disposar de dues eines: el 24 hores del centre, que permet veure la ràtio de personal que hi ha al llarg de tot el dia, i el 48 hores del pacient, que recull quin és l’estat d’ànim d’aquest durant les diferents fases del dia i quin tipus de transferències s’han de portar a terme amb ell. D’acord amb l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona, estudiarem cada cas concret.

S’han de buscar sempre alternatives per no utilitzar contencions. Per exemple, per no fer servir llits amb baranes, que també es consideren una contenció, es pot optar pels llits baixos. També es poden utilitzar les catifes de pressió que, quan el resident s’aixeca del llit per anar al lavabo, fan sonar el control d’infermeria. En general, cal posar-hi molta imaginació per trobar solucions que limitin el risc de caiguda i el risc de lesió en cas que aquesta es produeixi. Per acabar, cal recordar que les contencions no garanteixen que no hi ha hagi caigudes però sí que augmenten el risc de lesions i les conseqüències d’aquestes.

 

Jessica Zamora

Fisioterapeuta en geriatria

Universitat de Vic

Detecció i maneig de la disfàgia en les residències

Esteve Sanchez a Jornada EAR

En el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam, dedicada enguany a les principals síndromes geriàtriques, hi va intervenir l’infermer de l’EAR del Vallès Oriental Esteve Sánchez. El ponent, Màster en infermeria geriàtrica i gerontològica per la UAB, va abordar la qüestió de la disfàgia.

Fa uns anys que hospitals i atenció primària estan donant més importància a la detecció i tractament de la disfàgia donada la constatació del seu impacte en la morbimortalitat dels pacients que la pateixen. S’estan fent estudis, protocols guies clíniques, etc. Sorprèn que, fins al 2015, quan la Societat Europea de Desordres de Deglució i la Societat Europea de Medicina Geriàtrica van fer un manifest en aquest sentit, pràcticament enlloc es considerés una síndrome geriàtrica.

Per començar, cal recordar que la disfàgia no és una malaltia, sinó una síndrome conseqüència d’altres malalties. Consisteix en la dificultat del pas del bolus alimentari des de la boca fins a l’estómac. Aquest fet pot provocar, d’una banda, dificultats en l’eficàcia de la pròpia alimentació, amb risc de malnutrició i de deshidratació, i, de l’altra, alteracions en la seguretat, que poden provocar el pas a les vies aèries. A banda dels problemes clínics, la disfàgia també pot provocar aïllament social i dependència. S’ha de tenir en compte que una persona que no menja com la resta – tipus de dieta, tos, ús d’instruments d’ajuda-, pot tenir sentiment de vergonya.

És important subratllar que, segons diversos estudis, un mínim d’un 60 per cent de les persones institucionalitzades pateixen algun tipus de disfàgia i que un 32 per cent d’aquestes presenten malnutrició, de les quals un 60 per cent mor abans que hagi passat un any del seu diagnòstic. Les complicacions respiratòries, per altra banda, són la principal causa de mortalitat en pacients amb disfàgia orofaríngia. D’aquestes, un 50 per cent presenten penetracions i aspiracions durant el menjar. Això vol dir que un 30 per cent dels residents pateixen broncoaspiracions. La meitat d’ells desenvoluparan una bronconeumònia.

Signes d’alerta

Què ens ha de fer sospitar que un pacient pateix disfàgia? La negativa a menjar o beure, el rebuig a alguns aliments concrets, la pèrdua de pes, les infeccions respiratòries de repetició o els pics febrils sense causa aparent. Altres signes o símptomes orientatius poden ser que el pacient bavegi, que tingui regurgitació, que tussi durant la ingesta, que s’ennuegui, que es queixi de mal de coll o que tingui sensació d’aturada del bolus o tos inefectiva. Un altre factor important a tenir en compte són els medicaments que poden provocar que aparegui la disfàgia o que empitjori: ansiolítics, antipsicòtics, anticolinèrgics, bifosfonats, antibiòtics, neurolèptics, sedants, etc.

Els mètodes de cribatge que podem fer servir són l’EAT-10, un qüestionari de deu preguntes que n’avalua els símptomes, la severitat i l’impacte clínic i social, i l’SSQ, un qüestionari de 17 preguntes que n’avalua els símptomes. Són bastant sensibles, però demanen que el pacient col·labori i, per tant, cal que tingui un bon estat cognitiu. Pel que fa als instrumentals, el més utilitzat és la videofluoroscòpia, una prova radiològica dinàmica de projecció lateral mentre el pacient degluteix una substància radioopaca. També s’utilitza la fibroendoscòpia, que permet visualitzar directament les estructures i funció de la laringe i faringe abans, durant i després de la deglució. Ara bé, aquestes proves són cares, requereixen la col·laboració del pacient i el seu desplaçament a l’hospital. El que estem fent servir, perquè és molt senzill i es pot fer ambulatòriament, és el mètode d’exploració clínica volum-viscositat.

Canvis en l’alimentació

Quan diagnostiquem un pacient amb disfàgia a líquids, el primer que hem de fer és adaptar la textura d’aquests amb espessidors, així com conscienciar els pacients i els familiars de la importància de la indicació. A banda d’això, hem d’anar amb molt de compte amb alguns tipus d’aliments, com els que contenent textures diferents (brou amb fideus, per exemple), els enganxifosos, els que desprenen aigua quan es mosseguen, els que canvien de sòlid a líquid -com les gelatines-, els que s’esmicolen, els fibrosos, els que tenen pells o llavors, etc. Tots ells afegeixen dificultat a l’acte d’empassar. A un pacient amb disfàgia li hem de donar temps per menjar, ha d’estar tranquil i en un lloc íntim i sense distraccions. Quan està menjant no ha d’estar per cap altra cosa.

Trobem que sovint els pacients amb capacitat de decidir rebutgen la dieta adaptada. El nostre objectiu, a més de vigilar que segueixin les recomanacions, és fer-los els àpats el més apetitosos possible tenint en compte el tipus de disfàgia, els gustos i vetllant per la presentació. En aquest sentit, evitem triturar tots els ingredients per sistema, molts no ho precisen, i evitem sobretot barrejar-los tots. Fins i tot podem donar forma a les guarnicions amb motlles especials.

Més enllà de la modificació de la dieta, també s’ha de modificar la postura del pacient. Aquesta ha d’estar ben incorporat, amb l’esquena recta i, si és possible, amb la barbeta una mica cap a baix, fent el gest contrari del que fem quan volem assegurar la via aèria d’un pacient. En els casos de persones amb paràlisi unilateral, es recomana rotar el cap vers la part del cos de la barbeta. També cal utilitzar estris específics per a disfàgia.

Adaptacions de la medicació

Sovint es passa per alt l’adequació dels fàrmacs i la seva presentació a l’hora de prescriure’ls. Les millors alternatives són bucodispensables o sublinguals. Prioritzarem formes líquides, en pols o efervescents que es puguin barrejar amb aigua o, preferiblement, amb menjar. Per sort la majoria dels comprimits es poden triturar excepte els que porten recobriment entèric o formes “retard”. Amb els que no és possible, hem de buscar una alternativa. Hem de tenir en compte quins es poden espessir i quins no, com el Movicol, que s’hauria de retirar a pacients amb disfàgia a líquids donada la dificultat d’espessir-lo. En aquest sentit, voldria recomanar un article molt interessant signat per Júlia Hernàndez i que porta per títol ‘Adaptación de la guía farmacoterapéutica de un hospital sociosanitario a pacientes con disfagia’ que inclou l’adequació i alternatives d’un llistat de 150 fàrmacs d’ús freqüent en geriatria.

Per últim, cal subratllar la importància de la higiene oral. Segons estudis, aproximadament un 7,5 per cent dels pacients institucionalitzats moriran per una pneumònia broncoaspirativa. Perquè aquesta es produeixi cal gèrmens que siguin capaços de produir-la, i un lloc on poden viure és la boca. Una reducció de l’aclariment mecànic de la cavitat oral secundària a la disfàgia n’afavoreix la presència, així com la dificultat per a rentar-se les dents que poden patir molts dels nostres pacients. Per això és necessari insistir en una bona higiene bucal, especialment entre els pacients amb disfàgia. Una bona higiene oral és clau per a reduir les complicacions de les broncoaspiracions.

 

Esteve Sánchez

Infermer de l’EAR Vallès Oriental

Polifarmàcia en el pacient d’edat avançada

Cristina Rodríguez a la Jornada EAR

La metgessa geriatra del CIS Cotxeres Cristina Rodríguez va intervenir en la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. La seva xerrada en aquesta trobada dedicada a les principals síndromes geriàtriques es va centrar en la polifarmàcia.

L’ús dels fàrmacs augmenta amb l’edat, a un ritme, de mitjana, de 0,4 fàrmacs per dècada. Hi ha un cert consens que podem parlar de polifarmàcia quan una persona està prenent 5 o més fàrmacs o, senzillament, quan en pren més dels que necessita. Cal tenir en compte que amb el terme polifarmàcia no només ens referim als fàrmacs que pren una persona per prescripció d’un metge, sinó que hem de tenir en compte altres substàncies que són al seu abast sense que se les faciliti un facultatiu i que es poden trobar tant en farmàcies com en herboristeries. D’altra banda, parlem de polimedicació subòptima quan, de vegades, influïts per algunes idees que sovint tenim en el cas dels pacients ancians, no els oferim el tractament terapèutic indicat.

Els estudis posen de manifest que les persones de més de 70 anys pateixen, de mitjana, més de tres patologies i que el 20 per cent d’elles pren 5 o més fàrmacs. A l’Estat espanyol, més del 80 per cent de les persones pren almenys 2 fàrmacs. Quan s’analitzen els factors de risc per patir polifarmàcia, s’observa que no són només relatius a la salut, sinó que n’hi ha també de demogràfics (com l’edat i el nivell educatiu), la situació econòmica o la capacitat d’accedir als recursos sanitaris.

Possibles conseqüències de l’excés de fàrmacs

Els fàrmacs poden provocar de vegades el que s’anomenen Reaccions Adverses Medicamentoses, que es manifesten amb clínica larvada o diferents síndromes geriàtriques, i que poden fer que el metge encara prescrigui més fàrmacs. Així és com ens podem trobar davant d’una cascada terapèutica. La presa de tants fàrmacs pot fer que la persona perdi adherència al tractament, però també que es manifestin o apareguin moltes síndromes geriàtriques, com les caigudes, la confusió, etc., així com un augment de la morbimortalitat i del consum de recursos.

A mesura que anem fent anys es produeixen canvis en la nostra fisiologia que produeixen canvis en la farmacocinètica i la farmacodinàmica dels fàrmacs que prenem. Els metges hem de buscar estratègies per intentar fer una prescripció de qualitat. Això implica identificar quins són els fàrmacs inadequats i quan els efectes adversos poden sobrepassar els beneficis. Però cal tenir en compte que la prescripció inadequada pot ser també per una sobredosificació – per donar-li un dosi superior al que li caldria a aquella persona o per allargar el tractament més enllà del que necessita – o per infraprescripció.

Eines per a la prescripció

Per a la identificació dels fàrmacs inadequats es poden fer servir diferents eines: els criteris de BEERS, els criteris STOPP – Start, l’índex MAI, els ACOVE i els IPET. Les dues primeres són les més conegudes i les que més es fan servir. Els criteris de BEER, ideats als Estats Units, es van publicar el 1991 amb l’objectiu de reduir la prescripció inadequada en residències geriàtriques. En la darrera revisió, del 2012, posen l’èmfasi en els fàrmacs que requereixen ajustament de dosi segons la funció renal del pacient per tal d’intentar evitar les interaccions.

Els criteris STOPP – Start van ser ideats a Irlanda el 2008 i s’han estès a diversos estats de la unió Europea. Hi ha hagut una revisió el 2014. Els STOPP són als fàrmacs que s’haurien de suprimir, mentre que els Start són els que els pacients haurien de tenir prescrits d’acord amb les seves condicions de comorbiditat i sempre intentant minimitzar les reaccions adverses medicamentoses. El 2017 van aparèixer els STOPPFrail, un conjunt de 27 criteris enfocats a pacients fràgils de més de 65 anys. Els dos primers fan referència a la descripció de fàrmacs que no tenen indicació o en què el compliment terapèutic és baix. La resta és una mena de llistat de fàrmacs que s’haurien d’evitar. En queden exclosos els IACE, els anticoagulants (ACOS-NACOS i antiagerants palquetaris) i els antidepressius, que es considera que poden tenir alguna indicació en pacients en fase terminal o malaltia crònica avançada com per exemple les demències.

Fàrmacs inadequats o interaccions

La Reacció Adversa Medicamentosa és l’efecte negatiu d’un medicament encara que estigui ben indicat i en dosis terapèutiques, profilàctiques o diagnòstiques. És important recordar que una RAM pot donar lloc a una cascada terapèutica i que representa una situació molt greu per a la persona que la pateix, a qui li pot comportar l’hospitalització i/o un deteriorament funcional.

Respecte a la prescripció inadequada, s’observa que afecta sobretot als grups dels antiinflamatoris i a les benzodiazepines. D’altra banda, les interaccions es prdueixen quan medicaments que sols són segurs canvien la seva condició amb la incorporació d’un altre fàrmac, com, per exemple, es produeixen quan es combinen Digoxina i furosemida.

Persones institucionalitzades

En els centres residencials trobem que el pacient gran sol prendre més medicaments que el que viu en comunitat i això ens hauria de fer qüestionar si s’està donant la medicació apropiada ajustada a la seva patologia i al seu estat funcional i cognitiu. S’observa un menor ús de fàrmacs amb prescripció clínica i ens faltarien criteris Start per aplicar. La polimedicació inadequada es dona sobretot amb psicofàrmacs, antipsicòtics i benzodiazepines. A més, en aquests pacients institucionalitzats, hi ha un risc augmentat de RAM, el compliment terapèutic és més dificultós i, de vegades, hi ha un menor seguiment de la patologia crònica. De vegades, falla la comunicació entre els diferents nivells assistencials, fet que pot donar lloc a la polifarmàcia.

Per acabar, cal assenyalar que s’han dissenyat moltes estratègies per intentar acabar amb la polifarmàcia, però el més important és bàsicament que quan ens trobem davant del nostre pacient, fem una bona anàlisi del seu pla terapèutic, que pensem en les indicacions i contraindicacions dels fàrmacs que pren i que ho fem no només pensant en la patologia sinó en una foto global de la situació de la persona.

 

Cristina Rodríguez

Metgessa geriatra

Centre Integral de Salut Cotxeres 

Incontinència urinària i fecal en l’àmbit residencial

Taula rodona Jornada EAR

La infermera de l’EAR de Barcelona Alícia Duarte va fer una intervenció sobre incontinència urinària i fecal en una taula rodona dedicada a diverses síndromes geriàtriques en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial. Organitzat per Grup Mutuam, aquest acte que va tenir lloc al Palau Macaya, té com a objectiu compartir coneixements i bones pràctiques entre professionals del sector.

La incontinència és avui una de les grans síndromes geriàtriques, amb una prevalença en persones institucionalitzades del 70 per cent. Les dones en pateixen més freqüentment que els homes, perquè tenen una esperança de vida més llarga, però també perquè pateixen més tensions físiques al llarg de la vida i a causa de la disminució d’estrògens durant la menopausa. Cal diferenciar entre incontinència urinària, que és la pèrdua involuntària d’orina de la uretra, i la incontinència fecal, que és la incapacitat de retenir el contingut intestinal, sigui de la consistència que sigui.

Aquesta síndrome té un impacte negatiu important en la persona, amb un deteriorament de l’estat funcional i de la seva qualitat de vida.  L’origen és multicausal -la polifarmàcia, el deteriorament de la bufeta per l’envelliment, les pluripatologies, les malalties neurològiques, etc.- i es requereix un diagnòstic per part dels professionals per fer-ne un maneig adequat. Val la pena assenyalar que la incontinència suposa, a nivell estatal, una despesa de 42 milions l’any al sistema sanitari.

Repercussions múltiples a diferents nivells

L’impacte de la incontinència té diverses vessants i pot manifestar-se de formes diferents segons la persona. En general, provoca una disminució de l’autoestima que pot derivar en una depressió. També genera en qui la pateix un sentiment de vergonya que pot acabar provocant el seu aïllament social. La repercussió més important són, però, les caigudes que el pacient pot patir quan vol anar ràpid al lavabo, sobretot de nit. D’altra banda, també hi ha les infeccions d’orina per una higiene deficitària i les lesions de pell, que poden convertir-se en nafres. A més a més, cal tenir en compte que la incontinència provoca un augment de la despesa econòmica, tant directa com indirecta. Els factors de risc són, entre d’altres, la immobilitat, el sexe, l’edat, la institucionalització, les infeccions d’orina, la polimedicació, el deteriorament funcional i cognitiu, les demències, les impactacions fecals, les neoplàsies vesicals o les barreres arquitectòniques.

Tant en la incontinència d’orina o com en la de femtes, podem distingir entre aguda o reversible, quan no supera la durada de quatres setmanes, i crònica, quan dura més. En el cas de la urinària, ens trobem amb la incontinència d’urgència, més freqüent en homes, que produeix una sensació molt intensa de necessitat d’orinar a causa d’unes contraccions involuntàries de la bufeta; la d’esforç, més habitual en les dones, en què la pèrdua està associada a qualsevol activitat física que impliqui un augment de la pressió intraabdominal i està causada per la debilitat del sòl pelvià, entre d’altres; la de vessament, que s’origina quan la bufeta està flàccida i és incapaç de fer una contracció complerta per buidar-se o per obstrucció en els homes; i la funcional, que es produeix perquè la persona és incapaç d’anar sola al lavabo. Per última, la incontinència mixta seria la combinació de la d’urgència i la d’esforç. Pel que fa a la incontinència fecal, ens trobem amb la passiva, on hi ha pèrdua de femta sense sensació de defecació; la d’urgència, que segueix el mateix mecanisme que la urinària; i la postdefecació, en què tampoc hi ha sensació de defecació.

La síndrome en pacients institucionalitzats

Quan una persona gran ingressa en una residència se li ha de preguntar si té una incontinència i, en cas que digui que sí, cal esbrinar des de quan la pateix per establir si és crònica o aguda. En cas que sigui crònica, amb tota la informació clínica de què disposem, l’equip ha de fer una valoració de la incontinència amb l’objectiu de definir de quin tipus es tracta i quina resposta cal donar-hi. Quan es tracta d’una incontinència urinària d’urgència, s’ha d’apostar per un tractament farmacològic amb anticolinèrgics i l’ús d’una tècnica de modificació de la conducta. Mitjançant aquesta, es programen les miccions cada dues hores i es va allargant al temps a mesura que les fuites són menys freqüents. Si l’estat cognitiu del pacient ho permet, conjuntament amb el fisioterapeuta, es pot establir un programa d’exercicis per millorar la musculatura del sòl pelvià.

En la incontinència d’esforç, s’ha de valorar una intervenció quirúrgica, però tenint en compte la comorbilitat dels pacients de les residències, en la majoria dels casos no és viable. Llavors se’ls pot aplicar també la tècnica de modificació de la conducta i valorar tractament farmacològic amb blocadors alfaadrenèrgics. Cal anar amb compte perquè aquests poden augmentar la desorientació. Pel que fa a la incontinència de vessament, en el cas dels homes cal que els vegi un uròleg, doncs la causa es per patologies de pròstata  i la majoria poden acabar amb sonda vesical permanent. Amb el pacient que té incontinència funcional, hem d’actuar a nivell social: que el cuidador el porti al lavabo, suprimir barreres arquitectòniques, etc.

En el cas dels pacients amb incontinència fecal institucionalitzats, l’objectiu ha de ser aconseguir un ritme deposicional diari. Està comprovat que subministrant al pacient un laxant oral a la nit i un de rectal al matí i posant-lo al bany durant 20 minuts s’assoleix amb el temps aquest ritme diari i s’evita que el pacient tingui fuites durant el dia. En qualsevol cas, quan no podem reeducar el pacient, hem de fer un tractament pal·liatiu de la incontinència. És necessària, llavors, una adequació individualitzada dels sistemes de continència (absorbents anatòmics i elàstics, col·lectors i ampolles urinàries) tenint en compte la talla del pacient, el volum de les pèrdues o la seva mobilitat. A més de tot això, és molt important tenir en compte la comoditat del pacient, considerant la tolerància i la discreció.

Cal subratllar que és imprescindible fer un bon diagnòstic i que, per a això, hem de fer servir escales d’incontinència. És necessari comprovar la freqüència de les fuites i si són petites, mitjanes o grans. Així mateix, hem de conèixer el deteriorament cognitiu i funcional del pacient i, en aquest sentit, també necessitarem passar escales. El més important és, però, el suport del cuidador, que ha d’estar ben format. En aquests sentit, val la pena recordar que els EAR organitzen tallers sobre incontinència per a tots els professionals que ho necessitin.

 

Alícia Duarte

Infermera de l’EAR Barcelona

Grup Mutuam

Rotund èxit d’assistència a la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial Mutuam

2a Jornada equips EAR

La temàtica escollida, l’expertesa dels ponents i la bona organització van ser els factors clau perquè la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial (EAR) de Mutuam es desenvolupés amb èxit i comptés amb l’assistència de 153 professionals. Sota el títol “Principals síndromes geriàtriques a l’àmbit residencial’, la jornada va celebrar-se el 23 de maig a l’auditori del Palau Macaya de l’Obra Social “la Caixa”.

Francesc Brosa, director General de Grup Mutuam, i Josep Maria Argimon, subdirector del Servei Català de la Salut, van inaugurar la jornada, destacant la tasca i el paper que juguen els equips EAR a la sanitat catalana. Argimon va assenyalar “que són una aposta innovadora i un model d’èxit que s’ha de transformar i evolucionar cap a un model  que uneixi l’àmbit social i sanitari per seguir donant resposta a les necessitats de les persones ingressades en residències geriàtriques”.

El públic, integrat majoritàriament per infermers/es, metges/esses i directors de centres residencials, va escoltar amb molta atenció la ponència principal, que va tractar la ‘Cronicitat, la complexitat i la pressa de decisions’, de la mà de Jordi Amblàs, metge geriatre, director adjunt de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic i coordinador del Màster d’atenció i cures pal·liatives de l’ICO / UVIC / CCOMS.

Una taula rodona amb el títol “Síndromes geriàtriques” va donar pas a la 2a part,  presentada per Maria Rosa Planesas, directora tècnica dels EAR de Mutuam, i moderada per Jeanette Mandujano, metgessa geriatra de l’EAR Mutuam. La taula va comptar amb la intervenció de cinc ponents: Cristina Rodríguez, metgessa geriatra del CIS Cotxeres, Adela Martín, metgessa geriatra, coordinadora de la UVGI de Mutuam a Barcelona, Alicia Duarte, infermera de l’EAR Barcelona i  màster en administració i gestió en cures d’infermeria, Esteve Sánchez, infermer de l’EAR Vallès Oriental,  màster en infermeria geriàtrica i gerontològica per la UAB i Jessica Zamora, fisioterapeuta en geriatria, Universitat de Vic, van tractar temes com: la polifarmàcia, el síndrome confusional, la incontinència, la disfàgia i les caigudes, respectivament.

El doctor Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, i  Maria Rosa Planesas, directora dels equips EAR, van ser els encarregats de tancar a jornada.

Ja teniu disponibles els vídeos i presentacions de les diferents intervencions: