Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

L’acompanyament en el final de vida de les persones amb demència en residències

Demència residències

Una residència és la llar de les persones que hi viuen i on s’hi poden establir vincles de llarg recorregut i d’estima profunda entre usuaris, famílies i els professionals que els cuiden, també per l’efecte de comunitat que s’hi estableix. Les residències són un entorn que pot afavorir l’acompanyament de les persones amb demència avançada des de la visió de les cures pal·liatives.

Generalment, la demència va associada a la vellesa, i la seva evolució varia en funció de l’origen de la malaltia: neurodegenerativa, com la demència per Malaltia d’Alzheimer o altres demències, o d’origen vascular. Els qui acompanyen persones amb demència sovint conviuen amb uns factors comuns, com l’edat avançada, la comorbiditat i la dependència. També conviuen amb factors molt diversos que depenen de cada persona i que tenen a veure amb la seva biografia, el seu estil d’afrontament i la seva família o grup de suport. La comunicació amb persones amb demència requereix tenir habilitats específiques per connectar amb el seu món intern i detectar les seves necessitats.

Edvardsson, Winblad i Sandman assenyalen la importància que les persones amb demència greu i molt greu segueixin essent reconegudes des de la seva qualitat de persones i com aquesta consideració defineix la bona atenció. La creença que la persona ha perdut la seva personalitat dona fàcilment lloc a la cosificació i a una atenció basada només en les seves necessitats físiques (alimentació, seguretat, higiene, control del dolor, etc.). En l’acompanyament d’aquestes persones des del model de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP), es parteix de la visió que la personalitat s’oculta i no és perd. L’acompanyament en el final de la vida de les persones amb demència avançada inclou les seves necessitats afectives, socials i espirituals.

En la comunicació amb persones amb demència avançada cal implicar especialment l’hemisferi dret del cervell, més intuïtiu, i situar-se en un canal i en un registre més emocional. L’efecte de les neurones mirall dona lloc a un estat de connexió i empatia que és independent del registre de comunicació interpersonal. La comunicació amb persones amb demència en el final de la vida és més corporal i és subtil. Així, s’ha d’utilitzar el to de la veu, carícies (tàctils, visuals, sonores i cinestèsiques), música, cançons i, sobretot, la qualitat de la pròpia presència. També és important acompanyar la família i tenir present que quan s’acaricia intencionalment la persona amb demència s’acaricia també el seu entorn.

Afers no resolts

En la seva evolució, s’observa com algunes persones amb demència experimenten més patiment emocional que d’altres. S’ha arribat a identificar com una part d’aquest patiment està relacionat amb assumptes pendents. Segons Naomi Feil, una experta mundial en comunicació amb persones amb demència, en part es poden entendre les respostes i reaccions de les persones amb demència com un intent d’actualitzar assumptes pendents. Això correspondria a una necessitat universal humana de buscar l’equilibri i el benestar. Coneixent la biografia i l’afrontament de les persones és possible veure com hi ha una relació entre més patiment emocional i el fet de tenir més assumptes pendents, especialment provinents de les primeres etapes vitals i que han donat lloc a altres dificultats no resoltes al llarg de la vida. En canvi, algunes persones amb demència amb menys assumptes pendents sovint expressen menys patiment i, fins i tot, més facilitat per connectar amb estats de benestar.

El perdó, entès com l’acceptació d’un mateix i de la pròpia experiència de vida, dona lloc a la resolució d’assumptes pendents i facilita la mort en pau. Una part essencial de l’acompanyament de les persones amb demència en el final de la vida és facilitar l’expressió de l’amor i de la tendresa i generar un clima compassiu, adequat amb l’estil i les necessitats de la persona i de la família. Aquestes actituds afavoreixen alguna mena de reparació, si cal, i estan en concordança amb la necessitat bàsica espiritual humana, que és estimar i sentir-nos estimats.

No sabem si el perdó, entès com una forma d’acceptació, podria ser un factor neuroprotector, fet que voldria dir que ens ajudaria a mantenir més sà el cervell. Alguns estudis mostren com persones amb demència avançada ateses en entorns positius en què són reconegudes tenen tendència a comportaments més competents i, fins i tot, arriben a manifestar expressions de lucidesa. En tot cas, experts estudiosos del fenomen de morir, com el neuropsiquiatre i neurofisiòleg anglès Peter Fenwick, fan la recomanació de mantenir una bona salut en les nostres relacions com una forma de morir bé, que significa el mateix que viure bé.

Article de Núria Rodríguez Lacambra. Psicòloga.

Residència Jaume Nualart

 

A bodes us convido

Casar-se a la tercera edat

Casar-se a la tercera edat hauria de ser, al s. XXI, la cosa més natural del món. Si més no, sempre que estiguem convençuts que l’amor és un sentiment que no té edat. I sempre que el matrimoni es fonamenti en l’estima, la franquesa, el sentit comú i la responsabilitat. Quan un home i una dona prenen la decisió de casar-se a partir d’una edat avançada (als 60, 70, 80…), sol ser perquè parteixen d’una experiència vital i d’un convenciment que els farà superar les possibles objeccions familiars i socials amb què probablement es trobaran. Abans, la immensa majoria dels aparellaments en aquesta edat solien anar lligats a l’estat de viduïtat.

A dia d’avui, les estadístiques ens diuen que, en un de cada vint casaments, almenys un dels nuvis té més de seixanta anys. A l’any 2000, trobàvem un nuvi d’aquesta edat cada cinquanta-set enllaços. Segons els experts en sociologia de la família, aquest increment notable de matrimonis tardans es fonamenta en la normalització del divorci. D’altra banda, cal destacar que tant l’estat de salut general com l’esperança de vida van millorant, de manera que contribueixen favorablement a prendre compromisos de convivència formals. Per tot plegat, i com que l’experiència és un grau, enamorar-se quan s’és gran ha passat de ser un motiu vodevilesc de comentaris burletes o frívols a ser una opció tan digna i respectable com qualsevol altra. O més.

Fer les coses bé

Si parlem de núpcies de gent gran d’edat similar, la comunicació prèvia amb la família, i, sobretot, amb els fills respectius, és important que es faci d’una manera al més acurada possible. Són molts els dubtes i els ‘peròs’ que els poden assaltar i val la pena, doncs, d’aclarir-los tots els aspectes que ells considerin oportú de plantejar. Parlant la gent s’entén i, fins i tot, es ‘desentén’ millor. Pares i fills han de comprendre recíprocament que en les relacions amoroses tothom té dret a una nova oportunitat.

Amb l’assessorament jurídic adequat, sempre es pot decidir aspectes relacionats amb l’herència, d’una banda, i fins i tot arribar a pactes prematrimonials en previsió d’una possible ruptura o, si es volgués, establir capitulacions matrimonials. Comptat i debatut, el que és important és que ningú se senti enganyat i que s’arribi a una entesa com més compartida i equànime millor. D’això, posant-hi tot el seny que calgui, se’n diu fer les coses bé.

I l’amor…?

Si un o una decideix tornar-se a casar, sembla que està desterrant el famós acudit de Joan Capri: “Oh, l’amor, l’amor! L’amor se’n va, però ell [o ella] es queda!”. Acudit que parteix d’un dels pitjors mals del matrimoni: la monotonia. Cal estar sempre a l’aguait perquè no ens ataqui el verí del tedi i l’avorriment. I el millor antídot contra aquest verí és l’activitat, la qual caldrà portar a terme d’una manera realista tenint en compte les condicions físiques de la parella.

Viatges, passejades, visites culturals, teatre, cinema, però també les bones estones de tranquil·litat a casa, esdevindran els escenaris que la nova parella forçosament renovarà amb la seva actitud positiva i de vida compartida. Perquè si l’amor és sinònim d’alguna cosa, ho és d’il·lusió, de compromís amb l’altre i d’atracció. Per tant, no fem gaire cas del refranyer quan diu “Vellesa amb amor, no hi ha res pitjor” o “Vellesa enamorada, bogeria declarada”.

I el sexe…?

“La sexualitat de la parella tardorenca pot expressar-se en tota la seva plenitud”, diu el Dr. Andrés Flores Colombino, especialista uruguaià de prestigi internacional en psiquiatria, geriatria-gerontologia i sexologia clínica. I afegeix que afortunadament, en l’actualitat, tant la dona com l’home d’edat tenen al seu abast prou informació i recursos (mèdics, farmacològics, lúdics, etc.) per ajudar-los a optimitzar les seves relacions eròtiques i sexuals. Aquest plantejament desmenteix la famosa antropòloga nord-americana Margaret Mead quan afirmava que la primera etapa del matrimoni busca el sexe, la segona els fills i la tercera solament la companyia. Al respecte, el Dr. Flores és clar: “Hi ha nous paradigmes per a l’amor i la sexualitat de la gent gran”.

El poeta Joan Brossa va escriure un sonet d’amor, titulat Inoblidable, que comença dient “Joan, m’estimaràs quan seré vella?”, i que acaba així: “Deixa’m ser sirena dels teus boscos, amor, fins al final; després t’esperaré en la nit serena”.

 

Depressió: un predictor de la demència

Els avenços científics, sobretot en el camp de la medicina i la salut, s’han traduït en un augment de l’esperança de vida, que ha suposat un increment progressiu de la població. Així mateix, el fet que les xifres de la població de la tercera edat vagin en augment també comporta un increment progressiu de la incidència de malalties neurodegeneratives.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que la demència afecta, a nivell mundial, uns 35,6 milions de persones i es preveu que el nombre total de persones amb demència pràcticament es dupliqui cada 20 anys, de manera que passaria de 65,7 milions el 2030 i de 115,4 milions el 2050. És per això que cada vegada es fa més necessària la detecció dels possibles factors de risc per poder desenvolupar una intervenció o, com a mínim, plantejar-nos l’ambició de prevenir, ja sigui en major o menor mesura, aquesta malaltia.
Alguns estudis suggereixen que entre un 10-25% dels casos d’Alzheimer, la demència més freqüent en la nostra societat, poden ser previnguts amb l’eliminació d’alguns factors de risc. Barnes i Yaffe van calcular que aproximadament un 10% de casos d’Alzheimer eren atribuïbles a la depressió.

Recentment, ha augmentat l’interès entre els investigadors per la relació entre depressió i demència, ja que nombroses investigacions suggereixen que la depressió és un factor de risc per al futur desenvolupament de demència. No obstant això, la naturalesa d’aquesta relació és complexa. Un dels motius d’aquesta complexitat recau en el fet que en les primeres fases o estadis de demència poden aparèixer alteracions afectives com la depressió, motiu pel qual és difícil destriar si la depressió és un pròdrom de la demència o si realment és un factor de risc per desenvolupar-la. D’altra banda, una revisió d’un estudi sobre la depressió en l’Alzheimer concloïa que aquesta mateixa apareix arran dels danys anatòmics que són part del curs neuropatològic de la demència. És a dir, la depressió és causada per la demència. Aquesta hipòtesi és evidenciada també amb el fet que l’aparició de la depressió es dóna poc abans del diagnòstic de demència.

Causa o efecte?

En canvi, existeixen nombrosos treballs que indiquen que patir depressió, sobretot en la tercera edat, comporta danys neuropatològics que contribueixen al desenvolupament de demència. A més, malgrat haver-hi diverses dades que apunten en aquesta direcció, n’hi ha unes altres que situen la depressió com a efecte de l’inici de la demència i no precedint-la. D’altra banda, alguns estudis no troben associació entre depressió primerenca i el risc de demència. Finalment, hi ha investigacions que troben que la depressió només influeix en grups socials amb unes característiques de sexe, edat i educació molt concretes.

Arran d’aquestes dades tan dispars, la situació sobre el risc de demència després de patir depressió queda difusa, fet pel qual avui dia no existeix evidència concloent. En vista d’aquesta situació, es veu fomentada la necessitat de dissenyar nous estudis que aclareixin aquesta qüestió. A aquest efecte, es va realitzar una metanàlisi amb diverses fonts de materials bibliogràfics publicats fins avui en diverses bases de dades científiques. L’objectiu de la revisió va ser analitzar l’evidència científica sobre la hipòtesi que la depressió augmenta el risc de desenvolupar demència.

Per això, es va dur a terme una revisió sistemàtica i metanàlisi amb literatura científica publicada fins avui, amb una cobertura temporal entre 1990 i 2014. Deu dels articles trobats complien amb els criteris de selecció [similitud en a) grandària i característiques de la mostra [procedència, edat…], b) procediment de recollida de dades, c) mètode d’estudi de la relació -comparació tant inter com intra grupal-, d) mètode estadístic d’anàlisi dels resultats] i de qualitat prèviament establerts.

Els valors d’Odds Ràtio dels estudis analitzats oscil·len entre 1,72 i 3,59, i els de Hazard Ràtio entre 1,72 i 5,44, la qual cosa indica que els subjectes amb història de depressió tenen major risc de desenvolupar demència que aquells que no l’han tinguda.

Aquest és un resum de l’article publicat a la Revista Española de Geriatría y Gerontología “La depresión: un predictor de demencia”, del Dr. Josep Deví Bastida, Psicòleg Clínic i Neuropsicòleg de la Residència de Sant Cugat. La referència bibliogràfica de l’article és:

Deví Bastida J, Puig Pomés N, Jofre Font S, Fetscher Eickhoff A. La depresión: un predictor de demencia. Rev Esp Geriatr Gerontol. 2016;51(2):112–118.

Autors: Josep Deví Bastida1,2; Núria Puig Pomés3; Susanna Jofre Font2; Albert Fetscher Eickhoff4.

Centres de treball dels autors:

1 Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Psicologia Clínica i de la Salut (Bellaterra-Barcelona). Espanya.

2 Residència i Centre de Dia Sant Cugat (Departament de Benestar i Família-SISPAP / Grup Mutuam) (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

3 Associació Multidisciplinar de Psicogeriatria i Demències (AMPIDE) (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

4 Centre Sanitari Can Mora (Sant Cugat del Vallés-Barcelona). Espanya.

 

La paciència: una mirada pausada a la realitat

En temps en què la pressa s’imposa i les exigències ens desborden, conquerir la virtut de la paciència és la millor recompensa d’una batalla que hem de lliurar amb els nostres propis hàbits.

El personatge principal del bíblic Llibre de Job, que és un profeta tant per al cristianisme com per al judaisme i l’islam, és considerat sant en la tradició catòlica gràcies a la seva demostració de fidelitat al Creador, malgrat les terribles dificultats a què ha de fer front. Job, un ric ramader, va ser posat a prova per Satanàs que, amb el permís de Déu, li va provocar múltiples desgràcies -malalties, la mort dels fills i del bestiar, el repudi de la dona… – amb la finalitat de demostrar que la seva fe no ho resistiria. Tanmateix, Job no va perdre en cap moment la confiança en la justícia divina i així va ser com va superar la prova i va ser recompensat tornant a la condició anterior i sent beneït. El personatge de l’Antic Testament ha esdevingut, per aquest motiu, un símbol de la paciència en la nostra cultura.

Ara bé, aquest atribut tan necessari en la societat actual té poc a veure amb el fet de suportar qualsevol adversitat de forma passiva. En realitat, la paciència demana posar en acció molts dels nostres recursos emocionals. No es tracta de romandre en un estat de passivitat, sinó d’evitar la impulsivitat i donar una resposta a allò que ens passa, una resposta basada en la saviesa i en una anàlisi pausada de la realitat. Segons la psicòloga Maria Mercè Conangla, cofundadora de la Fundació Àmbit, la paciència és un valor humà que suposa conrear el respecte i l’acceptació que les coses passen amb un ritme diferent d’aquell que es desitja. Podem dir també que la persona pacient és aquella amb capacitat per posposar o, fins i tot, renunciar a satisfaccions immediates per d’altres que li suposen un major benefici a llarg termini.

Qüestió de salut

Però, per què hauríem de voler conquerir la paciència? Metges i psicòlegs asseguren que una bona dosi ens farà sentir millor, també físicament. El Journal of the American Medical Association va publicar les conclusions d’un estudi portat a terme per l’investigador Redford Williams que establien que, a major impaciència, més risc hi ha de patir problemes de salut com la hipertensió arterial i les malalties cardiovasculars. Així, les persones impacients tendeixen a tenir més tensió i estrès, fet que estimula la segregació d’hormones com el cortisol i l’adrenalina que, en un nivell elevat, podrien contribuir a l’augment de pes, del sucre en sang i de la tensió arterial. A més, aquestes hormones faciliten la creació de coàguls en les artèries i fan que les cèl·lules de greix del cos alliberin aquest greix en la sang.

Més enllà dels perjudicis de salut que ens pot comportar la manca de paciència, cultivar-la té beneficis per al nostre benestar emocional i per a les relacions socials. Així, les persones que l’han desenvolupat al llarg dels anys han assolit una sensibilitat que els possibilita discernir fàcilment els problemes de les banalitats i poder afrontar la vida amb més alegria i optimisme. Alhora, els permet trobar més d’una solució als problemes i reconèixer els riscos associats a cadascuna de les decisions que es prenen. D’altra banda, la paciència ens permet ser més conscients de les necessitats dels altres i, consegüentment, més empàtics.

Per a aquells qui, en arribar a aquest punt, estiguin preocupats per no gaudir d’aquest atribut, la bona notícia és que la paciència es pot adquirir. Si bé es considera que hi ha una part atribuïble al temperament, allò genèticament heretat, n’hi ha una altra de tant o més important que depèn de la personalitat. És a dir, d’allò adquirit mitjançant l’educació, les nostres experiències… I que, per tant, es pot modificar. No és una tasca fàcil i cal entrenar-s’hi. La recompensa, però, d’acabar percebent allò que ens passa com una oportunitat que ens brinda la vida per aprendre i sortir-ne reforçats no té preu.

Encara no coneixes la revista corporativa de Mutuam Crònica d’Or?Llegeix l'última edició

 

Maltractament a la gent gran: un fenomen invisibilitzat

Fins no fa gaire, infringir càstigs corporals a un nen formava part de la seva educació. De la mateixa manera, apallissar la dona era considerat una qüestió privada de la vida conjugal en la qual ningú tenia dret a intervenir. El fenomen del maltractament, tot i les diferències culturals que trobem a l’hora de definir-lo, forma part d’una cultura del poder i la violència tan antiga com la història de la humanitat. En l’actualitat, però, la nostra societat no tolera els maltractaments als infants i la violència de gènere és denunciada sistemàticament.

Se’ns escapa, no obstant, un altre tipus de maltractament, tan punyent com els altres però desconegut, invisibilitzat: és el que s’infringeix a la gent gran. Malgrat que les dades diuen que fins el 5% d’aquest col·lectiu pateix algun tipus de maltractament, només n’emergeix 1 de cada 5 casos.

Per què el maltractament a la gent gran és tan desconegut? Les causes obeeixen a les consideracions socials sobre la vellesa. En un model cultural en el qual imperen els valors de bellesa i triomf, tot allò que té a veure amb la decadència física i social que comporta la vellesa s’aparta i, fins i tot, s’amaga. Les persones grans i els seus problemes es tornen invisibles, fins i tot si són maltractats.

Tipologies

La bibliografia recull el maltractament físic, sexual, psicològic, econòmic, per negligència o descurança, l’auto-negligència, l’abandonament i l’institucional. Entre aquests, n’hi ha que són ben visibles, com l’abandonament o el maltractament físic i sexual. N’hi ha d’altres, però, tan ben camuflats pels condicionaments socials i culturals que ni tan sols són percebuts com a tals per les víctimes. El cas paradigmàtic és el del maltractament institucional, que és el que prové de les estructures administratives i polítiques quan desatenen les necessitats de la gent gran.

Desafortunadament, com en moltes situacions de maltractament, el més habitual és que aquest es produeixi en l’àmbit domèstic i que qui l’infringeix principalment sigui algun familiar de la víctima. La dependència que genera la vellesa opera com el major factor de risc per ser maltractat, sovint perquè el familiar responsable se sent desbordat i impotent davant l’atenció continuada que requereix la situació. El maltractament més habitual llavors és el psicològic o el relacionat amb la descurança i la negligència.

Detecció de casos

Tots els actors socials tenim part de responsabilitat en la prevenció i detecció dels maltractaments: des dels legisladors i els mitjans de comunicació, pel que fa a la prevenció, fins els serveis de la comunitat (associacions, comerços, entitats bancàries, etc.), que poden detectar-los i posar-los en coneixement dels professionals de la salut i dels serveis socials. Aquests són els encarregats de valorar-los i intervenir-hi si procedeix, bé oferint recursos de suport a nivell domiciliari o bé coordinant l’ingrés institucional, prèvia comunicació judicial.

La síndrome de l’àvia esclava

El maltractament a la gent gran es relaciona amb la dependència i la fragilitat de la persona d’edat avançada, malalta i indefensa, però les formes que aquest pren són diverses i estan en permanent evolució. En els últims temps, ha aparegut la fórmula de “l’àvia esclava”, una nova forma de maltractament relacionada amb la crisi econòmica, que fa que moltes famílies sobreutilitzin la figura de l’àvia per a les tasques domèstiques, la cura dels néts i altres familiars malalts i, fins i tot, per suportar econòmicament la família. “L’ àvia esclava” esdevé una síndrome que afecta la salut d’aquestes dones, que desenvolupen diferents símptomes i patologies, i que pot arribar a ser potencialment mortal. El problema és que, com sol ser habitual en qualsevol situació de maltractament, la víctima no n’és conscient i nega l’abús, condicionada culturalment pel sentit del deure de protecció a la família.

Amb la col·laboració de Rosa Colomer, Treballadora social i antropòloga. Servei de PADES de Grup Mutuam

 

Bimbela: “Estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”

José Luís Bimbela, doctor en Psicologia i Màster en Salut Pública i drogodependències, va impartir una dinàmica intervenció en el marc de la 1a Jornada EAPSCap a un model d’assistència psicosocial a persones amb malaltia avançada“.

Bimbela, que treballa des de fa més de 20 anys a l’Escola Andalusa de Salut Pública, una empresa pública depenent de la Junta d’Andalusia dedicada a la recerca i la formació, va assegurar que hi ha un abans i un després de l’arribada de la SIDA a la Salut Pública. Quan els professionals es van trobar en la situació d’haver de comunicar als pacients una malaltia que, en aquella època, era pràcticament una condemna a mort, van haver de canviar molts aspectes i va començar a parlar-se de “cuidar el cuidador”. En aquesta transformació, Bimbela va acceptar respondre a un repte important. “Em van proposar una aventura: canviar el món des de la Salut Pública. Qui s’hi resistiria?”, va reconèixer.

El ponent assegurà que un dels objectius que es va proposar era el de posar una quarta pota a la Salut Pública: “a la biològica, psicològica i social, calia afegir-hi la salut espiritual, i això té a veure amb el sentit de la vida”. Segons l’expert, aquest aspecte s’hauria de treballar de forma preventiva i no només en el moment de final de vida com se sol fer. Ens hem de preguntar, diu, què volem fer amb la nostra existència: “tenim la possibilitat, cadascun de nosaltres, de convertir la nostra vida en quelcom memorable, però, en canvi, observo una societat que cada cop és més mediocre”. Així doncs, va animar els professionals que fossin més atrevits i escriguessin la seva pròpia història.

Cuidadors feliços

“Quan fa 22 anys vaig començar a parlar de felicitat, em miraven estrany”, va relatar Bimbela, tot assenyalant que, després de l’obesitat, l’epidèmia més gran que tenim és la depressió. I és que, assegurà, “estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”. La felicitat, segons el doctor en psicologia, té a veure amb l’absència de por, amb el benestar propi i el de l’altre i, en aquest sentit, és fonamental que el cuidador abans de cuidar l’altre es cuidi ell. “Un mateix posa el llindar de què necessita per ser feliç, i això ens dóna poder, però també responsabilitat”, va advertir el ponent, que va lloar l’austeritat, perquè “ens fa lliures”.alegria

Especialment en aquests temps de crisi, assenyalà Bimbela, sentim moltes persones que parlen contínuament d’allò que haurien d’haver fet i no van fer, dels trens que van deixar passar o de pronòstics negatius sobre allò que vindrà. “Amb el passat i el futur ocupant tot l’espai, no queda lloc per a l’única cosa que tenim”, va sentenciar el ponent. I va subratllar la importància tant d’aprendre del passat com de tenir il·lusions i projectes de futur, però en la seva justa mida.

En diverses ocasions, va emfatitzar la necessitat que els professionals de l’àmbit sanitari mantinguin una actitud alegra i positiva, ja que les emocions es contagien. Així, citant el filòsof Fernando Sabater, va dir: “llibertat és decidir què faig davant del que hi ha, no pas decidir el que hi ha”. Va afirmar que la gestió de les emocions és una gimnàstica que s’ha de posar en pràctica en el dia a dia i que si es vol motivar un pacient, un familiar o un equip, el primer que ha de fer el professional és estar motivat ell. Així mateix, va recordar als assistents que la tècnica sense ànima no serveix de res i que abans de fer qualsevol intervenció amb un pacient o un familiar seu, cal preguntar-se honestament quin n’és l’objectiu, perquè això comportarà una millor gestió de les emocions i de la comunicació.

Valors i habilitats del professional

Així mateix, va recomanar als assistents tenir confiança en ells mateixos i en els altres, ser capaços de deixar-se anar i no voler controlar-ho tot. També va destacar la importància de valors com l’honestedat i la humilitat. “Hem de treballar l’ego, que jutja, valora i sempre vol tenir raó”, va alertar.

El professional amb valors i habilitats ha de ser capaç de gestionar les emocions, de comunicar-se i negociar. La finalitat de posar en pràctica tots aquests valors i habilitats, va resumir Bimbela, ha de ser assolir el benestar i els objectius propis i dels altres. Almenys, va dir per acabar, “hem de procurar, com a mínim, no danyar físicament, emocionalment, socialment, ni espiritualment als altres”.

 

  • Si vols veure el vídeo de la seva interessant ponència, clica aquí.

 

Com envellir des d’una residència geriàtrica, en el marc de la comunitat

El concepte de participació comunitària es refereix a un procés de participació contínua en les qüestions culturals, socials, econòmiques i cíviques de qualsevol membre actiu de la comunitat. Des d’aquesta perspectiva i focalitzant la nostra atenció en el col·lectiu de la tercera edat, aquesta participació influeix directament en la vivència de la vellesa com un procés actiu, a més d’incidir en la qualitat de vida per a un envelliment saludable.

L’objectiu principal de la participació comunitària no implica només eradicar el sentiment de solitud de la gent gran, sinó que també els permet enriquir-se establint relacions transgeneracionals. A més, és una bona oportunitat perquè aquest col·lectiu ensenyi als altres els coneixements adquirits al llarg de la seva vida i a partir de les seves experiències i que, alhora, aprengui de les noves generacions o comparteixi experiències amb perfils semblants de la seva edat.

D’acord amb el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP), cal tenir en compte la importància de la participació per donar resposta a les necessitats psicològiques dels residents, de manera que es construeixi un vincle afectiu amb la comunitat que preservi la identitat de l’usuari, fent-lo partícip del seu entorn i del moment. La finalitat d’aquestes activitats emmarcades en una comunitat és la de facilitar que la persona gran esdevingui un individu actiu en mig de la societat, fent ús de la seva capacitat d’elecció i de les seves preferències.

Els centres residencials de Grup Mutuam tenen molt present la importància de les relacions comunitàries i fomenten al llarg de l’any moltes activitats en col·laboració amb diferents institucions, entitats, col·lectius, escoles i associacions. Això ha fet possible una gran varietat d’activitats que s’han anat consolidant amb el temps.

Per citar-ne algunes que puguin descriure’s com a comunitàries i que s’han portat a terme a la Residència Vila-seca de Mutuam, fruit de l’experiència i la participació en el Dia internacional de la gent gran, es poden destacar les paellades populars amb la col·laboració de l’ajuntament i de diferents comerços, les passejades multitudinàries amb la col·laboració del centre de salut, sardanes amb l’entitat local, activitats amb escoles, concursos de dibuix, visites d’alumnes al centre -especialment al Nadal-, tallers intergeneracionals, tallers als centres cívics del municipi, celebracions religioses, balls de saló o regionals amb el suport de diferents entitats locals, col·laboració amb la Marató anual de TV3, col·laboració amb estudiants d’Educació social o altres professions vinculades a una residència geriàtrica d’algunes universitats, tallers conduits per voluntaris i dirigits als residents, tallers de lectura a càrrec de les administracions, etc. Aquests són només alguns exemples de les múltiples possibilitats que ofereix la vinculació dels residents amb la seva comunitat.

Amb la col·laboració d’Ethel Brito, animadora de la Residència Vila-seca de Mutuam

Podeu veure el retall premsa amb article de Silvia Mirete, publicat a Mes Vil-seca del 24 de març de 2016

 

El paper de les famílies en una residència geriàtrica

Quan ingressa una persona a la residència, ingressa algú que segueix sent membre d’una família, amb la seva història personal, amb un passat i, a més, amb un nou futur. Cal ressaltar, doncs, la importància de l’entorn familiar en l’acompanyament del resident per tal de donar cobertura a les seves necessitats afectives i relacionals i poder oferir-li suport per a una millor qualitat de vida, potenciant-ne les competències personals així com l’adaptació a la nova situació.

Qualitat de vida és, segons l’OMS, “la percepció de l’individu de la seva posició en la vida, en el context de la cultura i sistemes de valors on viu i en relació amb els seus objectius, expectatives estàndard i preocupacions”. S’entén, així doncs, la qualitat de vida com un reflex de les condicions de vida desitjades per la persona en relació amb les necessitats fonamentals per a ella, en dimensions com la satisfacció vital, el benestar, la felicitat, etc. La família aporta vincles afectius, emocionals i relacionals importants per a aquest benestar i satisfacció de la persona en totes les etapes vitals, però en especial quan es produeixen canvis. L’enfortiment d’aquests disminueix notablement la vulnerabilitat de la persona enfront de les situacions que li resulten estressants, tant físicament com mentalment, i que es poden donar, per exemple, a l´hora d’un ingrés en una residència.

La continuïtat dels llaços familiars i dels contactes socials – tant del passat, del barri, d’antics amics o de veïns, com dels nous contactes que es puguin donar- influeix positivament en la persona, reforçant-ne l’autoestima, a més de promoure el sentiment de pertinença i d’identitat respecte de la nova realitat. La família, llavors, acaba sent un membre fonamental també per a l’equip de treball, que ajuda els professionals a conèixer les necessitats de la persona, aportant una valuosa informació de la trajectòria que ha tingut fins aquell moment i possibilitats de nous projectes sobre els quals treballar.

La implicació directa dels familiars en l’organització de les activitats quotidianes en relació a les activitats de la vida diària, com passejos, activitats lúdiques, activitats terapèutiques significatives i, en general, en totes aquelles que són representatives per a la persona resulta molt beneficiosa per al procés d’adaptació a la nova situació.

Reconstruir la història

En cas de persones amb demència, aquest aspecte adquireix un paper especialment rellevant, ja que proporciona unes dades imprescindibles i que difícilment obtindríem d’elles mateixes. Aquestes marcaran als professionals la directriu més adequada per treballar amb el resident d’una manera més propera, amb sentit i amb tots els sentits, en cadascun dels aspectes de la seva vida.

Amb el model d’Atenció Centrada en la Persona, la família té l’oportunitat d’implicar-se en el pla d’atenció i vida del resident, acompanyant d’una manera activa, sempre que l’usuari ho admeti. Amb aquest objectiu, se’ls facilita la cooperació amb els professionals i la participació en les activitats quotidianes. Així doncs, cal tenir sempre present que l’entorn familiar és un pilar fonamental per a les persones i que esdevé un suport imprescindible en un moment de canvi.

Amb la col·laboració de Maria José Jurado, educadora social de la Residència, centre de dia i casal gent gran, Rubí

 

Avis i néts: un aprenentatge recíproc

Ja no és cap novetat dir que les relacions intergeneracionals són una font inestimable d’aprenentatge i de moments entranyables, ni tampoc que ens ajuden a relativitzar els problemes quan els veiem a través dels ulls de qui es troba en una etapa vital diferent. Seria molt agosarat, però, afirmar que les relacions entre avis i néts són com una escola per a uns i altres?

Els models de família i les relacions que s’estableixen entre els seus membres han viscut canvis força importants en els darrers anys. A diferència de fa només unes poques dècades, el més habitual és que tots dos membres d’una parella treballin fora de casa i, per tant, que necessitin ajuda per tenir cura dels fills. I ja no diguem si es tracta de famílies monoparentals, en què el pare o mare ha de fer mans i mànigues per poder educar i acompanyar els fills. En els països mediterranis això s’ha traduït en molts casos en el fet que els avis i les àvies han adquirit un rol molt més protagonista en l’atenció als néts.

Coneixements i valors

Així, cada cop més, als avis els toca el paper d’haver d’ensenyar tota mena de coses als menuts de la casa, per tal d’ajudar-los a créixer i a convertir-se en persones autònomes. No només es tracta de les qüestions pràctiques, com cordar-se les sabates o preparar els canelons de Nadal, sinó també dels hàbits i valors que necessiten per formar-se o dels fets històrics que es desprenen de les experiències personals o “batalletes”. Però el món evoluciona molt ràpid, els valors canvien i el ritme de transformació tecnològica sovint ens sobrepassa. Per això, hi ha persones grans que se senten incapaces d’ensenyar els nens i adolescents sobre alguns temes.

És en aquestes qüestions que els néts i les nétes s’han convertit també en una font de coneixement per als avis, als quals “obliguen” a mantenir-se actius i actualitzats. De vegades, no es tracta que els néts imparteixin una lliçó als grans, sinó que acompanyant-los, compartint les seves experiències i inquietuds, els avis aconsegueixen veure la realitat a través dels seus ulls i entendre així noves maneres de fer.

L’escola a casa

A banda d’aquest peu posat en la modernitat a què obliguen els néts, per als avis també són una bona oportunitat per aprendre coses noves que no poden deixar passar. Són molts els néts que han ensenyat ja els seus avis a fer servir les noves tecnologies. L’ordinador i Internet són segurament les estrelles. Els que es troben en nivell avançat s’han atrevit amb les xarxes socials, que per a alguns avis s’han convertit en la millor eina per mantenir el contacte amb els néts que han marxat a estudiar o a treballar a l’estranger.

El mòbil ha estat un altre dels aparells que ja no té secrets per a avis aplicats que han escoltat els néts adolescents, els veritables experts en la matèria. Però n’hi ha d’altres: les tauletes, els llibres electrònics, els videojocs

Aprendre idiomes en una acadèmia, a banda de costar diners, de vegades fa mandra. Per això, hi ha avis i àvies que aprofiten les estones que passen amb els seus néts per aprendre una mica d’anglès, encara que només siguin les nocions bàsiques per aprofitar quan surten de viatge. La cuina també pot ser un espai interessant per a aquesta escola avis-néts, en què els primers poden transmetre les receptes tradicionals i els segons aportar el toc exòtic de la cuina internacional o incorporar la utilització de nous gadgets gastronòmics.