Caigudes no, gràcies

caigudes

A mesura que envellim, les possibilitats de caure es multipliquen. Les conseqüències d’una caiguda en la gent gran poden significar molt més que fracturar-se un os. Uns hàbits saludables i adaptar el vostre entorn pot contribuir a evitar-les.

Hi ha molts factors que intervenen o predisposen a una caiguda. Alguns d’aquests estan relacionats amb el nostre entorn i són, en gran part, evitables: unes sabates oblidades enmig d’un passadís, un terra moll i lliscant… Però hi ha tota una sèrie de causes vinculades a l’envelliment que fan que la gent gran tingui una major predisposició a caure. Amb l’envelliment, certs sentits, així com els reflexos, la sensibilitat i la massa muscular i òssia, disminueixen i els músculs es tornen més rígids.

Tots aquests canvis dificulten la marxa, que es tradueix en un caminar a passos curts i en un augment de la inestabilitat i el balanceig. Si, a aquests canvis, hi sumeu malalties també associades a l’envelliment, com arítmies, embòlies, infarts, epilèpsia, demència, Parkinson, osteoporosi o diabetis, i el fet que la gent gran sovint consumeix medicaments com antidepressius, antiarítmics o diürètics, ja teniu els principals factors que fan que el risc de caiguda sigui elevat.

I, tenint en compte que la majoria de les caigudes es produeixen a casa, seguiu aquests consells per fer de la vostra llar un entorn més segur:

  • Mantingueu les escales i els passadissos ben il·luminats.
  • Instal·leu passamans als dos costats de les escales.
  • Eviteu els obstacles, com per exemple taules baixes, a les zones de pas.
  • Assegureu-vos que les estores estiguin ben subjectes a terra.
  • Col·loqueu tires antilliscants als terres de fusta o ceràmica.
  • Al bany, instal·leu barres per subjectar-vos al costat del vàter i a la dutxa, i poseu una estora o adhesius antilliscants a la banyera o dutxa.

 

 Com prevenir caigudes

  • Realitzeu exercici per enfortir els músculs i millorar l’equilibri i la coordinació.
  • Aixequeu-vos a poc a poc després de dinar, descansar o dormir per evitar marejos.
  • Seguiu una dieta equilibrada i limiteu les begudes alcohòliques, que disminueixen els reflexos i l’equilibri.
  • Feu-vos revisions periòdiques de la vista i l’oïda.
  • Conegueu els efectes secundaris dels medicaments.
  • Eviteu riscos innecessaris, com caminar per un terra moll, pujar a sobre d’una cadira…

falling elderlt Mutuam

Taller d’estiraments i massatges pels professionals de la Residència Vila-seca

Nous pijames a la Residència Vila-seca Mutuam

A la Residència Vila-seca també ens preocupa la salut dels professionals que hi treballen cada dia i,  per aquest motiu, el passat 25 de març Cristina Saltó (fisioterapeuta) i Victor Vargas (terapeuta ocupacional, expert també en intervencions assistides amb gossos), van dirigir plegats un taller  d’estiraments y massatges pels professionals del centre.

L’objectiu d’aquesta activitat va ser el de crear un ambient de relaxació per poder alleugerir tensions i relaxar la musculatura a la vegada que tractar dolors i molèsties que sovint pateixen alguns treballadors, degut a tensions acumulades, mals hàbits posturals i sobreesforços.

Podríem dir que el taller va ser tot un èxit gràcies a l’estat de relaxació i benestar que van experimentar els professionals que hi van prendre part.

 

La màgia del pa

 El pa, aliment bàsic tradicional, ha sobreviscut a la tirania de les dietes i a la industrialització ‘low cost’, per esdevenir un producte gairebé de culte, reinventat i reivindicat pels amants de l’autenticitat, d’allò que ens retorna als orígens mitjançant el paladar.

 

 

 

El pa viu d’un temps ençà una època d’esplendor que es veu reflectida en la proliferació de forns que aposten per la qualitat, per la innovació i també per la recuperació de farines gairebé oblidades o de tècniques que semblava que havien quedat soterrades pels ritmes de la modernitat. La febre del pa, tanmateix, no acaba aquí. La revaloració d’aquest aliment, unida a la cada cop més estesa tendència a fer les coses un mateix, ha donat com a resultat el creixement exponencial de l’afició per elaborar el pa a casa.

Una mica de ciència

La farina de blat té un component essencial que és un conjunt de proteïnes (el gluten), que es pot panificar, al revés del gluten de l’arròs o el blat de moro. Panificar significa dues coses. Primer, que la pasta d’aigua i farina es converteix en una massa amb unes qualitats plàstiques, elàstiques, impermeables i mal·leables, perquè es formen cadenes proteiques. Això pot variar depenent de les diverses varietats de blat que donen farines de diferent força. S’anomena així, “força”, en llenguatge forner, pels diferents resultats. Les farines amb poca força fan poca molla i es fan servir per elaborar magdalenes, galetes i pastissets similars. Les farines amb molta força produeixen una massa molt compacta i lligada, que costa d’estufar-se.

El segon significat de panificar, i que és continuació del procés fisicoquímic d’elaboració de la massa, és el fenomen que es produeix per l’addició de llevat (que és un conjunt de fongs) sobre la massa i pel repòs posterior. El llevat fa que en aquest temps fermenti la massa i es produeixi un gas (CO2), que la fa créixer i esponjar.

Per valorar encara més científicament el tema, hem de saber que el gluten porta uns enzims, anomenats proteases, que poden provocar una catàstrofe en la massa, trencant les cadenes proteiques i impedint la correcta maduració. L’home va descobrir molt aviat que la sal inhibeix l’acció d’aquestes proteases. Per contra d’això, pot ocasionar que el llevat mori quan hi entra en contacte. Per tant, l’equilibri adequat de la sal, del llevat i del grau de força de la farina és el que, en conjunt, pot produir un pa suculent i apetible. Tenint present que després ve el toc del foc imprescindible, que transforma la massa de crua a cuita i la deixa daurada i cruixent per fora i tova com un núvol per dintre.

Panificar a casa

Són molts els aficionats que ja s’han decidit a desterrar el mite que diu que elaborar pa a casa és difícil. De fet, només necessitem quatre ingredients molt bàsics –farina de cereals, llevat o massa mare, aigua i sal–, un forn com els que tenim a casa i una mica de paciència. A més de la típica farina de blat, podem fer-ne servir de sègol, ordi, blat de moro, arròs… I, als ingredients bàsics, hi podem afegir fruits secs, llavors, ou, llet, etc., segons els nostres gustos. Per a aquells que vulguin simplificar el procés, el mercat ofereix una gran varietat de panificadores que ens permeten gaudir de pa acabat de fer sempre que en vulguem. Només cal introduir tots els ingredients en aquest electrodomèstic i ell els amassa i els forneja. Fàcils d’utilitzar i netejar, compten amb diversos programes perquè puguem elaborar diferents tipus de pa. L’existència de blocs com ‘El foro del pan’ (www.elforodelpan.com) o ‘La memoria del pan’ (www.lamemoriadelpan.com) ens fan augurar que la febre panarra continuarà propagant-se…

 

Augmenten els casos de ludopatia entre la gent gran

Joc Mutuam

Experts en joc patològic de l’Hospital de Bellvitge preveuen per als propers anys un increment de l’addicció al joc entre la població major de 65 anys a causa de les noves tecnologies. Aquest centre informa en un comunicat que el 2% de la població espanyola pateix addicció al joc, un problema que condiciona la seva vida. L’Hospital de Bellvitge ha registrat un 11% de pacients més grans de 65 anys del total de visites anuals amb aquest problema.

Responsables de la Unitat de Joc Patològic de l’Hospital de Bellvitge adverteixen que es preveu que la prevalença de joc patològic en majors de 65 anys augmenti en els propers anys, perquè aquests estaran habituats a utilitzar les noves tecnologies.

 

La marxa nòrdica: salut i diversió

Exercici gent gran marxa nòrdica

Estar en forma mai no havia estat tan fàcil. Apta per a tothom, atractiva i eficient, la marxa nòrdica ens aporta diversió i sobretot salut.Ja compta amb nombrosos adeptes a molts països europeus i ara comença a estendre’s també a Catalunya.

Als voltants de 1930, l’equip finlandès d’esquí nòrdic va tenir la brillant ocurrència de començar a córrer i caminar fent servir els pals d’esquí en absència de neu per tal de poder continuar entrenant durant l’estiu. Va ser així com va néixer la marxa nòrdica. Aquesta pràctica va convertir-se a partir de llavors en un mètode de preparació freqüent per a diferents tipus d’esportistes. Els beneficis que diversos estudis van posar de manifest van fer que a partir de la dècada dels noranta es convertís en una activitat física independent i que comencés a popularitzar-se a diversos països d’Europa, especialment al nord i centre del continent.

Cada vegada guanyant més  seguidors

A Catalunya, els primers en organitzar cursos han estat els professionals del Servei de Rehabilitació de l’Hospital de Sant Rafael, tot i que ja hi ha diversos municipis catalans que s’han decidit a promoure aquesta activitat física apta per a tots els públics. I és que, si es fa tècnicament bé, amb aquesta modalitat de marxa, treballem tots els músculs del cos sense perjudicar les articulacions, tal com succeeix amb la natació, però amb un rendiment energètic i cardiovascular superior. És a dir, que aconseguim més consum d’oxigen que quan nedem i sentim menys sensació de fatiga que quan caminem.

Gràcies als bastons especials per a la marxa nòrdica, l’individu pot caminar més distància i més ràpidament sense cansar-se tant, perquè l’esforç és repartit entre extremitats inferiors i superiors. A l’Hospital Sant Rafael la fan servir com un tractament de rehabilitació, ja que diferents estudis demostren que és beneficiosa per al tractament de patologies artròsiques de genoll, maluc, d’esquena, espatlles, etc. A més, també ha quedat científicament provat que té un seguit d’efectes cardiovasculars i metabòlics positius que la fan interessant per a persones amb problemes cardíacs o respiratoris, amb colesterol o diabetis. La seva contribució a la prevenció de l’osteoporosi, gràcies a la vibració que produeix el bastó en recolzar-se al terra, tampoc no es pot passar per alt.

La marxa nòrdica, una tècnica realment senzilla

Hi ha persones que comencen a practicar la marxa nòrdica sense cap preparació específica, però així no s’assoleixen els mateixos beneficis que quan s’aplica la tècnica correcta. Per aprendre-ho correctament la majoria de la gent en té prou amb un curs de molt poques hores. A l’Hospital Sant Rafael van començar a impartir-ne per a pacients amb cert tipus de patologies, però ara hi tenen tant cursos per a persones que hi han estat derivades pel seu metge de capçalera, i que són cobertes per la Seguretat Social, com cursos oberts a tothom, que són de pagament. Un dels motius pels quals s’ha fet tan popular la marxa nòrdica és perquè qualsevol lloc és bo per practicar-la. Aquells que la proven no triguen a adonar-se que es troben millor, senten menys dolor, es cansen menys, s’aprimen i estan més contents perquè es relacionen amb gent nova. Així doncs, a què espereu per apuntar-vos-hi?

 

Amb la col·laboració de:
Dr. Àlex Pasarín, cap del Servei de Rehabilitació de l’Hospital Sant Rafael

La incontinència urinària no pot desequilibrar el nostre estil de vida

Combatre incontinència gent gran Mutuam

Les pèrdues d’orina són freqüents entre les persones grans, però no són un tret associat a l’edat al qual ens haguem de resignar. Cal que busquem l’ajut d’un professional perquè ens ajudi a millorar o trobar la solució adequada.

La incontinència urinària és la pèrdua involuntària, permanent o transitòria, d’orina que es produeix tant en persones sanes com associada a diferents malalties. Es tracta d’una síndrome molt estesa entre la població, amb una incidència major entre les dones i que augmenta amb l’edat. Malauradament, la vergonya o la creença que no hi ha remei o que és pròpia de l’edat fa que moltes persones no expliquin al seu metge que pateixen incontinència i, per tant, que no es prengui cap mesura. La majoria de gent desconeix que hi ha centres o unitats especialitzats en aquest tema.

Causes de la incontinència urinària

La primera que cal descartar és la infecció d’orina, que en persones d’edat avançada pot ser asimptomàtica. Molt habituals són les de tipus ginecològic, per exemple derivades d’un part complicat o pel descens de la bufeta, la matriu o fins i tot el recte. Una altra causa a tenir en compte són les malalties de tipus respiratori o les que afecten el sistema nerviós central, com el Parkinson, l’esclerosi múltiple o l’ictus. No podem oblidar l’obesitat, el restrenyiment crònic i les activitats físiques que suposin un alt impacte sobre el sòl pelvià.

incontinencia urinària

Tipologies

  • La incontinència d’esforç és la pèrdua sobtada d’orina al tossir, esternudar o fer un exercici físic. És més freqüent en dones a partir dels 40-50 anys i es produeix per la pèrdua de força i to de la musculatura de l’esfínter.
  • La incontinència d’urgència es manifesta per una necessitat imperiosa d’orinar -és més freqüent en dones a partir de la menopausa- i es produeix per un augment de les contraccions de la bufeta, que fa que augmentem la freqüència miccional.
  • En els homes, la més habitual és la denominada incontinència urinària per buidament incomplet, que es caracteritza per cursar en forma de degoteig. En la majoria dels casos hi ha una retenció crònica com a conseqüència d’un procés obstructiu que pot estar produït per diverses causes, entre elles, una tumoració prostàtica.
  • Un altre tipus d’incontinència urinària més minoritària, i també més invalidant, és la contínua, ja que el pacient no presenta desig de d’orinar i requereix una atenció constant amb la utilització de
  • sondes o absorbents. La seva causa són les lesions medul·lars.
  • La incontinència funcional es manifesta més en persones amb deteriorament cognitiu o malalties que ocasionen una mobilitat reduïda.
  • L’enuresi és la pèrdua involuntària d’orina durant el son.

Diagnòstic

Primer de tot, cal fer el diagnòstic diferencial i esbrinar així quin tipus d’incontinència té el pacient. Per a això és important poder recollir el màxim d’informació referent al seu ritme de vida, els seus hàbits alimentaris, antecedents quirúrgics, medicació que pren, activitat física, consum de tabac, cafè i alcohol, etc. Tota aquesta informació ens ajudarà per poder orientar i poder fer algun canvi en els seus hàbits que pugui ajudar a millorar la seva qualitat de vida.

incontinència uriànaria gent gran

Solucions

Per tal de treballar la musculatura del sòl pelvià i aconseguir recuperar el to i la força muscular, s’ensenya a fer els exercicis de Kegel, insistint en la constància i continuïtat per aconseguir bon resultats. També es pot aplicar com a tractament complementari l’electroestimulació. Si no s’aconsegueix una resposta efectiva, amb la incontinència d’urgència, podem administrar tractament farmacològic, i per als casos d’incontinència contínua efectuarem el sondatge esporàdic. De mica en mica hem de perdre la por a parlar del tema i prendre’n consciència per tal de fer visible el problema i aconseguir possibles solucions.

Amb la col·laboració de:
Dolors Conill, infermera responsable del Programa d’Incontinència Urinària de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral.

Cafè, el moment amarg més esperat

tassa de cafè

Sol o en companyia, a casa o a la cafeteria, amb llet o negre, el cafè s’ha convertit en un element essencial i fins i tot imprescindible del nostre dia a dia.

Per a alguns és només una beguda, per a molts altres un ritual, un moment esperat d’animada socialització o de respir individual. El cafè ha superat modes de temporada, ha travessat fronteres culturals i s’ha convertit en un dels productes més consumits arreu del món avui dia. Hi ha una certa màgia evocadora al voltant d’una tassa fumejant de cafè que segurament explica que darrere d’un producte senzill i de consum quotidià s’hagi creat una veritable afició.

En la majoria de cultures, el cafè ha adquirit un alt component social. Quan parlem de ‘fer un cafè’ amb algú sabem que no es tracta únicament de prendre una beguda, sinó de gaudir en companyia d’un moment de relax, de confidències, relacions socials i de diversió o, perquè no, d’una conversa de feina distesa. Hi ha qui diu fins i tot que, en aquestes trobades, la creativitat flueix més fàcilment i que les pautes de comportament social es relaxen.

El cafè com a hàbit, no una addicció

El cafè i els seus efectes sobre la salut han estat objecte de controvèrsies. La majoria d’estudis recents, però, semblen coincidir en que té més beneficis per a la nostra salut que contraindicacions. Tot i això, les persones grans haurien de consultar el seu metge respecte al consum que en poden fer. El que sí que és clar per a tothom és que no es pot fer un abús de la cafeïna, ja que per la seva influència sobre el sistema nerviós pot causar insomni i palpitacions, entre d’altres.

Tanmateix, aquest efecte estimulant és contemplat també, en la mesura adequada, com un benefici, donat que augmenta la capacitat mental i la percepció, i millora l’estat d’ànim i la motivació. A més, ens pot ajudar a disminuir el mal de cap, ja que dilata els vasos sanguinis del cervell, alleujant-ne la pressió. També conté molts antioxidants que endarrereixen l’envelliment de les cèl·lules i les protegeixen.

Cal tenir en compte, però, que les propietats depenen del tipus de cafè, del procés de torrefacció, del mètode de preparació, etc. Respecte a l’origen, com passa sovint, història i llegenda es fonen per crear relats mítics que en sedueixen els aficionats. Hi ha una llegenda, coneguda per cristians i musulmans, que diu que en una ocasió en què el Profeta estava malalt l’àngel Gabriel li va tornar la salut i la força viril oferint-li una beguda negra com la Gran Pedra Negra que hi ha a la Meca.

café

Originari de l’Àfrica

El seu consum sembla que es va iniciar a Abissínia, on el molien i en feien una pasta que donaven als animals i als guerrers per augmentar- los la força. Des d’aquí es va estendre a la veïna Aràbia i es va introduir, el segle XV, a Pèrsia, Egipte, l’Àfrica Septentrional i Turquia. A Europa, hi va arribar cap al 1600 gràcies als mercaders venecians. Com havia succeït en el món musulmà, va despertar grans suspicàcies i alguns sacerdots el van batejar com “l’amarga invenció de Satanàs”.

Tot i això, la seva popularització va ser ràpida i les primeres cafeteries es van obrir cap a mitjan segle XVII a les principals ciutats del continent, convertint-se en espais de discussió política on s’acostumaven a reunir els intel·lectuals. Des que va ser introduït fins a l’actualitat, no només ha canviat la consideració del cafè, sinó que han evolucionat les tècniques per preparar-lo i s’han multiplicat las maneres de prendre’l. Allò que no canvia és l’agradable sensació que el món s’atura per un instant quan sentim el sabor amarg d’un bon cafè.