Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Grup Mutuam participa en les Jornades de 10 anys del DCM

Jornada Alzheimer DCM

El director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam, Anton Molas, va ser convidat a participar en les jornades del 10è aniversari del Dementia Care Mapping (DCM) organitzada per Alzheimer Catalunya. La intervenció es va centrar en explicar l’experiència de l’entitat en la introducció de l’eina i en com aquesta ha contribuït al desenvolupament de l’organització.

El DCM és una eina observacional per a gent gran amb demència que proporciona informació molt útil als professionals per millorar l’atenció de persones que no tenen capacitat per expressar les seves necessitats i expectatives. Molas va explicar que durant aquests anys han sigut nombrosos els professionals formats en la utilització d’aquesta eina i que la seva introducció ha aportat sistematització i rigor al model d’Atenció Centrada en la Persona dels centres del Grup Mutuam. El ponent va finalitzar la intervenció amb uns vídeos testimonials de professionals formats en el DCM que explicaven el que va representar per a ells a nivell personal i professional.

Així mateix, Marga Quintana, directora de la Residència Molí – Via Favència i mapadora veterana, va tenir ocasió d’explicar la seva experiència de 10 anys com a primera “promoció” de professionals formats en el DCM. Va explicar el canvi de mirada que personalment li va suposar l’eina, que resulta de fàcil accés i que s’integra en la forma de fer de cadascú. Així mateix, va assenyalar que li va obrir un ventall de possibilitats de comunicació envers les persones amb deteriorament cognitiu i que per aquest motiu ha estat una gran defensora del DCM al llarg d’aquests anys.

La directora dels EAR participa en una jornada sobre aliances en el sector assistencial

Rosa Planesas en Jornada

Rosa Planesas, directora tècnica dels EAR del Grup Mutuam, va participar el passat 26 d’octubre en la taula rodona “Les aliances estratègiques com a element clau en la continuïtat assistencial” amb la ponència ‘EAR: Equips d’Atenció Residencial vers la continuïtat assistencial’. L’espai de debat formava part de la XIV Jornada de Salut, organitzada per l’Hospital General de Granollers a la Sala Francesc Tarafa de la ciutat sota el títol de “Les Aliances estratègiques de salut en el Vallès Oriental”.

El benestar dels professionals protagonitza la 13a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

Jornada Sociosanitària

209 professionals van assistir dimecres a la 13a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Sota el títol ‘El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris’, l’acte celebrat al Col·legi Oficial de Metges de Barcelona durant tot el matí va comptar amb una ponència del director de la Fundació Galatea, Antoni Calvo, i una taula rodona en què professionals de perfils diversos aportaven la seva mirada sobre el tema de debat. A més, l’entitat va fer el lliurament dels seus Premis de Recerca en geriatria i gerontologia.

La jornada va arrencar amb la intervenció del director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam, Josep Ballester, que a banda de donar la benvinguda a ponents i assistents, va voler introduir la qüestió de debat llegint la carta que una companya ginecòloga li havia enviat des d’un camp de refugiats a Grècia. “No podem donar l’esquena a la realitat”, va re

Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea
Antoni Calvo, director de la Fundació Galatea

clamar el doctor.

Tot seguit, el psicòleg Antoni Calvo va impartir la ponència ‘El benestar i la salut dels professionals de l’àmbit sociosanitari’, qüestió a què es dedica la fundació que dirigeix. “És necessari cuidar de la nostra salut per poder cuida de la dels altres”, va assenyalar el ponent que va presentar els resultats de diferents estudis en què es posava de manifest, entre d’altres, que els professionals sociosanitaris tenen una percepció de la seva salut mental pitjor que la que té la resta de la població  i que tenen un major risc de patir addiccions a l’alcohol i altres substàncies. Calvo va explicar que el model assistencial de la Fundació Galatea, a la qual pot dirigir-se qualsevol professional col·legiat, es basa en el codi deontològic del metges, no és persecutori, és d’accés voluntari i anònim i promou la rehabilitació.

Dos premis i un accèssit per a la recerca

Antoni Salvà, membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure va ser l’encarregat de dirigir l’acte de lliurament dels Premis de Recerca de l’entitat, dotats amb 6.000 euros cadascun, als millors projectes de la convocatòria de 2018. El guanyador en la categoria d’equips professionals de centres de Catalunya va ser “Avaluació de la fragilitat i qualitat de vida en l’atenció primària. Unitat dels instruments IF-Fràgil-VIG i EuroQol-SD en pacients ATDOM i correlació amb esdeveniments adversos” de la Unitat ATDOM de l’EAP Montnegre i la Unitat ATDOM de l’EAP Les Corts-Pedralbes. En la d’equips de centres de Mutuam, el guanyador va ser “EM Line Memory com a eina de rehabilitació per a p

Premis Recerca
Premis Recerca 2018

acients que han patit un ictus”, de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona – Hospital Universitari Josep Trueta. A més, es va lliurar un accèssit, dotat amb 3.000 euros, al projecte “Prevenció de les bronco-aspiracions en l’adult major”, de la Residència Vila-seca.

La represa de la Jornada, després d’una pausa per esmorzar, la va protagonitzar una taula rodona en què sota el títol “La mirada dels diferents professionals” i moderada per Eugeni Bruguera, psiquiatre i director assistencial de la Clínica Galatea, va intervenir: el cap Servei de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, Rafael Padrós; la coordinadora dels Equips d’Atenció Psicos

Taula rodona ‘Mirades professionals’

ocial Mutuam Barcelona / Fundació Bancària La Caixa, Meritxell Naudeillo; la responsable de la Unitat d’Acollida del Programa Retorn del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, Montserrat Martínez; i la cap d’Àrea de Rehabilitació del Centre Psicoteràpia Barcelona – SSM, Tina Ureña.

Finalment, Miquel Vilardell, president de la Fundació Mutuam Conviure, i Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, van cloure la jornada donant les gràcies a ponents i assistents i assenyalant la importància de la vocació, la formació contínua i els valors en el benestar dels professionals.

 

 

Podeu consultar aquí els documents de les següents presentacions:

 

L’educadora de la Residència Vila-seca, ponent en una jornada sobre ACP

Bellón a Jornada ACP

Marta Bellón, educadora de la Residència Vila-seca va participar en la 4a Jornada d’Atenció Centrada a la Persona organitzada per l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), celebrada el passat 18 d’octubre a la Torre de Telefònica de Barcelona. L’eix de la seva intervenció va girar entorn diferents experiències vinculades amb l’ACP a diferents centres residencials.

La proposta que va presentar l’educadora social es titulava ‘Família i equip, acció compartida’, un projecte que tenia com a finalitat oferir un espai a les famílies on poder compartir amb la seva gent gran activitats significatives i dotar-se de noves eines de comunicació. La iniciativa la va arrencar Yolanda Domenech, coordinadora auxiliar de la residència i Marta Bellón , educadora social. Ambdues van portar a terme tallers guiats, els divendres a la tarda, de 18h a 19h, durant els mesos d’abril, maig, juny i juliol. Les seves propostes van ser, entre d’altres: tècniques Montessori, tallers manuals, tallers de cuina, activitats d’estimulació cognitiva, amb música o aromateràpia.

El nivell d’assistència no va ser, segons la ponent, el més destacable dels tallers, sinó que ho va ser la constància dels participants, tot convertint aquest espai de manera espontània en un espai d’ajuda mútua, on descobrien el mon del Hygge (recerca de la felicitat en les petites coses), connectaven amb el seu familiar i compartien inquietuds. Bellón va fer una exposició amb diapositives i vídeo en què es mostraven les sensacions de les famílies i, finalment, una exposició de les dificultats i facilitats del projecte amb les propostes per al següent trimestre.

Caigudes en el pacient gran institucionalitzat

Jessica Zamora a la Jornada EAR

La fisioterapeuta en geriatria Jessica Zamora va impartir una xerrada sobre caigudes en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya, es va centrar en les principals síndromes geriàtriques.

El tema de les caigudes és un molt controvertit, s’ha estudiat molt i se n’ha parlat molt i, tanmateix, no hem avançat gaire. L’Organització Mundial de la Salut defineix la caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita al pacient a terra en contra de la seva voluntat. Cal diferenciar-ho, per tant, del pacient psiquiàtric que es llença a terra, perquè l’abordatge és diferent.

Hem de partir sempre de la idea que tot allò que es mou és susceptible de caure. Les causes de les caigudes es poden dividir entre intrínseques i extrínseques. Les primeres són la inestabilitat motora, les malalties neurològiques, les patologies osteoarticulars, els problemes visuals i auditius, les incontinències i la polifarmàcia. Entre els factors extrínsecs, ens trobem les barreres arquitectòniques, l’excessiva o insuficient il·luminació, les ajudes tècniques inadequades, les transferències i el calçat inadequat. Respecte a aquest últim, cal tenir en compte que moltes dones de la generació de les que avui són en residències han portat taló alt tota la vida i si les fem canviar a unes sabates totalment planes es desequilibraran.

Com actuar davant les caigudes

Els professionals dels Equips d’Atenció Residencial han de conèixer els protocols de cada centre, però, en general, el primer que cal fer quan es produeix una caiguda és protegir la persona. És habitual que altres residents s’hi apropin i això pot angoixar-la, sobretot si s’ha fet mal, i ho hem d’evitar. L’hem d’acomodar amb un coixí i/o una manta mentre espera que li facin la valoració. En el moment que arriben els professionals que l’han de valorar, cal aixecar-la, llevat que hi hagi una fractura, se li han de fer les cures i després derivar-la si cal. En aquests casos, s’ha d’avisar sempre la família.

Un aspecte clau en la gestió d’aquest tema és que els professionals hem d’interioritzar que els pacients no se’ns cauen, sinó que cauen. Si utilitzem totes les eines que són a les nostres mans per minimitzar els riscos de caiguda, nosaltres no en som els culpables. Ara bé, assumint que el risc 0 no existeix, hem de prendre mesures per prevenir les caigudes. Amb els pacients que tenen dificultats per caminar, no es tracta de deixar-los sempre asseguts ni tampoc que caminin al seu aire, sinó que els acompanyem  durant la marxa. A banda d’això, cal que els residents facin exercicis globals i per al manteniment de l’equilibri. A més, hem de tenir en compte l’adequació de les ajudes tècniques, la utilització adient de les ajudes tècniques per fer transferències, una bona il·luminació, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la supervisió de les persones amb major risc i la racionalització del consum de medicaments. Per últim, és important que fem un esforç per a l’adaptació de les activitats significatives per a la persona, això com l’estudi de les seves rutines i activitats de la vida diària (AVD).

Menys contencions i més imaginació

El risc de caiguda no és, sota cap concepte, motiu de contenció. Les contencions només es poden fer servir en cas que ho demani la família. A Grup Mutuam, treballem amb el model Libera-care i això suposa la revisió dels protocols de caigudes i de revisions. També implica fer zones de seguretat en les residències on les persones amb més risc de caure tinguin una major supervisió. A més, hem de disposar de dues eines: el 24 hores del centre, que permet veure la ràtio de personal que hi ha al llarg de tot el dia, i el 48 hores del pacient, que recull quin és l’estat d’ànim d’aquest durant les diferents fases del dia i quin tipus de transferències s’han de portar a terme amb ell. D’acord amb l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona, estudiarem cada cas concret.

S’han de buscar sempre alternatives per no utilitzar contencions. Per exemple, per no fer servir llits amb baranes, que també es consideren una contenció, es pot optar pels llits baixos. També es poden utilitzar les catifes de pressió que, quan el resident s’aixeca del llit per anar al lavabo, fan sonar el control d’infermeria. En general, cal posar-hi molta imaginació per trobar solucions que limitin el risc de caiguda i el risc de lesió en cas que aquesta es produeixi. Per acabar, cal recordar que les contencions no garanteixen que no hi ha hagi caigudes però sí que augmenten el risc de lesions i les conseqüències d’aquestes.

 

Jessica Zamora

Fisioterapeuta en geriatria

Universitat de Vic

L’èxit d’assistència i la qualitat de les ponències consoliden la Jornada Residencial

2a Jornada Residencial

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans van centrar les ponències i debats que van integrar la 2a Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure, celebrada dimarts 23 d’octubre al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L’acte, que va durar tot el matí, va aplegar 192 professionals.

Les primeres intervencions, a càrrec del director general del Grup Mutuam, Francesc Brosa, i del president de la Fundació Mutuam Conviure, Miquel Vilardell, van servir per donar la benvinguda als assistents però també per assenyalar la idoneïtat d’abordar la temàtica escollida per a aquesta segona edició de la trobada, ja que, segons el propi Brossa, tant famílies com professionals es troben sovint amb dilemes ètics quan han d’afrontar situacions complexes relacionades amb la cronicitat i és necessari dotar-se d’eines per prendre millor les decisions. Així mateix, Vilardell va subratllar la importància de la formació dels professionals del món residencial posant de relleu la tasca que la Fundació fa en aquest sentit. Núria Terribas

La conferència principal de la jornada la va impartir la jurista experta en bioètica Núria Terribas, membre del Comitè d’Ètica de Grup Mutuam. Sota el títol ‘Autonomia i beneficència en les persones grans: un equilibri necessari, va reivindicar una abordatge complex de la cronicitat, que contempli la vessant sanitària però també la social. La ponent va recordar també que la incapacitació legal d’una persona no la invalida per decidir en tots els àmbits de la seva vida i que correspon als professionals identificar el seu grau de competència. En aquest sentit, va assenyalar que va contra la dignitat de les persones grans tractar-les com si fossin infants.

La taula de debat, amb la participació dels professionals de Grup Mutuam Enric Buxadera, Marisa Garcia, Alícia Nogué, Noemí Sech, Maria Ferre i la moderació de Pepa Romero, va escenificar una sessió d’un ERESS – els espais de reflexió ètica dels diversos centres de l’entitat. Es va presentar un cas simulat entre dos residents, amb demència lleu i moderada i diverses síndromes geriàtriques, que va permetre debatre sobre els principals dilemes ètics que es troben en l’entorn residencial, al voltant de la sexualitat, el rebuig de tractament, l’ingrés involuntari i les contencions farmacològiques. Les intervencions van reflectir la complexitat amb què es poden trobar els treballadors de les residències davant aquests dilemes.

Després del lliurament del Premi de Recerca d’Atenció a la dependència de la Fundació Mutuam Conviure al projecte “Sala de Vida. Un canvi en la visió i en la intervenció de la demència” del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va recollir com a investigadora principal Rosa Torró, va arrencar la segona conferència de la jornada. L’advocat expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials Josep Maria Bosch va exposar les diferents eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions, com la tutela, l’autotutela, la curatela, els poders o els documents de voluntats anticipades. L’assessor de La Unió Catalana d’Hospitals va voler destacar també una figura poc coneguda encara, com la del defensor judicial, i va subratllar que a tothom se li pressuposa capacitat d’obrar i que aquesta només pot ser modificada mitjançant un procés judicial.

El responsable de cloure l’acte va ser Anton Molas, director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam. A banda d’agrair la participació dels ponents i la bona acollida de l’acte per part dels professionals de l’entitat, Molas va advertir que, amb una població cada cop més envellida i dependent, els dilemes al voltant de l’autonomia centraran molts debats en un futur immediat.

Podeu disposar de les presentacions dels ponents en aquests enllaços:

 

La psicòloga Sílvia de Quadras intervé en I Jornada Anjana

Jornada Anjana

Sílvia de Quadras, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va participar el passat 27 de setembre en la I Jornada Anjana, celebrada  a l’Hospital Sant Joan de Deu de Barcelona. Sota el títol “Adolescent i adult jove amb malaltia greu: una intervenció sanitària, social i educativa” l’acte va ser el tret de sortida d’una iniciativa impulsada per l’Institut Català d’Oncologia i l’Hospital Sant Joan de Déu.

Els diferents ponents van abordar qüestions com la presa de decisions en el menor madur, l’adaptació a la pèrdua i com treballar el dol a l’escola i en l’àmbit familiar. L’objectiu del projecte Anjana és dotar d’eines als professionals de l’àmbit educatiu i sanitari perquè puguin cooperar i donar una millor atenció a aquests col·lectius.

 

Detecció i maneig de la disfàgia en les residències

Esteve Sanchez a Jornada EAR

En el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam, dedicada enguany a les principals síndromes geriàtriques, hi va intervenir l’infermer de l’EAR del Vallès Oriental Esteve Sánchez. El ponent, Màster en infermeria geriàtrica i gerontològica per la UAB, va abordar la qüestió de la disfàgia.

Fa uns anys que hospitals i atenció primària estan donant més importància a la detecció i tractament de la disfàgia donada la constatació del seu impacte en la morbimortalitat dels pacients que la pateixen. S’estan fent estudis, protocols guies clíniques, etc. Sorprèn que, fins al 2015, quan la Societat Europea de Desordres de Deglució i la Societat Europea de Medicina Geriàtrica van fer un manifest en aquest sentit, pràcticament enlloc es considerés una síndrome geriàtrica.

Per començar, cal recordar que la disfàgia no és una malaltia, sinó una síndrome conseqüència d’altres malalties. Consisteix en la dificultat del pas del bolus alimentari des de la boca fins a l’estómac. Aquest fet pot provocar, d’una banda, dificultats en l’eficàcia de la pròpia alimentació, amb risc de malnutrició i de deshidratació, i, de l’altra, alteracions en la seguretat, que poden provocar el pas a les vies aèries. A banda dels problemes clínics, la disfàgia també pot provocar aïllament social i dependència. S’ha de tenir en compte que una persona que no menja com la resta – tipus de dieta, tos, ús d’instruments d’ajuda-, pot tenir sentiment de vergonya.

És important subratllar que, segons diversos estudis, un mínim d’un 60 per cent de les persones institucionalitzades pateixen algun tipus de disfàgia i que un 32 per cent d’aquestes presenten malnutrició, de les quals un 60 per cent mor abans que hagi passat un any del seu diagnòstic. Les complicacions respiratòries, per altra banda, són la principal causa de mortalitat en pacients amb disfàgia orofaríngia. D’aquestes, un 50 per cent presenten penetracions i aspiracions durant el menjar. Això vol dir que un 30 per cent dels residents pateixen broncoaspiracions. La meitat d’ells desenvoluparan una bronconeumònia.

Signes d’alerta

Què ens ha de fer sospitar que un pacient pateix disfàgia? La negativa a menjar o beure, el rebuig a alguns aliments concrets, la pèrdua de pes, les infeccions respiratòries de repetició o els pics febrils sense causa aparent. Altres signes o símptomes orientatius poden ser que el pacient bavegi, que tingui regurgitació, que tussi durant la ingesta, que s’ennuegui, que es queixi de mal de coll o que tingui sensació d’aturada del bolus o tos inefectiva. Un altre factor important a tenir en compte són els medicaments que poden provocar que aparegui la disfàgia o que empitjori: ansiolítics, antipsicòtics, anticolinèrgics, bifosfonats, antibiòtics, neurolèptics, sedants, etc.

Els mètodes de cribatge que podem fer servir són l’EAT-10, un qüestionari de deu preguntes que n’avalua els símptomes, la severitat i l’impacte clínic i social, i l’SSQ, un qüestionari de 17 preguntes que n’avalua els símptomes. Són bastant sensibles, però demanen que el pacient col·labori i, per tant, cal que tingui un bon estat cognitiu. Pel que fa als instrumentals, el més utilitzat és la videofluoroscòpia, una prova radiològica dinàmica de projecció lateral mentre el pacient degluteix una substància radioopaca. També s’utilitza la fibroendoscòpia, que permet visualitzar directament les estructures i funció de la laringe i faringe abans, durant i després de la deglució. Ara bé, aquestes proves són cares, requereixen la col·laboració del pacient i el seu desplaçament a l’hospital. El que estem fent servir, perquè és molt senzill i es pot fer ambulatòriament, és el mètode d’exploració clínica volum-viscositat.

Canvis en l’alimentació

Quan diagnostiquem un pacient amb disfàgia a líquids, el primer que hem de fer és adaptar la textura d’aquests amb espessidors, així com conscienciar els pacients i els familiars de la importància de la indicació. A banda d’això, hem d’anar amb molt de compte amb alguns tipus d’aliments, com els que contenent textures diferents (brou amb fideus, per exemple), els enganxifosos, els que desprenen aigua quan es mosseguen, els que canvien de sòlid a líquid -com les gelatines-, els que s’esmicolen, els fibrosos, els que tenen pells o llavors, etc. Tots ells afegeixen dificultat a l’acte d’empassar. A un pacient amb disfàgia li hem de donar temps per menjar, ha d’estar tranquil i en un lloc íntim i sense distraccions. Quan està menjant no ha d’estar per cap altra cosa.

Trobem que sovint els pacients amb capacitat de decidir rebutgen la dieta adaptada. El nostre objectiu, a més de vigilar que segueixin les recomanacions, és fer-los els àpats el més apetitosos possible tenint en compte el tipus de disfàgia, els gustos i vetllant per la presentació. En aquest sentit, evitem triturar tots els ingredients per sistema, molts no ho precisen, i evitem sobretot barrejar-los tots. Fins i tot podem donar forma a les guarnicions amb motlles especials.

Més enllà de la modificació de la dieta, també s’ha de modificar la postura del pacient. Aquesta ha d’estar ben incorporat, amb l’esquena recta i, si és possible, amb la barbeta una mica cap a baix, fent el gest contrari del que fem quan volem assegurar la via aèria d’un pacient. En els casos de persones amb paràlisi unilateral, es recomana rotar el cap vers la part del cos de la barbeta. També cal utilitzar estris específics per a disfàgia.

Adaptacions de la medicació

Sovint es passa per alt l’adequació dels fàrmacs i la seva presentació a l’hora de prescriure’ls. Les millors alternatives són bucodispensables o sublinguals. Prioritzarem formes líquides, en pols o efervescents que es puguin barrejar amb aigua o, preferiblement, amb menjar. Per sort la majoria dels comprimits es poden triturar excepte els que porten recobriment entèric o formes “retard”. Amb els que no és possible, hem de buscar una alternativa. Hem de tenir en compte quins es poden espessir i quins no, com el Movicol, que s’hauria de retirar a pacients amb disfàgia a líquids donada la dificultat d’espessir-lo. En aquest sentit, voldria recomanar un article molt interessant signat per Júlia Hernàndez i que porta per títol ‘Adaptación de la guía farmacoterapéutica de un hospital sociosanitario a pacientes con disfagia’ que inclou l’adequació i alternatives d’un llistat de 150 fàrmacs d’ús freqüent en geriatria.

Per últim, cal subratllar la importància de la higiene oral. Segons estudis, aproximadament un 7,5 per cent dels pacients institucionalitzats moriran per una pneumònia broncoaspirativa. Perquè aquesta es produeixi cal gèrmens que siguin capaços de produir-la, i un lloc on poden viure és la boca. Una reducció de l’aclariment mecànic de la cavitat oral secundària a la disfàgia n’afavoreix la presència, així com la dificultat per a rentar-se les dents que poden patir molts dels nostres pacients. Per això és necessari insistir en una bona higiene bucal, especialment entre els pacients amb disfàgia. Una bona higiene oral és clau per a reduir les complicacions de les broncoaspiracions.

 

Esteve Sánchez

Infermer de l’EAR Vallès Oriental

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans centraran la 2a Jornada Residencial del Grup Mutuam

Decidir és un acte humà,  i per decidir tota persona té dret a ser informada de manera comprensible, amb informació verídica i àmplia, per poder prendre decisions de forma autònoma.  Els drets ens acompanyen fins al final de la vida, inclús en situacions de malaltia i dependència, i això pot generar conflictes ètics assistencials.  Els drets ens acompanyen fins al final de la vida, inclús en situacions de malaltia i dependència, i això pot generar conflictes ètics assistencials.

Amb aquest punt de partida, la Fundació Mutuam Conviure convida un any més els professionals de l’àmbit de l’atenció a la dependencia i la gent gran (treballadores socials, metges, infermeria, psicòlegs, educadors i terapeutes ocupacionals, auxiliars…),  a assistir a la seva 2a Jornada Residencial, que se centrarà en l’autonomia i la presa de decisions de les persones grans. L’acte se celebrarà el dimarts 23 d’octubre, de 9 a 14h, a l’auditori del Col·legi Major Sant Jordi.

De la ma de Núria Terribas, jurista experta en bioètica, iniciarem la jornada amb una ponència sobre l’Autonomia i beneficència en les persones grans. Un equip interprofessional del Grup Mutuam ens farà reflexionar sobre els conflictes ètics en l’àmbit assistencial que es troben en el seu dia a dia, per donar pas a la conferència de cloenda amb Josep Maria Bosch, advocat assessor jurídic de la UCH que ens explicarà les eines legals per a la presa de decisions dels nostres grans.

Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #jresidencialGM, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment. Posteriorment, es publicaran articles de les ponències en el blog. 2a Jornada Residencial

 

Cronicitat, complexitat i presa de decisions

Jordi Amblàs a la Jornada EAR

El metge geriatre Jordi Amblàs va parlar sobre ‘Cronicitat, complexitat i presa de decisions’ en el marc de la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial (EAR). Organitzada per Grup Mutuam, l’edició d’enguany es va dedicar a les principals síndromes geriàtriques en l’àmbit residencial.

Als professionals del sector de la salut ens toca reflexionar sobre el fet que en el nostre dia a dia sovint ens toca prendre decisions complexes i davant realitats dinàmiques com ho són les de les persones en situació de cronicitat. Per això, ens aniria bé disposar d’eines que ens ajudin a fer front a aquesta complexitat quotidiana. Podem dir que la complexitat comença a partir d’aquell moment en què per resoldre els problemes sanitaris hem de començar a aplicar mesures que van més enllà dels protocols.

La tendència dels sistemes de salut és a oferir respostes protocol·litzades als problemes clínics de les persones. Però les situacions complexes -pròpies de les persones amb múltiples malalties i condicions cròniques- sovint transcendeixen la rigidesa dels protocols, essent la personalització de les intervencions l’única resposta plausible. Però, com fer aquest “vestit a mida” per a cada persona? En primer lloc, cal fer un bon diagnòstic situacional -és a dir, conèixer quina és la situació basal de la persona i quines necessitats té-, per posteriorment iniciar el procés de presa de decisions -que s’hauria de poder fer de forma compartida i consensuada amb aquesta persona i/o la seva família.

Fotografia completa i dinàmica del pacient

En relació al diagnòstic situacional, cal assenyalar que la intuïció ens porta a establir una relació entre edat i estat de salut, però en realitat més que en l’edat cronològica (la que apareix al DNI) ens hauríem de fixar en l’edat biològica de la persona, en quin grau de reserva de salut té. Tot i que la tendència és que, amb els anys, siguem més fràgils, hi ha persones de la mateixa edat cronològica que presenten una edat biològica molt diferent.

Per tant, l’edat cronològica ens ofereix només una orientació i no és suficient per fer un bon diagnòstic situacional. Hem de tenir en compte altres marcadors, com les malalties que té el pacient. Conèixer les característiques d’aquestes malalties ens pot ajudar a situar-nos. Hi ha malalties més relacionades amb la mortalitat que d’altres i és imprescindible conèixer-ne el grau de severitat per poder fer el pronòstic de la persona que la pateix.

No obstant això, en aquells pacients que tenen multimorbiditat, veiem que si ens quedem només amb la malaltia i la severitat d’aquesta tampoc no n’hi ha prou per a fer un bon diagnòstic situacional, perquè només contemplem una part de la realitat. Més enllà de les malalties, hi ha un seguit d’indicadors globals (estat nutricional, situació funcional, aspectes cognitius o emocionals, situació social, etc.) que són tant o més importants a l’hora de fer la fotografia d’un pacient.

Però la vida no és una fotografia estàtica: és una successió de fotogrames, que conjuntament formen la pel·lícula de la nostra existència. Comprendre com les diferents variables es comporten en el temps és imprescindible per a un bon diagnòstic situacional. La visió dinàmica ens possibilita definir, per exemple, les anomenades trajectòries de final de vida, que ens permeten entendre perquè -per exemple- les persones amb càncer, demència o insuficiència cardíaca tendeixen a seguir camins diferents en la darrera etapa de les seves vides.

Malgrat tota aquesta informació, que ens permet situar-nos sobre per quin fotograma de la vida passa una persona, sovint és complicat fer prediccions sobre el futur. És per aquest motiu que als professionals se’ns fa difícil conèixer el pronòstic vital d’una persona. Davant aquesta incertesa, sovint la resposta acaba essent -malauradament- l’anomenada “paràlisi pronòstica”: donat que desconeixem “per on passem”, la tendència és a oferir enfocaments protocol·litzats que sovint ens porten a l’aferrissament terapèutic, fins que -sovint de forma molt tardana-, plantegem un enfocament pal·liatiu. Són moltes les persones que es poden beneficiar d’un plantejament més global de les cures pal·liatives, però cal una identificació precoç de la situació de final de vida.

Com fer el diagnòstic situacional

Els resultats de salut amb persones complexes depenen del que li passa en un moment determinat i depenen de, sobretot, amb quin grau de reserva l’afronten. Així, a mesura que a una persona li passen coses, el seu dipòsit de salut es va buidant. Aquesta és una manera d’explicar el concepte de fragilitat. Conèixer el grau de fragilitat ens pot ajudar a fer el diagnòstic situacional / edat biològica d’una persona. A la pràctica, hi ha dues maneres de poder mesurar aquest “dipòsit”: la primera, és fent una aproximació “qualitativa” al grau de reserva d’una persona, per mitjà d’una Valoració Geriàtrica Integral. La segona, és utilitzant els índexs de fragilitat, instruments que permeten quantificar el nombre de problemes de salut acumulats per una persona. Cal tenir en compte que existeix un límit d’acumulació de dèficits (punt a partir del qual les persones ens “col·lapsem” -és a dir, ens morim-).

Així doncs, davant la incertesa de les situacions complexes, necessitem personalitzar les respostes. El punt de partida no ha de ser tant conèixer el pronòstic (com aniran les coses?), sinó el diagnòstic situacional (per quin fotograma passem ara? quines necessitats detectem?). Això és necessari necessari per a la següent etapa: la presa de decisions compartida (què vol la persona?).  Donat que no existeixen algoritmes senzills per a la presa de decisions complexes, voldria subratllar quatre idees que ens poden ser d’ajuda a l’hora de fer presa de decisions. La primera, que cal vetllar perquè hi hagi coherència entre el diagnòstic situacional de la persona i la intensitat de les intervencions (adequació de la intensitat terapèutica). La segona, que al llarg de la vida les persones fem diverses transicions pels diferents graus de fragilitat (omplim i buidem el nostre dipòsit de salut) i que cal estar atents a les situacions potencialment reversibles. La tercera, que les decisions s’han de prendre de forma consensuada amb les persones. La quarta idea que vull destacar és que cal centrar els esforços no en els indicadors de procés (volum d’activitat, etc.) sinó en els resultats que importen de veritat a les persones. I, en aquest sentit, el que més valoren els pacients amb malalties cròniques és minimitzar la dependència i la càrrega de tractament i mantenir el seu rol social i el control de la seva vida.

 

Dr. Jordi Amblàs

Metge geriatre

Director adjunt de la Càtedra de Cures Pal·liatives de la Universitat de Vic-UCC

Membre del Programa de Prevenció i Atenció a la Cronicitat (PPAC) del Departament de Salut

Coordinador del Grup de Recerca en Cronicitat de la Catalunya Central (C3RG)