Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

La gestió de les emocions en l’atenció psicosocial al final de la vida

Gestio emocions EAPS MUTUAM

Sílvida de Quadras i Noèlia Fernández, professionals de Grup Mutuam, van impartir la xerrada “Gestió de les pròpies emocions” en el marc del curs Atenció Psicosocial al final de la vida. Aquesta formació, impulsada pels EAPS de Mutuam – la Caixa, va tenir lloc al Palau Macaya. 

Les emocions juguen un paper important en el nostre benestar i la nostra salut, però també en el desenvolupament de la nostra feina. Això és especialment remarcable en el cas dels professionals de l’àmbit sanitari i sociosanitari, que han de tractar amb persones en situacions sovint complexes així com amb un elevat malestar emocional. Les emocions són producte tant de la interacció amb l’entorn com de la manera com interpretem i/o afrontem les situacions, i són capaces d’alegrar-nos o arruïnar-nos el dia.

Les emocions es poden distingir en bàsiques i secundàries. Les primeres, entre les quals hi ha l’alegria, la tristesa, la ràbia o la por, són intrínseques a l’ésser humà, mecanismes biològics molt primitius amb els quals naixem. Les segones, en canvi, requereixen un aprenentatge, són més complexes i sorgeixen a partir de la combinació de les bàsiques. Parlem, per exemple, de l’avorriment, la vergonya, la culpabilitat o la gelosia. Una adequada gestió de les emocions, siguin del tipus que siguin, permet als professionals un veritable trobament amb el pacient. En aquest sentit, és important ser proactiu, identificar-les i retornar-les. Però, com s’aconsegueix això?

Estrès, un mecanisme d’activació

L’estrès apareix freqüentment en les nostres vides i té un gran impacte a la feina. No es tracta d’una emoció, sinó d’un procés de resposta del nostre organisme als esdeveniments ambientals i psicològics que percep com amenaçadors. Forma part de les nostres vides i està implicat en els mecanismes psicològics de l’adaptació. Podem dir que, si bé com a repte o desafiament és positiu, ja que ens activa i motiva, en excés desorganitza la conducta de la persona i la fa més propensa a les malalties i els estats emocionals negatius. Parlem, llavors, de distrès, una emoció que disminueix el benestar. Davant d’aquest, reaccionem amb respostes a tres nivells relacionats entre ells: el fisiològic, el cognitiu i el motor.

A nivell fisiològic, cal treballar l’autoconsciència i l’equilibri emocional mitjançant tècniques com la meditació o l’escriptura reflexiva. Pel que fa al cognitiu, hem d’entendre’ns, identificant i gestionant les emocions. Podem diferenciar entre els pensaments adaptatius  – objectius, realistes, que faciliten aconseguir els propòsits i originen emocions adequades a la situació –, neutres – que no interfereixen ni incideixen en les emocions, ni comportaments davant d’una situació – i els improductius – que distorsionen la realitat o la reflecteixen parcialment i originen emocions no adequades.

Aquests darrers són els que ens porten a centrar-nos en els aspectes més negatius de las situacions, a posar-nos en el pitjor escenari de futur possible, així com a magnificar la responsabilitat pròpia en allò que surt malament. Per això, és fonamental portar a terme una reestructuració cognitiva, modificant-los mitjançant informació objectiva, donant-nos instruccions positives, marcant-nos objectius realistes (cal ser conscient que els professionals tenen límits) i generant pensaments alternatius incompatibles amb els recurrents.

Curs EAPS al Palau Macaya
Curs EAPS al Palau Macaya

La importància de cuidar-se

Pel que fa a les respostes a nivell motor, és essencial que els professionals adoptin hàbits d’autocura. En aquest sentit, cal buscar informació actualitzada, adoptar mesures preventives, incrementar les conductes d’apropament als usuaris, fer més activitats lúdiques o entrenar habilitats concretes com aprendre a dir ‘no’ o la comunicació assertiva, entre d’altres. Com a mesures preventives, alguns hàbits efectius són assumir una càrrega de feina sostenible, practicar la meditació, l’escriptura reflexiva o el mindfulness, fer tallers específics d’autocura o formació continuada, reservar 30 minuts del dia per fer alguna activitat gratificant, afavorir els vincles familiars i socials, solucionar els problemes amb els altres en comptes de tolerar-los, donar-se permisos, delegar o dormir bé.

Els professionals que tenen cura de persones que experimenten un gran dolor i patiment desenvolupen sovint fatiga per compassió. Es tracta d’un tipus d’estrès derivat de la relació terapèutica, de l’empatia i el compromís emocional amb el pacient, que pot erosionar la relació amb aquest i que es produeix quan hi ha una manca de recursos per gestionar el patiment. La satisfacció de la compassió, que és el plaer de treballar ajudant els altres, pot contrarestar el risc de fatiga.

En general, cal tenir en compte que l’emoció no depèn de la situació que vivim sinó de la interpretació que en fem. També hem de tenir present que les alteracions emocionals són útils com a senyals que ens indiquen que alguna cosa no va bé i que ens estimulen a buscar solucions. Així, l’autocontrol no vol dir eliminar les emocions sinó trobar estratègies per contenir-les.

Els cuidadors davant de l’estrès

Cuidadora residència

Des de fa molts anys, es parla i treballa molt en les atencions que requereixen els familiars cuidadors de persones dependents. Contínuament als centres i associacions es fan tallers, grups d’ajuda mútua, xerrades… Aquetes iniciatives són de gran utilitat, ja que els participants, a més a més de compartir i sentir que no estan sols davant d’aquesta situació, compten amb un grup de professionals que els ajuden a buscar eines per encarar de la millor manera possible els canvis que provoca una malaltia degenerativa en un familiar.

Què passa, però, amb el col·lectiu de professionals que atén aquestes persones un cop entren a viure als centres on treballen? També a ells els afecta la convivència diària amb persones que es van deteriorant tot i les atencions i intervencions, els afecta que cada vegada necessitin més ajuda perquè van perdent les seves facultats i, per suposat, es crea un vincle que es trenca quan aquestes persones moren, després d’anys cuidant-los.

Cada vegada més, els professionals d’aquest ram es veuen exposats a patir ansietat, estrès, angoixa, etc., per molts motius diferents. Per sort, els professionals que desenvolupen tasques cuidadores són molt humans i, malgrat que intentin posar una barrera entre allò professional i els sentiments, hi ha moments en què aquesta relació d’ajuda els pot jugar una “mala passada”. Inevitablement, el fet de treballar amb persones fa que apareguin sentiments de tot tipus, amb els quals cal lidiar : situacions d’ira, de molta contenció, d’impotència… A tot això cal sumar-hi altres situacions inherents a l’activitat laboral que, segons l’Associació Americana de Psicologia, poden ser fonts d’estrès laboral:  sous baixos, sobrecàrrega laboral, poques oportunitats de promoció o manca de suport social, entre d’altres.

Límits, comunicació i relaxament

Per tot això, cal que els professionals reconeguin on poden actuar per millorar el maneig de l’estrès, aplicant solucions al més ràpid possible, abans que es faci crònic i pugui ser perjudicial per a la salut física i emocional. A partir de diversos articles de l’Associació Americana de Psicòlegs, es poden identificar alguns punts clau que els professionals que es dediquen a l’atenció de les persones dependents haurien de tenir presents.

– És important que siguin capaços d’identificar les situacions en què la seva resposta, pensament o sentiment no hagin estat els adequats.

– Cal que trobin les eines que, d’acord amb les seves característiques, li permetin canalitzar l’estrès de forma saludable. Poden ser activitats físiques, com el ioga o l’esport, o culturals, com llegir, assistir a concerts, etc. En definitiva, qualsevol activitat que li generi plaer. Tant fa què sigui, si s’adapta a la seva manera de ser, el que no pot fer és una activitat que no vagi amb ella, ja que podria provocar-li encara més estrès.

– Han d’establir límits entre la vida laboral i personal. Tot i que els resulti difícil, han de tenir clar que no són familiars d’aquelles persones a qui cuiden i, per tant, quan creuen la porta del centre, haurien de ser capaços de deixar de pensar en ells.

– Necessiten descansar per recuperar-se. Aquest descans implica saber desconnectar de l’activitat laboral, ocupar-se de les tasques familiars i de les amistats, parlar d’altres coses que no siguin la feina, etc.

– Cal que aprenguin a relaxar-se. Existeixen diverses tècniques, com la meditació o el mindfulness, que poden ajudar a alliberar l’estrès. No totes elles s’han de practicar en un lloc específic, sinó que es poden aprendre i posar en funcionament sempre que es vulgui a casa. Cada persones es relaxa de forma diferent. Potser a algú no li funciona cap tècnica oriental i li és més efectiu prendre un bany relaxant.

– Han de ser capaços de parlar amb el seu cap per explicar-li la seva situació, intentar trobar solucions   i establir un pla eficaç per controlar les situacions que els generen estrès.

– Cal que sàpiguen buscar i acceptar el suport de persones de la seva confiança que els ajudin a parlar i expressar les emocions i sentiments.

– És important que s’informin si, dins de l’empresa, existeixen, a nivell de prevenció de riscos laborals, programes d’actuació en cas d’estrès laboral i que els facin servir.

A banda de tot això, cal tenir present que hi ha professionals que els poden assessorar, mitjançant tècniques com, per exemple, la PNL per detectar, comprendre i gestionar l’estrès laboral. En definitiva, gestionar l’estrès està en les seves mans, i és molt important que parlin de la seva salut. No es pot esperar que tot allò que provoca l’estrès canviï, però sí que es pot aconseguir modificar la resposta pròpia davant d’aquest.

 

Alba Ruiz

Treballadora social

Residència Mutuam Manresa