Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Llogar o no llogar? Aquesta és la qüestió

lloguer vivenda

Decidir-se a arrendar una casa no és tan fàcil i més si es tracta d’aquella on hem viscut. Us oferim alguns dels elements que cal considerar abans de fer el pas. És molt habitual que les persones quan es fan grans deixin casa seva per anar a viure amb els fills, marxar a una vivenda més petita amb serveis pensada per a sèniors autònoms, o bé ingressar en una residència geriàtrica. Com a conseqüència d’això, el que havia estat la seva llar es converteix en un habitatge del qual no fan ús, però que els continua generant despeses diverses: manteniment, impostos, comunitat, mínim dels subministraments… Arriba, doncs, el moment en què molts es plantegen de llogar-la per tal d’obtenir uns ingressos i que la casa no resti abandonada. La decisió, però, no sol ser fàcil, perquè apareixen dubtes i pors respecte a les implicacions que pot tenir l’arrendament.

Que els inquilins no paguin o que facin malbé l’habitatge són probablement els temors més habituals a l’hora de decidir-se a llogar. El risc zero, òbviament, no existeix. Però sí que es poden exigir el màxim de garanties i extremar les precaucions per tal de minimitzar les possibilitats d’un ensurt d’aquesta mena. Amb aquest objectiu, una de les mesures més utilitzades és la de demanar, a més de la fiança, l’abonament d’una o dues mensualitats addicionals per cobrir possibles desperfectes o les obligacions de pagament no satisfetes per l’inquilí. En aquells casos en què el propietari considera que està assumint un risc elevat, és força habitual optar per la fórmula de l’aval, ja sigui personal o bancari. Aquí es tracta que un tercer respongui del deute si l’inquilí deixa de pagar la renda. D’altra banda, es pot valorar de contractar una assegurança d’impagament o de desperfectes, o bé llogar el pis mitjançant algun organisme públic, com les borses de lloguer social de molts ajuntaments. En general, aquestes garanteixen el cobrament de la renda i la bona conservació de l’habitatge a canvi que el propietari l’ofereixi a un preu una mica més econòmic que el de mercat.

Malgrat les garanties disponibles, el millor per estalviar-se maldecaps és intentar evitar la possible font dels problemes i, per a això, és essencial fer una selecció acurada de l’inquilí. Pel que fa a conèixer-ne la solvència, se li pot sol·licitar la nòmina i el contracte de feina, així com comprovar que el seu nom no aparegui en els registres de morosos. Ara bé, a part de d’aquestes dades, de vegades allò que funciona millor i ofereix més tranquil·litat és conèixer l’arrendatari personalment, veure què transmet i confiar en la bona intuïció pròpia. Si tot aquest procés resulta complicat o feixuc, una bona opció és recórrer a un professional immobiliari perquè se n’ocupi.

Incentius fiscals

A l’hora de fer la declaració de la renda, cal tenir en compte que els ingressos derivats del lloguer tenen la consideració de rendiments del capital immobiliari. El propietari pot deduir-se, però, algunes despeses vinculades a l’arrendament de l’habitatge, com poden ser les de conservació i reparacions, la quota de la comunitat, l’assegurança o la instal·lació d’un ascensor. De l’import resultant, és a dir, el rendiment net, pot reduir-se, a més, fins al 60 per cent. Ara bé, si es lloga un pis convé mantenir-se actualitzat pel que fa a la normativa, ja que en els darrers anys hi ha hagut bastants canvis fiscals.

Com a conclusió, podem dir que, en la conjuntura actual i amb els instruments legals de què disposem, arrendar resulta força avantatjós des del punt de vista econòmic i relativament segur. Malgrat això, cal que tinguem clar que la seguretat absoluta no existeix i que haurem de valorar si ens compensa assumir aquests riscos per no deixar la nostra casa buida.

Encara no coneixes les vivendes amb serveis per a gent gran del Grup Mutuam a Barcelona?Ampliar informació

 

Martínez: “Ni el dret del pacient a la protecció de la intimitat ni el deure de metge al secret professional, són absoluts”

Confidencialitat i secret professional

En el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, l’advocada i assessora jurídica del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona Mercedes Martínez va impartir la ponència ‘Confidencialitat i Secret Professional. Quan i com es pot revelar a tercers?’. Mercedes Martínez va iniciar la seva intervenció reconeixent que els metges estan actualment molt sensibilitzats amb la qüestió de la confidencialitat i va assenyalar els tres conceptes sobre els quals pivota el debat: el dret a la intimitat de les persones, consagrat com a dret fonamental en la Constitució espanyola i recollit també en l’Estatut de Catalunya i en el Codi de Deontologia dels metges, i el dret a la confidencialitat i l’obligació al secret professional que se’n deriven. La ponent va aclarir que, si bé les lleis d’autonomia del pacient, tant la catalana com l’estatal, estableixen el deure dels metges de mantenir el secret però no en defineixen els límits, el Codi deontològic sí que en fa una regulació molt extensa.

L’advocada va explicar que la llei de l’autonomia del pacient, quan parla de confidencialitat, es refereix al dret a la intimitat d’aquest, recollint també el dret que ningú no autoritzat accedeixi a les seves dades si no hi dóna consentiment. “Per tal que es pugui facilitar informació sobre el pacient a una persona escollida per aquest, cal que es faci una autorització expressa”, va assenyalar. D’altra banda, va afegir que el metge té dret a invocar la reserva de les seves observacions i anotacions subjectives.

Pel que fa a un pacient difunt, Martínez va recordar que existeix una doble regulació sobre l’accés a la informació per part dels seus familiars. Per una part, les dades d’aquest pacient perden la protecció que estableix la llei de protecció de dades i, per tant, les persones amb vincles hi poden accedir o demanar-ne una còpia, llevat que a l’historial mèdic consti que el pacient havia manifestat el contrari. Per l’altra, el secret professional, en canvi, sí que es manté encara que el pacient mori, tal i com estableix el Codi de Deontologia. La ponent va advertir que els Tribunals i el Ministeri Fiscal sí poden accedir a les dades mèdiques dels pacients sense que ells ho hagin autoritzat, però que els metges poden demanar que es concreti quines necessiten i no haver de lliurar-los tota la història clínica. A més, va recomanar que, tot i que l’obligació de custòdia i de mantenir la confidencialitat correspon al tribunal, el metge vagi més enllà i demani que es conservi la informació en una plica tancada per tal que es preservi la confidencialitat.

Comunicació dels delictes públics

La ponent va explicar que el Codi de Deontologia estableix que, amb caràcter general, el metge ha de guardar el secret professional en relació a allò que el pacient li ha dit, però també a allò que hagi vist o deduït i a tota la documentació que es generi. Va afegir que, a més, “ha de procurar ser prou discret com perquè no pugui ser descobert”. En canvi, quan es troben amb casos de lesions que sàpiguen o sospitin que són producte d’un acte delictiu o fruit d’un maltractament ho han de comunicar als jutges o fiscals, va recordar.

Un altre aspecte que va destacar en relació al deure de silenci va ser que, tot i que el pacient autoritzi el metge a revelar el secret, “aquest ha de tenir cura de mantenir la confiança social respecte la confidencialitat mèdica i, per tant, no l’hauria d’explicar si no cal”. Això, va assenyalar, comporta exigir a tots els professionals sanitaris que siguin discrets. En aquest sentit, va subratllar que quan es fa una presentació pública de documentació s’ha d’esborrar qualsevol dada que permeti la identificació de pacients.

En cas de rebre una citació judicial, l’advocada va advertir que els metges han de presentar-se al jutjat, però que han de manifestar al jutge l’obligació ètica de guardar el secret professional i demanar que se’ls eximeixi de testificar, o en el seu cas, que se’ls rellevi de la seva obligació de mantenir el secret, a fi de poder declarar sobre els fets, i que ho faran en els justos terminis necessaris.

Protecció de tercers

Per últim, la ponent va voler destacar que ni el dret del pacient a la protecció de la intimitat ni el deure del metge al secret professional són absoluts. Això vol dir que no s’han de complir en aquells supòsits en què pugui posar-se en risc a una tercera persona, al propi pacient o al metge. Tanmateix, Martínez va admetre que no hi ha cap norma legal que reguli quan s’ha de traspassar aquesta frontera. “Cal que hi hagi una finalitat constitucionalment legítima, és a dir, que hi hagi un altre dret que s’hagi de protegir”, va assenyalar, i va afegir que cal fer una ponderació per valorar quin risc afrontem si vulnerem aquest dret o no. Per fer-ho, va dir, s’ha de fer un judici d’idoneïtat (ens pot permetre aconseguir allò que ens proposem), de necessitat (no hi ha una altra manera d’aconseguir-ho) i de proporcionalitat (té més beneficis per a l’interès general que perjudicis). El codi de deontologia, per la seva banda, sí que regula quins són tots els supòsits en què el metge pot revelar el secret, però, com va subratllar l’advocada, sempre amb discreció, exclusivament a qui hagi de fer-ho i en els justos límits necessaris.

La ponència va celebrar-se en el marc del 27è Curs de Formació Mèdica Continuada. La Fundació Mutuam Conviure organitza aquestes sessions amb l’objectiu de difondre pràctiques i coneixements de diferents disciplines mèdiques i de contribuir a l’actualització i perfeccionament constant dels professionals de l’àmbit assistencial sanitari i d’atenció a la dependència.