El model d’atenció integral, centrat en la persona: una aposta per la dignitat

Atenció Centrada en la Persona

Una de les premisses bàsiques d’aquest nou model d’atenció que defensa els drets de les persones en situació de dependència és el fet que, com a persones tots som iguals de valuosos i per tant mereixem un bon tracte. Per poder complir aquesta afirmació el model s’empara en 7 principis bàsics que defineixen i articulen què és necessari per assegurar, en igualtat, els drets i llibertats fonamentals promovent el respecte per la dignitat inherent a totes les persones:

 Principi de l’autonomia

S’entén l’autonomia com el dret a decidir, especialment en tot allò que afecta a un mateix, de forma directa o indirecta. Hem de proporcionar els suports necessaris perquè la persona pugui exercir aquest dret. Hem de revisar moltes actituds i respondre a la següent pregunta: “quantes coses decideixen al dia les persones amb dependència? la seva veu està prou escoltada? o bé decidim per ells perquè considerem que ells ja no poden i els neguem aquest dret?”. Hem de tenir en compte que les actituds paternalistes poden, en alguns casos, minar l’autoestima o fer sentir més incapaces les persones amb dependència.

Principi d’individualitat

Ens posa de manifest que totes les persones som úniques i, per tant, el pla d’atenció per atendre les seves necessitats s’ha de dissenyar de forma individualitzada i personalitzada. És imprescindible conèixer les persones que cuidem i les seves històries de vida, així como els seus projectes i plans per tal de poder integrar-ho dins del seu pla de vida essencial. Hem de poder evitar que el fet d’estar en situació de dependència suposi el trencament amb tota una vida anterior, amb unes pors, amb uns desitjos, amb uns projectes, etc. per haver d’adaptar-se a una rigidesa massa estricta, ja sigui en la pròpia casa o en una institució.

Principi d’independència

Ens remarca que encara que estiguem en situació de dependència i precisem atenció permanent, totes les persones tenim capacitats que poden ser reconegudes. Estem massa acostumats a valorar i destacar el que està deteriorat, allò que manca, i molt poc a valorar allò que està preservat i, fins i tot, allò en què destaquem. Això és un gran error de la nostra mirada actual, ja que només podrem construir a partir del que tenim i no a partir del que ja no hi és. Hem d’estar alertes per no oferir la cura quan només es precisa suport, i a no donar suport quan només es precisa més temps i supervisió. Tan sols podrem desenvolupar els talents a partir de les capacitats preservades. Si utilitzem l’empatia per posar-nos en la pell d’una persona amb discapacitat i/o dependència, ens hauríem de preguntar com ens sentiríem si sempre ens estiguessin remarcant allò que no podem fer i com afectaria això a la nostra autoestima.

Principi d’integralitat

Ens parla de la multidimensionalitat de les persones. Totes les vessants -biològica, psicològica, social, mediambiental i espiritual- són importants en la nostra vida, encara que hi hagi moments en que una d’elles requereixi més atenció. S’ha de tenir cura de la salut de la persona dependent, però sense oblidar la importància que tenen els espais de relacions, l’oci, l’aprenentatge, les creences o les pràctiques religioses, o la incorporació de les noves tecnologies per facilitar la integració, etc.

Principi de continuïtat de l’atenció

Tracta de la necessitat que hi hagi una coordinació i convergència entre els diferents programes dels serveis sanitaris i socials, així com en els educatius, d’habitatge, voluntariat, treball, etc.

Principi de participació

Bàsicament ens ensenya que hem de canviar el plantejament a l’hora d’atendre les persones amb necessitat de suport. No es tracta de “fer per” sinó de “fer amb”. El diccionari descriu “participar” com: «Tenir o prendre part en una cosa», i entenem que aquest “prendre part” ha d’estar present en totes les fases del procés, des del disseny a la implementació, així com en la posterior valoració i adequació fent els ajustos necessaris. Ens hem de preguntar quin nivell de participació tenen en les diferents situacions quotidianes les persones que atenem (i participació no vol dir únicament assistir a una activitat programada pels professionals). Per dimensionar aquest nivell existeixen diverses pràctiques interessants, com els consells participatius, les assemblees, les associacions, els habitatges compartits…

Principi d’inclusió social

Ens posa sobre la taula que tot això es impossible dur-ho a terme si no fem un canvi cultural. Es imprescindible que “normalitzem la dependència i la discapacitat”. Així, per a algú dependent ha de ser possible, amb «els ajuts raonables» (dels que ens parla la Convenció dels Drets de la Persones amb Discapacitat i Dependència, de la Nacions Unides a l’any 2006) anar al cine, que li concedeixin una hipoteca, assistir a una conferència, practicar la sexualitat, casar-se, anar d’excursió, comprar unes sabates, etc.

Aquests principis fomenten i reivindiquen el que Jiménez Lara (2007) recull de les veus de les pròpies persones en situació de dependència: “Les persones amb discapacitat i/o dependència reivindiquen el dret igualitari de perseguir les oportunitats que la vida ofereix a cada individu, preparar-se per la participació per mitjà de l’educació i integrar-se en la societat mitjançant el treball. Això no només es demanda como a dret, sinó que neix del sentit de responsabilitat cívica de contribuir. Una ciutadania igualitària significa molt més que el simple dret a la protecció: també comporta la responsabilitat de la contrapartida. Les persones amb discapacitat i/o dependència tenen tant el dret a participar com el dret igualitari a contribuir”.

Isabel M. de la Fuente Cruz, Psicòloga i Coordinadora Assistencial del Centre Residencial Mutuam Collserola

Constel·lacions familiars: una teràpia que ajuda a entendre les persones

Constelacions familiars

Les constel·lacions familiars són un tipus de psicoteràpia familiar, desenvolupada per Berth Hellinger, que actualment també s’utilitza amb gent gran ingressada en residencies geriàtriques. Es pot utilitzar tant per a problemes psicològics i trastorns de tot tipus (exceptuant casos de psicosis greus) com per a l’autoconeixement i el creixement personal o per a problemes a nivell d’organitzacions i d’empreses.

Es basa en la teoria que els problemes actuals d’una persona tenen la seva arrel en assumptes familiars o conflictes no resolts. En el cas de les organitzacions, tindrien a veure amb assumptes antics de persones que n’han format part, encara que actualment ja no hi siguin. Aquests conflictes s’originen en el que Hellinger anomena els ‘ordres de l’amor’.

Que són els ordres de l’amor?

Són les lleis bàsiques que regeixen les relaciones humanes, que permeten a l’amor fluir i que les relacions siguin harmòniques. Si aquestes es transgredeixen, originen conflictes i patologies. Segons les teories sistèmiques, els sistemes familiars i organitzacionals funcionen com un sistema orgànic on totes les parts estan interconnectades i totes s’influeixen entre elles. Les lleis bàsiques són tres, ordenades per importància són tres:

Constelacions Familiars

La primera llei és la de pertinença, que diu que tothom que forma part o ha format part d’un sistema ha d’estar-hi inclòs, ningú no pot ser-ne exclòs. Això vol dir, en el cas de les famílies, que tots aquells que formen part de la família han de tenir un lloc al nostre cor. Quan se n’exclou algú, el sistema es desestabilitza i es produeixen compensacions, és a dir, algun altre membre de la família inconscientment s’identifica amb la persona exclosa. Els motius per a l’exclusió poden ser diversos: de vegades, perquè la persona tenia conductes que anaven en contra de l’escala de valors de la família, o perquè va patir una mort tràgica i li produïa massa dolor parlar-ne.

La segona llei és la de la jerarquia, que implica que els que arriben abans al sistema tenen prioritat sobre els que arriben després. També vol dir que les persones que desenvolupen una funció bàsica per a la supervivència del sistema tenen prioritat sobre les altres. Una transgressió d’aquesta llei en la família, amb la consegüent alteració del sistema, es produiria, per exemple, quan un fill es posa en el lloc del pare o un germà petit en el lloc del gran.

La tercera llei és la de l’equilibri entre el donar i el rebre. El desequilibri es dóna quan algú en el sistema dona més del que rep o quan algú es incapaç de rebre de l’altre, etc. 

Més informació a la web oficial de Bert Hellinger

 

Gemma Lana, Psicòloga Clínica Centre Residencial Mutuam Manresa, Col 9418

Els cuidadors familiars necessiten fer un respir en períodes de vacances. Què podem fer amb els pares?

Estades temporals en residencies mutuam per vacances

Els períodes de vacances: setmana santa, estiu… acostumen a ésser moments difícils per a les persones amb gent gran o dependent al seu càrrec, doncs sorgeixen sentiments contraposats. Per un costat, patim el pes del cansament acumulat durant tot l’any, derivat de compaginar la cura dels pares o familiars a càrrec i la nostra feina i ritme i, per l’altra banda, sentim la pressió de l’entorn familiar (fills, parella, amistats…) que també vol gaudir d’uns dies de vacances conjuntes. Quan el cuidador és extern a la família, aquests sentiments també apareixen quan s’acosten els períodes de vacances de l’any. Tot plegat, fa que haguem de buscar una solució i que ens trobem davant d’una disjuntiva que sovint genera pors a causa de la incertesa.

Per a aquells que mai han donat el pas, la decisió encara és més difícil. Per això, és imprescindible que ens deixem ajudar i aconsellar pels professionals, que ens informaran de quines són les diverses alternatives i quina s’adapta millor a les nostres circumstàncies. També és important, en aquests moments, demanar consell i escoltar als que ens envolten, ja que de vegades un mateix no és capaç d’adonar-se’n i poder veure amb perspectiva i objectivitat la situació. Hem de tenir en compte allò de “cuidar al cuidador“, una frase avui molt popular. Nosaltres som l’eix sobre el qual giren les cures i les atencions i, per poder cuidar bé, hem d’estar millor que la persona de qui volem tenir cura. I això requereix, entre d’altres coses, poder descansar. El dia a dia del cuidador de la persona gran o dependent és complicat i això s’agreuja més en els casos de deteriorament cognitiu o quan els cuidadors principals són també grans.

Temps d'estiu
És important que els cuidadors gaudeixin de la seva família

Opcions per a les diferents necessitats

De vegades, simplement, volem marxar amb la tranquil·litat que durant la nostra absència “els nostres” seran atesos i no els faltarà res. O bé hi ha conflictes familiars perquè no se sap amb qui es quedarà l’avi ja que les vacances coincideixen entre cuidadors. Hem de tenir present que existeixen recursos al nostre abast que poden donar sortida a aquestes necessitats temporals per després reprendre amb més forces la cura del nostre familiar. Si la persona està cognitivament bé, és aconsellable demanar-li l’opinió i que pugui conèixer les diferents alternatives.

Hi ha molts recursos en funció de la situació de la persona gran, i cal estar ben assessorat per escollir-ne el més adequat. Des d’empreses especialitzades en serveis d’ajuda domiciliaria  que ens poden seleccionar a un professional per viure al domicili dels pares, suplint les vacances del cuidador, fins a la possibilitat, per als més autònoms, d’anar a viure durant unes setmanes als apartaments amb serveis, on viuran com a casa seva, dins d’una comunitat, però amb la tranquil·litat que, davant de qualsevol incidència, tindran professionals al seu servei. També existeixen places tutelades, un recurs a mig camí entre l’apartament i la residència, pensat per a gent gran fràgil que requereix un mínim de supervisió. Finalment, tenim l’opció de les residències assistides, que compten amb equips professionals molt complerts (equip mèdic, d’infermeria, servei de rehabilitació, activitats…) preparats per acollir temporalment i socialitzar el nostre familiar amb la resta de residents. No podem oblidar l’alternativa dels centres de dia, que possibilita compaginar la cura dels nostres a casa amb el dia a dia que passen al centre; l’adaptació progressiva que suposa aquest recurs, permet fer posteriors estades de cap de setmana o dies puntuals, opció que ens facilitarà petits descansos o assistir a esdeveniments familiars durant tot l’any: setmana santa, estiu, ponts…

Previsió per trobar la plaça adequada

Si ens decidim a donar el pas, és important planificar amb temps la recerca del recurs més adient – almenys un mes abans si és època de vacances. Un cop decidit, és bo que l’ingrés del nostre familiar sigui abans que nosaltres marxem, així podem veure com van els primers dies i l’adaptació. El període mínim de les estades temporals és d’una setmana i, un cop lliurada la documentació i si hi ha plaça, l’ingrés pot ser immediat.

A Grup Mutuam, disposem de tots aquests recursos, però cal que ens expliqueu el vostre cas per poder-vos assessorar bé, doncs aquesta informació és clau pel benestar del vostre familiar. Si no heu pogut planificar amb temps l’ingrés i teniu dificultats per trobar plaça, poseu-vos en contacte amb nosaltres i us ajudarem.

Truqueu al 93 380 09 70, parleu amb nosaltres i marxeu tranquils. Sabem i volem cuidar.

 

Campanya contra el maltractament a la gent gran 15 de juny

Apartaments Mutuam Güell

Enguany, el grup de treball de gerontologia del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya (COPC) en col·laboració amb la Fundació Pere Tarrés, EIMA i el “Consejo General de psicologia de España” amb motiu del Dia Mundial de la sensibilització sobre els maltractaments i abusos en la gent gran, llança el dia 15 de juny una campanya de comunicació sota el nom: “Això està passant a prop teu”.

Avui, les denúncies de maltractament a la gent gran, suposen ja un augment del 25% respecte l’any passat, però continua passant desapercebut, sense transcendir públicament. Per mentalitzar i sensibilitzar a la societat aquest grup ha dissenyat aquesta campanya, i mitjançant la difusió de tres contes creats especialment per aquesta ocasió, es recreen situacions de maltracte que molt sovint passen desapercebudes i que tenen per objectiu remoure sentiments i consciencies.

Els contes seran escenificats per la companyia de teatre Bambú el 15 de juny, a la sala d’actes de la Facultat d’Educació Social i Treball Social de la Fundació Pere Tarrés de 19-21h. Accés gratuït.

Descàrrega i lectura dels contes

Campanya: “Aixó està passant a prop teu”

 

Com gestionar l’aparició dels primers símptomes de demència a casa

La demència vista pels familiars

A mesura que passen els anys, les capacitats, tant a nivell cognitiu com físic, comencen a minvar. És aleshores quan podem veure algunes senyals de que alguna cosa no funciona com cal, i podem trobar-nos amb que de cop, la persona gran (un pare, una mare, un tiet o un avi…) un dia perd les claus, s’oblida de fer els seus encàrrecs diàris que fins ara feia, i que fins i tot, es desorienta amb facilitat en el seu entorn habitual. Comencem a observar poc a poc, petits símptomes que ens poden fer pensar en que  cal anar al metge per tenir una primera opinió sobre el que està succeint.

Al principi, és una reacció freqüent no voler donar-li massa importància, relativitzar i pensar que deu ser normal. “És gran i s’atabala amb facilitat”, pensem. Poc a poc, però, observem que aquest fenomen va en augment i es va repetint. Nous oblits, desorientació, no recorda el nom d’algunes persones o objectes, repeteix varies vegades la mateixa història o ens fa les mateixes preguntes constantment. És aquí quan s’obren un munt de dubtes, interrogants i es comencen a remoure algunes emocions. És el moment en què decidim portar al pare o mare al metge, tement i patint per si li diagnostiquen algun tipus de demència, entre elles la més freqüent, l’Alzheimer.

Decisions inevitables i difícils

A partir de la valoració d’un professional, i amb la confirmació a la mà d’una demència, caldrà començar a pensar en les diferents opcions que tenim davant del procés de pèrdua d’autonomia que patirà, i valorar la més oportuna. Entre les alternatives que es dibuixen i segons l’estadi en el que es trobi, tenim l’alternativa de que la persona gran es quedi a casa i trobem algú que l’ajudi, també pot anar unes hores a un centre de dia, o fins i tot en una fase més aguda, podem  pensar en un ingrés en una residència geriàtrica. És en aquest punt quan comencen a aparèixer sentiments i emocions oposades. Per una part, som conscient que les responsabilitats familiars, la feina i el ritme de vida que portem, ens deixen poc temps per tenir cura del nostre familiar, però per un altre costat, no volem pensar en deixar-lo en una residència, on probablement serà més ben atès.

Dubtes d’aquest estil, els tenen la majoria de persones que passen per aquest procés. Hauríem de tenir en compte que no hi ha una resposta correcta o incorrecta, bona o dolenta, i potser així prendre la decisió seria més senzill. Cal valorar molts aspectes, però sobretot hem de lluitar amb els sentiments de culpabilitat i remordiment, que es generen, per exemple, en el cas que ens plantegéssim l’ingrés del pare o mare en una residència geriàtrica o centre de dia.

Canvi de xip

El plantejament que féssim hauria de ser una mica diferent, atès que quan sospesem aquestes opcions, volem oferir la millor atenció i qualitat de vida possible, al nostre familiar. Partint d’aquesta premissa, a l’hora de considerar les possibles alternatives, evidentment, hem de tenir presents els aspectes laborals, la gestió de temps, les circumstàncies de la resta de la família, les qüestions econòmiques, etc. Cal ser realistes i tenir en compte totes les necessitats que d’ara en endavant tindrà el nostre familiar. I cal ser conscients sovint i en funció del grau de demència, no li podrem proporcionar mai els mateixos recursos a casa amb un cuidador que els que li podrien oferir en un centre residencial amb personal especialitzat i amb experiència provada en aquest tipus de situacions.

Isaac Jiménez Navarro, psicòleg de la Residència i Centre de Dia Rubí

La importància de l’estimulació sensorial, quan no hi ha resposta

Estimulació sensorial

En les persones amb un deteriorament cognitiu greu, probablement, una de les afectacions més angoixants per als seus familiars i cuidadors és la desconnexió de l’entorn que pateix, tant a nivell físic com social, i que s’evidencia en la manca de respostes davant els estímuls o amb respostes automatitzades. En la nostra cultura, la comunicació verbal sosté les nostres relacions i ens manté connectats amb el nostre entorn, tot i que amb les noves tecnologies i mètodes de comunicació, l’escriptura esdevé una alternativa de pes. Què passa, però, quan la comunicació verbal es veu afectada? Què passa quan el llenguatge, tal i com el coneixem, desapareix?

Des de fa anys, diversos professionals que treballen amb persones amb grans discapacitats han dedicat la seva feina a trobar noves formes de comunicació, que ens permetin mantenir-nos connectats amb l’entorn, sense la necessitat explícita del llenguatge, i que ens permetin gaudir del plaer d’estar amb l’altre i sentir que “formem part” de quelcom. Moltes d’aquestes tècniques aconsegueixen aquest plaer de relació a través de l’estimulació sensorial.

Aportacions de diversos investigadors

Andreas Frölich va introduir el concepte d’Estimulació Basal, que ell mateix va definir als anys 70 com “una forma de potenciació de la comunicació, la interacció i el desenvolupament orientada, en totes les seves àrees, a las necessitats bàsiques de l’ésser humà”. Aquest concepte destaca la importància que l’estímul rebut sigui un estímul “percebut”, de manera que sigui un estímul significatiu, proper i atractiu per a cada individu.

El concepte de les Sales Snoezelen va ser creat per dos terapeutes holandesos, també a la dècada dels 70, amb l’objectiu de proporcionar a les persones estímuls sensorials que facilitin la sensació de benestar, a partir de l’estímul o de la relaxació, segons la necessitat individual. Aquests espais estan especialment adaptats per proporcionar una experiència multisensorial.

Jean Ayres
Jean Ayres, terapeuta ocupacional i neurocientífica

La terapeuta ocupacional i neurocientífica, Jean Ayres, va descriure els anys 60 la teoria de la Integració Sensorial i la va definir com “el procés neurològic que s’encarrega d’organitzar les sensacions que un rep de sí mateix i del seu entorn, fent possible utilitzar el cos de manera eficaç en el seu context”.

Beneficis de l’Estimulació Sensorial

Per concretar, podem dir que l’estimulació sensorial es basa en l’agudització dels sentits primaris (vista, oïda, olfacte, tacte i gust) mitjançant diferents mecanismes de llums, olors, sons, etc. Els beneficis que s’obtenen en aplicar aquests estímuls tenen a veure amb la relació amb l’entorn, físic i social, amb l’obtenció de plaer i benestar i amb canvis en el SNC i el Sistema Musculoesquelètic. Els més destacats són: obertura dels sentits, comunicació amb el nostre entorn, sensació de sentir-nos més vius, relació amb qui ens acompanya, estat de repòs que afecta positivament al to muscular, creació d’un ambient amb menys exigències -no s’espera cap resposta en particular i, per tant, s’afavoreix la realització d’activitats que en altres circumstàncies són dificultoses-, generació d’un estat de receptivitat sensitiva que repercuteix en una major atenció, que a la vegada encén la consciència i fa de lligam amb el sistema nerviós.

En els darrers anys, s’han començat a instaurar aquest tipus de metodologies en programes d’atenció a persones amb diverses necessitats psicomotrius. Es creu, i hi ha estudis que ho avalen, que l’aplicació de diferents tècniques d’ES pot produir efectes positius en les persones amb malalties que provoquen un deteriorament cognitiu i físic, com per exemple la malaltia d’Alzheimer. L’objectiu principal d’aquestes tècniques és el de proporcionar un espai/temps de connexió agradable amb l’entorn adaptat a les necessitats de cada usuari.

Com podem oferir aquests estímuls a les persones de què tenim cura?

Existeixen diferents estímuls que al llarg del dia anem rebent de les nostres activitats de la vida diària. Durant la higiene o el bany, podem oferir diferents estímuls somàtics a partir de la temperatura i la pressió de l’aigua, del tacte i textura de l’esponja, del contacte corporal o els massatge amb cremes, de l’eixugat amb una tovallola o inclús de l’eixugat a partir de l’aire d’un assecador de cabell. En els moments de trasllats, mobilitzacions al llit, etc., estem oferint a la persona un tipus d’estimulació vestibular, d’aquí la importància de donar el temps necessari a la persona perquè s’adapti al canvi de postura i no fer moviments bruscs per tal que pugui viure l’experiència com un estímul positiu. L’estimulació visual l’obtenim davant de canvis de llums (com, per exemple, durant un passeig pel carrer, on hi ha zones d’ombra, de més sol, etc.) o de la visualització d’imatges i objectes quotidians (veure un àlbum de fotografies, vídeos familiars, pel·lícules, revistes, etc.). Durant els àpats, estem oferint a les persones una barreja d’estímuls olfactius, gustatius i somàtics gràcies a les olors dels menjars, els gustos (salats en els primers plats i dolços en les postres, per exemple), les textures (més sòlid o més líquid) i la temperatura (fred o calent). En ocasions, les persones grans rebutgen el menjar i és interesant tenir en compte les característiques del mateix, ja que barrejar-los entre ells o barrejar-los amb medicació pot modificar-ne el gust o la textura i fer que aquest sigui el motiu del rebuig. L’estimulació auditiva és la que està més estesa durant el dia i és important no sobreestimular aquest sentit i, per tant, és fonamental mantenir un clima tranquil, sense crits o sorolls forts ni sons constants (com per exemple tenir tot el dia la televisió o la ràdio encesa). La parla és un bon estímul auditiu que, a més, va lligat amb l’estimulació de la comunicació.

Estimulacio sensorial
Tècniques ES per satisfer necessitats psicomotrius

Cada persona, una resposta

És interesant destacar que un mateix estímul pot generar diferents respostes segons cada individu. La percepció i significació que li doni dependrà de la seva personalitat, la seva història vital, les seves experiències prèvies… i hem d’estar disposats a llegir els senyals que la persona ens pugui enviar (gestos, expressions facials, sons, etc.). Aquesta interpretació ens donarà informació de com està rebent l’estímul que li proporcionem per tal de repetir-ho en altres ocasions, si les percep com a estímuls positius, o per evitar-ho, en cas que es percebin com a negatius.

Fent aquesta revisió, es pot reflexionar sobre la varietat d’estímuls que es donen al llarg del dia, que en són molts. Tenint en compte això i l’objectiu principal de les tècniques d’ES de proporcionar un moment de connexió agradable amb l’entorn, podem oferir, a través de l’atenció de les necessitats bàsiques de la persona amb demència, un ventall ben ampli d’experiències satisfactòries.

Maite González Comabella, Terapeuta ocupacional de la Residència i Centre de Dia Rubí

Segueix la carrera dels centres de Grup Mutuam per cuidar sense contencions

No contencions al centres Grup Mutuam

Des dels centres de Grup Mutuam es prioritza la qualitat de vida de les persones grans i per aquest motiu es porta a terme des de fa quasi dos anys, un programa de gestió i control de les contencions basat en la Norma Liber-Ger, que és una norma desenvolupada per la Fundación Cuidados Dignos. L’objectiu és sensibilitzar als residents, familiars i professionals per promoure una metodologia de treball que limiti al màxim l’ús de contencions i tots els centres assistencials del Grup formen part del projecte.

En una primera fase, van ser el Centre Residencial Collserola a Barcelona, Centre Residencial Mutuam La Creueta a Sabadell i Centre Residencial Mutuam Manresa els que varen iniciar l’aplicació de la Norma. Aquest mes de maig finalitza la Fase II amb la incorporació a la Norma de la resta de centres del grup. Amb aquests avanços i segons la mateixa Fundació, es podria assolir aviat la Fase III i aconseguir l’acreditació com a Centres Dignes, per a tots els centres de l’entitat.

Com tractar a persones grans que pateixen depressió

Depresió en la gent gran

L’aparició de trastorns mentals en la gent gran ha augmentat, com en la resta de població, de manera exponencial en els darrers anys. A més, en aquest col·lectiu la incidència d’alguns d’ells, com la depressió, és superior, a causa de la gran quantitat de factors de vulnerabilitat que acumulen: solitud, problemes de salut, pèrdua de persones significatives (germans, cosins, amics ,etc.) o proximitat de la mort, entre d’altres.

Per tal d’identificar el més aviat possible si una persona pateix depressió, cal que estiguem alerta als possibles símptomes. Tot i que cada persona és única i l’expressió de la malaltia és diferent, els més freqüents són l’abúlia (manca d’iniciativa per a l’acció), apatia (manca d’interès per les coses), anhedonia (manca de capacitat d’experimentar plaer), insomni, ansietat, pèrdua de la gana, manca d’autoestima, sentiment de tristesa sostingut en el temps o bloqueig emocional, somatitzacions, estat d’ànim irritable, crisis de plor o ganes freqüents de plorar, tot i no poder-ho fer, o ansietat. Tots aquests símptomes és poden donar alhora o només una part d’ells.

Comprensió i escolta

Hi ha certs aspectes que hem de tenir presents a l’hora de tractar i relacionar-nos amb persones grans amb depressió. El primer de tots és que hem de validar els seus sentiments, emocions i pensaments. Hi ha una tendència generalitzada a voler empentar a la persona a sortir del seu estat depressiu amb frases tipus ‘Vinga, animat!’ o ‘No estiguis trista! No ploris!’. Tot i que es faci amb una bona intenció, el resultat és que la persona se sent incompresa, augmentant, doncs, el seu sentiment de solitud i d’impotència. Que vol dir validar el que sent?  Validar el que sent , implica escoltar-la sense donar la nostra opinió, expressar-li que la entenem encara que no compartim la seva manera de veure el món en aquest moment, compartir estones de silenci si la persona així ho desitja, i permetre-li plorar i acompanyar-la (per exemple, li podem oferir mocadors perquè s’eixugui les llàgrimes en comptes de dir-li que no plori).

Si la persona està molt apàtica podem mirar d’estimular-li la conversa, però si no ho vol només cal que l’acompanyem amb silenci o fent alguna activitat juntes. En canvi, quan la persona presenta símptomes d’ansietat, el que podem fer és tranquil·litzar-la amb un to de veu calmat, apropant-nos-hi físicament, fins i tot amb un contacte directe si veiem que la persona ho permet. Hauríem de fer-li atendre la seva respiració i reconduir-la per evitar que hiperventili, és a dir, que la respiració sigui equilibrada tant en la inspiració com en la expiració. D’altra banda, és important ser conscients del nostre estat d’ànim, doncs si nosaltres estem també ansiosos no podrem tranquil·litzar l’altre persona.

Les intervencions assistides amb animals aporten millores físiques, socials, emocionals i cognitives a les persones grans

Teràpia amb gossos i gent gran

Al llarg de la història, els animals han jugat diversos papers en la millora del benestar dels éssers humans. La primera recerca històrica la trobem amb els grecs, que donaven passejos a cavall a aquelles persones que patien malalties incurables com a part de la teràpia per augmentar la seva autoestima. Hi ha autors com Levinson (1995) que assenyalen que el primer pas en les teràpies assistides amb animals de manera no formal es remunten a l’inici de la domesticació, només pel fet de començar a gaudir de la seva companyia. William Tuke documenta, per primera vegada, la utilització dels animals com a teràpia en una residència psiquiàtrica fundada l’any 1792 a York (Anglaterra).

En els darrers anys, s’ha incrementat l’interès per les diverses aplicacions terapèutiques de l’ús dels animals, ampliant-les i professionalitzant-les. Actualment, les intervencions assistides amb animals (IAA) són programes dissenyats per promoure millores en el funcionament físic, social, educacional, emocional i/o cognitiu de la persona. Aquestes intervencions estan desenvolupades i avaluades per un professional de la salut o educació, amb uns objectius previs i específics per a cada individu, en les que hi participa un gos específicament seleccionat i ensinistrat, acompanyat del seu tècnic.

Recentment, han aparegut publicacions científiques que demostren els beneficis sobre la salut física de les persones que gaudeixen de la interacció amb els animals: “Les persones amb mascotes tindrien millor salut cardíaca”, segons els resultats publicats a la American Journal of Cardiology and Gerontology; Investigadors japonesos de la Universitat de Kitasoto a Kanagawa conclouen que “els pacients amb una malaltia coronària que gaudeixen de la companyia d’un gos mostren una supervivència un any superior respecte les persones que no en són propietàries”.

Teràpia assistida amb gossos

Des de que la Residència Vila-seca va obrir les seves portes, el departament de teràpia ocupacional ha apostat per les intervencions assistides amb animals, com una ajuda tècnica que facilita l’execució i èxit dels ítems proposats per l’equip interdisciplinari, d’una manera més ràpida i motivant. Com a primera experiència, es va realitzar un projecte de teràpia assistida amb nimfes destinat a la planta de psicogeriatria, en la qual es van observar beneficis als nivells físic, psíquic, cognitiu i social. Més endavant, s’ha portat a terme un projecte d’activitats assistides amb gallines i amb Galgos.  Aquesta experiència va aportar beneficis motivacionals, recreacionals i terapèutics

L’any 2011, es proposa la iniciativa de formar un tècnic del centre (Terapeuta Ocupacional) en Intervencions Assistides amb gossos i aportar un gos de teràpia a la dinàmica del centre. Aquest projecte neix de la necessitat de professionalitzar i documentar la teràpia, extreure’n resultats quantitatius de les millores observacionals, tot fomentant la motivació, la implicació i la participació dels residents amb l’ajut de l’equip de professionals del centre.

diagrama terapia

Des de llavors fins ara, hem pogut evidenciar i registrar els beneficis de les intervencions assistides amb gossos en diverses àrees professionals (fisioteràpia, psicologia, teràpia ocupacional i educació social). L’any 2013 s’inicia un projecte interdisciplinari en què vam demostrar científicament que les intervencions assistides amb gossos van millorar els aspectes psicofisiològics (tensió arterial, freqüència cardíaca, ansietat i depressió) d’un grup pilot en relació a un grup control de la Residència Vila-seca. Paral·lelament, es realitza una formació interna a la Residència Vila-seca amb el grup de treball de terapeutes ocupacionals del Grup Mutuam sobre el gos de teràpia com a recurs d’intervenció en persones amb demència avançada o amb greu discapacitat.

grafic beneficis terapia assitida amb gossos

Actualment, la Sua, la nostra gossa, ens acompanya cada dimarts i dijous i forma part de l’equip com un membre més. Familiars i residents valoren molt positivament la seva presència a la Residència.

Víctor Vargas Cansado, terapeuta ocupacional de la Residència, centre de dia i Sociosanitari Vila-seca

2a Jornada de portes obertes a la Residència Mutuam Manresa

Jornada portesobertes Manresa Mutuam

La Residència Mutuam Manresa va celebrar el passat mes de febrer la segona jornada de portes obertes amb èxit, obrint les portes del centre a tota la ciutat per donar a conèixer la tasca que fa en l’àmbit de la gent gran i el servei que presta a la comunitat. Setmanes abans es va difondre una campanya de comunicació en alguns mitjans locals i van lliurar-se pòsters a tots els barris de la ciutat, entitats de gent gran, ambulatoris, serveis socials i comerços, entre altres.

Aquesta activitat sempre és una bona oportunitat per detectar necessitats d’algunes famílies i poder ajustar els nostres serveis a aquestes necessitats.

Unitat_Programa_IU_mutuam

L’any que ve us hi esperem!