Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris centrarà la 13a Jornada Sociosanitària de la Fundació Mutuam Conviure

13 Jornada Sociosanitaria

La Fundació Mutuam Conviure convoca i organitza la seva 13a Jornada Sociosanitària, que enguany se centrarà en “El benestar i la salut dels professionals sociosanitaris”. L’acte tindrà lloc, el dimecres 14 de novembre de 9 a 14h, a la seu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

De l’experiència de Grup Mutuam en el sector sociosanitari surt la proposta de contingut d’aquesta jornada que, amb aquesta nova edició, es consolida com a fòrum de debat entre els professionals sanitaris. Els canvis de les demandes de salut de sector, l’impacte del patiment de les persones ateses en els propis professionals, les dificultats en la cobertura de les necessitats socials des de les institucions públiques i la cerca de solucions compartides entre totes les disciplines implicades en l’abordatge de l’atenció integral del sector sociosanitari i de la dependència centraran el debat d’aquesta jornada. Banner_intranet_01

Convidem a tots els professionals que treballen en l’àmbit sociosanitari i social a acompanyar-nos un any més per intercanviar i debatre la seva experiència. Durant la jornada, es compartiran els continguts essencials mitjançant el nostre perfil de Twitter, @grupmutuam, i el hashtag #jsociosanitariaGM, amb el qual animem els assistents a comentar l’esdeveniment. Aforament limitat

 

Ja tenim la Memòria d’activitats 2017 del Grup Mutuam

Grup Mutuam ha publicat la segona edició de la seva memòria d’activitats, on trobareu informació general sobre el grup durant l’últim any: els òrgans de govern i de gestió que el conformen, els nostres professionals, els recursos dels que disposem i l’activitat que s’ha desenvolupat en ells, la importància de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC) i els resultats econòmics i financers d’aquest període. A més a més, trobareu tota la informació relacionada amb la Fundació Mutuam Conviure: la seva composició, resultats econòmics i les activitats dutes a terme durant el 2017.

Responent al nostre compromís amb la transparència, volem apropar-nos als nostres públics i donar el merescut reconeixement a l’esforç que cada dia posen en la seva feina els més de 1.200 professionals que integren el Grup Mutuam.

Consulteu la memòria per descubrir què fem pel malalt crònic, la gent gran i les persones amb dependència.

 

La Fundació Mutuam Conviure celebra amb èxit la seva gran jornada de conscienciació “No jubilis la memòria”

no jubilis la memoria 2018

La 14 edició de la Gran Final del “No jubilis la memòria” va atraure, el passat 12 de juny, 152 persones amb ganes de competir, d’activar cos i ment i, sobretot, de passar-ho bé. L’Auditori AXA de l’Illa Diagonal va acollir un any més aquesta jornada organitzada per la Fundació Mutuam Conviure que culmina els 5 mesos de feina del Champions Dòmino Mutuam i la Dancing Country Mutuam i que vol projectar a tota la societat  -i, en especial, al conjunt de persones grans- un missatge sobre la necessitat de fer exercicis d’estimulació de la ment. La fórmula de combinació doble de competicions fa anys que no falla i, en aquesta ocasió, hi han participat un total de 2.099 sèniors, procedents de 59 casals, 9 entitats i 14 centres de Grup Mutuam.

Els guanyadors del 1r Premi Agustí Montal del Champions Dòmino, que consisteix en un trofeu per a cada component de la parella i una estada de 3 nits a Mallorca per a 4 persones, van ser Gil Rodas i Josep Maria Elías, classificats de la Fase Collserola. Pel que fa al Dancing Country, els guanyadors del 1r Premi Agustí Montal, que consisteix en un trofeu i una caixa de turisme d’un cap de setmana per a cada component del grup, va ser el Casal de Gent Gran Joan Casanelles, de l’Ajuntament de Barcelona

Com a cloenda, Josep Arqués, president del Grup Mutuam i vicepresident de la Fundació Mutuam Conviure, va fer un discurs en què va assenyalar l’existència de cada cop més estudis neurològics que confirmen la bondat d’alguns jocs i activitats lúdiques pels seus efectes a nivell emocional i també d’estimulació de l’atenció i el coneixement. Així mateix, va subratllar que l’èxit de les 14 edicions del “No jubilis la memòria” confirma l’encert de la iniciativa d’organitzar “un gran campionat d’un dels jocs tradicionals i amb més aficionats al país, el dòmino”, i un altre gran campionat “d’una afició sana i creixent, el country”.

Arqué també va explicar que amb la Jornada es vol mostrar que la Fundació Mutuam Conviure i tot el Grup Mutuam  -un equip actualment  de mil-dos-centes   persones-  se senten compromesos amb la gent gran i amb la prevenció dels problemes del coneixement i que l’entitat vol seguir divulgant i utilitzant eines terapèutiques per envellir saludablement. Per últim, va dedicar unes paraules d’agraïment als participants i assistents i va recordar la figura d’Agustí Montal, promotor d’aquesta jornada tan emblemàtica que avui dona nom als premis que es lliuren. Al finalitzar la jornada es va oferir un lunch per a tots els assistents.

Podeu viure o reviure la jornada veient aquest vídeo:

 

 

 

L’abordatge integral en la prevenció de les nafres en el pacient geriàtric

Nafres al Curs de Formació Mèdica Continuada

En el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada de la Fundación Mutuam Conviure, la infermera i especialista en geriatria Elvira Hernández va impartir una sessió sobre prevenció i tractament nafres cròniques en pacient geriàtric. L’objectiu d’aquesta formació va ser conscienciar els sanitaris de la importància de les mesures preventives i l’abordatge integral.  

L’últim estudi de prevalença d’àmbit estatal que s’ha fet, portat a terme pel GNEAUPP el 2013, posa de manifest que la prevalença de les nafres per pressió en pacients d’atenció domiciliària és del 8,5 per cent, en pacients d’hospital, del 7,9 per cent, i en centres sociosanitaris i residències, on la gran majoria són persones grans, arriba fins al 13,4 per cent. El 95 per cent d’aquestes es podrien evitar si apliquéssim les mesures preventives adequades. Invertint un euro en prevenció, a més d’evitar-li el patiment al pacient, n’estalviaríem cinquanta en tractament. Per si això fos poc, ens trobem que, en persones d’edat avançada que tenen una nafra, el risc de mort augmenta entre dos i quatre cops respecte a les que no en tenen i que dues de cada tres nafres per pressió s’han produït en el centre assistencial, perquè no s’hi estan aplicant les mesures adequades.

Les nafres poden ser per pressió, per humitat, vasculars (insuficiència venosa o arterial) o neuropàtiques, que afecten sobretot els pacients diabètics. En la gent gran les més comunes són les primeres, ja que apareixen quan la persona està durant molt de temps en una mateixa posició, una situació habitual quan hi ha dependència. Per la seva freqüència en pacients grans, també cal tenir molt en compte les lesions per humitat,  derivades normalment d’una incontinència urinària o fecal.

Un problema sanitari infravalorat

Amb l’edat, es van sumant factors de risc per a l’aparició de les nafres. Així, els ancians tenen menys capacitat de generar pell nova, un gruix de pell i un grau d’hidratació inferior a l’habitual. A més, la majoria tenen algun procés patològic que pot afectar a l’aparició de ferides, com la diabetis, l’MPOC o la insuficiència cardíaca. Un problema afegit és que l’ancià té disminuïda tant la sensibilitat com la mobilitat, així com, sovint, deficiències nutricionals (encara que mengin bé no absorbeixen adequadament els nutrients). El tabaquisme és també un factor de risc, mentre que alguns fàrmacs produeixen problemes de cicatrització.

En general, se li dona poca importància a aquesta qüestió, malgrat la infecció d’una nafra es pugui convertir en una infecció sistèmica que provoqui la mort. A més, compliquen qualsevol altra patologia que tingui la persona, perquè el dolor fa que no es mogui i perquè perd proteïna, sua molt, etc. El pacient sol arribar al centre a causa d’un problema considerat més seriós i la tendència de la medicina és donar prioritat a aquesta sens tenir en compte les conseqüències que sol provocar, com que el deixi de moure’s o de menjar, sumant factors de risc perquè les nafres apareguin. Les infermeres i infermers solem estar més sensibilitzats amb el tema, ja que som nosaltres qui normalment les tractem, mentre que els metges es focalitzen més en la patologia.

Manca de moviment continuat

La fórmula més senzilla per evitar l’aparició de les ferides per pressió és augmentar els canvis posturals amb la mobilització del pacient i fer servir el que s’anomenen superfícies especials per al maneig de la pressió (SEMP) – uns matalassos especials que es posen sobre el convencional i es connecten a un motor que permet que s’alternin els punts de pressió. Molt allunyat d’això, ens trobem casos de pacients a urgències que estan dotze hores esperant sense que ningú el mogui i, en els centres sociosanitaris i les residències, que els usuaris passen molta estona asseguts i, com a conseqüència, es fan moltes nafres en la superfície de recolzament. Està molt estès el tòpic que la persona no pot estar molta estona estirada al llit perquè es nafra, però és encara pitjor estar assegut, perquè la pressió continuada es produeix sobre una zona més petita. Les indicacions de les guies de pràctica clínica diuen que la persona que no es pot moure no ha d’estar més de dues hores seguides asseguda i això caldria que es donés a conèixer més, així com la necessitat de passar-los les escales de risc de nafres i, en funció del resultat, que fessin servir un tipus de matalàs o un altre.

Enfocament multidisciplinari i preventiu

La falta de sensibilitat respecte a la importància de les nafres es fa evident quan no associem, per exemple, una fractura de maluc a l’alta probabilitat de l’aparició d’una si no prenem les mesures adequades. Aquí hi ha d’entrar un enfocament multidisciplinari, amb un abordatge fonamentat en quatre pilars: una bona valoració (de la nafra, del pacient i de l’entorn), un alleujament de la causa de la ferida (la pressió, la mobilització, la humitat o millora del retorn venós, segons el cas), una cura general (hidratació de la pell, suport nutricional, tractament del dolor, etc.) i les cures locals de la ferida. Davant d’una situació de patologia aguda en una persona gran, hem de ser capaços de preveure el risc que es nafri i aplicar unes mesures preventives que són molt bàsiques: utilitzar una superfície per al maneig de la pressió, saber què li preocupa i donar-li un suport nutricional – ja que quan l’ancià ingressa per a una intervenció el deixen en dejuni i la davallada nutricional provoca que la seva pell esdevingui més fràgil. Per tant, no és una qüestió només d’infermeria, també hi ha d’intervenir el metge, el nutricionista, el psicòleg, etc.

Val la pena assenyalar que fa dos anys vam fer un estudi amb una beca del Col·legi d’Infermeria a les residències geriàtriques de Barcelona i un 34 per cent dels pacients amb nafres per pressió no tenien un matalàs especial. En la pràctica actual, ens focalitzem en el tractament local de la ferida, en posar apòsits en els quals gastem molts diners, quan el més important és l’abordatge integral i multidisciplinari de la persona. Els sanitaris hauríem de fer més pressió perquè aquestes eines preventives siguin implantades en els centres com una mesura estàndard.

 

Elvira Hernández

Infermera/PhD/Cap d’àrea docent

ID ORCID

Escola Universitària d’Infermeria Sant Pau (ads.UAB)

El lliurament de diplomes clou el 29è curs de Formació Mèdica en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives

Curs de Formació Mèdica Continuada

La darrera sessió de la 29a edició del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia Clínica i Cures Pal·liatives de la Fundació Mutuam Conviure va celebrar-se dissabte 5 de maig. L’acte va comptar amb les ponències de la doctora Mònica Povedano, neurofisiòloga, coordinadora de la Unitat Funcional de Motoneurona i cap de Secció de Neurosiologia del Servei de Neurologia de l’Hospital Universitari de Bellvitge, amb el tema “Maneig dels Pacients amb ELA i malalties de les motoneurones “, i del doctor Domènec Gil, neuròleg adjunt del Servei de Neurologia de l’Hospital Sagrat Cor de Martorell i consultor de Mutuam, amb “Tractament de les demències. Introducció i retirada.”

La sessió va posar el punt i final a aquesta formació dirigida a professionals del sector amb el lliurament de diplomes als assistents per part del doctor Jaume Padrós, membre del patronat i la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure, i el doctor Josep Ballester, director de l’Àrea sanitària de Grup Mutuam.

La 1a Jornada de Recerca i Innovació del Grup Mutuam, una gran empenta cap al futur

Jornada de Recerca i Innovació

La recerca i la innovació són essencials per a la millora de l’assistència integral a les persones grans, amb malalties cròniques i complexes o en situació de dependència. Permeten plantejar i donar resposta a problemàtiques habituals en el desenvolupament de l’activitat diària dels professionals, per això ambdues son imprescindibles en el dia a dia dels equips del grup.

Amb el concepte principal de “Compartim per millorar”, el passat 21 de març, a la Sala d’Actes del Palau Macaya de l’Obra Social la Caixa, va tenir lloc la 1a Jornada de Recerca i Innovació del Grup Mutuam, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure  amb el recolzament del Comitè de Recerca del Grup Mutuam.

La Fundació Mutuam Conviure és una entitat fidel al seu compromís amb la promoció de la recerca relacionada amb la geriatria i gerontologia clínica. Per això, a més a més dels Premis de Recerca d’atenció sociosanitària que organitza anualment, s’ha bolcat amb aquesta nova iniciativa amb la voluntat de compartir les experiències i coneixements dels professionals de Mutuam en pro d’un benefici comú.

La jornada va durar tot el matí i hi van assistir un total de 120 persones, totes elles d’algun dels centres o recursos de l’entitat. Es van presentar projectes en diferents formats i, a més a més de les intervencions orals, durant tota la jornada es van exposar els pòsters que els professionals del Grup Mutuam havien presentat al llarg de 2017 en diferents congressos i esdeveniments del sector, amb la recerca i innovació com a temàtica principal.

La inauguració va ser a càrrec de Francesc Brosa –director general del Grup Mutuam- i d’Antoni Salvà -director de la Fundació Salut i Envelliment. UAB, coordinador del Comitè de Recerca Grup Mutuam-, amb una introducció general sobre el paper de la recerca i la seva importància dins de l’activitat del grup.

Seguidament, sota el lema “Expliquem la nostra recerca: experiències destacades”, es van presentar 6 comunicacions orals sobre diverses temàtiques, donant lloc a un espai de debat multidisciplinar moderat per Marisa Garcia, directora de la Residència Rubí, gestionada per Mutuam.

  • La primera comunicació va ser a càrrec de Laura Puerta, farmacèutica adjunta a l’HSS Mutuam Güell, que va presentar el seu projecte “Coordinació en pacients derivats des del Servei d’urgències d’un hospital terciari a un hospital sociosanitari”. Podeu veure la seva presentació aquí.
  • La segona comunicació va ser a càrrec d’Eva Rodríguez, doctora en psicologia i psicologia clínica, psicòloga dels EAPS Mutuam, sobre l’ ”Estudi de les variables psicològiques que modulen l’adaptació a la situació de final de vida en el pacient crònic avançat”. Podeu tornar a veure la seva presentació aquí.
  • La tercera comunicació va ser a càrrec d’Enric Buxadera, psicòleg, director de la Residència Jaume Nualart i membre del Comitè Ètica del Grup Mutuam, que va parlar sobre “L’abordatge ètic de la sexualitat en la gent gran institucionalitzada”. Podeu veure la seva presentació aquí.
  • La quarta comunicació va ser a càrrec de Sònia Gispert, infermera de l’HSS Mutuam Güell, que va presentar el seu “Pla de millora de la qualitat en la prevenció d’error de medicació a Hospital Sociosanitari Mutuam Güell”. Podeu veure la seva presentació aquí.
  • La cinquena comunicació va ser a càrrec de Cristian Carrasquer, metge coordinador dels equips PADES Mutuam, que va presentar el seu projecte sobre “Espiritualitat i qualitat de vida en pacients terminals”. Podeu veure la seva presentació aquí.
  • La darrera comunicació va ser a càrrec de la Laura Teruel, infermera dels equips EAR de Barcelona, que va presentar el seu projecte sobre l’“Anàlisi pre-post del taller de maneig de la incontinència per a gerocultores de residències geriàtriques”. Podeu veure la seva presentació aquí.

La segona part de la jornada va consistir en una taula rodona moderada per l’Ainhoa Torner, cap del Servei de Qualitat del grup. En ella, es van presentar els resultats obtinguts en els projectes guanyadors als Premis de Recerca 2016 i que s’han anat desenvolupant al llarg de l’any 2017. L’any 2016, la Fundació Mutuam Conviure va atorgar un total de tres premis: un premi extern, un premi intern i un accèssit, que van tenir la seva representació a la jornada amb una ponent de cada equip de treball.

  • Beatriz Jiménez, metgessa del CAP Roger de Flor, va presentar els resultats del seu projecte “Grau de control de la pressió arterial en pacients hipertensos amb fibril·lació auricular, sotmesos a teràpia anticoagulant en atenció primària. Projecte Tao-Pres”, guanyador del Premi Extern 2016 al millor projecte i creat conjuntament pels equips EAPS Dreta de l’Eixample, EAP Sardenya, EAP Sagrada Família i la Unitat de Recerca de UDACEBA – Institut de Recerca Biomèdica de l’Hospital de Sant Pau. Podeu veure la seva intervenció aquí.
  • En segon lloc, Núria López, neuropsicòloga de la UVGI de Barcelona, va presentar els resultats de l’ “Adaptació d’una escala de valoració funcional per a la detecció de l’alteració cognitiva lleuen població urbana i rural catalana“, projecte guanyador al Premi Intern 2016 al millor projecte, creat pels professionals de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam Barcelona i Girona. Podeu veure la seva intervenció aquí.
  • Finalment, Silvia Mirete, directora de la Residència Vila-Seca de Mutuam, va presentar les millores obtingudes a la residència gràcies a la donació de la Fundació pel seu projecte “Un pas endavant: cuidem des de la llibertat”  guanyador de l’Accèssit atorgat l’any 2016, centrat en el seu propi centre i creat pels seus professionals. Podeu veure la seva intervenció aquí.

Després de la taula rodona, el Dr. Antoni Trilla -metge, vicedegà de Medicina – UB i membre de la Comissió Tècnica Assessora de la Fundació Mutuam Conviure- va dur a terme una ponència sobre “La recerca i la curiositat en medicina”, com a conferència final d’una jornada plena de coneixements i experiències per compartir. Podreu trobar la seva conferència aquí.

Finalment, van ser el Dr. Vilardell – president de la Fundació Mutuam Conviure- i Josep Ballester – director de l’àrea sanitària del grup-, els encarregats de tancar la jornada amb un missatge d’agraïment als participants i de motivació a continuar fent recerca per a millorar el nostre futur com a professionals i com a empresa.

La Fundació Mutuam Conviure convoca la 18a edició dels Premis de Recerca d’Atenció Sociosanitària

La Fundació Mutuam Conviure, fidel al seu compromís amb la promoció i millora de la pràctica clínica en la gerontologia clínica i l’atenció sociosanitària, convoca, un any més, els Premis de Recerca d’Atenció Sociosanitària, que arriben així a la 18a edició. Hi poden participar tots els professionals, de forma individual o col·lectiva, que desenvolupin la seva activitat en qualsevol centre o servei en l’àmbit de la geriatria clínica l’atenció sociosanitària a Catalunya.
Repartits en dues categories, el premi de cadascuna està dotat amb 6.000€: un per a projectes que porten a terme entitats d’aquests àmbits a Catalunya i l’altre, per a projectes que es porten a terme en els centres i serveis de Grup Mutuam.

La data límit de presentació dels projectes és el dilluns 22 d’octubre de 2018. El jurat estarà format per cinc persones proposades per la Fundació Mutuam Conviure i el veredicte es donarà a conèixer en el marc de XIII Jornada Sociosanitària que organitza l’entitat i que se celebrarà el 14 de novembre a l’auditori del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

Descarregueu-vos les bases aquí.

Premis de REcerca d'Atencio Sociosanitària

Freixa: ‘Els metges haurem de ser prou hàbils per fer participar els pacients en la gestió de la seva malaltia, per apoderar-los’

Román Freixa al Curs de Formació Mèdica Continuada

El doctor Román Freixa, cap del Servei de Cardiologia de l’Hospital de Sant Joan Despí Moisés Broggi, va impartir una xerrada sobre ‘Maneig de la insuficiència cardíaca en el pacient geriàtric’ en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i cures pal·liatives. Organitzades per la Fundació Mutuam Conviure amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, aquestes sessions van dirigides a professionals de l’àmbit sociosanitari i comunitari.

La insuficiència cardíaca és una patologia molt freqüent entre la gent gran, amb una prevalença en els majors de 70 anys que se situa entre el 15 i el 20 per cent. Tot i que en el conjunt de la població aquesta xifra se situa al voltant del 4,5 per cent, en un context d’envelliment progressiu de la població, la prevalença global augmentarà en el futur. De fet, d’aquí a 20 anys, un quaranta per cent dels pacients tindrà més de 65 anys, i això significarà que hi haurà més persones amb malalties cròniques i factors de risc que s’hauran de controlar.

En els darrers anys hem millorat molt el tractament de les patologies agudes, com l’infart de miocardi, en què la mortalitat ha baixat en un 50% en dues dècades. Tanmateix, tot i que les persones que tenen un infart avui dia gaudeixen de molt més bon pronòstic que abans, no podem oblidar que tenen un cor amb una cicatriu, que no acaba de desenvolupar correctament la seva funció i que això pot portar que presenti insuficiència cardíaca. Per tant, ens trobarem amb més població amb risc que el cor els acabi fallant.

Diagnòstic i comorbiditats de la insuficiència cardíaca

Els principals criteris per a la detecció de la insuficiència cardíaca són fonamentalment clínics, basats en la història clínica del malalt, els signes i els símptomes que explica i els resultats de proves com les analítiques i les de tòrax. L’electrocardiograma és una prova important, així com l’eco cardiograma, que és el que acaba de definir si es tracta d’una insuficiència per una funció sistòlica reduïda o preservada, alhora que ens ajuda a identificar si l’origen és de causa isquèmica o no isquèmica. En el diagnòstic també es poden fer servir pèptids natriurètics, que permeten saber si l’ofec que pateix el pacient és per una insuficiència cardíaca o per altres motius.

Quan parlem de les comorbiditats d’aquesta patologia, hem de diferenciar entre les cardiològiques i les extracardiològiques. En el primer grup, hi trobem l’arítmia, en concret la fibril·lació auricular, en què el cor va més ràpid del normal i desorganitzat, i que es pot acompanyar d’una complicació molt greu i devastadora com és un ictus. És important detectar-ho aviat i tractar-ho amb un anticoagulant. Altres problemes cardiològics són la insuficiència mitral o els trastorns de conducció intraventricular. Entre les complicacions extracardiològiques, que dificulten el tractament, destaquen fonamentalment l’obesitat, la diabetis, les apnees de la son, l’anèmia, la insuficiència renal…

Pel que fa als tractaments de què disposem, ens trobem que la majoria dels quals hi ha prou evidència científica dels seus beneficis són per a pacients amb depressió de la funció ventricular, és a dir, amb insuficiència cardíaca sistòlica. En aquest sentit, s’utilitzen principalment els inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina, els beta blocadors i els antagonistes de l’aldosterona. S’han fet recentment estudis interessants en aquest grup de pacients que demostren que encara més eficaç que els IECA és un tractament que es diu Sacubitril/Valsartan. Així mateix, existeix un grup de pacients que es beneficia de la implantació d’un dispositiu, com un desfibril·lador automàtic i/o una teràpia de resincronització cardíaca amb la col·locació d’un marcapàs tricameral.

Cap un model orientat al malalt crònic

Davant d’aquest previsible augment dels pacients amb insuficiència cardíaca, és molt important que els diferents actors  – cardiòlegs, geriatres, metges d’atenció primària, etc. -, treballin de manera coordinada per tal d’aconseguir oferir el millor tractament possible en el lloc més indicat. Això vol dir tenir en compte que hi haurà pacients que es beneficiaran més d’un ingrés hospitalari, d’altres, de rebre el tractament en el seu CAP, i alguns, de fer-ho en el domicili propi. Un dels reptes més importants és el de transformar el nostre model sanitari cap a un model més orientat al malalt crònic i que pugui donar resposta a les necessitats que tenim avui dia. Els hospitals es van pensar per a malalts aguts i ara el que tenim són molts malalts crònics que van patint descompensacions i als quals amb els diferents tractaments aconseguim millorar una mica la qualitat de vida i el pronòstic i cronificar la malaltia sense curar-la.

Aquesta feina ha d’involucrar tots els nivells assistencials, però, a més, els metges haurem de ser prou hàbils per fer-hi participar els pacients, per apoderar-los. Els hem de donar suficients coneixements i eines perquè puguin tenir cura de les seves malalties. Hem de fer una tasca educativa i ser capaços d’atraure la seva atenció i que adquireixin el compromís de participar activament en la gestió de la seva malaltia. El pacient ha de ser el protagonista i ens ha d’ajudar a decidir. Ens ha de dir, per exemple, si hem de prioritzar qualitat o quantitat de vida. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat i que el pacient esdevingui molt més participatiu. Els metges no hauríem de fer el paper paternalista de dir-li el que ha de fer, sinó el de conseller i d’estimulador perquè millori el seu estil de vida.

Evitar ingressos i ajustar l’esforç terapèutic

És molt important tenir en compte que la insuficiència cardíaca es tracta d’una malaltia en què, amb cada ingrés hospitalari, el pacient pateix un deteriorament notable. Si bé un cop marxa a casa, pot millorar, mai no arribarà a estar com estava abans. Cal tenir present, a més, que durant els dos mesos posteriors a l’alta hi ha moltes possibilitats que el pacient torni a ingressar. Per tant, haurem de fer un esforç per optimitzar el tractament i evitar-ho. Per últim, tenint en compte que és una malaltia crònica i terminal, és fonamental detectar quin és el moment en què cal tenir una actitud terapèutica menys agressiva. Ens trobem sovint que molts d’aquests malalts acaben ingressant moltes vegades al final de la seva vida de manera innecessària. Cal ajustar l’esforç terapèutic i el tractament perquè tingui una millor qualitat de vida, el sapiguem acompanyar millor i no li fem proves i ingressos innecessaris en la seva etapa final de vida.

Dins d’aquest important canvi que ha de viure el model sanitari també hi ha el d’integrar la cardiologia en l’atenció primària. Això implica un canvi de model organitzatiu, que ha de ser més proper al pacient, amb base territorial i coordinació entre els diferents nivells assistencials, i que es basi en la comunicació i la confiança entre professionals. Que hi hagi un contacte permanent entre el cardiòleg i el metge de família és bo per al pacient, però també per al metge, que millora els seus coneixements en cardiologia i sap que té a prop el cardiòleg, i que pot adoptar un major lideratge en l’abordatge de les malalties cròniques cardíaques. Per altra banda, per al cardiòleg és beneficiós perquè se li deriven menys pacients i pot centrar-se en el tractament d’aquells casos més complexos i en les primeres visites.

L’estudi que hem fet sobre la integració de la cardiologia en l’atenció primària ens ha proporcionat dades quantitatives, com la de la reducció en un 40 per cent dels pacients que hem rebut i la de la disminució  del temps per accedir al cardiòleg. Constatem també, per la creixent demanda de proves, un major lideratge del metge de família, que té més iniciativa amb els malalts crònics estables. A nivell qualitatiu, hem vist millores en aspectes de salut gràcies al canvi de model. S’han pogut detectar més persones amb patologia isquèmica i, per tant, fer-ne un major control.

 

Román Freixa, cap del Servei de Cardiologia de l’Hospital de Sant Joan Despí Moisés Broggi

Límits del secret professional

Confidencialiat al Crus de Formació Mèdica Continuada

El doctor Josep Terés va impartir al febrer una xerrada titulada ‘Límits del secret professional’ en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i cures pal·liatives. Organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, aquesta formació va dirigida a professionals de l’àmbit sociosanitari i comunitari.

A l’hora d’abordar el complex debat entorn el secret mèdic, és necessari tenir en compte primer de tot alguns conceptes fonamentals. D’una banda, la ‘intimitat’, entesa com aquell espai propi que ens identifica i ens individualitza com a irrepetibles, i que no volem compartir o volem fer-ho només amb qui nosaltres decidim. També la ‘privacitat’, que seria aquell àmbit de la vida que tenim dret a protegir de qualsevol intromissió, i la ‘confidencialitat’, que és el nostre dret a que els que han conegut dades íntimes o privades nostres no puguin revelar-les ni utilitzar-les sense la nostra autorització expressa. Per últim, hem de conèixer el ‘secret mèdic’, que és el deure professional de mantenir ocultes la intimitat i les dades privades de la persona malalta per fins aliens a la pròpia assistència.

Riscos en el cercle de confidencialitat

El concepte de confidencialitat del pacient pot semblar molt clar quan parlem de la relació metge – malalt. Tanmateix, en la medicina actual, ens trobem que el nombre d’actors que intervenen s’ha multiplicat i, per tant, que s’ha ampliat el cercle en què la confidencialitat es pot veure en risc. Hi ha avui dia, doncs, moltes persones que inevitablement s’assabenten de la situació del malalt i totes elles tenen l’obligació de mantenir el secret. Així, el normal és que a un sol malalt el vegin i li facin proves diferents professionals, cadascun amb la seva funció. Però les amenaces a la confidencialitat no és limiten al personal sanitari. En aquest cercle, cal incloure-hi l’entorn personal, tenint en compte l’heterogeneïtat de famílies que existeix en l’actualitat i les situacions tan diverses en què es pot trobar el metge. Per això, el seu deure és pactar amb el malalt a quines persones pot donar informació sobre la seva malaltia. A més, quan ens referim a la confidencialitat, s’ha de tenir en compte els riscos que poden sorgir també en el terreny administratiu. Per exemple, quan els treballadors que s’ocupen del control de qualitat d’un centre hospitalari accedeixen als resultats de les proves que es fan als pacients.

Fora de l’àmbit assistencial, la confidencialitat del pacient també es pot veure en risc en els àmbits de la recerca i la docència. En la recerca, es procura no donar mai noms, però de vegades es fan descripcions de casos clínics amb tantes dades que els casos poden arribar a ser reconegut per algú. Pel que fa a la docència, és obvi que els estudiants han d’aprendre, però ho han de fer amb el permís dels malalts.

No és un deure absolut

La constitució espanyola recull el dret a la confidencialitat en el seu article 18, però el legislador no l’ha desenvolupat i no disposem d’una legislació a què ens puguem acollir. No obstant això, sí que disposem de jurisprudència, i la doctrina dels tribunals, reflectida tant en el codi deontològic català com en l’espanyol, contempla la vulneració del secret professional en casos en què, en no fer-ho, es posi en risc a terceres persones. Per exemple, un metge que tingui un pacient amb un problema d’alcoholisme i que sigui conductor d’un autocar infantil,  no té l’obligació de respectar el secret professional. Amb la deguda discreció, ha de posar el cas en coneixement, només, de les persones que poden solucionar el problema.

El debat sobre els límits del secret professional va atraure els focus mediàtics durant unes setmanes arran del cas del pilot suïcida de Germanwings que va estavellar un avió contra els Alps. Tanmateix, en aquest tràgic episodi hi van confluir diversos factors. La culpa que ningú evités que una persona amb problemes psíquics agafés un Airbus  no va ser només del secret mèdic, sinó també del fet de que no hi hagi una forma legal d’establir una comunicació entre la medecina assistencial i la medecina del treball. De manera que, per exemple, quan un metge li dona la baixa a un pacient és ell qui ha de presentar el part a l’empresa. El més lògic seria que avui dia, ja que la tecnologia ho facilita molt, la baixa arribés directament a l’empresa. Amb això, a més, no es viola el secret professional, ja que no hi apareix el diagnòstic.

Un altre aspecte que va fallar en el cas del pilot de Germanwings, i que és fonamental, és el de l’autoregulació de la professió, l’acció de control dins del propi estament. En el codi deontològic del COMB diu que el metge que tingui coneixement que un company, per les seves condicions de salut, hàbits o possibilitat de contagi, pot perjudicar els pacients, té el deure, amb l’obligada discreció, de comunicar-li i recomanar-li la millor actuació. Igualment, té el deure de posar-ho en coneixement del Col·legi, que disposa d’un programa d’assistència que té l’objectiu doble de preservar el pacient i de recuperar el metge per al correcte exercici professional. Es tracta d’un programa de gran importància que, tant de bo, tinguessin altres professions de l’exercici de les quals es pugui derivar un risc a tercers.

 

Dr. Josep Terés Quiles, especialista en aparell digestiu i president de la Comissió Deontològica del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB)

Armengol: ‘La majoria de dolors no serveixen per a res’

Rogeli Armengol a la 1a JSS

El doctor Rogeli Armengol, psiquiatre, psicoterapeuta i metge jubilat, va intervenir en la 12a Jornada Sociosanitària amb una ponència titulada “Dolor mental: una mirada mèdica i antropològica del dolor”. L’acte, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, va tenir lloc al Col·legi de Metges de Barcelona.

El doctor Rogeli Armengol va voler oferir als assistents a la 12a Jornada Sociosanitària una mirada panoràmica sobre els diferents tipus de dolor que hi ha a la vida i va convertir la seva intervenció en un al·legat contra el patiment, el tema que centrava aquesta edició de la consolidada trobada de la Fundació Mutuam Conviure. ‘Som enemics del dolor i l’hem de combatre, no només perquè no ens agrada, sinó perquè la majoria de dolors no serveixen per a res’, va afirmar el ponent a l’inici de la seva exposició. Va assegurar que ‘la naturalesa no és sàvia, sinó que és el que és’, i ho va justificar explicant que només el dolor referit al moviment ens resulta útil. En canvi, va dir, no ho és el dolor visceral, que no ens serveix d’avís ni ens beneficia. ‘De vegades, es diu que el dolor ens serveix per avisar-nos i anar al metge, però no es té en compte que durant mil·lennis els sanadors, encara no metges, no podien fer res per tractar una perforació gàstrica o un còlic nefrític’, va explicar. Així mateix, va assenyalar que molts trastorns que ens poden portar a la mort o a una invalidesa no són dolorosos, com podria ser l’excés de colesterol. ‘No li va servir a l’humà primitiu i no ens serveix tampoc a nosaltres més que per anar al metge’, va sentenciar Armengol sobre el dolor.

El doctor va subratllar que la sensibilitat al dolor és variable i que això cal tenir-ho en compte en el bon exercici de la Medicina. Va precisar, a més, que els metges no poden prendre’s a ells mateixos com a models a l’hora de valorar el dolor d’un malalt. En aquest combat contra el sofriment, Armengol va afirmar que no hi ha necessitat d’utilitzar paraules diferents per al dolor referit al cos i el referit a la ment. Respecte als dolors mentals, va dir, el pronòstic i el diagnòstic són fonamentals en l’exercici de la pràctica mèdica. ‘El pacient no sap si un determinat dolor o trastorn pot ser greu, invalidant o mortal’, va recordar, tot afegint que el malat sempre té molta por i aquesta el fa patir, i que ha de ser el metge qui la dilueixi afinant el diagnòstic.

Armengol va llistar com a dolors mentals l’angoixa, la por, el pesar, l’amargor, la tristesa, l’abúlia aclaparadora, l’apatia, el tedi i els causats per l’ofensa a la pròpia dignitat, la soledat, la deslleialtat, la infidelitat o la injustícia. Alguns d’aquests, va afirmar, estan relacionats amb trastorns mentals, mentre que d’altres tenen l’origen en trastorns personals o vitals. El ponent va recordar que l’angoixa és el símptoma destacat de l’ansietat i els trastorns fòbics, i que la tristesa, el pesar i l’abúlia són afeccions doloroses presents en els diferents tipus de depressió clínica, tot i que es poden patir alguns d’aquests dolors mentals sense que hi hagi depressió clínica. El psiquiatre va voler assenyalar que ‘quan parlem de depressió estem parlant, més que d’un trastorn mental, d’un trastorn vital’.

Armengol va destacar la importància d’una prescripció adequada de medicació i va mostrar-se en desacord amb ‘l’opinió que no admet medicar els dolors que ens pot ocasionar la vida, com si aquests dolors no poguessin ser tractats i millorar la situació de persones que poden arribar a patir molt’. ‘Per què no podem medicar una intensa situació de dol conseqüència d’una pèrdua?’, es preguntava el doctor, que va assegurar que una lleugera medicació antidepressiva pot ajudar molt en aquestes situacions, si la persona ho accepta. ‘En ocasions, la rigidesa o els fonamentalismes ens poden privar d’ajudar la gent’, va assegurar el ponent en relació als metges. I encara va afegir: ‘No negaré que hi ha un abús de medicació, però també hi ha professionals que tenen opinions exagerades contra la indústria farmacèutica que els impedeixen valorar els beneficis que pot reportar’.

El ponent també va tractar en la seva intervenció els dolors associats a la consciència moral. Va començar explicant que els sentiment sobre els quals aquesta reposa són el respecte, la compassió, el sentiment de vergonya i el sentiment de culpa. Va explicar que la vergonya, en la tradició religiosa, seria el dolor d’atrició, mentre que el sentiment de culpa seria el de contrició. La distribució d’aquests dolors morals i la intensitat quan s’activen, va afirmar, és molt diferent entre les persones. Així, va explicar que hi ha persones que quan infringeixen les normes o ocasionen danys o perjudicis senten vergonya però molt poc sentiment de culpa mentre que d’altres són propícies a sentir-se molt culpables. ‘Ara bé, el percentatge de persones que senten culpa i el dolor subsegüent no és gaire elevat’, va afirmar, i va afegir que, tot i que la vergonya és un sentiment important, perquè ens impedeix molt sovint infringir danys als altres, el sentiment de culpa és més consistent i humanitari perquè desenvolupa un sagrat respecte per la vida i per la voluntat de proïsme. ‘La naturalesa no és sàvia i no sempre estem d’acord amb ella perquè, no poques vegades, ens provoca dolors innecessaris i inútils, però en allò relatiu a la consciència moral, diria tot el contrari’, va afirmar Armengol. Tot seguit, va assenyalar que si la naturalesa ens hagués dotat de més quantitat i intensitat de sentiment de culpa, la convivència humana seria millor. ‘Els conflictes, les opressions, els perjudicis i els abusos serien molt menors si la majoria dels humans tinguessin un accés més fàcil al dolor de contrició’, va cloure el ponent.