Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Els residents de Vila-seca participen en una passejada en la Setmana de la salut

Residència Vila-seca marxa per la salut Mutuam

La Residència Vila-seca per a gent gran (Tarragona) va participar un any més en la Setmana de la salut que se celebra al municipi amb la tradicional passejada pel poble, que va fer-se el 23 de maig. Més d’una quarantena de les persones que viuen al centre, totes elles acompanyades de voluntaris de diverses entitats locals, de familiars, de professionals del servei i de representants del consistori, entre ells, el regidor de Serveis Generals i Seguretat Pública, Josep Maria Pujals, i la regidora de Benestar Social i Polítiques d’Igualtat, Lucía Teruel. Tots plegats van gaudir d’un recorregut que els va dur fins al Pavelló Municipal d’Esports de Vila-seca, per veure’n l’ampliació i renovació i on poc després tindrien lloc les competicions de lluita greco-romana dels Jocs del Mediterrani 2018.

 

Ampliar InformacióEncara no coneixes la Residència geriàtrica Vila-seca (Tarragona)?

Balnearis: els beneficis de les aigües termals posats al dia

Propietats terapèutiques demostrades i benestar físic i mental assegurat són els ganxos que cada dia atrauen més gent a uns temples rendits a la màgia de l’aigua. Descobriu una manera natural de millorar la qualitat de la vostra vida.

Els grecs ja coneixien els beneficis del termalisme, tal com ha quedat reflectit en escrits i imatges de l’epoca. També els romans van saber aprofitar les propietats de l’aigua i van construir termes públiques en la majoria de les ciutats a mesura que l’imperi s’expandia. Durant l’edat mitjana, però, mentre l’Islam conferia un gran prestigi a la hidroteràpia, l’Europa cristiana la desterrava junt amb el culte al cos i a la higiene. No va ser fins al Renaixement que el nostre continent va recuperar els antics coneixements sobre els tractaments i les propietats de l’aigua.

El termalisme ha viscut els darrers anys un auge important, ja que el ritme de vida modern i l’estrès han propiciat que moltes persones busquin moments i espais de relaxament com els que ofereixen spas i balnearis. D’altra banda, s’ha generalitzat una tendència cap a les teràpies naturals i no agressives per millorar el nostre benestar i prevenir malalties. A això, cal sumar-hi que molts estudis científics han fet avançar el coneixement sobre la hidroteràpia i també que les administracions públiques han impulsat programes de termalisme social per donar resposta, sobretot, a alguns problemes de salut de la gent gran.

Tractaments integrals

Els efectes terapèutics de l’aigua es vinculen a la seva composició mineral i temperatura, però també a la via d’administració i a les tècniques d’aplicació. Als centres termals també es tenen en compte les circumstàncies ambientals i la dieta, l’activitat física i el repòs que acompanyen el tractament. La cura balneària fa servir, a part de l’aigua, altres elements naturals: fang, argiles, gas, vapor, llum… En general, es tracta d’una teràpia ben tolerada, però val la pena que en parlem amb el nostre metge en cas de patir malalties cardiovasculars o renals.

Un dels usos més freqüents del termalisme com a teràpia complementària i pal·liativa és per al tractament de les malalties reumàtiques: reumatismes crònics degeneratius (artrosi de genolls i mans), reumatismes crònics inflamatoris (artritis) i altres afeccions de parts toves (lumbàlgies, fibromiàlgies, afeccions del colze, espatlla adolorida, etc.), entre d’altres. També és utilitzat en casos de fractures, esquinços o distensions.

D’altra banda, és molt habitual l’ús de la hidroteràpia per al tractament de patologies respiratòries i otorinolaringològiques, com asma, sinusitis, otitis, faringitis cròniques o manifestacions al·lèrgiques. També és indicat per donar resposta a alguns problemes cardiovasculars (cames cansades, formigueig, varius, etc.). Així mateix, els banys en aigües termals, especialment en aquelles que contenen sofre, aporten una millora important pel que fa a la majoria de malalties de la pell, com la psoriasi, la dermatitis, els èczemes o els fongs. Les aigües mineromedicinals també estan indicades en casos de problemes metabòlics, com el sobrepès, la diabetis o l’hipertiroïdisme.

Per últim, la relaxació física i psicològica que es produeix en els centres termals contribueix a reduir l’estrès i l’ansietat i ajuda els pacients que pateixen depressió. Per tot plegat, amb una atenció mèdica adequada, els balnearis es converteixen en un indret ideal per al tractament de moltes patologies, però també per posar-hi en pràctica la prevenció i l’educació sanitària necessàries per aconseguir una millor qualitat de vida.

 

Salsa: una injecció de ritme caribeny per activar el cos

Qualsevol excusa és bona per moure l’esquelet, mantenir-nos en forma i relacionar-nos amb altres persones, però ballar salsa sembla que és de les millors. Almenys, l’interès que desperta entre públics ben diversos així ho testimonia.

Qui més qui menys, tots coneixem algun “enganxat” a remenar els malucs seguint els compassos més caribenys i ens hem preguntat quin és el secret addictiu que hi ha al darrere. Serà per la sensualitat dels seus moviments o perquè, a diferència d’altre balls de saló, és més esponta­ni i lliure? Sigui com sigui, el que és clar és que hi ha po­ques sales de ball llatines o escoles de dansa on la salsa no tingui un protagonisme destacat. Per això, és habitual que molta gent no especialment avesada al ball s’hi hagi aficionat, optant per una fórmula divertida i molt social de fer exercici.

Els beneficis de practicar salsa són molt importants, tant des del punt de vista físic com del mental. Per començar, ens trobem que tonifiquem i enfortim els músculs gràcies al fet que els obliguem a resistir-se contra el propi pes del nostre cos. A més, ens ajuda a augmentar la flexibi­litat i a millorar la postura i l’equilibri. Moure’ns al seu ritme animat contribueix, també, a perdre pes i a mantenir en forma el nos­tre sistema cardiovascular.

D’altra banda, moltes persones asseguren que els moments de ball els serveixen per alliberar tensions i disminuir l’estrès que acumulem en el dia a dia i que, al cap d’un temps, contribueixen a reforçar la seguretat en un mateix i l’autoestima. De fet, un estudi de l’International Journal of Neuroscience assenyala que la dansa en general millora la depressió i l’estrès mit­jançant la regulació dels nivells de sero­tonina i dopamina. A més a més, tenint en compte que la salsa es practica en parella i en ambients que afavoreixen la sociabilitat és, també, una manera de millorar les nostres relacions personals.

Avui, la salsa més popular és la d’estil cubà, no només perquè la seva execució és més senzilla, sinó perquè permet més llibertat. Es tracta d’una forma de ballar força espontània, més pròpia dels barris o po­bles cubans que de l’acadèmia. Com a trets característics, podem destacar que es balla en cercle i que són freqüents els canvis de lloc i de company, així com les voltes dels ballarins. El normal, quan s’agafa un mínim de soltesa, és que els passos s’enllacin de manera natural i sempre seguint el que suggereix la música.

Consells per a principiants

Si us animeu a iniciar-vos en la salsa, el millor és que us centreu primer a aprendre uns passos bàsics, que són similars en els diferents estils, i ja els anireu ampliant després. També és essencial estudiar el temps i el ritme, per poder ballar en sincronia amb la parella. Per a això, quan feu classe, pareu atenció a com el mestre comp­ta els passos i repetiu el compte en la vostra ment mentre escolteu la música. Per últim, és fonamental aprendre l’art de ballar en parella. Si el que volem és aconseguir fluïdesa, no es pot dominar la parella ni ser submís. En la salsa, els dos membres funcionen com un sol cos i han d’estar en constant comunicació, mitjançant senyals i respo­nent-hi immediatament.

Pot semblar complicat, però en realitat, amb pocs mesos de pràctica ja tindreu prou confiança per llançar-vos a la pista de ball. Per prendre les primeres lliçons, disposeu de nombrosos centres privat especialitzats, però també podeu apro­par-vos als centres cívics, ateneus i casals que tingueu al vostre barri i preguntar pels cursos, ja que és força probable que n’ofereixin. Podeu consultar la programació dels centres cívics de Barcelona a: http://centrescivics.bcn.cat/.

Lizárraga: “Tot el que sigui recuperar múscul i disminuir greix suposarà, hormonalment, fisiològicament i funcionalment, ser més joves”

La importància de la nutrició i l'activitat física quan un és fa gran

En el marc de la 26è Curs de Formació Mèdica Continuada, la doctora M. Antonia Lizárraga, especialista en medicina de l’esport del Campus de l’Alimentació Torribera (UB), va impartir una xerrada sobre ‘Necessitats nutricionals en el vell actiu’.

Aquesta assessora dels serveis mèdics del F.C. Barcelona va exposar en quina mesura les estratègies d’exercici físic i d’adaptació de la dieta es relacionen amb el deteriorament fisiològic i la pèrdua de factors anabòlics associats a l’envelliment. Lizárraga va afirmar que, “si fins ara hem recomanat a les persones que vagin a passejar, ens hem adonat que si volem revertir alguns dels canvis de l’envelliment o optimitzar l’edat biològica de l’individu, hem de ser una mica més agressius, per fer múscul”. Per a això, cal introduir al cap del pacient la necessitat d’un treball i una dieta específica, explicà.

Malgrat la influència dels gens en l’envelliment, la doctora assegurà que està comprovat que la genètica no és tan determinista com es creia i que, segons el nostre estil de vida, silenciarem o expressarem els gens. Què podem fer, llavors, per endarrerir el que sabem que passarà, com la pèrdua de massa muscular, la resistència insulínica, etc.? Lizárraga va recordar que mantenir l’homeòstasi (nivell de glucosa en sang, tensió arterial, pH…) és mantenir la salut i que, si no en som capaços, apareix la patologia. L’exercici físic, mitjançant un mecanisme anomenat ‘hormètic’, és a dir, que produeix un dany que pot ser beneficiós, ajuda molt a mantenir-la, explicà, però és necessari un estímul d’una certa intensitat. Aquesta dosi d’estímul l’hem de variar d’acord amb les característiques de la persona, de manera que després de l’exercici es produeixi la supracompensació, va afirmar la nutricionista. I advertí que “no perquè aquesta tingui una edat avançada la dosi ha de ser necessàriament baixa”.

L’edat ho posa més difícil

La resistència anabòlica és la resistència del múscul a créixer i, segons la ponent, “al múscul d’una persona gran, cal parlar-li més alt”. Va explicar que tant l’estímul físic com l’adaptació de la dieta s’han de dissenyar molt bé i que, donada la fisiologia d’absorció de l’ancià, el que mengi després de fer exercici ha de ser de fàcil digestió perquè arribi ràpid al component muscular. “Després hi ha d’haver el descans i el son, que és molt anabòlic, tot i que en les persones grans es va perdent”, afegí.

Lizárraga va explicar que, entre els paràmetres de què disposen els metges per mesurar l’envelliment, hi ha la longitud dels telòmers i que aquests, mitjançant la restricció calòrica i l’exercici, es poden allargar. Va alertar que nens i adolescents tenen malalties que abans eren d’adults, i amb això pot ser que ens trobem amb generacions amb esperances de vida inferiors a les dels seus pares. Aquest fenomen, va dir, està molt relacionat amb l’augment del greix i la disminució del múscul. “Hauríem de buscar màxims de massa muscular en edats primerenques, perquè després es va perdent”, aconsellà la ponent.

No és qüestió de força

L’especialista en medicina de l’esport va recalcar la importància del múscul no només per a la força, també per a la immunitat, el control de la glucosa, de la inflamació i de tot un seguit d’hormones: “tot el que sigui recuperar múscul i disminuir greix, serà hormonalment, fisiològicament i funcionalment ser més joves”. I, per això, va assenyalar la necessitar de buscar estratègies per vèncer la resistència anabòlica a crear-ne. Malgrat que, tal i com va reconèixer, no hi hagi factors favorables a la generació de múscul en les persones grans, Lizárraga va assegurar que es poden millorar aspectes com el nivell d’hormones del creixement, que “és un bon reflex del que ens recanviem cada dia”. “De vegades, ens estem equivocant fent que els pacients perdin molts quilos, ja que si això no va acompanyat d’exercici, potser acaben perdent la massa muscular que tenen”, alertà. El que cal fer, doncs, és reduir el greix de l’abdomen i convertir-lo en component muscular. La doctora va explicar que el greix d’aquesta part del cos és metabòlicament perillós, però que també és el que més ràpidament es mobilitza amb l’exercici.

L’índex de massa corporal és un indicador que s’utilitza sovint perquè, segons Lizárraga, és senzill de fer, però tampoc no ens dóna gaire informació metabòlica, així que hem de buscar altres eines. “Hi pot haver gent que tingui un pes normal però no sigui saludable, perquè no té múscul, sinó greix”, assegurà la ponent, que afegí també que el greix subcutani no té la mateixa repercussió metabòlica. En canvi, “hi ha persones obeses que són metabòlicament saludables, perquè tenen el greix a un lloc adequat i tenen múscul”. La doctora va aclarir que el que mengem no és metabolitzat igual per totes les persones, que un jove pot ingerir una quantitat important de carbohidrats i el seu cos sabrà distribuir-la, mentre que hi ha perfils de pacient molt poc flexibles metabòlicament.

La sarcopènia és la pèrdua de massa muscular i, quan a aquesta se li afegeix l’acumulació de greix a l’abdomen, es produeix l’obesitat sarcopènica. Lizárraga va explicar com el greix dificulta fer múscul i aquest no pot funcionar correctament, afavorint que allò ingerit es converteixi en greix. Molt greix acaba entre els òrgans i fa que funcionin menys eficientment. La gent en aquesta situació, va afegir, també sol dormir molt malament i no fabrica tota l’hormona de creixement que li correspondria.

Amb la col·laboració de la Dra. M. Antonia Lizárraga Dallo, especialista en Medicina de l’Esport i Nutrició. Campus de l’Alimentació Torribera (UB)

 

Ballester: “Un intern malalt, abans és malalt que intern”

El doctor Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam i en el marc de les sessions clíniques que organitza l’Àrea Sanitària del Grup, va fer un retrat de la situació de la sanitat penitenciària a Catalunya i va assenyalar alguns dels reptes de futur a què ha de fer front.

Entre 1990 i 1996, Josep Ballester va ser el responsable del Programa Sanitari de la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació de la Generalitat, des d’on, entre altres prioritats, es va posar en marxa un programa específic per als interns malalts de SIDA. En aquell moment, relatà en la seva intervenció, hi havia la voluntat d’acostar la sanitat penitenciària a la sanitat pública. El ponent va voler destacar que Catalunya és l’única comunitat autònoma que gestiona els seus serveis penitenciaris (1984) i va recordar que, des del 86, la sanitat en aquest àmbit és una competència dels serveis sanitaris públics.

En la seva descripció de la situació més actual (2015), el ponent va assenyalar que la població penitenciària actual a Catalunya és d’unes deu mil persones. “Tenim una taxa de 135 interns per cada 100.000 habitants, xifra molt alta en relació a altres països europeus”, va advertir. Respecte a les característiques de la població reclusa, va explicar que la mitjana d’edat és de 37 anys, “amb interns de més de 70 anys”. En aquest sentit, va subratllar la tendència a l’envelliment de la població penitenciària. També va assenyalar que la prevalença del VIH l’any 90 era del 36 per cent, que estava molt relacionat amb el consum de drogues i que la mortalitat era molt elevada, ja que els pacients portadors del virus VIH no tenien accés als antiretrovirals (AZT). Ballester va apuntar, però, que posteriorment i de manera progressiva, gràcies a l’accés de tots els interns malalts als tractaments farmacològics, l’especialització dels professionals sanitaris dels centres penitenciaris, la generalització dels convenis amb la xarxa pública hospitalària, la generalització de les mesures preventives, la posada en marxa de programes i unitats intrapenitenciàries de deshabituació al consum de substàncies tòxiques i el fet de disposar dins de cada centre penitenciari de Catalunya de unitats de prescripció i dispensació de Metadona del Departament de Salut, aquesta taxa ha anat baixant. Una dada important és el canvi d’epidemiologia que ha experimentat la malaltia de la SIDA (actualment amb un patró de malaltia crònica). Avui també (2015) l’efecte de transculturalitat de la població penitenciària, que representa al voltant d’un 45 per cent del total dels interns, ha suposat un canvi d’hàbits de consum. Entre aquesta nova realitat no existeix una cultura de consum de drogues mitjançant venopunció.

Perfil professional específic

Pavelló penitenciari de Terrassa
Pavelló Hospitalari Penitenciari de Terrassa

El ponent va explicar també com les condicions específiques del medi penitenciari condicionen el perfil del personal sanitari que hi treballa. “Ha de ser un professional proper i amb capacitat per afrontar situacions especials”, va destacar, tot afegint que “és un medi que té unes connotacions especials”. Així, va assenyalar que els professionals no només han d’acostumar-se a certes característiques de l’entorn, com conviure amb molt de soroll, sinó que han d’aprendre a prioritzar en la presa de decisions, a estar molt sols i a actuar sense prejudicis. “És molt important el compromís ètic dels professionals”, va afirmar, i va recordar que amb el seu equip van crear espais de bioètica per als professionals.

Segons Ballester, tots els centres sanitaris d’una ciutat o un territori concret es veuen afectats quan obren alguna presó a prop, i va recordar com es van anar creant unitats penitenciaries en els hospitals de referència a Granollers, a Lleida, a Figueres, a Terrassa, al Clínic de Barcelona… Tanmateix, apuntà que “al llarg dels anys, s’han anat posant de manifest tot un seguit de dèficits en la sanitat penitenciària”. Una de les demandes del sector per resoldre’ls i que el ponent va fer seva és la necessitat que es creï una formació específica en sanitat penitenciària per als professionals de la infermeria.

Integració a l’ICS

Ballester va assegurar que la gestió integral és molt complexa i va valorar com un error que la sanitat penitenciària deixés de dependre del Departament de Justícia i s’integrés en l’Institut Català de la Salut (l’ICS). “Alguns vam defensar un procés de professionalització del personal de les presons des d’una visió integral de l’atenció a les persones sense llibertat, però certs partits polítics, influenciats per les pressions dels sindicats, van fer que això no fos així”, va afirmar.

Pel que fa als reptes actuals va destacar que actualment s’està introduint la història clínica electrònica, però que, per exemple, la infermeria no està ben adaptada a les necessitats i no hi ha un seguiment dels protocols que normalment es fan en l’àmbit obert. “És difícil portar a terme molts programes quan l’usuari no té la llibertat d’entrar i sortir de casa seva ni tu tampoc de visitar-lo”, va reconèixer Ballester. Un dels reptes als quals s’ha de fer front i que ja es va plantejar en el moment d’integrar els professionals a l’ICS, segons ell, és el de combatre la desmotivació progressiva pel fer d’haver de treballar tota la vida en una presó. “És un àmbit molt especial i t’ha d’agradar molt, per això la mobilitat és difícil”, aclarí. El ponent va llistar altres qüestions per resoldre: la manca de protocols mèdics, la reorganització de les guàrdies, la necessitat de la formació continuada o la burocràcia que comporta la gestió dels riscos, entre d’altres.

Finalment, el ponent va fer referència a la necessitat de trobar un consens entre respectar els valors dels pacients interns i la dificultat d’assolir un equilibri acceptable entre el principi bioètic d’autonomia i la limitació que suposa l’acompliment de la pena privativa de llibertat. “Quan una persona està malalta, abans és pacient que intern”, va recordar. Així mateix, assenyalà que “la cerca de l’excel·lència en aquests serveis també és una decisió política d’invertir i posar la voluntat de canviar la realitat per més complexa que sigui”. Va reconèixer, no obstant, que “tota l’epidemiologia que hi ha al darrera de la població penitenciària comporta una demanda de recursos sanitaris tan alta que fa difícil, però no impossible, que hi hagi uns serveis del nivell dels que tenim en el medi obert. En qualsevol cas, hem de continuar cercant l’excel·lència”.

Amb la col.laboració de Josep Ballester. Metge i Director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam. Ex Director del rograma Sanitari. DGSSP i R. Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

 

Protegir el cor del fred

Amb les baixes temperatures el cor ha de treballar més per resguardar el nostre cos del fred. Seguir les indicacions del metge i uns quants consells bàsics ens ajudaran a minimitzar el efectes negatius del fred.

En els termòmetres, el blau pren el protagonisme. El vent provoca que tot es refredi més ràpidament, i l’aigua i la humitat augmenten la sensació de fred, facilitant la dispersió de la temperatura. Per mantenir la temperatura corporal constant entre els 36,5º i els 37º, el cor ha de bombejar i treballar més intensament per fer arribar la sang a tots els vasos, aconseguir el màxim estalvi tèrmic i evitar les fugues de calor. Això, sumat al fet que el fred intens també pot desencadenar alteracions en l’estat d’ànim, ve a constatar que a l’hivern s’han de prendre certes precaucions i canviar cert hàbits per fer front als seus efectes negatius.

Cor fred

En aquesta època és més freqüent que s’aguditzin certes malalties relacionades amb el cor. Són habituals les visites al metge de pacients que es queixen de dolor precordial (al pit, allaÌ on hi ha el cor) i que els obliga a detenir-se i recuperar l’alè quan surten al carrer. La insuficiència cardíaca també és una de les patologies meìs castigades pel fred, ja que poden donar-se a partir de processos catarrals, bronquitis i de la grip. La hipertensió arterial també s’aguditza a l’hivern, perquè el fred augmenta la pressió arterial, fet que pot provocar accidents vasculocerebrals (ictus) o generar insuficiència cardíaca (fatiga a l’esforç o ofec), així com afectació coronària i renal.

Consells bàsics contra el fred

– Utilitzeu roba adequada que protegeixi el coll, els canells i els turmells.

– Vestiu amb diverses capes de roba lleugera.

– Cobriu mans, peus i cap perquè no s’escapi la calor.

– Tapeu-vos la boca i el nas per evitar aspirar aire fred.

– Beveu molta aigua i porteu una dieta rica i equilibrada, evitant el tabac, el cafè i l’alcohol en excés .

– Passegeu i estimuleu el moviment.

– Visiteu el metge i seguiu-ne les indicacions.

 

Salut, de cap a peus

Els peus són els encarregats de portar-nos allà on volem anar i són la part del cos que suporta tot el nostre pes. Per això juguen un paper cabdal en el nostre benestar i en el nostre estil de vida. Tenir-ne cura farà que ens sentim millor i contribuirà a protegir la nostra mobilitat i confort.

Un 90 per cent de les persones majors de 60 anys pateixen algun tipus de problema en els peus, ja sigui per deformacions, alteracions de la pell o totes dues coses alhora, segons un estudi d’àmbit estatal elaborat l’any 2004. El deteriorament de les articulacions, l’aprimament de la superfície cutània, la pèrdua d’elasticitat i flexibilitat de la pell, la disminució del greix que la protegeix o de les glàndules sudorípares, entre d’altres factors associats a l’edat, fan que les persones grans siguin més vulnerables a aquest tipus de problemàtiques.

Entre les persones grans, les patologies més freqüents en els peus són les que tenen a veure amb la mala circulació, les malformacions, els problemes de mobilitat i les que afecten la pell, com les callositats o durícies, els galindons i les butllofes. Tampoc no són estranys, però, els fongs o les berrugues. Hem de tenir en compte, a més, que molts dolors i problemes de salut tenen el seu origen en els peus, encara que no en siguem conscients, com és el cas d’alguns mals d’esquena.

Busquem l’ajut professional

Els podòlegs són els especialistes en el tractament de malalties i alteracions del peu i és important que els visitem periòdicament i que seguim els seus consells, especialment quan ens fem grans i les dificultats per moure’ns ens impedeixen tenir-ne cura nosaltres sols. Ells disposen d’eines especials per tallar les ungles de manera correcta i per donar resposta als problemes que molt freqüentment ens afecten. Amb les callositats, no només poden treure-les, sinó que poden evitar-ne l’aparició de noves prescrivint-nos l’ús de plantilles o suports de silicona.

Podologia Mutuam

En el cas de les persones que pateixen diabetis, cal extremar el seguiment perquè una petita lesió no tractada a temps pot derivar en problemes molt greus. Així, cal que un professional vigili la possible aparició d’úlceres, que podrien quedar amagades entre els dits, ja que s’estima que un 15 per cent dels diabètics desenvoluparan durant la seva vida lesions als peus.

Evitem la resignació

La conscienciació sobre la necessitat de visitar de manera regular el podòleg ha augmentat molt en els darrers anys, gràcies sobretot a la tasca que s’ha fet en la medicina ambulatòria pel que fa a l’educació sanitària. Per això, són cada cop més les persones grans que cuiden correctament els peus. Tot i així, encara és habitual, davant de les queixes pel dolor produït per callositats o per la inflamació derivada d’una mala circulació, sentir comentaris del tipus ‘això és normal, són coses de l’edat!’. No ens hem de resignar a patir ni a veure limitada la nostra independència pel fet de fer-nos grans. Els podòlegs ens poden oferir solucions a molts problemes i tractaments pal·liatius als altres. Protegir el benestar propi és a les nostres mans, i també als nostres peus.

Coneixes l’assegurança podologica de Mutuam?

 

Amb la col·laboració de:

Rosa Ródenas, gerent de l’empresa SIS (Serveis Integrals de Salut)

Les Farmàcies On-Line han d’implantar el nou logotip europeu que garanteix la seguretat dels consumidors

Cada vegada és més comú trobar productes farmacèutics falsificats per internet. Amb l’objectiu de protegir la seguretat dels consumidors i identificar les farmàcies on-line segures, la Comissió Europea ha desenvolupat un logotip de seguretat per a les farmàcies on-line de tots els estats membres, que efectuen enviaments per correu i que haurà de ser visible obligatòriament a la seva web.

El logotip té una creu blanca sobre una caixa de diferents tons de color verd. Sota aquesta imatge apareixerà la bandera nacional de l’estat membre on la farmàcia hi té la seva seu. Aquest logo haurà de ser visible en totes les pàgines web de la farmàcia, amb unes mesures mínimes, al llarg del mes de Juliol.

Més info aquí.