La fisioteràpia per a persones grans: consells i hàbits per a una vida saludable

fisioterapia gent gran

A mesura que envellim, mantenir una vida activa i saludable es converteix en un objectiu essencial. Durant la tercera edat la mobilitat i la salut cobren un significat especial, perquè d’elles depèn, en gran part, la nostra autonomia.

Alejandra Rodríguez, fisioterapeuta del Centre Residencial Mutuam Manresa, ens dona algunes pautes i consells per evitar el sedentarisme i gaudir d’una vida activa a mesura que envellim. El més important, segons els seus més de 14 anys experiència: mantenir l’actitud i la motivació per sentir-se i veure’s físicament saludable.

Els beneficis de la fisioteràpia per a persones grans

El benefici més destacable (i imprescindible) per aquest col·lectiu és, sense cap dubte, la preservació de l’autonomia i la promoció del moviment. Millorar l’autonomia diària permet que les persones continuïn fent accions essencials, com ara pentinar-se, vestir-se i conservar la seva independència en activitats bàsiques i fonamentals. A més, ajuda a reduir el dolor muscular i articular, a mantenir i augmentar la força muscular i a millorar l’equilibri i la coordinació per prevenir caigudes.

La fisioteràpia exerceix un paper crucial en la recuperació de la funcionalitat i l’autonomia en la vida diària. Després d’una lesió o malaltia, ajuda a restaurar la funcionalitat perduda, permetent a les persones mantenir la seva independència. Així mateix, és una eina molt útil per a persones que cuiden de familiars dependents, ja que els proporciona formació per a una bona higiene postural.

Lesions i condicions de salut comunes en persones grans

En persones grans, el dolor és un problema recurrent, moltes vegades causat per mals moviments, les postures prolongades, el sedentarisme o per patologies preexistents. Entre les lesions i condicions de salut més comunes es troben la lumbàlgia, el mal d’esquena, els problemes articulars i el dolor per artrosi. També és freqüent la rehabilitació de postoperatoris després d’un reemplaçament articular de maluc o de genoll.

A banda, algunes patologies neurològiques com l’accident cerebrovascular (ACV), les hemiplegies o malalties com l’Alzheimer o el Parkinson, poden afectar la marxa i l’equilibri.

Quins exercicis podem fer per millorar la mobilitat i la força?

L’elecció d’exercicis i teràpies ha de basar-se en les preferències de la persona gran. Com indica clarament Rodriguez, “abans de recomanar qualsevol exercici hem de preguntar sempre quina activitat física o exercici li agradaria realitzar a la persona gran que tenim a casa. És molt important conèixer els seus gustos i preferències perquè els resultats dependran de la seva col·laboració i de la seva motivació.

Així, a les persones que mai han fet exercici cal acompanyar-les a què descobreixin a poc a poc els beneficis que li aporta practicar activitat física. En persones que ja tenen un hàbit, l’acompanyament és més senzill perquè només cal crear una nova rutina i motivar-la per mantenir en moviment.

En general, es recomana començar amb activitats suaus, com ara caminar a l’aire lliure durant 30 minuts, tres cops per setmana. Amb el temps, es pot augmentar la intensitat i la distància. Altres opcions inclouen la marxa nòrdica amb bastons, pujar i baixar escales, muntar amb bicicleta, nedar, ballar, practicar ioga o taitxí.

Les activitats que impliquen exercicis d’equilibri i de força on s’usin manuelles o bandes elàstiques és aconsellable que es duguin a terme amb supervisió fisioterapèutica. Així, podrem dissenyar un programa adaptat a la condició de cada persona i evitarem lesions per una mala pràctica o pel desconeixement de les tècniques.

Fisioteràpia persones grans

La fisioteràpia, una aliada per prevenir caigudes

Les caigudes són la causa principal de lesions en les persones grans, especialment entre les dones, segons dades del govern d’Espanya. Mantenir l’activitat física per tenir unes cames fortes i millorar l’equilibri són claus per prevenir les caigudes en persones grans.

La fisioteràpia exerceix un paper fonamental en la prevenció i l’anàlisi de les causes de les caigudes. I és que, com podem prevenir alguna cosa que no sabem per què passa? Per això, cal avaluar, primer, els factors intrínsecs que poden afavorir les caigudes, com ara l’equilibri, la marxa o l’agudesa visual. I segon, analitzar altres factors extrínsecs com són el calçat, el tipus de roba (que permeti mobilitat i no entorpeixi), l’ús de bolquer, etc. En persones grans és molt important aquesta anàlisi per poder detectar els factors de risc individuals. El suport familiar i la supervisió d’un fisioterapeuta són essencials en aquesta tasca.

Fora de casa també hem de tenir en compte algunes coses per poder prendre mesures preventives. El mal estat dels carrers, les voreres estretes o massa altes o l’accés al transport públic, són causes freqüents de caigudes.

Adaptem la nostra llar per fer-la més segura

L’entorn de la llar pot adaptar-se per millorar la seguretat i la mobilitat de les persones grans prenent mesures molt senzilles. Factors com ara la il·luminació, el mobiliari, l’altura del llit i l’absència d’obstacles han de considerar-se acuradament. En aquest sentit, és fonamental evitar tenir objectes a terra (cables o altres elements que ens facin ensopegar) i evitar les catifes. També hem de tenir en compte si hi ha banyera i substituir-la, si és possible, per un plat de dutxa.

Altres mesures senzilles que poden marcar la diferència són els protectors per al cap o el maluc, el calçat d’estar per casa o les baranes per al llit. Aquestes no han de ser restrictives, donat que poden alterar o agitar la persona. Quant a mesures tecnològiques, actualment també existeixen sensors de moviment que ens avisen si la persona ha patit una caiguda perquè hi puguem anar com abans.

La importància de la higiene postural

L’objectiu principal de la higiene postural és prevenir i reduir la càrrega i els danys en la columna vertebral. Alejandra Rodríguez recomana als seus pacients que siguin conscients de la posició del seu cos quan estan drets, quan caminen, en asseure’s i mantenir-se asseguts, quan fan determinat moviment… Aquesta consciència sobre el propi cos i evitar moure’s amb pressa ajudarà a prevenir lesions i sobrecàrregues.

Mantenir una postura adequada a la cadira, quan estem drets i quan estem estirats, així com canviar de postura i d’activitat amb regularitat ens serà de gran ajuda. També l’ús de coixins és una bona alternativa, ja que contribueix a mantenir una postura correcta i confortable.

En persones que, per la seva patologia, necessiten estar enllitades, s’han de fer els canvis posturals cada 2 o 3 hores. En aquest cas, és important que les persones que cuiden de familiars grans dependents tinguin coneixements adequats per evitar lesions a l’hora de fer aquestes mobilitzacions. Per a això, la fisioteràpia és una eina clau.

Com sé si necessito ajuda d’un/a fisioterapeuta?

La fisioteràpia no només tracta lesions sinó que, també, exerceix un paper preventiu crucial. Ja sigui en nosaltres mateixos en les persones grans amb qui convivim és recomanable buscar ajuda d’un fisioterapeuta si notem canvis en l’autonomia. Ens referim a dificultats per dur a terme activitats bàsiques diàries, problemes d’inestabilitat quan estem drets o si caiem amb freqüència. En tots aquests casos, l’ajuda fisioterapèutica pot ser determinant.

Un senyal habitual també podem trobar-la en els canvis a l’hora de caminar, sigui per disminució de la coordinació o de les ganes de fer-ho. Si sortir de passeig es converteix en un problema, cal contactar amb un professional.

 En resum, la fisioteràpia i l’enfocament preventiu exerceixen un paper crucial en el benestar durant la tercera edat. El consell més valuós que Alejandra Rodríguez brinda a les persones grans és mantenir l’actitud i la motivació per mantenir-se actius físicament. L’exercici té múltiples beneficis, ens permet arribar en millors condicions i ens ajuda a conservar l’autonomia i la independència. Descobrir activitats que generin benestar i sentir-se capaços de dur-les a terme és essencial. Mantenir una vida social activa, cuidar el benestar emocional i psicològic, i consultar amb professionals de la salut són passos importants per envellir amb qualitat.

Alejandra Rodríguez
Fisioterapeuta al Centre Residencial Mutuam Manresa

L’Atenció Centrada en la Persona: un model d’atenció que s’aplica des de fa 11 anys i que impregna tota l’entitat

Carolina Ferrero, adjunta de l’Àrea Residencial del Grup Mutuam, i Marisa Garcia, directora de la Residència Rubí, formen part de la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona (ACP)  del Grup Mutuam. Des d’aquesta, engeguen una campanya divulgativa per sensibilitzar a tots els professionals del grup en els conceptes bàsics d’una atenció centrada en les persones.  Aquest model, amb el que es treballa des de fa més de 11 anys, es basa en aproximar-se i cuidar a les persones des de la individualitat i el respecte pels seus valors i les seves preferències.

Com explicaríeu què és l’Atenció Centrada en la Persona a algú que no és del sector sociosanitari?

Marisa: Es tracta d’un enfocament basat en cuidar les persones d’una manera més individualitzada, tenint en compte que cadascuna de nosaltres té unes necessitats, unes preferències i uns valors diferents. Per aconseguir-ho, cal incorporar les persones en la presa de decisions de tot allò que les afecta i respectar-les i acompanyar-les en els seus projectes de vida.

Per què el Grup Mutuam ha adoptat de forma tan compromesa l’enfocament de l’ACP?

Carolina: Creiem que, en una empresa que es dedica a l’atenció a les persones, aquesta mirada hauria d’estar en la base de la nostra feina. L’enfocament individualitzat és el que farà sentir a la persona que el que rep és el que necessita. L’objectiu és que les residències i centres per a gent gran siguin el més similars possible a casa seva i això implica treballar-hi amb aquesta aproximació.

Marisa: Perentendre d’on neix el compromís de MUTUAM amb aquest enfocament, hem de tenir en compte també com ha evolucionat la societat. Anys enrere, estàvem acostumats que el pare, el govern, el capellà o el metge decidissin per nosaltres qüestions de la nostra vida. Aquesta manera d’entendre la vida ha canviat totalment i ara volem decidir per nosaltres mateixos qui volem ser, quin és el nostre projecte de vida… Volem prendre les nostres decisions i que siguin respectades.

Aquí entrarien en joc conceptes fonamentals en l’ACP com l’autonomia i l’autodeterminació.

A nivell pràctic, com és el treball centrat en la persona en el dia a dia de les residències i centres per a la gent gran?

Marisa: Vol dir que hem d’escoltar molt i conèixer molt la persona que cuidem, saber-ne els valors i gustos per poder-la cuidar com ella vol. També implica, que les hem d’incloure en les decisions del dia a dia, afavorint que se sentin part de la organització del centre.

Com va arribar l’ACP al Grup Mutuam ara fa ja 11 anys?

Carolina: Les primeres informacions respecte a aquest model d’atenció a persones dependents va arribar des de l’Administració. Llavors, vam decidir entomar el repte de la transformació i vam buscar entitats externes que ens poguessin acompanyar en aquest procés. Vam fer la prova pilot en alguns centres i vam veure que aquell era el model amb el qual havíem de treballar. A partir d’aquí, vam definir uns pilars que ens semblaven fonamentals -com el de la figura dels professionals referents o la creació de fitxes que recollissin la història de vida i preferències de les persones- i vam anar estenent l’ACP a la resta de centres.

Cn aquell moment, com va ser la rebuda d’aquesta nova manera de treballar per part dels i les professionals dels centres?

Carolina: La veritat és que alguns d’ells ja ho estaven fent així, però no ho sabien. Pel seu tarannà, ja havien tingut la inquietud de voler saber de la persona i d’oferir-li aquesta atenció personalitzada. Així que, quan vam començar a fer la formació, n’hi va haver que van dir ‘això ja ho estava fent jo!’. A d’altres, se’ls va haver d’acompanyar perquè entenguessin què era aquesta transformació.

Marisa: Ha costat més quan es tractava d’abordar qüestions de salut. Als o les professionals els ha resultat molt difícil no imposar el que creien millor per a la persona i acceptar segons quines decisions. Per exemple, quan algú es nega a seguir la dieta que li convé en termes de salut. A alguns encara els costa, però ara el model ha calat bastant i tothom té incorporat que, almenys, cal escoltar el que vol la persona.

Des d’aleshores heu trobat altres obstacles per implementar aquesta manera de treballar?

Carolina: Ningú no ens diu que no li agradi treballar amb aquest model. El que cal és trobar la manera de compatibilitzar el compliment de les tasques que tens encomanades amb aquesta mirada més individualitzada de l’atenció. La queixa que apareix sovint és que als i les professionals els falta temps. Així que, tot i que l’ACP promou centrar-se en les persones i no en les tasques, la pressió per manca de temps porta als equips a prioritzar el compliment de tasques i no centrar-se tant en les persones

Llavors, sense més temps, no es pot aplicar?

És cert que si les ràtios de professionals estiguessin més adaptades al perfil de persones als que cuidem es podria oferir una atenció més personalitzada i adaptada al ritme de la persona, però no sempre és el temps el factor clau que fa que no es treballi amb aquest enfoc. Per exemple, per entrar a una habitació, cal picar la porta abans, saludar la persona pel seu nom, no encendre-li el llum sense avisar, etc. I això no comporta més temps.

Marisa: Està clar que, amb més temps, podríem acompanyar millor les persones usuàries en qüestions emocionals, però sí que podem aprofitar l’estona en què l’estem atenent per oferir aquesta qualitat en el tracte.

Què creieu que aporta l’ACP als professionals?

Marisa: Fa que se sentin més satisfets amb la seva feina. Gràcies al treball amb els professionals de referència, es creen uns vincles personals que contribueixen a l’augment de la satisfacció per les dues bandes.

Carolina: De fet, vam fer enquestes sobre com havia afectat la Covid a l’assistència que estàvem oferint i es va posar de manifest que la majoria de la plantilla creia que l’ACP havia de ser el model amb què havíem de treballar.

Quin paper juga l’ACP en el Pla de Responsabilitat Corporativa del Grup Mutuam?

Carolina: L’ACP impregna molts aspectes de la responsabilitat social de l’entitat, per això l’eix 3 del nostre pla, que fa referència a les persones usuàries i les seves famílies, està pràcticament tot centrat en el model assistencial.

Per què es va crear la Comissió d’ACP, ara fa ja 6 anys?

Carolina: Ja teníem un grup de treball d’ACP en l’àmbit residencial quan se’ns va encarregar que creéssim la comissió, en línia amb altres comissions transversals que té Grup Mutuam. Té sentit que, si és la base del nostre model assistencial, es creés un espai transversal dedicat al tema.

Quina tasca porteu a terme?

Marisa: Bàsicament, és un espai de reflexió i per compartir bones pràctiques i novetats del sector en el qual participen persones de diferents departaments. També és una eina per fer difusió d’aquesta filosofia al conjunt de l’entitat.

Justament aquest objectiu de difusió és el que voleu reforçar ara. Què teniu pensat?

Carolina: Estem treballant conjuntament amb el Departament de Màrqueting una campanya per poder arribar més lluny. Tenim prevista la creació de missatges breus i infografies per explicar conceptes de l’ACP i contribuir a generar consciència. Això es traslladaria a l’equip professional mitjançant diferents canals, com el correu electrònic, la intranet. les xarxes socials o, fins i tot, per WhatsApp. La idea és impregnar d’aquesta filosofia a tota l’entitat.

Comissió d’Atenció Centrada en la Persona del Grup Mutuam

L’acompanyament a les famílies, factor clau en l’adaptació a l’ingrés residencial 

Acompanyament emocional famílies

L’ingrés d’una persona gran a una residència és, en general, una decisió difícil per a les famílies i, a la majoria, els costa fer el pas. Així, no és poc freqüent que els fills o filles tinguin una gran càrrega emocional el dia que porten els seus pares al centre per primera vegada. Moltes persones tenen un sentiment contradictori al voltant d’aquesta situació. D’una banda, pensen que estan fent el millor per al seu familiar perquè tindran a l’abast totes les cures i serveis que necessiten. De l’altra, tenen un fort sentiment de culpa. Per això, és molt important que les famílies se sentin ben acompanyades durant tota l’estada, en general, i en especial en el moment de fer l’ingrés. En aquest objectiu, juguen un paper clau els professionals de la psicologia, tot i que es tracta d’una tasca conjunta de tot l’equip.

Les famílies, quan arriben a un centre, normalment se senten molt perdudes. Es troben davant d’una situació que no saben com gestionar. No saben què han de fer ni qui els pot orientar i demanen molta informació, malgrat que sovint no tenen clar què els cal. De vegades, la necessitat de l’ingrés s’ha produït de forma molt sobtada i no han tingut temps ni d’assimilar-ho.

Detecció prèvia de necessitats

Quan una persona ingressa al Centre Assistencial Mutuam Collserola, el primer contacte amb les famílies el fa la treballadora social, que és qui s’encarrega d’informar-les i, alhora, de començar a conèixer el resident. Si en aquesta fase es detecta que la família del futur resident té dubtes sobre el futur ingrés intervé el professional de la psicologia. Si no, la seva intervenció comença una cop ja s’ha produït l’ingrés.

Helena Puigdollers, psicòloga Centre Assistencial Mutuam Collserola
Helena Puigdollers, psicòloga Centre Assistencial Mutuam Collserola

En el moment que les famílies decideixen l’ingrés d’una persona a un centre, necessiten que algú els reforci la idea que ho estan fent bé, que aquesta és la decisió correcta. Molt sovint ens diuen que tenen la sensació que els estan abandonant. La nostra feina és explicar-los que no és així, que l’ingrés no implica que no tornin a veure al pare o la mare o que no en tinguin cura. El que implica és, que tota la sobrecàrrega de les feines del dia a dia de cures que ells han assumit -higiene, preparació d’àpats, etc.- la deleguen en professionals i, gràcies a això, quan vinguin a fer-los una visita es podran dedicar a fer de fills, de nets, etc. i a gaudir de la relació amb el seu familiar. És a dir, que s’inverteix el canvi de rol que s’havia produït: deixen de ser cuidadors per tornar a ser família.

El primer dia sol ser el més difícil, però a mesura que passen els dies i van veient un canvi tant en la persona resident com en el ritme de les seves pròpies vides, s’adonen que han pres una bona decisió. Llavors, n’hi ha que comencen a fer coses amb el seus familiars que no feien abans de l’ingrés, com anar amb ells o elles a dinar a un restaurant o emportar-se’ls de cap de setmana, i en gaudeixen molt més, d’una forma relaxada. La realitat és que quan hi ha una persona fa de cuidadora principal i hi ha molta sobrecàrrega, la relació sol ser més tensa.

Un procés a dues bandes

Quan arriba una persona nova a una residència, el psicòleg o psicòloga juga un paper important en el procés d’adaptació, tant de l’usuari o usuària com de la seva família. El mateix dia de l’ingrés o l’endemà hi manté una trobada i, a partir d’aquí, se li va fent un seguiment per veure quin tipus d’acompanyament necessita. Hi ha persones que tenen molt assumit l’ingrés i que han participat en la decisió i això en facilita molt l’adaptació. En canvi, n’hi ha que s’ho han trobat de forma sobtada o que tenen més enyorança i necessiten un seguiment més intens. Pel que fa a les famílies, se’ls ofereix la possibilitat de fer sessions individualitzades de descàrrega i suport emocional. A les que han ingressat una persona amb demència avançada se’ls ofereix participar en grups de teràpia familiars. En aquestes sessions, que se celebren setmanalment, se’ls explica què són les demències, com funcionen i com evolucionen, i se’ls ajuda a veure altres maneres d’enfocar la relació.

Sempre hi ha un procés d’adaptació, sigui més curt o més llarg, però el que és més important és que la persona resident i la família vagin a l’hora. De vegades, ens trobem que l’usuari o usuària s’adapta abans a la nova situació que el familiar i això dificulta la seva integració en les activitats del centre i el seu dia a dia. Quan es detecta una necessitat, perquè les famílies no acaben d’acceptar la situació, hi ha una resistència, llavors hi intervenim. La nostra feina és ajudar-los a anar reajustant tots aquests sentiments, a gestionar aquest dol.

Per acabar, hi ha algunes recomanacions que val la pena tenir en compte per completar un procés d’adaptació exitós. Pel que fa a les famílies, cal que estiguin convençudes de la decisió que han pres i que estiguin tranquil·les perquè des del centre es farà tot el possible perquè el seu familiar estigui ben atès i se senti ben acollit. En el cas dels equips dels centres i residències, els hem d’ajudar perquè estiguin tranquils i còmodes, oferir-los la manera de contactar amb cadascun dels i les professionals que tractaran amb el seu familiar, donar-los tota la informació que calgui i estar pendents del que necessiten. L’acompanyament és un treball en equip i si qualsevol dels professionals detecta que algun familiar té alguna necessitat emocional ha d’avisar de seguida al psicòleg o psicòloga perquè l’ajudi a gestionar la nova situació. Hem de tenir en compte que els familiars de les persones usuàries no solen ser proactives a l’hora de buscar suport, de fet, de vegades quan se’ls n’ofereix, en un principi es mostren reticents. Amb el pas dels dies, però, quan van coneixent al professional, és més habitual que s’obrin a parlar-hi. Per últim, és fonamental que hi hagi una bona comunicació en els dos sentits, perquè tant les famílies com l’equip del centre perseguim el mateix objectiu, que és que la persona resident estigui ben atesa i se senti bé.

Helena Puigdollers

Psicòloga

Centre Assistencial Mutuam Collserola

Confort, compromís i professionalitat en la cura de les persones, les claus del Centre Assistencial Mutuam Collserola

Noemí Sech, Mutuam Collserola

Noemí Sech és infermera de professió i, des de fa un parell d’anys, directora del Centre Assistencial Mutuam Collserola. La seva trajectòria li ha permès conèixer la primera línia d’atenció a les persones i obtenir la visió general de la gestió de la residència.

Què és Mutuam Collserola?

Mutuam Collserola és un complex residencial ideat per donar resposta a les necessitats de persones grans amb diferents graus de dependència. D’una banda, tenim el centre assistencial, que disposa de places de residència privades i places sociosanitàries, tant públiques com privades. De l’altra, tenim apartaments amb serveis per a gent gran.

Pel que fa al centre assistencial, com són les persones que hi viuen?

Hi ha perfils diversos. Gràcies a l’estructura, els serveis i la multidisciplinarietat de l’equip professional podem cuidar de persones amb necessitats diferents segons el seu grau de dependència física o cognitiva.

Qui viu en el Centre Collserola?

En els apartaments hi viuen persones grans autònomes que gaudeixen dels beneficis de viure a casa seva, amb la tranquil·litat de tenir al seu abast un món de serveis assistencials. En el cas de la Residència, són persones més dependents i que necessiten més suport per viure.

Quines característiques té l’espai?

És un edifici modern i amb espais amplis i lluminosos, que ofereix confort i possibilitats de mantenir-se actius als residents. Tenim terrasses, on fem activitats a l’aire lliure. També disposem d’un gimnàs, una sala d’actes i una sala de teràpia ocupacional. Hi ha un menjador a cada planta i això ens permet crear unitats de convivència diferenciades. A més a més, a la primera planta tenim una Unitat d’Estimulació Neurològica, que pot ser contractada per les famílies per tal d’intensificar la fisioteràpia quan hi ha una lesió medul·lar o una malaltia neurològica.

Què destacaries de la ubicació i l’entorn?Noemí Sech, Mutuam Collserola

Està molt ben comunicat, ja que hi ha una parada de metro just al davant de la porta que ens permet arribar al centre de Barcelona en 20 minuts i també diferents opcions per moure’ns en autobús. A més, estem al costat del nostre hospital de referència, la Vall d’Hebron. Quant a l’entorn, val la pena destacar que tenim zona verda a tocar del centre.

I del model assistencial, què en destacaries?

Com a qualsevol dels centre del Grup Mutuam, treballem sota el paradigma de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), que es basa en posar en el centre la qualitat de vida i la planificació de les cures de la persona, tenint en compte la seva singularitat i les seves preferències. Per això, quan la persona ingressa se li fa una Valoració Geriàtrica Integral en què intervenen totes les àrees del centre (infermeria, medicina, fisioteràpia, teràpia ocupacional, psicologia, treball social i educació social) i que ens permet fer una radiografia de les seves necessitats i preferències. A partir d’aquí s’elabora el pla individualitzat d’atenció. A nivell general, i per seguir millorant la nostra atenció, fem reunions d’equip periòdiques sobre qüestions com l’ACP o la prevenció de caigudes i les no-contencions. El nostre model assistencial també incorpora el benestar de les famílies. En aquesta línia, oferim suport grupal a nivell psicològic a familiars de persones usuàries.

En quines activitats poden participar habitualment les persones usuàries?

Oferim un programa d’activitats a nivell de rehabilitació, fisioteràpia i teràpia ocupacional. Té molt d’èxit treballar la reminiscència basada en la música o en publicacions antigues que els participants han d’identificar. Recentment hem posat en marxa el projecte pilot “El despertar dels sentits”, relacionat amb els sabors i textures dels àpats, amb molt bona acollida. També fem sessions de gimnàstica adaptada per a gent gran. Una activitat més especial és la teràpia assistida amb gossos, amb què es treballen uns objectius concrets amb usuaris específics. Les persones usuàries de la Unitat d’Estimulació Neurològica també fan una activitat amb tauletes. Després hi ha les sortides a l’exterior. Anem al teatre o a veure exposicions, per exemple.

També hi ha serveis addicionals?

Sí, com a extres per a aquelles persones usuàries que ho vulguin, tenim servei de perruqueria i podologia.

Com funciona el servei de cuina?

Tenim una empresa especialitzada subcontractada i tot es cuina íntegrament aquí. Els menús són adaptats en funció de les necessitats dietètiques de cadascú i són rotatius. Setmanalment, la coordinadora d’auxiliars es reuneix amb la responsable de cuina per valorar com ha funcionat cada proposta.

Quins valors diferencials veus al Centre Mutuam Collserola?

Principalment, que disposem d’atenció mèdica presencial 12 hores al dia de dilluns a divendres i d’atenció de l’equip d’infermeria les 24 hores del dia. Dins del centre tenim l’Equip d’Atenció Residencial del Grup Mutuam, que ens dona suport en diferents aspectes sanitaris. A això, jo hi afegiria que ens agrada cuidar i que hi apliquem una mirada que té molt en compte la singularitat de cada persona i de cada família. De la meva experiència com a infermera, tinc clar que cuidar implica tenir en compte l’entorn de l’usuari o usuària i les seves necessitats, tant sanitàries com psicològiques o emocionals. Aquesta mirada s’ha d’aplicar en la primera línia d’atenció però també és important incorporar en la gestió global del centre.

Si haguessis de destacar tres conceptes del centre, quins serien?

El compromís de l’equip en la cura de les persones, la professionalitat i els espais amplis lluminosos.

“Assumir la Coordinació d’Infermeria ha estat un repte, com tot quan et proposes progressar”

Eneida Quinayas, infermera Vila-seca

Eneida Quinayas va arribar a la Residència Vila-seca del Grup Mutuam com a infermera el 2014 i, en plena crisi per la Covid-19, va assumir el lloc de responsable higienicosanitària. A més, en aquest temps s’ha introduït en un nou camp que l’ha enganxada: la recerca. Ella és una de les protagonistes de la campanya ‘Apostem per la infermeria’ per atraure nou talent cap a l’entitat i en aquesta entrevista ens parla de la seva experiència professional.  

Per què vas decidir ser infermera?

Sempre he volgut ser-ho. Al meu país, Colòmbia, vaig haver de finançar-me jo mateixa els estudis i vaig decidir-me per gerontologia, però mantenia el meu desig de ser infermera. Quan vaig arribar a Espanya, al 2007, vaig homologar els estudis que tenia i llavors vaig començar els d’Infermeria. Abans d’arribar aquí em pensava que el camp de la gerontologia estaria molt desenvolupat, perquè hi ha molta longevitat, però m’ha sorprès que no fos així. M’ha encantat estudiar infermeria i la complemento amb l’altra formació que tinc.

Quina era la teva situació a Colòmbia i per què vas decidir venir aquí?

Sempre he buscat progressar professionalment. He hagut de treballar fort per assolir els meus objectius. Quan vaig acabar la carrera vaig treballar durant 10 anys a la mateixa universitat fent projectes en col·laboració amb organismes com l’OMS. Llavors vaig tenir l’oportunitat de dirigir un projecte de salut en una comunitat rural. Va estar bé, però jo tenia inquietud per muntar alguna cosa pròpia. Així que amb uns companys vam pensar d’engegar un centre d’atenció primària privat en forma de franquícia. El problema és que allà és mou tot per tràfic d’influències i no vam aconseguir la franquícia. Això em va desmotivar molt i em vaig decidir a venir cap aquí i la veritat és que m’he sentit molt ben tractada.

I com va ser l’arribada?

He estat vivint a diverses ciutats i, a nivell laboral, em va tocar començar des de baix. Amb els meus estudis, aquí només em permetien treballar com a auxiliar de geriatria i jo no em volia conformar amb això, així que vaig decidir començar infermeria. A partir d’aquí se’m van obrir un ventall d’oportunitats. El 2014 vaig començar a treballar al Grup Mutuam, després de fer les pràctiques a l’Hospital de Bellvitge i acabada de mudar a Tarragona. Vaig portar el currículum a la Residència Vila-seca i, al dia següent, ja em van trucar. Em vaig enamorar de la feina i de l’equip. En aquest temps han passat moltes coses, entre elles, la pandèmia de la Covid, que ha suposat una transformació en molts aspectes.

Quan vas convertir-te en la responsable higienicosanitària?

Va ser en aquest context de pandèmia, el novembre del 2021, que em van oferir l’oportunitat. El canvi ha estat positiu. Ha estat un repte, com tot quan et proposes progressar. Però, a poc a poc, ho estic portant bé. Sobretot he tingut el suport de les companyes i la direcció del centre.

Què està sent el més difícil?

Ara el repte més gran és que gran part de l’equip és nou i ens estem reorganitzant a poc a poc. El nivell d’infermeria que hi ha a la residència és molt bo i el meu objectiu és que, amb les noves incorporacions, no només es mantingui sinó anar millorant-lo a poc a poc. Per a mi és molt important, a més, que les direccions i les coordinacions de centre no es desvinculin de la base i del servei i l’atenció a la persona usuària.

Quan vas començar al Grup Mutuam, pensaves que tindries aquestes oportunitats de desenvolupament professional?

Jo tenia clares les meves capacitats. El que vingués més endavant tindria a veure amb el que l’empresa veiés en mi, que veiessin el meu potencial. Tots els companys tenen capacitats per a unes coses o unes altres i qui els coordina ha de ser capaç de treure profit de cadascú, saber reforçar-lo. És important que la Coordinació sàpiga amb qui està treballant. Els professionals són capaços de donar més del que sovint es creu des de coordinació.

Quins avantatges creus que ofereix Mutuam als professionals de la infermeria?

Els avantatges se’ls crea el propi treballador a partir del coneixement que té de l’empresa. Quan tu comences a un feina has de saber on has entrat. Quan jo vaig arribar al Grup Mutuam vaig informar-me de com era l’empresa, de quins serveis oferia, de com funcionava… Cadascú ha de saber on vol arribar i, partint d’això, veure què t’ofereix l’empresa quant a formació i quins projectes té.

Quines de les eines que ofereix Mutuam has utilitzat tu?

Abans de la pandèmia, vam fer un projecte de recerca, que va ser distingit amb un premi de la Fundació Mutuam Conviure, sobre la disfàgia. Em va encantar fer-ho perquè m’agrada molt la recerca. L’empresa ofereix moltes oportunitats en aquest sentit i també per a formar-se contínuament. Es fan sessions clíniques, projectes en qüestions com les no-contencions i tot allò que un professional necessita per adquirir coneixements i estar a l’avantguarda del servei que estem oferint. A més, vaig començar a fer un màster sobre Atenció Centrada a la Persona i vaig tenir el suport de l’empresa.

I tens intenció de seguir explorant el camí de la recerca?

Ara mateix encara tinc molta feina acabant d’organitzar l’equip d’infermeria, establint objectius, distribuint tasques… Però quan estigui enllestit, crec que em podré posar amb la recerca. Ja ho he comentat amb l’equip i tothom hi està d’acord. És important tenir el suport de tothom, perquè cal estar molt centrat per fer recerca.

Isabel de la Fuente: “Els EAPS residencials aportem un valor afegit en relació a la qüestió de la transcendència i l’espiritualitat”

EAPS Isabel de la Fuente

Els Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) del Programa d’Atenció a Persones amb Malaltia avançada i als seus Familiars de la Fundació La Caixa es van incorporar fa uns mesos a les residències de gent gran. La psicòloga especialitzada en final de vida Isabel de la Fuente, amb una llarga trajectòria al Grup Mutuam, explica la seva experiència en el desplegament d’aquesta iniciativa a la capital catalana com a referent de l’EAPS Mutuam Barcelona a quatre centres.

Quan han arribat els EAPS a les residències i per quin motiu?

Tot i que, en principi, les residències ja disposen de professionals de la psicologia integrats en els seus equips, arran de la irrupció de la Covid i d’unes realitats amb què no ens havíem trobat mai, s’hi han detectat noves necessitats en aquest àmbit. Entre elles, la d’un acompanyament als equips, molt desgastats, per part d’algú extern. També s’ha identificat la necessitat d’acompanyament a unes famílies que han viscut com la relació amb les persones estimades que estan ingressades s’ha dificultat molt a causa de les mesures de prevenció. Alhora, ha sorgit la necessitat d’acompanyament a les persones usuàries, ja que han disminuït la possibilitat de visites de les seves famílies o del voluntariat. Més enllà de la Covid, també s’ha posat de manifest la necessitat en l’àmbit residencial d’una figura que, des d’una certa distància, pot acompanyar en els finals de vida de forma especialitzada.

A quantes residències treballeu actualment els EAPS?

Gràcies a la Fundació la Caixa, s’han anat incorporant més d’una trentena de professionals referents com jo a moltes residències de tot l’Estat espanyol. A Barcelona i a Girona, ha estat el Grup Mutuam l’entitat encarregada de gestionar la implantació del programa en el món residencial. L’EAPS Mutuam Barcelona, amb 12 anys de trajectòria, està funcionant ja en quatre residències de l’entitat: la Residència Mercat del Guinardó, la Residència El Molí-Via Favència, el Centre Residencial Mutuam Collserola i la Residència Font Florida. El fet que pertanyin o estiguin gestionades pel Grup Mutuam m’ha facilitat molt la feina. Alguns homòlegs meus han trobat algunes resistències en els equips, per dificultats a l’hora d’entendre les funcions de la nova figura, però jo ja coneixia els centres i els professionals, així que m’he trobat amb el millor dels escenaris. M’han rebut amb els braços oberts i m’he sentit molt acollida, fet que ha facilitat enormement la meva feina.

Què implica ser la referent dels EAPS a les residències?

En un primer moment, implica explicar el projecte i què hi vinc a fer jo. Ets una figura que s’integra dins de l’equip però alhora manté una certa distància i això et permet acompanyar-lo d’una manera més objectiva. El fet de que la figura sigui nova en aquest àmbit també implica un procés de construcció del rol en funció de les necessitats reals trobades.

Què estan aportant els EAPS a la millora de la qualitat de vida dels residents?

Els aportem un acompanyament especialitzat i una atenció més relaxada que la que sovint poden oferir altres companys a causa de les càrregues de feina del dia a dia. A més, els EAPS aportem un valor afegit en relació a la qüestió de la transcendència i l’espiritualitat, abordant creences i què suposa per a la persona la mort, quines pors té, quins temes no té resolts… Tot això a vegades es treballa poc a les residències, i l’objectiu del programa és que la persona pugui veure aquest final de vida des d’un altre lloc i que tant ella com la seva família disposin d’altres mecanismes d’afrontament davant de la mort. Parlem d’amor i de generositat. Parlem de perdó. Parlem de donar les gràcies i permetre marxar. Tot això genera molt benestar i pau tant a qui se’n va com a qui es queda.

I a les famílies, què els aporteu?

Per a les famílies som un suport addicional. Treballem en col·laboració estreta amb el psicòleg o psicòloga del centre i és ell/ella qui decideix les que es poden beneficiar del programa. De vegades la família necessita d’algú extern per expressar les seves emocions. A mi, no se m’apropen per parlar d’alguna cosa del funcionament quotidià del centre sinó de com se senten elles. També treballem, especialment en casos en què la persona resident tingui una afectació cognitiva avançada, com establir-hi nous ponts de comunicació que els permetin tornar a relacionar-se amb ell o ella i que n’afavoreixin l’acomiadament.

Quin tipus de necessitats tenen?

Ens trobem amb molts dols complicats. De fet, les famílies inicien un dol anticipat quan ingressen EAPS Isabel de la Fuenteun membre a la residència. La relació que hi tenien canvia totalment quan hi ha un deteriorament cognitiu, s’ha de tornar a construir i resignificar. I llavors es troben que han de decidir per ella sobre l’ingrés i això és difícil i genera molta culpa i emocions ambivalents. A més, és un procés en què es delega el control sobre la persona a una entitat i un equip a qui no es coneix. Sempre hi ha persones que porten aquest dol millor i persones que el porten pitjor, però amb la Covid i les restriccions encara s’ha complicat més, perquè la situació generada per l’ingrés és més disruptiva. Per tant, hi està havent molta atenció a les famílies en el moment d’ingrés i en les setmanes posteriors.

Als equips professionals, quin suport els està oferint l’EAPS?

M’estic trobant amb dos tipus de demandes. D’una banda, la de donar resposta a la fatiga crònica. Estan molt desgastats a causa de la Covid i hi ha molta necessitat de parlar i molt burnout. Els escolto i, en alguns casos, fem una teràpia breu i, en d’altres, els derivem per a una teràpia més intensa i especialitzada. La primera onada de la pandèmia va ser molt dura a les residències i hi ha persones que encara han de treballar allò que van viure i que tenen molt de dolor. Moltes també han perdut familiars per la Covid i no han tingut ni un moment per aturar-se. D’una altra banda, també em demanden fer de mediadora, perquè sostenir aquesta situació durant dos anys també ha generat crispació en els equips. A més a més, també em trobo amb consultes personals, perquè hi ha molta angoixa i por entre els professionals, i amb consultes sobre final de vida i dol, tema en el qual estic especialitzada.

I també els estàs oferint formacions, oi?

La veritat és que la situació pandèmica no ens està permetent oferir tota la formació que prevèiem, però sí que n’hem fet algunes. N’he impartit de gestió de les emocions i de gestió de conflictes. Tinc preparades diverses formacions, entre elles una  sobre l’eutanàsia, arran de la nova llei. I, quan la situació es normalitzi, la part formativa agafarà més pes.

Una de les eines de què disposeu els EAPS per millorar la qualitat de vida de les persones residents és el programa de voluntariat de la Fundació La Caixa ‘Final de vida i soledat’. Com està funcionant?

El voluntariat és importantíssim. L’acompanyament que podem oferir els professionals sempre es queda curt. Quan vaig començar, els protocols Covid impedien l’entrada de persones externes a les residències, però a començament de l’estiu la situació va millorar. Vam identificar quines persones tenien soledat no desitjada mitjançant una eina diagnòstica de La Caixa i, amb la Cristina Páez, referent del programa de Final de Vida i Solitud, vam arrencar la iniciativa a la Residència Molí – Via Favència. Des de l’octubre hi ha dues persones voluntàries participant-hi. Està sent difícil, perquè hi ha brots i confinaments que de vegades impedeixen les visites, però també està resultant una experiència meravellosa. Els voluntaris fan videotrucades quan no poden venir a veure les persones residents, que les esperen amb candeletes. A diferència del que passa en altres recursos, aquí s’adjudica a cada persona voluntària un o una resident, de manera que es construeix un vincle més personal. Aquest mes proper, començarem el voluntariat en un altre centre.

S’hi pot apuntar qualsevol persones per fer de voluntària?

I tant! Tothom hi serà benvingut i no hi ha uns requisits específics, però sí que vigilem que no hi hagi persones que es puguin fer mal en aquest acompanyament. Per exemple, algú que acabi de perdre una persona estimada segurament no serà un perfil adequat.

Quin és el procés que se segueix?

La professional de l’equip responsable d’aquest programa, la Cristina Páez, quan una persona vol fer de voluntària, li fa una entrevista per conèixer-ne el perfil i veure si és adequat o si no és un bon moment per a ella. Es recullen les preferències de les persones que participen en el programa i reben cursos de formació i acompanyament. A partir d’aquí, els seus perfils es comparen amb els perfils de les persones que sol·liciten aquest acompanyament per comprovar que encaixin. Durant tot el procés, el voluntariat, rep acompanyament i supervisió. Des dels centres receptors, junt amb els seus equips, valorem els casos i preguntem a les persones usuàries seleccionades què és el que esperen del voluntari o voluntària, així quan hi arriba ja sap quines necessitats, desitjos i expectatives en té.

I en què consisteix l’acompanyament?

La visita sol ser un cop a la setmana durant un parell d’hores. Depenent de la persones usuària, pot consistir en un acompanyament per anar a fer un cafè o unes compres, però també hi ha qui prefereix quedar-se a la residència i senzillament xerrar, mirar fotos o jugar als escacs.

Ja per acabar, quines expectatives tens respecte al projecte per als propers mesos?

Espero que s’hagi arribat a la immunitat de grup i que hi hagi un canvi de xip a nivell social que ens permeti normalitzar la vida quotidiana. En aquest context, a banda de poder seguir acompanyant els equips, m’agradaria poder ampliar les formacions i poder implementar un altre tipus d’acompanyament per a persones amb deteriorament cognitiu. Hi ha un alt percentatge de persones en final de vida amb deteriorament cognitiu a les residències i no hi ha gaire especialització en l’acompanyament que necessiten. M’agradaria treballar junt amb els equips per crear les eines perquè les persones amb deteriorament cognitiu puguin expressar les seves emocions,  acompanyar-les i que no se sentin soles en aquesta etapa. També espero que amb la millora de la situació epidemiològica els equips recuperin l’estabilitat mental necessària per desenvolupar la seva feina. Sembla que la Covid ens hagi pres les alegries i els projectes. És necessari que equips, persones residents i famílies mantinguin l’esperança que tornaran la vida, les alegries i els riures a les residències. La gestió del mentrestant s’està fent molt llarga.

Cuidar sense contencions químiques: l’experiència d’èxit de la Residència Vila-seca

Sense subjeccions químiques

La Residència Vila-seca va engegar el 2013 un projecte per a la implementació de la Norma Libera-care, de la Fundación Cuidados Dignos (FCD). Això va implicar començar a treballar amb una metodologia que centra la Cura en la Persona, potenciant-ne l’autonomia, dignificant-la i respectant les seves necessitats, desitjos i preferències. També implica establir lligams amb els residents i les famílies, millorar la seva qualitat de vida i esdevenir una organització lliure de subjeccions, entenent que aquestes són mesures restrictives que suposen una vulneració dels drets fonamentals del pacient.

Així va ser com progressivament es van anar superant diverses fases en el procés d’acreditació i, des del mes de juny passat, el centre es troba re-certificat de la fase 3 de Libera-care. Aquesta re-certificació valida que el centre ha superat el Procés d’Avaluació de la Norma Libera-Care, de manera que la FCD comprova que es manté la Cultura de Cura Centrada en la Persona i Sense Subjeccions, i que és un programa de continuïtat.

Certificació Vilas-seca

En l’assoliment d’aquesta certificació hi ha jugat un paper important un Grup Motor multidisciplinari, format per la Direcció del centre, la responsable higiènico-sanitària, metges, fisioterapeutes, psicòlogues, la coordinadora d’auxiliars, infermeria i la farmacèutica.

Retirar qualsevol tipus de subjecció

L’establiment Norma Libera-care suposa un canvi en molts àmbits de treball del centre, però voldríem centrar-nos aquí en les contencions als pacients i, principalment, en les contencions químiques. En marc del projecte de la Residència Vila-seca, es va començar per retirar de manera progressiva les contencions físiques. Quan parlem d’aquest tipus de contencions ens referim a qualsevol dispositiu, material o equip aplicat a una persona, unit o a prop del seu cos, que li impedeix la llibertat de moviments o accedir a parts del seu cos.

El que s’ha fet en aquesta residència de gent gran del Grup Mutuam és buscar alternatives a les subjeccions físiques, així com molt de treball divulgatiu, explicatiu i de conscienciació a les famílies i professionals. Gràcies a això, actualment, a la Residència Vila-seca no hi ha cap subjecció física diürna i únicament s’utilitzen baranes voluntàries i, puntualment, alguna de seguretat.

A finals del 2020, però, es va decidir fer un pas més i iniciar un treball de retirada també de les contencions químiques. Amb subjecció química ens referim a qualsevol fàrmac (principalment els que actuen a nivell del Sistema Nerviós Central) utilitzat per reduir la mobilitat de la persona amb l’objectiu de manipular i controlar una conducta inadequada o molesta que no té base en un desordre psiquiàtric diagnosticat. Fins i tot en casos en què existeixi un diagnòstic psiquiàtric, les mesures utilitzades haurien de ser destinades al tractament i no com a contencions químiques.

Les principals conseqüències de les contencions químiques són: el deliri o alteració del pensament; el deteriorament funcional físic, de la funció cognitiva i de la comunicació; la depressió; l’ús de subjeccions físiques; els moviments físics de repetició i rigidesa; els problemes d’equilibri i hipotensió, mareig, vertigen i marxa inestable, que comporten un elevat risc de caigudes; la deshidratació; l’estrenyiment i la retenció d’orina.

Grups de fàrmacs implicats

En el camí cap a la no contenció química, es treballen principalment quatre grups de fàrmacs. Un d’ells és el d’antipsicòtics, que, en el cas de la Residència Vila-seca, ha implicat la quetiapina, l’haloperidol, la risperidona, l’aripiprazol, l’olanzapina i la sulpirida. També hi ha el grup dels ansiolítics, que ha afectat el lorazepam, el diazepam, l’alprazolam, el ketazolam, el clorazepat dipotàssic i el bromazepam. Un altre és el dels hipnòtics-sedants, que inclou el lormetazepam, el clometiazol, el zolpidem i el midazolam. Per últim, hi ha el grup dels antidepressius, que en el cas que ens ocupa ha implicat la trazodona, la mirtazapina, el citalopram, la sertralina i la fluoxetina.

A dia d’avui, s’han revisat uns 40 pacients aproximadament i, en la majoria d’ells, la retirada de les contencions químiques no ha tingut conseqüències de cap tipus i, per tant, no s’han hagut de tornar a implementar. En molts dels casos treballats, la intervenció no ha consistit simplement en la retirada del fàrmac utilitzat per a la contenció química, sinó que aquesta s’ha acompanyat amb altres mesures complementàries.

A continuació, es detallen dos casos reals que destaquem per la rellevància dels seus resultats.

Cas 1

Senyora de 85 anys la pauta farmacològica de la qual incloïa, abans de la intervenció, Mirtazapina (30mg, en el sopar) i Quetiapina (50mg, 1 comprimit, en l’esmorzar, i 1 comprimit, en el dinar).

En la reunió multidisciplinària, es va detectar que durant el dia estava molt adormida. Amb diferents sessions i de manera progressiva es va aconseguir retirar-li la mirtazapina 30 mg del sopar i la quetiapina 50mg de l’esmorzar i del dinar. Es va deixar pautada, per si calia, una quetiapina 25mg, que és la que s’acaba pautant de manera fixa a l’hora de sopar durant el transcurs d’aquestes sessions de canvi.

Totes aquestes modificacions es van produir durant l’abril d’aquest any i, en l’actualitat, la pacient segueix tenint la mateixa pauta. A planta, s’observa que ja no s’adorm com abans i que està més reactiva i més desperta.

Cas 2

Senyora de 74 anys que des que va patir una hemorràgia intracerebral prenia una càpsula de ketazolam 30mg en el sopar.

L’objectiu d’aquest fàrmac era l’ansietat i l’espasticitat associada a l’accident vascular cerebral patit, però en fer la intervenció es va detectar que ja no presentava aquests símptomes. Per això, se’n va iniciar la retirada progressiva. Com que la pacient ho va tolerar, es va aconseguir la retirada completa sense necessitat de prescriure’l de nou. A més a més, es creu també que la retirada del fàrmac (que com efecte advers podia produir un augment del pes) li ha provocat una disminució de pes, un fet beneficiós en el seu. La senyora patia un lleu sobrepès que s’havia intentat corregir, sense èxit, amb dieta durant força temps i fent-li augmentar l’exercici. Per tant, l’èxit aconseguit amb aquest cas és doble.

Qualsevol modificació feta, tant en aquestes pautes com en la resta de pacients, s’ha informat a les famílies dels residents estudiats, que s’han mostrat agraïts amb la feina feta, ja que han pogut observar una millora significativa en la majoria dels casos.

Aquests bons resultats en la retirada de contencions químiques, encoratgen l’equip motor a seguir treballant en la mateixa línia i poder arribar a tots els pacients del centre.

Cristina Plana

Farmacèutica de la Residència Vila-seca

Grup Mutuam

Prioritzar el bon tracte: una qüestió de formació i sensibilització constants a Mutuam Manresa

Residència Mutuam Manresa

Un dels objectius del Grup Mutuam,  vinculat a la seva Responsabilitat Social Corporativa, és el de contribuir a millorar la qualitat vida de les persones ateses, així com la de les seves famílies. En aquest sentit, fa anys que la gestió dels diferents centres i serveis es basa el model d’Atenció Centrada en la Persona. A la Residència Mutuam Manresa van veure que la clau de l’aplicació d’aquest model estava en conscienciar i formar els professionals perquè tinguessin la capacitat d’atendre i entendre les persones usuàries tenint en compte el respecte, la dignitat i l’autonomia d’aquestes.

En aquest marc, fa uns 3 anys van impulsar una bona pràctica per reforçar el ‘bon tracte’ de l’equip de gerocultors i tècnics cap a les persones residents.  Els objectius específics que es van establir amb aquesta bona pràctica van ser: mantenir una bona relació entre la persona atesa i el professional, oferir un tracte càlid i sincer, comunicar-se de forma respectuosa, utilitzar un llenguatge comprensible i entenedor, respectar  els desitjos i preferències de cada persona, respectar la seva autonomia i participació evitant la imposició, assegurar el dret a la intimitat i a la confidencialitat  i promoure la participació de les persones autònomes i de dependència mitjana en les tasques del dia a dia. Per tal d’assolir-los, com a accions principals, s’ha elaborat una guia de bones pràctiques de la que s’ofereix una formació anual als professionals i es fan valoracions i formacions mensuals sobre la bona pràctica que va sortint pitjor valorada. També s’elaboren cada mes materials didàctics i de sensibilització que es pengen en les zones comunes per tal que arribin a tot l’equip.

Amb tot això, s’espera que la satisfacció de les persones ateses i les seves famílies augmenti i, per avaluar si és així, es fan servir enquestes, un registre de queixes i l’eina Demential Care Mapping (DCM). Amb la implementació de la pràctica del ‘bon tracte’, es van identificar algunes dificultats que s’han hagut d’abordar, com la necessitat d’un procés d’adaptació a la nova manera de fer per part de l’equip de professionals, la manca de consciència per part d’aquests sobre l’impacte de les seves accions i actituds o l’hàbit, encara molt arrelat, de pensar en termes de tasques i horaris. Amb la finalitat de seguir millorant contínuament, es porten a terme reunions mensuals i es revisen periòdicament les accions proposades i se n’impulsen de noves si es considera convenient.

Autoavaluació i treball en equip

La metodologia de treball que es fa servir a la Residència Mutuam Manresa parteix de la identificació de les mancances o aspectes a millorar en la pràctica quotidiana per part dels propis tècnics o gerocultors. Es comparteixen  durant les reunions d’equip i, conjuntament, se n’escull una per tal de treballar-la de forma específica al llarg d’un mes. Llavors es creen nous materials de difusió de la bona pràctica que cal reforçar i es pengen en espais visibles per a tothom. Així, els companys i companyes es donen suport entre ells en el moment que aquesta no s’acompleix. En la reunió d’equip següent, se’n fa una valoració abans de procedir a escollir-ne una de nova.

Al llarg dels 3 anys de recorregut d’aquesta iniciativa, s’han treballat molts aspectes relacionats amb els bon tracte a les persones grans que viuen en aquesta residència del Vallès. Algunes exemples són: explicar sempre a la persona què se li farà, mai parlar d’un altre usuari quan dos professionals coincideixen en una habitació i estar pendents de la persona a qui s’atén, fer partícip a la persona atesa de les seves rutines, generant-li benestar i significat, tenir en compte el seu ritme i no fer la feina amb pressa.

En definitiva, aquesta sensibilització i formació constant de tot l’equip professional ajuda a comprendre millor les persones ateses i adaptar-se a les seves necessitats mantenint l’ACP com a principal enfocament en la nostra atenció.

Montserrat Camprubí

Directora

Residència Mutuam Manresa

La crisi de la Covid: reptes i oportunitats dins de l’àmbit residencial. Una mirada positiva

Begoña Román

Begoña Román, professora de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i presidenta del Comitè d’Ètica de Serveis Socials de Catalunya, va impartir una xerrada sobre “Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ ètica” en el marc de la 4a Jornada Residencial organitzada per la Fundació Mutuam Conviure.

“Unes vegades es guanya i d’altres s’aprèn”. En el món de la residència hem perdut molta gent. Ens hem vist tocats, trastocats, per pèrdues i dols i, a més a més, molt vilipendiats pel món tràgic de les xarxes socials, que és molt polaritzat i injust, perquè no contextualitza ni entra en la complexitat. I això evidentment toca la moral. I com amb la moral baixa no es pot continuar, per això he començat amb aquesta cita. Mirem d’apujar la moral, perquè, si no, no podrem acompanyar amb ànim i vitalitat les persones de l’àmbit residencial.

No havíem viscut pràcticament cap de nosaltres una pandèmia i, encara menys, una d’àmbit global. Seguim pensant en el medi ambient i en els nostres problemes en clau nacional i aquesta és una gran part del problema. No tenim institucions mundials. Les que tenim no tenen capacitat d’eficiència i hem vist, per exemple, una OMS o una Agència Europea del Medicament discutides pels governs.

El Departament de salut estava acostumat a parlar en clau clínica i en aquest context de pandèmia hem de fer-ho de polítiques públiques de salut, però ni tan sols disposava d’una agència de salut. Ha quedat demostrat que no estaven preparats a nivell macro i que la salut no és només una qüestió clínica. Quan hi té a veure la població, el factor social és cabdal. Qui pren les decisions executives són els polítics, i la relació polítics-experts s’ha demostrat que no és fluida. Conclusió: són circumstàncies no viscudes amb propostes mal pensades.

Alimentar l’ànima

Ha quedat clar que abordar aquesta situació no era una qüestió només clínica, sinó també psicosocial i espiritual. Sobretot quan sabem que el 80% dels factors socials són els que determinen més la salut. En l’entorn residencial el problema era molt greu. D’una banda, la gent gran es moria, però de l’altra, també hem vist l’impacte psicosocial i l’espiritual de dir-li a una persona gran, que no se sap quant temps de vida li queda, que s’esperi (i no sabem durant quant). És important contextualitzar el valor del temps amb les persones quan estan en l’etapa de vellesa i no saben com evolucionarà el seu deteriorament cognitiu, per exemple.

A les residències es va fer una magnífica feina d’intentar contactar amb les famílies de la manera que fos, amb tauletes, telèfons… per suplir allò que alimentava tant a les persones residents com ho fa l’aliment del cos. Com deia una pintada al mur de Berlín: “Les ànimes, com els cossos, també moren de gana” i, per tant, no es tractava només de la salut biològica, sinó també de la psicosocial i espiritual. Això les residències ho tenien claríssim.

El que segurament van portar pitjor els residents era morir-se sols. Els professionals també ho van passar malament perquè sabien que aquesta no era la manera, que sempre es busca acompanyar al final de vida.

S’ha posat de manifest que era un entorn molt complex, que no complicat, ja que implicava tenir en compte múltiples dimensions i haver de treballar de manera interdisciplinària. No només va ser important la figura del metge o infermera, també ho va ser la de la treballadora social, l’educadora social, la psicòloga, la fisioterapeuta, la nutricionista, etc.

Catàstrofes i calamitats

Ortega y Gasset diu “Les idees es tenen, en les creences s’està”. Dintre d’aquesta complexitat, hem de creure que ens n’anirem sortint. La incertesa que intenta combatre la ignorància és una incertesa que intenta donar respostes a la pregunta: “Com combatre aquest virus?”. La distància no pot ser social, només ha de ser física, perquè, si no, ens desnodrim. Els humans som éssers socials per naturalesa.

Ens hem de reconciliar amb la condició humana humil, de tocar de peus a terra (humus). En aquest sentit, la distinció entre catàstrofes i calamitats és interessant. Les catàstrofes són naturals i no hi ha manera de prevenir-les. L’ésser humà té la capacitat de conèixer les causes que les han provocat i, quan arriba a conèixer-les i a saber combatre-les, es converteixen en calamitats. Un exemple són els edificis a prova de sismes. Si un edifici, disposant d’un determinat nivell de coneixements arquitectònics, cau, ja no és una catàstrofe, és una calamitat, perquè podríem haver-ho evitat.

Ens hem de preguntar quin nivell de risc estem disposats a assumir. Sempre hi haurà catàstrofes, però hauríem d’esquivar les calamitats. Per si tornem a patir una pandèmia, totes les lliçons que hem après en aquests 16 mesos haurien de quedar ben registrades en documents, protocols, etc.

És important, en aquest exercici d’augmentar la nostra moral, no culpabilitzar-nos. Estem en un país que està acostumat a penalitzar tots els errors, però és diferent carregar-nos de culpa que desprendre’s de responsabilitat.

Vivim en una societat de “happycràcia”, en la qual pretenem que tots som feliços, i no és així. Aprenem a partir de com resolem els problemes. No només la gana aguditza l’enginy, també la necessitat. Les residències han estat tradicionalment desateses perquè no tenim ben pensades les polítiques de la cura. I no les tenim ben pensades perquè la nostra societat és “happycràtica”: quan venen els problemes, la dependència, la tristesa, la malaltia, el final de vida, etc., no volem saber-ne res perquè no sabem gestionar-ho, no tenim ni vocabulari per gestionar les males notícies. No estem conciliats amb la part real de la vida, que és el dolor, la pèrdua de capacitats, la vellesa.

Quan plantegem la vellesa la plantegem molt maca, negant la pròpia vellesa. L’envelliment és la pèrdua progressiva de capacitats, perquè la vida humana és finita, i aquest entorn “felicitant” no ajuda a gestionar millor els problemes.

Solitud imposada

Part de la complexitat que hem tingut aquests mesos ha estat la solitud imposada. Hem passat molta por i n’hi ha que no han pogut acomiadar-se dels pares o germans per por als contagis. S’ha vist un deteriorament cognitiu en moltes persones fruit d’aquesta imposició de la solitud. No exagerem si diem que hi ha molt estrès posttraumàtic. Per això, hi ha d’haver una sociocura.

Les residències han tingut moltes morts, i és tanta l’acció directa amb les persones i les famílies que no han tingut temps de fer aquesta sociocura dels equips i de les persones. Veiem persones a la defensiva, professionals que fan la seva feina implicant-se el mínim possible, intentant no contagiar-se, i el que passarà és que costarà trobar persones disposades a assumir direccions de residències. Necessitem una clara vocació del servei, ara bé, no podem caure en la neoexplotació econòmica en nom de la vocació de servei. S’ha de fer una teràpia interna d’equip i valorar perquè hi ha tanta rotació de professionals.

Malgrat la boira, cal caminar

Estem perduts en la transició. Ja no podem continuar amb les residències que teníem fins ara. Arrosseguem una manca de polítiques públiques de la cura. Nosaltres ens havíem centrat a fer de les residències llocs per viure i conviure. La salut és molt més que el vessant sanitari, és una qüestió biològica, psicosocial i espiritual, i hem de treballar polítiques més transversals.

Si el centre és privat o públic no ha de ser el focus de la discussió. Ens hem de centrar a implementar la millor manera de cuidar de les persones, i no en qui ho fa. Ens hem de centrar en els serveis essencials en atenció a l’alta i llarga dependència depenent dels territoris. L’equitat territorial ha de ser compensada des de principis de subsidiarietat i també des de polítiques públiques, que no poden ser homogènies, sinó contextualitzades.

Ara la qüestió és deixar de parlar de qui fa què. S’ha de conèixer el centre i saber, per a aquell territori, qui són els més adequats per estar-hi, i a partir d’aquí anar delegant, superant aquestes visions departamentals. S’ha de contextualitzar donades les necessitats de les persones en aquell territori on ha viscut i vol continuar vivint.

Hem de creure en la nostra capacitat de transformar les residències i de continuar en un vaixell que fa aigües, però que continua navegant. Ens encantaria reparar aquest vaixell abans de navegar, però ens toca navegar fent aigües. Ens toca prendre nota de les bones pràctiques que hi ha hagut, de les contradiccions i dels errors. S’ha de demanar disculpes i posar mesures preventives perquè la propera ens agafi pensats i organitzats. Una part del futur depèn de la nostra capacitat de crear un futur millor.

Begoña Román

Podeu accedir a tota la sessió aquí

Els aprenentatges de la crisi de la Covid19 centren la 4a Jornada Residencial del Grup Mutuam

Jornada Residencial

Els reptes i oportunitats que ha plantejat la crisi de la Covid-19 per als centres i residències de gent gran han centrat la 4a Jornada Residencial, que es va celebrar el passat 9 de juny. La trobada, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’objectiu de contribuir a la millora de la pràctica professional en l’atenció a les persones, va reunir en aquesta edició en modalitat virtual 150 assistents.

Després d’una presentació del professor doctor Miquel Vilardell, president de l’entitat, en què va repassar les vivències del sector durant la pandèmia subratllant l’actitud perseverant dels i les professionals, la primera conferència va ser a càrrer de Begoña Román. Sota el títol ‘Aprendre de les crisis, reflexions des de l’ètica’, la professora de la Facultat de Filosofia de la UAB i presidenta del Comitè d’Ètica dels Serveis Socials de Catalunya va abordar qüestions com la por, el dol i les polítiques de la cura i va lamentar que l’exemplaritat que s’havia donat en les residències no s’hagués reflectit en els mitjans de comunicació.

Després, va celebrar-se la taula rodona ‘Experiències en la transformació dels centres’, moderada pel director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam, Anton Molas. La primera ponent va ser Cristina Vozmediano, treballadora social de la Residència Rubí, que va explicar com s’havien organitzat les unitats de convivència dins del centre arran de les mesures, tant a nivell d’espai com d’activitats, que ha introduït la Covid-19. Gemma Martínez, psicòloga de la Llar-residència de Salut Mental La Sardana, va ser la segona professional d’intervenir en la taula i va parlar de l’experiència del centre en l’adaptació a la pandèmia dins les seves accions de milora contínua i en el marc de l’Atenció Centrada en la Persona i la promoció de l’autonomia d’usuaris i usuàries. La tercera intervenció va ser a càrrec de Silvia Mirete, directora de la Residència Vila-seca, que va explicar com els diferents rols del centre es van haver d’adaptar amb la crisi sanitària i com aquesta va posar de manifest la polivalència dels professionals i la importància del treball en equip.

Jornada Residencial

Marià Pallejà, auxiliar d’ajuda a domicili, va aportar a la taula d’experiències la seva visió de la transformació de Mutuam a Casa a causa de la Covid-19 i del confinament, destacant-ne aspectes com les mesures per garantir la seguretat de la persona atesa, la formació de les treballadores per cuidar en unes circumstàncies diferents i la cerca de solucions innovadores per adaptar el dia a dia a una nova realitat. L’última intervenció va ser la de Willfredo Borrego, metge del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va parlar sobre els reptes i perspectives de la telemedicina durant i després de la Covid.

La segona conferència de la Jornada Residencial va ser del doctor Antoni Salvà, director de la Fundació Salut i Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona, que va compartir algunes reflexions en torn a un nou model d’atenció residencial. El ponent va assenyalarr que els canvis que es facin en el model no poden plantejar-se en calent i basats únicament en la situació de pandèmia que hem viscut, sinó que s’han de fer després d’una anàlisi detallada, amb rigor científic i tenint en compte les condicions ordinàries en els centres. Salvà va subratllar també la necessitat d’un increment del finançament del sector social per poder fer realitat la transformació.

Francesc Brosa, director de Grup Mutuam, va cloure la jornada recordant que la pandèmia ha posat a prova el sector, que ha respost d’una manera espectacular. ‘S’ha demostrat que els professionals de les residències han estat al peu del canó, i ho han fet amb professionalitat i amb poc reconeixement social. Ara és hora de retornar al sector allò que he fet de manera exemplar’, va reivindicar.