93 380 09 70
El filòsof i teòleg Francesc Torralba, una de les persones que ha abordat de forma més exhaustiva el fenomen de la mort, va impartir una xerrada en el marc de la Formació en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure.
És necessari reflexionar d’una manera crítica i analítica sobre un esdeveniment que universalment tothom hem d’afrontar. La mort és l’única certesa que tenim i això no és dolent recordar-ho en contextos de tanta incertesa com el que vivim. Voldria fer un repàs de les vuit actituds que he identificat davant del fenomen de la mort, que no són excloents i que tenen passadissos entre elles.
La primera actitud que observem, i especialment en la nostra cultura, és l’evasiva, que podem definir com el no-afrontament. És l’actitud del ‘millor no pensar-hi’ i acostar-s’hi com els crancs, d’esquena, perquè pensar-hi ens entristeix i tampoc no és quelcom que puguem canviar. Això obeeix a múltiples causes. Una d’elles és que quan pesem en la mort, de manera espontània, ens entristim, en la mesura que entenem que aquesta suposa el tall dels nostres vincles interpersonals, l’acabament de la nostra professió i de tot allò que ens omple i ens satisfà. En definitiva, és la no-vida. Aquesta actitud es pot sostenir durant un temps, però quan la mort toca de prop, no te’n pots evadir. Llavors és com un cop de puny i no hi ha hagut preparació per afrontar-ho. Si una persona s’ha evadit sistemàticament, no disposa de les eines i qualitats per afrontar-la.
Una segona actitud és la negació, que es relaciona amb idees del tipus “la resta poden morir, però jo no”. És en certa manera viure una vida fictícia. Si un quan pensa la vida no inclou la mort, no està pensant la vida real. És una negació del principi de realitat, com una espècie de fugida en el terreny de la imaginació. Hi ha una línia de pensament, molt estesa als països anglosaxons, que és el transhumanisme radical, que afirma que la mortalitat no serà ja una necessitat, sinó que podrem decidir no morir. Tindrem unes biotecnologies tan sofisticades que podrem prolongar indefinidament la longevitat. Aquesta actitud ha rebut moltes crítiques perquè qüestiona una de les característiques essencials de la condició humana.
Una tercera actitud és la de rebel·lió. L’autor que m’inspira més en aquest sentit és Albert Camus. L’home revoltat és el que diu ‘no’, i això suposa afirmar-se davant del món i, en certa manera, singularitzar-se. L’home revoltat diu ‘no’ a la mort, fent les coses molt difícils. De vegades això porta a prolongar el procés de final de vida fins a situacions insostenibles, sucumbint a mala praxis o obstinacions terapèutiques. Aquesta actitud obeeix a un profund aferrament a la vida, que pot dependre del moment en què t’agafa la mort. Si una persona ha completat el seu cicle vital és molt possible que no tingui aquesta actitud.
Una quarta actitud és la desesperació. És una paraula molt allunyada del nostre vocabulari, però és important reflexionar-hi, perquè hi ha persones que davant de la mort es desesperen. La desesperació és no veure cap possibilitat en allò que estem fent, veure una capsa fosca sense sortida. Això porta molt sovint a l’evasió. La desesperació dificulta molt l’actitud serena davant la mort i és una emoció profundament tòxica. Hi ha un afany d’immortalitat que xoca contra la realitat.
Hi ha una cinquena actitud que és la resignació. Generalment és posterior a les actituds que ja he esmentat, però tampoc és encara l’acceptació, perquè hi ha una amargor, fins i tot, un ressentiment. És un arronsament d’espatlles, una espècia d’actitud de derrota després d’haver lluitat. Hi ha un principi d’acceptació, però en certa manera hi ha un dol encara no articulat i l’anhel que les coses fossin diferents.
Una sisena actitud seria l’acceptació, fins i tot, serena, que parteix de l’assumpció que no es pot alterar el fet de la mort perquè no està a la nostra disponibilitat. Els referents aquí són sobretot els filòsofs estoics, que consideren que acceptar el que és inevitable és saviesa. Això no vol dir que no costi, es requereix entrenament. Crec que és una actitud estranya, tot i que l’he vist en algunes persones. De vegades ve després de la resignació, d’un temps de digestió. Els estoics diuen que per acceptar-ho s’ha de viure amb una actitud d’una certa despresa. Si vius molt aferrat, no et pots deslligar amb serenor..
Hi ha una altra manera d’afrontar la mort que és com a alliberament i que trobem en Plató però també en el budisme. Es refereix a un alliberament dels cercles de la vida, del patiment, de les preocupacions, etc. És difícil d’entrada veure-ho així però per a algunes persones, quan l’existència és summament difícil, la mort pot ser un deixar anar. En la tradició budista, la mort és un alliberament dels cercles kàrmics. També representa assolir l’estat de nirvana o de no tenir més set d’inquietuds. En aquesta forma d’afrontament, es veu la mort com una manera d’assolir una mena de plenitud i serenitat, que per a mi queda expressada, per exemple, en els rostres de les escultures de Jaume Plensa.
L’última actitud, que facilita molt el procés, és la d’esperança. Hi ha darrera la idea de “bé, em moro, però crec que hi ha alguna cosa més, que seré recordat o que la meva vida haurà tingut un sentit”. L’esperança es viu de moltes manera. N’hi ha de naturalesa teològica però hi ha una esperança també en el diagnòstic i en l’ateu que nodreix de sentit la vida. Va molt lligada amb una actitud serena i, fins i tot, d’alliberament i contrasta amb la desesperació i la resignació.
Ajudar a marxar
Havent repassat totes aquestes actituds, una de les qüestions que hem preocupa més és com podem pacificar el procés de final de vida. Hi ha molts factors que hi ajuden. Un d’ells és que la persona tingui la percepció que ha fet el que havia de fer, que ha complert els seus propòsits i la seva vida ha estat fecunda. En canvi, aquell que té assumptes pendents pot ser que visqui aquest moment de forma molt angoixant. Crec que hem de generar processos de reconciliació amb el passat i hi ha diferents actors que poden facilitar-la.
Les persones que fan aquest acompanyament del final de vida han d’abordar les necessitats des de múltiples vessants. A mi m’ha servit molt per entendre’m a mi mateix la idea que l’ésser humà és un tot interdependent. Per tant, allò que li afecta físicament té conseqüències en allò psíquic, però també allò que té a veure amb a la dimensió espiritual afecta a allò corporal, psíquic i social. Aquí hem de tenir en compte que la dimensió espiritual és més àmplia que l’adscripció religiosa i que és transversal, tothom la té. Jo relaciono allò espiritual amb tres conceptes: valors, ideals i creences.
L’afrontament del final de la vida té molt a veure amb la resposta que donem a una pregunta que travessa tota la història de la filosofia: què podem esperar després de la mort? Hi ha multiplicitat de respostes, però la majoria les podríem organitzar en cinc grups. Aquestes respostes no tenen, però, estatut científic, sinó que es mouen en el terreny de la creença. Ara bé, la manera com entenem el més enllà afecta el més ençà. Així, si una persona creu que haurà de sotmetre’s a un judici on tot el que ha fet i ha deixat de fer serà examinat a fons, es comportarà de manera diferent en vida. Per això, per a algú que acompanya persones a morir, no és irrellevant entendre què és el que espera.
La primera de les respostes a què podem esperar després de la mort és la de l’anorreament. És aquell procés a través del qual deixo de ser allò que soc i em descomponc. Es produeix com una pèrdua de la identitat i una fusió amb la terra. És una comprensió circular en què la nostra individualitat desapareix però apareixen noves individualitats. Aquest concepte de deixar de ser un mateix sovint genera molt patiment, perquè volem seguir sent. Aquesta idea la trobem en molts pensadors de naturalesa agnòstica i atea, com Arthur Schopenhauer o Nietzsche.
Hi ha una segona resposta davant la pregunta què podem esperar. Podem esperar ser vius en el record dels altres. És a dir, immortalitzar-se a través de la memòria. Així doncs, la mort seria l’amnèsia. Això vol dir que ens juguem molt aquesta immortalitat en la virtut en el que fem i el nostre nivell de compromís. La majoria serem oblidats en un parell de generacions i només aquell que ha fet una gran obra s’immortalitzarà en el temps. Esperar ser recordats si la qualitat de la nostra vida ho mereix és molt exigent. És una idea que trobem en molts pensadors romàntics, però també contemporanis
Una tercera resposta, molt clàssica, és la de la immortalitat. La trobem, per exemple, al molt recomanable Llibre dels Morts egipcià i el el Fedó de Plató, i ha arribat als nostres dies, encara que sigui d’una forma imprecisa. Es basa en la idea que encara que el cos físic desaparegui, l’ànima o el jo psíquic romandrà eternament. En Plató, aquesta immortalitat depèn de la vida que tens. Segons com visquis, hi haurà un judici favorable o desfavorable. Segons Sòcrates, si has viscut complint el deure o la missió per a la qual has nascut no has d’inquietar-te, la teva ànima tornarà al món de les idees i gaudirà de la bellesa, de la veritat, de la unitat i del bé. En canvi si la teva vida ha estat la d’un tirà, aquesta ànima, segons Plató, pot quedar empresonada en el cos d’un animal. De fet, aquí hi ha també aquesta idea de circularitat de l’ànima, de la qual només ens en podem alliberar si assolim la saviesa. Aquesta concepció posteriorment és cristianitzada en la idea de la immortalitat de l’ànima.
La reencarnació és una altra de les respostes, que trobem en els vedes, els llibres sagrats de l’hinduisme, i en la qual creu gairebé la meitat de la població mundial. Al món occidental la desconeixem molt i de vegades en tenim versions adulterades. Ramon Pàniquer explicava molt bé aquesta comprensió circular de la reencarnació segons la qual naixem i morim tantes vegades com siguin necessàries per aconseguir l’alliberament definitiu. Aquest alliberament definitiu s’anomena de diferents maneres. Per exemple, en el budisme és el ‘nirvana’. La idea que hi ha al darrera és que néixer és vestir-se amb una identificació amb la qual vius un temps i després et mors. En virtut de com has viscut, de si has complert amb el teu propòsit, et reencarnaràs en un nivell superior, d’acord amb el karma. Quan hagis assolit el màxim nivell, ja no tornaràs al cercle. D’aquesta manera es relativitza molt el néixer i el morir, en contrast amb el que passa en el món occidental.
Una altra idea, més pròpia d’occident i de religions com el cristianisme, el judaisme i l’islam, és la de que el que podem esperar després de la mort és la resurrecció. Sovint ho posem dins del mateix sac que la immortalitat i la reencarnació, però no és el mateix. La resurrecció és com un renaixement total en un cos subtil, no tangible. Això és molt difícil d’imaginar. Tenim els relats de les aparicions de Jesucrist. No és l’aparició d’un esperit, ja que els altres són capaços d’identificar aquell ésser. La imatge que utilitza el nou testament del que podem esperar després de la mort és la d’un gran banquet celestial, d’un paradís on ens retrobarem. Per tant, no es produeix una dissolució del jo ni la immortalitat de l’ànima, perquè no hi ha corporeïtat. Tampoc no és la reencarnació, sinó que és un àmbit de reconeixement, de goig i de corporeïtat de naturalesa espiritual.
Així doncs, tenim diverses maneres de respondre a què podem esperar de la mort, però cap d’elles és concloent, ja que òbviament cap no està científicament demostrada. El que ens interessa no és això, sinó què creu la persona a qui estem acompanyant en el final de vida. El professional no hi és per jutjar sinó per facilitar que la persona pugui celebrar, ritualitzar i viure la mort en consonància amb el que creu. Pot ser que el que esperi li doni tranquil·litat i pau, però també que el neguitegi.
Acabo amb una imatge. Quan naixem ens posen dins d’un tren, que va avançant mentre nosaltres veiem paisatges. Dins del vagó, ens trobem amb altres persones i anem fent amistats. Hi ha un moment en què ens diuen que hem de baixar encara que no ho vulguem. La pregunta ara és què farà aquest tren un cop haguem baixat. Hi ha qui imagina que salta per un penya-segat, qui creu que va donant voltes, qui entén que va a un regne celestial… No sabem on va el tren, però el que sí que sabem és que hi estem una estona.
Francesc Torralba
Filòsof i teòleg
