gent gran

En aquest segon article dedicat a l’atenció lliure de subjeccions (podeu llegir el primer aquí), es fa necessari parlar d’ètica. Tot i que ja se n’ha parlat molt, cal fer-ho una mica més, però des d’una vessant pràctica, ja que és la realitat que es troben els professionals a l’hora d’impulsar el nou model.  Ells són qui, en el marc de les entitats, es troben amb situacions quotidianes que a voltes són fàcils d’atendre, però a voltes no.

Si agafem la paraula ‘care’ que utilitza la Dra. Urrutia al títol del seu Model Libera Care, i en barregem les lletres, en surt una altra: ‘crea’, present del verb ‘crear’. Aquest és el repte per a tots els professionals a l’hora d’implantar aquest model, crear escenaris per a la cerca de la bona vida amb i per als altres, i en institucions justes. Tots els professionals estan convençuts que la persona atesa, en la mesura de les seves capacitats, ha d’aconseguir cuidar-se per ella mateixa, ser al màxim d’autònoma possible. A l’hora de fer això realitat és quan ‘crear’ comença.

Crear en observar, crear en analitzar, crear en compartir, crear ens construir. Tot allò que, per a atendre la persona, fins ara miràvem des d’un prisma que passava per plantejar-nos la subjecció, ara passa per plantejar-nos el contrari.  Es partirà de conèixer molt bé aquesta persona i d’utilitzar una eina molt valuosa, un recurs al qual molta gent no li dona massa importància, la història de vida.

La història de vida serà l’eina que oferirà la que potser esdevindrà la informació més significativa en la presa de decisions de les accions per donar atenció  a una persona. Dins d’aquesta història de vida, s’hi troba la seva biografia, però també tot un seguit d’aspectes que seran tant o més importants, com les seves preferències, costums, hàbits, rols, valors, etc. Allò que ha donat forma a la persona tal i com és i que permet poder tractar-la com a diferent de les altres, i no a partir de diagnòstics clínics que poden ser els mateixos en diferents persones.

Quatre principis fonamentals

Això ens porta a un plantejament teòric, encara que sigui mínim, per entendre exemples. És així com s’introdueixen els quatre principis de la Bioètica en l’atenció lliure de subjeccions: Beneficència – No Maleficència, Autonomia, Justícia i Dignitat.

La Beneficència es planteja fer el bé. Els professionals, a partir d’aquesta premissa, prenen un rol d’assessor cap a la persona, i és aquesta qui pren les seves pròpies decisions en el procés de Cura. És el que es coneix com a “Must Do With Me” (ho has de fer amb mi). La No Maleficència es refereix a no causar dany de cap mena. Aquí, com a professionals, partim d’una ètica personal i professional, definint professional com tot aquell qui fa un servei a la societat i que té uns mínims deontològics, que són necessaris, però no suficients. Així, agafant un exemple en el cas de les subjeccions, abans de posar-les, cal cercar alternatives per substituir-la a partir de l’anàlisi de si la persona a qui se li aplicaria consideraria aquesta alternativa digna per a sí mateixa.

L’Autonomia es refereix a la capacitat de regular-se un mateix, governar-se a partir del propis criteris i principis. Això requereix respectar les decisions lliures i responsables de l’usuari i, alhora, tant o més important en el cas dels qui atenen persones amb múltiples deterioraments, vetllar en tot moment perquè la persona atesa pugui desenvolupar al màxim el nivell la seva autonomia, en totes les seves accepcions.

La Justícia es refereix al fet que tota persona tingui accés als recursos d’una manera equitativa, sense discriminació de cap tipus.

La Dignitat és el principi que fa referència al valor inherent a l’ésser humà pel sol fet de ser-ho, quant a ésser racional, dotat de llibertat, sense cap condicionament per qüestions ètniques, de sexe, de condició social o de malaltia. Perpetuar l’atenció cap a les subjeccions sense cap mirament i emparant-se en la seguretat afecta molt directament aquest principi.

La persona com a subjecte que decideix

Aquests quatre principis marquen l’inici de qualsevol tipus d’atenció. A partir d’aquí, agafant la persona en tota la seva complexitat, serà quan se la situï en el centre de l’atenció, des d’una perspectiva molt diferent a la feta servir fins ara. La persona deixa de ser l’objecte observat al qual tots els professionals fan intervencions a ser la persona que decideix quines intervencions vol rebre.

Cal entendre que la praxis professional en cap moment queda afectada, ja que hi ha una responsabilitat dels equips que atenen, però la seva pràctica ha d‘anar encaminada a assessorar, informar i instruir per tal que la pròpia persona, amb tot el coneixement professional possible, sigui la protagonista de la seva pròpia vida. Aquest és el gran repte i alhora l’eix motivador, no només dels professionals i dels centres, sinó de tota la societat en l’atenció lliure de subjeccions, en què estem immersos i creiem.

Dolors Cabré, directora del Centre Assistencial Mutuam la Creueta

Montse Camprubí, directora del Centre Residencial Mutuam Manresa 

Marga Quintana, directora de la Residència Font Florida