Loli Sanz, usuària dels Apartaments Collserola: “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”

Apartaments Mutuam Collserola

La Loli Sanz va arribar als Apartaments Mutuam Collserola a mitjans de gener i, després d’un mes de prova, es va adonar que ja tenia una nova llar. “Soc una persona oberta i aquí hi he trobat el caliu que m’agrada”, esgrimeix per justificar la seva decisió. Aquesta barcelonina de 83 anys és independent i gaudeix de bona salut, però tenia clar que les regnes del seu futur les volia portar ella. “No volia hipotecar el meu nebot i preferia buscar jo un lloc on em trobés a gust abans que, per les circumstàncies que siguin, em portessin a un altre on potser no em trobaria tan bé”, explica.

L’entrevistada recorda com va arribar als apartaments amb serveis sanitaris i domèstics del Grup Mutuam, a Barcelona. Va ser mitjançant la seva mútua que va rebre publicitat d’aquesta opció residencial pensada per a persones que són autònomes i no volen renunciar ni a la independència ni a la privacitat de casa seva, però que poden necessitar algun tipus d’assistència en la seva vida quotidiana. La Loli va fer-hi una visita i, com que li van agradar, va decidir provar-los. De seguida en va valorar un aspecte clau per a ella: “em trobo bé amb aquesta llibertat per entrar i per sortir quan vull”. L’adaptació, recorda, va ser bona. Al principi es quedava a dinar en el restaurant del complex, però com que és una persona molt activa i que necessita estar ocupada, al cap d’un temps va optar per menjar al seu apartament i així sortir a comprar i cuinar ella mateixa.

Un dels principals avantatges de viure en aquests apartaments assistits és que és fàcil mantenir els vincles i les rutines anteriors. En el cas de la Loli, continua tenint una vida activa en el seu barri, les Corts, on fa Chi Kun a l’aire lliure i assisteix a xerrades interessants. “Procuro tenir la setmana ocupada amb el que sigui”, reconeix. El teatre ha estat una afició important en la vida d’aquesta resident. Havia col·laborat en un grup per a gent gran a Cambrils, on vivia amb el seu marit. “Amb la gent del casal m’ho passava molt bé, però quan va morir el meu marit vaig tornar a Barcelona”, relata. Tot i que de tornada a Les Corts va seguir participant en un altre grup de teatre, assegura que les limitacions de memòria la van empènyer a deixar-lo, perquè es posava de mal humor quan les coses no li sortien com volia. Tanmateix, la seva inclinació per la interpretació es fa notar en les celebracions que es fan als apartaments. “Per Sant Joan vaig cantar una cançó una mica pujada de to i, com que tot som gent gran i les coses més que dir-se s’insinuen, queda molt bé i tothom es diverteix”, relata alegrement la Loli, que ens avança que per a la propera festa haurà d’organitzar alguna altra cosa.

La resident feia només dos mesos que vivia als Apartaments Mutuam Collserola quan la COVID-19 i el consegüent confinament van irrompre en les nostres vides. Malgrat que alguns canvis van alterar les seves rutines, l’entrevistada assegura que la situació no la va afectar gaire. “Durant la primera etapa, només sortia un cop cada 15 dies per anar al supermercat i em feia porta la compra, més endavant hi vaig anar jo cada setmana i me la portava jo mateixa”, explica. Disposar d’una terrassa -en el manteniment de la qual col·labora- i tenir cura de les plantes li permetia caminar una mica i que li toqués l’aire. A més, com que als apartaments no hi va haver cap cas confirmat de COVID-19, es podia relacionar amb la resta de companys portant mascareta. “En aquells moments, en alguns espais comuns no ens hi podiem estar, però jo cada dia agafava un cafè de la màquina i un diari i pujava a casa a llegir-lo”, admet. Durant el confinament, a les trucades habituals amb la família, s’hi van sumar les videotrucades: “va estat gràcies a les filles de la meva neboda, que m’anaven dient què havia de fer”.

Apartaments Mutuam Collserola

D’actitud positiva, la Loli no va tenir por de contagiar-se i tampoc no va posar impediments sobre les mesures de protecció: “a les coses no se’ls ha de posar traves i, si et toca portar la mascareta, doncs te la poses i punt”. Assegura que el fet d’haver treballat dur tota la vida l’ha feta més forta, però dona gràcies que tota la família va estar bé i no es va haver de de preocupar per res. “Amb els anys, et vas acostumant a no encaparrar-te massa amb les coses, perquè per més que et preocupis no solucionaràs res, així que procuro gaudir del que hi ha”.

Poc a poc, els Apartaments van anar recuperant les activitats com les sessions de cinema, les tertúlies i les partides de cartes i dòmino. “És un ambient en què, per la meva manera de ser, em trobo molt a gust”, explica la resident, tot detallant que valora molt la “gent maca” que hi ha trobat, tant entre els que hi viuen com entre els qui hi treballen. No obstant això, d’acord amb el seu esperit independent, si ha d’escollir una característica dels apartaments on viu, es queda amb la llibertat que li ofereixen.

Els apartaments del Grup Mutuam ofereixen a les persones residents una assistència global que dona resposta a diferents tipus de necessitats: atenció mèdica i infermeria, treball social, farmàcia i gestió de receptes, vigilància del recinte les 24h, fisioteràpia i rehabilitació i, també, per a qui necessiti una mica més de suport a casa, una àmplia gama de serveis d’ajuda domiciliària.

Recorda que pots ampliar la informació sobre els Apartaments Agustí Montal Mutuam Collserola clicant aquí, o pots contactar amb nosaltres sense compromís:

Silvia Aguerri I 93 380 09 70  silvia.aguerri@mutuam.com

 “Amb els PADES, se’m va obrir un món que desconeixia i vaig tenir com un amor a primera vista”

Jordi Cortacans - PADES

Jordi Cortacans és infermer del PADES Guinardó – Nou Barris Sud, gestionat pel Grup Mutuam. És un dels protagonistes de la campanya ‘Apostem per la infermeria’ per atraure nou talent cap a l’entitat i en aquesta entrevista ens parla de la seva experiència en l’atenció domiciliària a persones en situació de malaltia avançada i final de vida.

Quan vas decidir ser infermer i per què?

No va ser una decisió súper conscient. En un principi, com a ideal de professió, havia pensat en la medicina. Però a l’hora d’accedir a la carrera vaig veure que no em trobava en les condicions més adequades. Buscant alternatives que poguessin ser semblants, vaig trobar la infermeria, i m’hi vaig llençar. Amb el pas dels anys, m’he adonat que ha estat la millor elecció que podia haver fet. Ha encaixat perfectament bé amb les meves expectatives personals i professionals i m’ha permès desenvolupar el meu potencial. Ha estat tot un encert.

T’interessava l’àmbit de la geriatria o de les cures pal·liatives?

Vaig acabar la carrera i em vaig trobar que infermeria és molt rica en especialitats. Tenint present tota aquesta diversitat, no vaig voler enfocar-me a cap en concret, sinó que vaig voler provar a veure en què em sentia més còmode. La casualitat va fer que una de les primeres coses que provés fossin els Equips PADES. Se’m va obrir un món que desconeixia i vaig tenir com un amor a primera vista.

Com explicaries què són els Equips PADES?

Els PADES són una cosa màgica, una experiència professional increïble que et dona una oportunitat de creixement personal també increïble. Tenen un model de treball bastant únic en l’àmbit de la infermeria. El món de les cures pal·liatives, que per sort cada cop és més potent, ja és en si una mica com una esfera apart dins del sistema sanitari. L’atenció per part dels PADES es fa a casa dels pacients i les seves famílies, i això de l’assistència domiciliària t’agrada o no t’agrada. És un lloc increïble, però si no tens aquesta vocació, es pot fer molt dur. És un tipus de feina molt canviant en el dia a dia i no hi ha rutines preestablertes, perquè el tipus de pacients és molt complex i ens adaptem constantment a les seves necessitats. Una de les coses que el caracteritzen més és el treball en equip. Cadascú aporta el millor de la seva disciplina i intentem sumar entre tots, sense jerarquies i amb autonomia. Això és molt enriquidor i, alhora, un repte.

Què pot aportar un infermer en l’atenció al pacient en procés de final de vida?

En qualsevol dels perfils professionals que conformen l’equip PADES el factor humà és fonamental tenir-lo molt present. Requereix d’un treball personal previ ja que es viuen i s’acompanyen situacions molt difícils, crítiques i doloroses. No és una feina que puguis fer sense implicació, però també has de saber on són els límits i treballar sempre des de l’empatia. En el paper de la infermera destacaria el rol en l’educació sanitària. Com a atenció domiciliària que és, el gran pes de les cures recau sobre el propi pacient i les persones que tingui al seu voltant. Hem d’ensenyar-los què han de fer en cada moment, com han d’actuar davant d’una crisi i empoderar-los.

Què valores més de formar part d’una entitat com el Grup Mutuam?

Mutuam fa temps que té un pes molt important en la gestió dels PADES a la ciutat de Barcelona i és una empresa referent dins del sistema sanitari, en l’atenció al final de la vida i les cures pal·liatives. D’alguna manera, està obrint camí cap a noves formes i models d’atenció.

T’ha ajudat el Grup Mutuam en el desenvolupament de la teva carrera?

Com a empresa, ens estimulen molt a formar-nos i a actualitzar contínuament els nostres coneixements. D’una banda, ens faciliten informació sobre cursos i, de l’altra, disposen d’un sistema de beques i d’ajuts per a projectes de recerca. Són molt proactius i també ofereixen molta flexibilitat perquè ens formem. Fa 3 anys vaig fer un màster de cures pal·liatives. Algunes hores eren en horari laboral, però em van facilitar poder compaginar-ho.

Quines oportunitats creus que ofereix el Grup Mutuam als infermers que siguin difícils de trobar en altres entitats?

Un aspecte que veig positiu és que no es fan diferències entre perfils professionals a l’hora d’oferir oportunitats, nous reptes i projectes…. Per exemple, als PADES la figura de coordinador d’equip, tant la pot desenvolupar un professional de la medicina, com de la infermeria o del treball social. Es valora més la capacitat personal de cadascú que no pas la carrera que hagis estudiat. Si tu tens empenta, independentment de quins estudis hagis cursat, t’ofereix moltes possibilitats.

Com has viscut el fet de ser home en un col·lectiu professional tan feminitzat?

Més d’una vegada, quan ens presentem als domicilis, d’entrada es pensen que jo soc el metge i les companyes les infermeres. La veritat és que pel fet de ser minoritari moltes vegades m’he sentit beneficiat. A mi que els professionals siguin nois o noies tant me fa, el que és important aquí és la vocació. Ara bé, sí que és cert, que dins dels equilibris dels equips ens pot enriquir que hi hagi diversitat de mirades. Així que animo els infermers que provin les cures pal·liatives, que no només d’urgències es viu!

On et veus en uns 10 anys?

Crec que la tasca assistencial seguirà sent una part molt important de la meva vida, però m’agradaria començar a introduir-me en el món de la docència. En aquest sentit, a Mutuam acostumem a tenir molts estudiants de l’àmbit sanitari i del treball social fent-hi pràctiques. Així doncs, també som un centre formador i per a mi és un punt positiu. Poder ensenyar a noves generacions el que tu has après i enriquir-te d’ells amb noves idees i fomentar-los la passió per aquest acompanyament en el procés de final de vida a mi personalment m’omple. 

 

“La mirada del cuidar en un sentit global és el que pot aportar una infermera a la direcció d’un centre”

Noemí Sech

Noemí Sech és infermera i directora del Centre Residencial Mutuam Collserola. És una de les protagonistes de la campanya ‘Apostem per la infermeria’ per atraure nou talent cap a l’entitat i en l’entrevista ens parla del seu creixement professional al Grup Mutuam, de com ha aprofitat les oportunitats i del suport que ha trobat per fer front als reptes que s’ha plantejat.

Quan i per què vas decidir ser infermera?

La veritat és que quan vaig començar els estudis, ja feia temps que tenia en ment ser infermera. Vaig anar a l’Escola d’Infermeria de Sant Pau, on tenen una manera d’ensenyar orientada no només a oferir els coneixements necessaris per fer les tasques, sinó a inculcar la mirada infermera, per poder cuidar la persona d’una forma integral. Reconec que vaig dedicar-me a la geriatria per casualitat i, de fet, poques persones es plantegen quan acaben la carrera dedicar-s’hi perquè no és una assignatura que a les universitats es potenciï. Vaig començar a treballar fent substitucions a Sant Pau i després vaig anar a parar al món de la psiquiatria. Més tard, vaig anar a parar a la geriatria i els professionals que hi vaig conèixer em van aportar molts coneixements que m’han servit per trobar-li el gust. És un món que si t’enganxa, t’enganxa, i on pots aprendre molt i tocar molts temes diferents.

Com vas arribar al Grup Mutuam?

Una part d’aquell equip amb qui treballava en una residència em van portar a un altre centre especialitzat en demències i alzheimer que acabaria pertanyent al Grup Mutuam. En aquells moments jo era infermera, però després vaig convertir-me en coordinadora d’infermeria. Més endavant, vaig venir, també com a coordinadora, a Mutuam Collserola. 

I què valores més de la teva experiència com a coordinadora d’infermeria a Mutuam Collserola?

La possibilitat d’aprendre moltes coses, perquè és un centre on hi ha diferents tipologies de persones usuàries. Tenim una part sociosanitària, una de residencial, centre de dia i apartaments tutelats. Tot aquest ventall et permet aprendre molt i no només sobre l’atenció a les persones. Si tens inquietuds, pots absorbir molta informació d’altres temes que no són tan propis de la infermeria. 

Com vas convertir-te en la directora del centre?

Ens hem de remuntar al context de la primera onada de la Covid-19. Al centre, quan vam veure que la pandèmia s’acostava, la direcció anterior i jo, com a coordinadora d’infermeria, vam traçar un pla de treball per fer-hi front, tot i que encara no teníem clar com ens afectaria. Quan van començar a sorgir possibles casos, hi va haver moltes baixes i ens vam quedar sense mans. Vam haver de reorganitzar-ho tot sense deixar de banda la part assistencial. És a dir, s’havia d’atendre tant a la persona com al centre. En certa manera, vaig assumir jo, conjuntament amb la doctora que teníem llavors, la tasca de liderar la comunicació cap a les famílies, l’atenció a l’usuari, la derivació hospitalària… En aquest context, en què ja havia assumit algunes tasques de gestió, el director general del Grup Mutuam em va oferir la possibilitat d’assumir la direcció del centre. 

I vas entomar el repte.

Sí, vaig dir-li que necessitava ajuda, tant formació com acompanyament, en determinats aspectes. M’ho van proporcionar i vaig acceptar. Per a mi allò va ser un acte de reconeixement a la feina feta.

Des de la teva experiència, què pot aportar un professional de la infermeria a la direcció d’un centre?

Potser jo soc molt romàntica, però penso que aportem el fet de no perdre de vista mai les persones. Conèixer la persona i els seus familiars t’ajuda molt a l’hora de prendre decisions o d’entendre determinades circumstàncies. Aquesta mirada del cuidar en un sentit global és la que pot aportar una infermera a la direcció. 

Com creus que el Grup Mutuam t’ha facilitat el desenvolupament de la teva carrera?

La major part de la meva vida professional l’he desenvolupada a l’empresa. Per a mi ha estat una sort haver-hi trobat un accés fàcil a persones clau, com les directores d’Infermeria o el director de l’Àrea residencial. Tot i que hi hagi un organigrama, és fàcil arribar a conèixer el personal i això et permet recórrer a qui necessitis en un moment donat. Potser he tingut sort, però la veritat és que mai m’he trobat amb un ‘no’. 

Quines avantatges pot oferir el Grup Mutuam a les infermeres i infermers respecte a altres organitzacions?

Tenim un pla de formació anual força complert i, a més, l’empresa no es tanca al fet que facis una altra formació que no hi estigui inclosa. Quan l’he necessitat, sempre m’han ajudat perquè la pogués fer, ja sigui per flexibilitat horària o oferint-me recursos.

Has demanat alguna beca per a estudis?

L’any passat vaig fer un postgrau de direcció i gestió de centres residencials i el Grup Mutuam em va ajudar econòmicament.

I, a banda d’això, què més en valores?

A part d’això, fomenta la recerca i ofereix possibilitats per fer carrera, i jo en soc un exemple. Tens possibilitat d’ascendir si t’interessa. A més, tot i que hagi de ser una empresa rendible, el fet de no tenir afany de lucre fa que els centres estiguin bastant ben dotats de professionals si ho compares amb la resta del sector. Un altre dels avantatges és que estem especialitzats en malaltia crònica i disposem de recursos diferenciats en aquest àmbit, fet que permet als professionals de la infermeria exercir en diferents tipologies de centres. Respecte a condicions laborals, a Mutuam Collserola, a banda de la remuneració fixa, tenim una remuneració variable d’acord amb uns objectius que prèviament hem acordat entre l’empresa i els treballadors i que són tant a nivell de grup com personals.

Jaume Junyent: “La meva voluntat ha estat sempre la d’estar al costat del malalt, procurant que no patís”

Jaume Junyent

El doctor Jaume Junyent ha desenvolupat una gran part de la seva carrera professional al Grup Mutuam, on ha demostrat el seu compromís amb l’alleujament del patiment de les persones en situació de final de vida. Apassionat de la fotografia i de l’aprenentatge continu, acaba de publicar ‘Historia de una resiliencia’, on comparteix des de la seva experiència com a malalt recomanacions per conviure millor amb el Parkinson.

Per què va estudiar medicina?

No ho sé, la veritat és que inicialment no volia ser metge. Volia ser periodista gràfic, però els meus pares no em van deixar ni planteja’ls-ho. Llavors, com que no sabia què fer, vaig estar un temps fent d’auxiliar de cuina a un restaurant de Saragossa, que era on vivia la meva família. Un dia vaig passar per la Facultat de Medicina, hi vaig veure la cua per apuntar-se a la carrera i, mira, m’hi vaig matricular.

Així de casual va ser?

Sí, però haig de dir que ja tenia dues germanes que eren metges. De fet, vaig arribar a casa i els pares em van dir “podries haver escollit una altra cosa!”.

Però li va agradar?

Abans de la universitat jo no era un bon estudiant, però medicina em va començar a agradar i em va anar bé. Vaig acabar-la amb bones notes.

Quina va ser la següent passa?

Vaig venir a Barcelona i vaig començar a treballar en temes relacionats amb la geriatria, tenint en compte que la geriatria com a tal no existia, perquè m’agradava i perquè li veia futur. Vaig treballar a l’Hospital Vall d’Hebron, on vaig coincidir amb professionals importants, i també vaig fer guàrdies en el sector privat. Em vaig seguir formant i llavors, el 1993, em va sorgir l’oportunitat de treballar al Grup Mutuam, concretament al Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES). L’any següent, em va tocar atendre el meu propi pare com a malalt pal·liatiu. Ara penso que va ser una bogeria que el tractés jo i que no ho hauria d’haver fet.

Quan vostè va començar, el PADES era un servei nou i el seu enfocament era innovador aquí.

Sí, érem els pioners. De fet, quan vaig començar no en sabia gaire, de cures pal·liatives, però em va interessar el tema i m’hi vaig formar molt. Ha estat al que m’he acabat dedicant. La meva voluntat ha estat sempre la d’estar al costat del malalt, procurant que no patís, escoltant-lo molt i explicant molt bé a la família què és el que li passa i què se li farà. Hi havia molts professionals que això no ho feien. A més, en aquella època, també hi havia molt d’embolic legal en aquesta matèria i s’havia d’aplicar molt el sentit comú.

Quin record en conserva, d’aquella experiència?

Haig de dir que l’equip que vaig tenir a PADES ha estat el millor que he tingut en la vida. Hi van passar diverses infermeres i una treballadora social i vaig aprendre moltíssim d’elles i elles de mi. Es va crear molt bona sintonia i érem un equip molt ben consolidat. La meva forma de treballar potser era una mica diferent a la d’altres. Allà consideràvem que tots érem iguals i ens podíem rebatre. Les infermeres assumien responsabilitats i podien anar soles als domicilis. Això ens permetia atendre més pacients i ser més operatius. Vaig estar en aquell servei una dotzena d’anys.

I d’allà va fer el salt als centres sociosanitaris. 

Sí, tenia ganes d’anar a un centre d’aquest tipus i, a més, no m’acabava de trobar del tot bé i vaig creure que allà hi estaria millor.

Què li passava?

Vaig començar a tenir símptomes de la malaltia de Parkinson. En un principi, no li vaig explicar a ningú i, durant uns dos anys, em vaig estar fent proves. Tenia atacs d’ansietat i símptomes que em feien quedar malament amb altres persones. També tenia músculs que se’m movien sols. Em van fer una electromiografia per veure si tenia ELA. Va sortir negativa i l’electromiografista em va enviar al neuròleg. Aquest, només veure’m i abans de fer-me les proves, ja em va dir que tenia Parkinson. Em vaig quedar molt escèptic.

Va seguir treballant, malgrat el diagnòstic.

Sí, vaig continuar treballant, i molt, tot i que cada cop em trobava pitjor. Estava a l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i també al Parc Sanitari Pere Virgili. M’ho vaig passar bé als dos llocs, però era un ritme de treball que jo no podia aguantar. La major part dels companys em van ajudar, però també em sentia més vigilat. Jo sempre he estat molt autoexigent, però en aquell moment encara ho vaig ser més. Em revisava tot cinc vegades, de manera que trigava més i acabava fet pols. Cada cop tenia més dolors i va arribar un moment que el neuròleg em va preguntar que què estava fent i que perquè no demanava una incapacitat.

Com s’ho va prendre?

Això et ve quan menys t’ho esperes i no ho entens. De cop i volta, amb 50 anys, vaig haver de canviar. Vaig parlar amb les dues empreses i em van donar una feina adaptada a la meva situació. Sempre estaré molt agraït tant a Mutuam com a Pere Virgili, ja que em van respectar en tots els sentits. Durant aquella època, no vaig deixar de formar-me i em vaig treure el títol d’especialista en Medicina Familiar i Comunitària.

Com va afrontar el moment de deixar de treballar?

Molt malament. Vaig estar durant 7 anys exercint després del diagnòstic, amb tractaments que no m’eren útils. M’adonava que cada cop em costava més i havia de dissimular-ho davant dels pacients. Vaig entendre que allò no era coherent i vaig demanar la incapacitat. Ara bé, deixar del tot el que feia i la meva rutina ho vaig portar fatal. Vaig estar uns mesos molt apàtic, tot i que sempre havia estat molt actiu. Va arribar un moment que vaig dir prou i llavors vaig començar a viatjar, vaig fer maquetes, vaig pintar i vaig fer un curs de fotografia professional. Ara tinc un arxiu d’unes 20.000 fotografies i he fet alguns llibres personals amb fotografies meves i amb reflexions. Ara el meu repte és fer-ne un amb fotografies que expliquin cadascuna una història diferent. Tampoc no m’he oblidat de la medicina, així que segueixo actualitzant-me, assisteixo a sessions clíniques i formo part d’un comitè d’ètica.

Jaume JunyentEl seu compromís va ser reconegut el 2006 pel Col·legi de Metges de Barcelona amb el Premi a l’Excel·lència en l’àmbit de Salut pública, mental i atenció sociosanitària.

Sí, i en aquell moment vaig pensar que no m’ho mereixia, que tampoc no havia fet tantes coses. Això dels premis i els copets a l’esquena mai no m’ha fet gaire gràcia, però la meva família es va posar molt contenta. Amb el pas del temps, he arribat a la conclusió que sí que va ser merescut i que em satisfà.

D’on va sorgir la idea del llibre que acaba de publicar, ‘Historia de un resiliencia’?

Una vegada em van demanar que fes un resum de quatre pàgines sobre el que jo sentia com a malalt amb l’objectiu d’explicar-ho en un acte en què també participaven dos neuròlegs i un psicòleg. El dia de l’esdeveniment van deixar la meva intervenció per al final, quan la gent ja marxava, i em van deixar només tres minuts per parlar. Així que no vaig poder explicar res i em vaig adonar que els malalts amb malalties neurodegeneratives som persones oblidades. Em vaig enfadar molt i vaig deixar en un calaix aquells quatre fulls. Fa un parell d’anys els vaig treure i vaig decidir escriure un llibre a partir d’allò. És a dir, que en aquest llibre he reflectit la meva experiència, el que he sentit des que se’m va diagnosticar el parkinson fins a l’actualitat. He trigat dos anys i n’he fet setze versions. Haig de dir que l’editoral, Círculo rojo, l’ha editat amb tot el que els vaig demanar. Fins i tot la portada és un quadre que tinc a casa. Hi ha moltes persones amb aquesta malaltia que han fet llibres, però molts d’ells són terroríficament foscos. En un principi el volia titular ‘Mi vida lenta’, però la veritat és que queia millor ‘Historia de una resiliencia’, perquè tracta de la capacitat d’una persona de plantejar-se uns reptes estant malalta iguals als que poden assolir els altres. Això no és fàcil i no s’aconsegueix de seguida, sinó que has de deixar passar el temps, tenir molta paciència i ser constant. En el llibre hi incloc recomanacions i reptes que jo m’he plantejat i que qualsevol persona amb una malaltia degenerativa, o fins i tot en una situació de dol, pot fer per sentir-se bé.

“Grup Mutuam porta incorporada en l’ADN la Responsabilitat Social, però ens calia alinear-la amb el Pla Estratègic”

Marian Pérez

Marian Pérez és directora de Màrqueting i Comercial de Grup Mutuam i presidenta del Comitè de Responsabilitat Social Corporativa, creat el 2019. Des d’aquest espai, s’ha impulsat el nou Pla d’RSC de l’entitat, un instrument que vol dotar de rumb estratègic les accions que ja es porten a terme en aquesta matèria i les noves que es posaran en marxa per tal d’assolir els objectius que s’han establert al voltant de cinc eixos estratègics.

Últimament es parla molt de Responsabilitat Social Corporativa (RSC), però què és exactament?

L’RSC va començar fa uns anys com un plantejament paral·lel al negoci de les empreses. És a dir, en un inici, les companyies feien la seva activitat empresarial i destinaven part del benefici que obtenien a accions d’RSC, ja fos donant suport a una ONG o invertint en empreses que portaven a terme accions socials. Amb el pas del temps, la societat ha començat a rebutjar aquest model i les empreses han modificat el seu abordatge de l’RSC incorporant-la en el model de gestió empresarial.

Així, veiem que s’ha passat d’un model en el qual les companyies guanyaven diners i ajudaven a altres empreses que feien el bé social a un model en que l’RSC ha passat a ser un concepte de gestió de les empreses, mitjançant el qual s’integren preocupacions socials i mediambientals en les operacions comercials i en les interaccions amb l’entorn.

Grup Mutuam acaba de llançar el seu propi Pla d’RSC, tot i que ja es feien accions i polítiques en aquest àmbit. Per què aquest document, llavors?

Grup Mutuam és una empresa d’economia social i sense ànim de lucre que ofereix assistència sanitària i social de qualitat a persones grans, persones amb malalties cròniques i persones en situació de dependència. Per la seva activitat, doncs, porta incorporada en l’ADN la Responsabilitat Social. No obstant això, per garantir avui la sostenibilitat de qualsevol empresa és imprescindible, fins i tot per a les empreses socials, disposar d’un Pla d’RSC alineat amb el Pla Estratègic. Desenvolupar aquest Pla ens permet, entre d’altres, fer una radiografia de la nostra Responsabilitat social i posar en valor accions que ja estan implantades, prendre consciència dels impactes no només socials, sinó també ambientals, de la nostra activitat i comprometre’ns a assolir uns objectius en els propers quatre anys, així com a establir un sistema per avaluar-ne el grau de compliment.

Com s’ha elaborat el Pla?

Es van proposar tres fases en les quals havíem de tenir la resposta a tres preguntes relacionades amb el nostre grau de compromís social. La primera va ser ‘on estem?’, que ens va permetre fer un diagnòstic i disposar d’una fotografia de la situació actual en RSC, així com identificar les oportunitats i reptes en la matèria. Amb la segona, ‘on volem arribar?’, vàrem definir compromisos i objectius clars a assolir, així com un full de ruta per una millora contínua en la gestió, tenint en compte els impactes de l’activitat en totes les seves dimensions socials, ambientals, econòmiques i de bon govern. A partir d’aquí, van sorgir cinc eixos d’actuació i es va configurar el Comitè d’RSC.

La tercera pregunta va ser ‘com hi arribarem?’ i ens va permetre definir el pla d’acció i crear un quadre de comandament amb indicadors per poder fer-ne el seguiment.

Quins són aquests eixos principals que has esmentat?

S’han definit cinc eixos amb 29 objectius a assolir. El primer es basa en assegurar unes relacions transparents i un comportament ètic del grup. El segon es basa en donar suport al nostre equip de professionals. El tercer, en cuidar de les persones usuàries i les seves famílies mitjançant una Atenció Centrada en la Persona. Amb el quart eix, ens proposem promoure una societat més justa, compromesa i formada i, amb el cinquè, ens comprometem a respectar el medi ambient per tal de millorar el benestar de les persones.

Qui impulsa el desenvolupament del Pla i com n’avaluarà el compliment d’objectius?

L’impuls i seguiment del Pla es fa a través del Comitè d’RSC, que es reuneix trimestralment per avaluar el grau d’assoliment de les accions establertes en el quadre de comandament. Aquest esdevé un espai de diàleg on es proposen àrees de millora de Grup Mutuam.

Quin paper juguen els i les professionals del Grup Mutuam en l’RSC?

Per assolir els objectius establerts en aquesta matèria es necessita el compromís de l’alta direcció i de tot l’equip humà de l’entitat, ja que seran totes les persones treballadores les que executin bona part de les accions establertes en el Pla d’RSC.

A les persones usuàries dels centres i recursos de Grup Mutuam i les seves famílies com els pot afectar el Pla d’RSC?

Les persones usuàries i les seves famílies són els nostres principals grups d’interès. Els hem consultat i demanat els temes rellevants en el nostre tracte i aquestes han estat les respostes en les quals estem treballant: oferir un tracte professional, humà i empàtic a les persones, promoure l’excel·lència en la qualitat assistencial; vetllar per la intimitat i confidencialitat de les persones ateses; vetllar per la seguretat de la persona usuària; promoure la innovació responsable en l’oferta de serveis i dissenyar espais col·laboratius que fomentin la comunicació i l’intercanvi de coneixement.

Quines diries que són les principals característiques de l’empremta que deixa Grup Mutuam en la societat?

Bona part de l’empremta que deixem es produeix mitjançant la Fundació Mutuam Conviure, una entitat sense afany de lucre que promou la millora de l’assistència sociosanitària i social de les persones grans que viuen al nostre país a partir, fonamentalment, de programes de recerca, de formació continuada dels professionals i de sensibilització i prevenció, així com col·laborant amb entitats socials. Mitjançant l’activitat fundacional i d’acord amb els nostres valors, seguirem promovent una societat més justa, compromesa i formada.

“Amb les mascaretes, hem hagut d’aprendre a somriure i a transmetre confiança als usuaris amb la mirada”

Maria Pallejà, treballadora de Mutuam a casa

Maria Pallejà fa gairebé una dècada que forma part de Mutuam a casa, el programa d’atenció en el domicili del Grup Mutuam. Al llarg d’aquest temps, ha ofert diferents serveis per cobrir les necessitats de les persones usuàries però no s’havia imaginat que el repte més complicat seria adaptar la seva feina a les circumstàncies d’una pandèmia.

A diferència del que passa en l’entorn residencial, el professional d’atenció a la llar es troba sol davant de la persona que ha de cuidar. Quina és la clau per afrontar el dia a dia d’aquesta tasca?

Les claus principals són que t’agradi el que fas i l’empatia. Has de tenir en compte que vas a treballar a una llar que no és la teva i que envaeixes la privacitat d’una persona. Així que has d’anar guanyant-te la confiança a poc a poc. En domicili, s’ha d’individualitzar l’atenció a cada persona i has de valorar com està per saber quin servei necessita. També has de tractar més amb la seva família del que ho faries en una residència, perquè en molts casos conviuen en la mateixa casa. Els professionals de Mutuam a casa som un suport també per a aquests familiars, que sovint es veuen sols en una situació en què han d’assumir el rol de cuidadors i no saben com fer-ho. Has de tranquil·litzar-los i explicar-los que ets allà per ajudar i parlar de com abordar la situació.

El professional de Mutuam a casa treballa sol, però no està sol, perquè teniu al darrere l’equip de coordinació. Quin suport us ofereixen?

Quan sorgeix algun problema o dubte de seguida les truco i m’atenen perfectament. Sempre ens han ofert suport, però en la situació actual, encara més.

Com va alterar la teva feina la irrupció de la Covid?

Des del primer moment, vam poder seguir oferint els nostres serveis amb normalitat malgrat l’excepcionalitat que vivíem, però ens vam haver d’adaptar per oferir la màxima seguretat. Se’ns va formar i vam utilitzar equips de protecció, com mascareta i guants, i gel hidroalcohòlic, així com extremar les mesures d’higiene. Per exemple, en els domicilis hi havia una tovallola només per a mi i li deia a les persones que atenia que no la toquessin, i mantenia la distància física per evitar contagis. Quan es va poder disposar de proves, ens van fer controls periòdics amb PCR i test d’antígens i, finalment, van arribar les vacunes.

Suposo que tindrien por d’obrir la porta a algú de fora.

Sí, tenien molt por, sobretot pel que veien a les notícies. Jo tenia por perquè no sabia si podia tenir el virus de forma asimptomàtica i contagiar-los, i també tenia por de portar el virus a casa meva. Sentia molta responsabilitat. Van ser moments durs, però ho vam entomar bé.

Com vas aconseguir transmetre confiança als usuaris i a les seves famílies i gestionar aquesta por?

Ha estat essencial, per començar, la confiança en mi mateixa i en la meva capacitat de fer les coses de la manera adequada per evitar riscos. I després, calia convèncer també a la persona atesa que aquella manera de treballar era la correcta. A més, calia tenir una actitud positiva quan entraves al domicili i transmetre-la a l’usuari, no hi podies anar mostrant por.

Malgrat l’escassetat d’equips de protecció individual (EPI) que hi havia al començament de la pandèmia, el Grup Mutuam us en va facilitar des d’un principi?

Sí, i tant. Des del primer moment vam sortir a treballar amb el material de protecció adequat i també ens traslladaven els protocols que es generaven des del Departament de Salut.

Des de Mutuam a casa, sempre ha estat una prioritat formar els i les professionals per oferir una bona atenció. Heu tingut també una formació específica arran de la Covid?

Sí, ens van formar en la utilització dels equips de protecció i en com seguir els protocols. També ens van explicar com havíem de treballar quan ateníem una persona que s’havia confirmat com a positiva de Covid.

Com vas viure l’atenció a aquestes persones?

Al principi va ser dur, perquè no estava acostumada a treballar amb un EPI i és feixuc. A més, per a la persona atesa resultava estrany veure’t amb tot allò. Així que, tot i que per a nosaltres era complicat, no ho podíem mostrar. Jo intentava treure-li importància al tema, dient-los coses com ‘has vist quina disfressa porto?’.

En general, com t’han afectat les mesures de protecció fent una feina tan basada en el tracte directe?

Em va costar i em costa, sobretot la qüestió del distanciament, perquè soc una persona d’abraçades, i això ara no pot ser. Llavors intentes transmetre l’afecte d’una altra manera: verbalment, amb la mirada, tocant amb les mans amb guants… S’ha de tenir en compte que les persones grans que atenem moltes vegades se senten soles i aquest afecte el troben a faltar. L’essència del que necessiten és amor i comprensió. Ells abans em veien la cara, l’expressió… i ara, amb les mascaretes, hem hagut d’aprendre a somriure i a transmetre confiança amb la mirada.

I el confinament estricte dels primers mesos, com va afectar les activitats que feies amb ells?

Ens vam trobar que no podíem sortir a passejar pel carrer. Llavors, havíem de fer passejos dins del domicili perquè es mantinguessin actius. Quan es va poder començar a sortir, vam tornar al carrer, però procurant que l’usuari portés la mascareta, que no toqués res i que mantingués la distància de seguretat amb la resta de persones.

En els moments més estrictes de confinament, segurament moltes persones no han tingut el suport habitual de la família. Ha canviat això el teu rol?

Les famílies van demandar més suport de Mutuam a casa en aquells moments per tal que les persones que necessitaven ajuda estiguessin ben ateses. Alhora, el fet que no es poguessin veure presencialment va comportar que haguéssim de buscar noves maneres de mantenir el contacte. En aquest sentit, he ajudat les persones que atenia a fer videotrucades.

El Grup Mutuam va posar en marxa un servei de suport emocional als professionals arran de la situació viscuda per la pandèmia. Tu hi vas participar?

Sí, i em va anar bastant bé, sobretot perquè hem estat unes quantes professionals les que hem hagut d’afrontar aquesta situació inesperada i ha estat positiu poder parlar amb elles de com ens hem sentit. Està bé disposar d’un espai fora del teu entorn familiar i laboral on t’escoltin. Necessitàvem desfogar-nos.

Segur que hi ha hagut moments complicats, però també et deu haver quedat algun bon record d’aquesta situació. Ens l’expliques?

Els bons moments que recordo són de quan donaven l’alta a un pacient amb Covid i deixaves el domicili sabent que estava bé i, sobretot, de quan et donaven les gràcies. Ha estat molt gratificant. Això t’omple i et fa seguir endavant cada dia.

Viure aquesta situació t’ha canviat d’alguna manera?

A nivell professional, m’ha fet ser més preventiva, cap als usuaris i cap a mi. A nivell personal, he après que hem de viure el dia a dia i gaudir del present, perquè mai se sap el que passarà.

Contacte Mutuam a Casa: 93 380 09 50.

Montse López-Brea: “he trobat a faltar el contacte amb els meus inseparables viatgers”

Montse López-Brea

Cara visible de Mutuam Activa, Montse López-Brea és qui capitaneja des de fa 15 anys el servei de viatges i activitats culturals per a sèniors del Grup Mutuam, que engega motors de nou després de la frenada en sec que va provocar la Covid.

Com has viscut aquests mesos d’aturada?

Diguem que com tothom. No els he viscut bé… Ningú ens prepara per a aquestes coses. Aturar els motors de Mutuam Activa no ha estat agradable, però després de la tempesta sempre ve la calma, i jo soc una persona pacient i positiva de mena.

Què és el que més has trobat a faltar?

N’he trobat a faltar tantes! Com sempre, parlaré des del cor: he trobat a faltar el contacte amb els meus “inseparables viatgers”, las llargues converses, les seves carícies, els nostres atacs de riure, las seves mirades tendres… i, per sobre de tot, la seva estimació.

Has mantingut el contacte amb ells?

I tant! Hem fet llargues xerrades telefòniques i ens ha anat molt bé. Aquests mesos no he tingut gaire bona salut i ells sempre han estat al meu costat, donant-me els seus savis consells. Quin exemple, ells m’han cuidat a mi!

I què t’han trasmès de com viuen ells la situació?

No cal ni dir que el que més han trobat a faltar és viatjar i estar tots plegats, ja que han creat un vincle molt fort.

Per què heu decidit reprendre la programació presencial i com s’ha adaptat?

Després d’un any sense activitat, aquest és el moment de continuar. Poc a poc, las coses van millorant i el lleure va agafant forma gràcies a totes las mesures que el sector posa al nostre abast. En la visites matinals, farem grupets reduïts i els guies utilitzaran radioguies per poder respectar el distanciament adequat. Mutuam Activa aplicarà totes las mesures recomanades pel Departament de Salut.

Què pot aportar a les persones participants aquest apropament a la “normalitat”?

Doncs els aportarà alegria. Com que tots tenim moltes ganes de tornar a estar actius, això serà el granet de sorra que ens fa falta per aixecar-nos pel mati amb més optimisme i ganes de fer coses.

Quines són les propostes que els heu preparat?

He fet una agenda d’activitats petita però molt atractiva i engrescadora per redescobrir la ciutat. Una de las visites ens aportarà una “mirada diferent” a la Catedral de Barcelona, amb una altra descobrirem l’art que te la Diagonal i també farem una ruta guiada pels dominis dels “Senyors del Cotó i del tèxtil de la Barcelona del segle XIX.

Com a novetat, dos tallers virtuals. En el primer, treballarem les funcions cognitives i, en el segon, ens endinsarem en el món de las emocions. És un taller d’acompanyament emocional que a mi em té el cor robat.

Per finalitzar només vull dir als usuaris de Mutuam Activa que estic segura que tindré el seu suport i que, com sempre, podré sentir el seu afecte. Moltes ganes de tornar a abraçar-vos amb el ulls!

‘El tipus de consultes no ha canviat gaire, però sí la urgència de les famílies que ens truquen’

Tamara Koyik, Servei d'Orientació Social

Tamara Koyik és una de les professionals del Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam, des d’on dona suport a famílies de persones grans o dependents, un col·lectiu que ha viscut la pandèmia amb unes necessitats i limitacions específiques.

Què és el Servei d’Orientació Social ?

La nostra tasca consisteix a orientar i recomanar diferents serveis i recursos socials a les famílies que tenen una persona gran o dependent al seu càrrec en funció de les seves necessitats.

Quin tipus de situacions us trobeu més sovint?

Les casuístiques són diferents, però les persones que ens truquen tenen en comú la necessitat de ser escoltades i d’expressar l’angoixa que els provoca el fet que algú a qui estimen comenci a perdre capacitats per gestionar el dia a dia. Nosaltres intentem donar-los una solució, recomanant els serveis i recursos adequats a cada situació. Però, més enllà d’això, oferim sensibilitat i un suport emocional a la persona que ha assumit el rol de cuidadora.

Com ha afectat la situació de pandèmia a les persones grans?

La pandèmia va fer que tots haguéssim de canviar els nostres hàbits a l’hora de relacionar-nos, també les persones grans, que han hagut d’adaptar-se a una nova realitat en què s’han trobat més soles per les limitacions en la seva vida social arran de la disminució de les trobades amb la família, amb les amistats i amb els veïns. Aquest aïllament n’ha accelerat en molts casos el deteriorament físic i/o cognitiu i ha fet que perdessin autonomia.

Quines són les consultes que us han fet més freqüentment des de l’inici de la pandèmia?

El tipus de consultes no ha canviat gaire, però sí la urgència de les famílies que ens truquen. L’accés als recursos socials de la xarxa pública (places residencials, cuidadors en el domicili, etc.) s’ha vist en molts casos endarrerit; la pandèmia ha frenat els ingressos en residències i ha provocat el tancament temporal dels Centres de dia, i això ha fet que els cuidadors en el domicili fossin en molts casos l’única alternativa. En aquest context, accedir a una ajuda a casa amb totes les garanties de seguretat enfront la Covid ha estat una prioritat, tal i com ens hem trobat en la gestió de les trucades al nostre servei. Des de matrimonis en què el cuidador principal ha hagut de ser ingressat per Covid i han necessitat substituir-lo per una cuidadora del nostre Servei d’Ajuda en Domicili, Mutuam a Casa, fins a casos en què una persona ha rebut l’alta hospitalària i ha necessitat ajuda a casa fins a recuperar-se o persones que no podien anar al seu centre de dia i que necessitaven suport a la llar.

Com us han afectat la por de les famílies i les mesures per evitar contagis?

Les famílies ens arribaven amb moltes preguntes sobre com es gestionava la Covid en els diferents recursos. Vam haver de donar-hi resposta adaptant-nos en tot moment a les novetats i als canvis de protocols. Per una banda, les restriccions d’accés a les residències van provocar que moltes famílies ens fessin consultes sobre quan podrien tornar a veure els seus familiars si els ingressaven, i ha estat imprescindible atendre-les amb transparència. Per l’altra, la predisposició a rebre un ajut extern a casa es va veure afectada per la por. La confiança necessària per obrir la porta a una treballadora del SAD s’ha sostingut en la professionalitat de la gestió, en la formació de les professionals que presten l’atenció i en les garanties de protecció que oferim. En aquest sentit, formar part d’un gran grup ens ha permès disposar des d’un inici de la informació actualitzada dels protocols assistencials del Departament de Salut i dels equips de protecció adequats per protegir els nostres usuaris i treballadors.

“Jo no tenia clar llavors què em passava, així que no em vaig preocupar gaire”

Luis Sánchez, Residència Molí - Via Favència

Luis Sánchez, usuari de la Residència Molí – Via Favència que ha superat la Covid

Nascut a Cabeza del Buey, a la província de Badajoz, Luis Sánchez va viure durant gairebé dues dècades a la Via Júlia de Barcelona. Ara, amb gairebé 88 anys, viu a la Residència Molí – Via Favència, un equipament públic del mateix barri gestionat pel Grup Mutuam. Hi va arribar fa una mica més d’un any provinent d’un altre centre per a gent gran de fora de Barcelona després de demanar el trasllat per estar més a prop d’un dels seus nebots. “Ell és l’única família que tinc a Catalunya, així que estic content de poder viure al seu costat”, reconeix l’entrevistat que, a banda d’aquest aspecte, valora positivament el seu ingrés a la residència.

El Luis assegura que està mandrós, però tot i així desprèn energia i vitalitat i no deixa d’insistir que troba a faltar sortir a passejar. La vida quotidiana a Molí – Via Favència, com a tots els centres per a gent gran, s’ha vist transformada per la situació sanitària actual i les restriccions a la mobilitat i a la interacció social que cal seguir. L’usuari recorda que el seu dia a dia a la residència abans de la pandèmia era agradable: “sortia cada matí a caminar durant un parell d’hores i tornava per dinar; després, passava la tarda aquí, entre l’habitació i els espais compartits, on em relacionava amb els altres i mirava la televisió”. Encara que el moment de l’entrevista els residents no poden sortir a l’exterior, ell manté l’activitat física i fa gimnàstica cada dia, procurant preservar una autonomia que és evident que valora. “El que puc fer jo sol, ho faig, i amb el que no puc, m’ajuden els professionals de la residència”, explica.

El març de 2020, el Luis va agafar la Covid, engruixint la llista d’aquells primers contagiats que van haver de fer front a la malaltia envoltats d’incertesa i manca de proves. Respecte a la simptomatologia, explica que se sentia “ensopit i amb el cap atordit” i que li feien mal els ossos, tot i que ell no acaba d’atribuir aquestes molèsties al virus: “això són els anys també”. Tanmateix, una pneumònia va fer que l’ingressessin a l’Hospital de la Vall d’Hebron a mitjans d’abril. Allà li van fer la PCR que va confirmar que el que tenia era la Covid. “Jo no tenia clar llavors què em passava, així que no em vaig preocupar gaire”, recorda el Luis d’aquells dies, tot assegurant que ell no ha tingut por perquè se la van treure quan treballava de petit al camp. Després d’un dia a l’hospital, el van traslladar cap al Centre Sociosanitari – CIS Cotxeres, on va estar-se fins al 6 de maig. Ja millor, va poder tornar a la Residència Molí – Via Favència. La vida, però, no podia tornar a ser igual: havia de mantenir l’aïllament per no contagiar la resta de companys. El 30 de maig li van repetir la PCR i el resultat va ser, de nou, positiu. De manera que, malgrat que ja no tenia símptomes, va haver de fer una altra quarantena a la seva habitació.

Han passat alguns mesos des d’aquell tràngol i, tot i que no té seqüelesLuis Sánchez, Residència Molí - Via Favència greus, sí que li’n queden algunes de lleus, com que se sent més confús i desorientat que abans de la malaltia. No obstant això, la pèrdua de pes que va tenir durant aquell període ha fet que ara estigui més lleuger i li ha beneficiat per a la diabetis que pateix. L’entrevistat ha pogut recuperar algunes de les activitats que feia i també les visites del seu nebot. Al llarg d’aquest temps, però, les mesures de protecció i les restriccions s’han anat modulant en funció de la situació epidemiològica general i la de la residència. En el moment de l’entrevista, el Luis explica que només pot moure’s per la seva planta i que ha de dur mascareta. A més, com totes les persones residents, ha de menjar sol a l’habitació, un fet que no li agrada gaire. Tanmateix, ell és de bon conformar i accepta els nous protocols com un mal menor: “és el que toca fer, pitjor seria morir-se”. Assegura que, com amb la medicació, ell segueix les mesures fil per randa.

Ara bé, l’usuari no porta bé no poder caminar per l’exterior. Lluitador de mena, el cert és que l’allargament de la situació, amb molts períodes de confinament, li ha abaixat els ànims i no veu el dia de tornar a la normalitat. Recorda que ell era qui sempre motivava els companys a sortir i a moure’s i li costa d’entendre que n’hi hagi que no vulguin passejar, “però cadascú té la seva manera de pensar”. Amb qui es mostra menys flexible és amb aquells que tenen comportaments irresponsables i que no compleixen les mesures per protegir-se i protegir els altres. “N’hi ha que es creuen que saben més del que saben”, conclou.

Els centres i residències de gent gran del Grup Mutuam ja han completat el procés de vacunació de la Covid-19, fet que ha permès reprendre amb normalitat l’ingrés de noves persones usuàries. Per a més informació, podeu posar-vos en contacte amb Servei d’Orientació Social de l’entitat.

Teresa Morandi: “Els equips sòlids, que saben on van, han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, dels professionals i del propi equip durant la pandèmia”

Teresa Morandi

Psicòloga especialista en Psicologia Clínica, psicoanalista, docent i supervisora d’equips de salut i salut mental, Teresa Morandi ofereix suport als professionals dels PADES del Grup Mutuam des de fa 3 anys. També col·labora amb la Fundació Galatea, des d’on ha pogut comprovar l’impacte emocional de la crisi de la COVID-19 en les professionals.

Sembla que el tema de les cures “està de moda”. Què en pensa algú que fa 30 anys que es dedica a la salut psicosocial de les persones?

Sens dubte, el tema de les cures no és una qüestió nova al camp sanitari, tot i que sembli que s’acabi de descobrir. Fa molt de temps que parlem de tenir cura dels professionals, però molt poques persones i molt poques institucions han comprès la qüestió. Des del camp de la psicoanàlisi, entenem que l’ésser humà no és només un organisme biològic, sinó que és també un ésser psicosocial i pot ser afectat en aquest aspecte. Tanmateix, persones i equips professionals que treballen amb la malaltia i la mort, amb situacions de molta complexitat, estan especialment exposats a un important risc subjectiu, emocional, físic i social. Per tant, és important interrogar, posar paraules a tot allò que les implica, les afecta com a humans que assisteixen a humans:  la relació amb pacients i famílies; el patiment; els vincles amb els companys, amb d’altres equips, amb la institució…

De quina manera se’ls pot cuidar?

Primer cal dir que, per cuidar, un ha de poder cuidar-se, reconèixer la pròpia subjectivitat i la de l’altre, i que et reconeguin. També es important la manera com es construeix l’equip perquè, segons com, pot ajudar a la qüestió del tenir cura o bé convertir-se en una font d’ansietat i malestar. Cal una transferència de treball entre els integrants, que els vincles i responsabilitats siguin clars, per no augmentar les dificultats de la tasca assistencial. La cohesió d’un equip interdisciplinari fa que pugui assumir –sense danys importants– una situació de crisi com la que estem vivint amb la COVID-19. Una altra forma de cuidar-los és que puguin tenir continuïtat en el lloc de treball, que disposin de veu en l’organització de la clínica, que se’ls ofereixi la possibilitat de formar-se i fer recerca, de tenir espais de supervisió/ reflexió… Qüestions que, a més del benefici per a cadascú,  incideixen  en  l’eficàcia i eficiència professional, amb menys cansament, menys malaltia i més satisfacció i creativitat.

Què ens ha passat amb la pandèmia?

Que tots estàvem davant d’un “tsunami” i tots podíem patir el mateix, és a dir, ens va enfrontar a la pròpia vulnerabilitat. Quan s’està preparat per ajudar els altres en la seva vulnerabilitat, en certa manera, subjectivament,  sembla que en disminueixi la pròpia. Però, davant la pandèmia, els professionals havien d’acompanyar amb riscos, i era fonamental cuidar-se i ser cuidats, protegits, i no sempre s’ha aconseguit.  Això ha despertat moltes inquietuds, malestar, por i desconcert, i ara és moment de donar-los lloc. També va ser difícil compatibilitzar la feina amb tenir cura de les seves famílies, nens, parella, pares, sogres… en una professió cada vegada més feminitzada. Tot això és un trasbalsament molt gran, viscut amb angoixa, sobretot en el primer moment.

Quines eines has observat que hagin fet sevir els professionals per cuidar-se i gestionar aquesta situació?

A nivell personal, cadascú té el seus recursos. Els equips sòlids, que saben on van -perquè porten anys d’escolta de la seva subjectivitat i la dels altres que atenen- han pogut navegar i continuar cuidant dels pacients, de si mateixos i del propi equip. En general, i tot i que en un primer moment va ser molt difícil, una eina que van fer servir va ser aturar-se un moment i pensar què feien (en aquest sentit, val la pena subratllar que l’etimologia de la paraula cura és pensar). A la majoria de professionals sanitaris els costa molt, perquè viuen en la “urgència”. I és inevitable el conflicte i la queixa però,  quan es pot posar en paraules i compartir amb l’equip, ajuda a descobrir noves alternatives. Per això sempre dic que no hem de tenir por de la queixa dels professionals. No hi ha cap dubte que aquesta situació ha creat malestar i un gran cansament, però saber on estàs, com estàs i quines són les dificultats que tens al davant, i amb qui comptes, és una eina fonamental.

Cal que els equips demanin suport extern?

Hi ha professionals i equips que compten amb ajuda des d’abans de la pandèmia. Ara tothom ha estat sacsejat per ella -es impossible no estar-ho- , i pot ser que es demani més, perquè han sentit que funciona un suport  que  sostingui i permeti obrir portes al saber què fer amb el que fa mal. Persones i equips que tenen ajuda, que accepten que són vulnerables, conscients que no ho saben ni ho poden tot, que es qüestionen i es formen permanentment, han resistit millor. Un altre suport important està en donar resposta al tema del cansament, del sobreesforç per manca de diferents professionals, lligat a la situació en què es troba el sistema sanitari des de les retallades,  i això es alguna cosa que les institucions han d’escoltar i resoldre, perquè es part de la seva responsabilitat el cuidar als que cuiden.

Molts professionals expliquen que ha estat després del moment més agut de la crisi, quan han pogut fer una pausa, que han emergit més emocions.

En aquells moments jo insistia als equips per mantenir les nostres trobades, perquè les emocions hi eren, i vàrem comprovar que minvaven quan ens reuníem de manera virtual. Evidentment els equips, com les persones, no són tots iguals; hi ha diferències i també a l’hora de parlar. En el programa de telesuport a professionals de la Fundació Galatea en què he estat col·laborant, alguns consultaven en el moment àlgid, però d’altres ho feien després del “tsunami”, i és lògic. En tota situació humana, quan et trobes en el moment més crític, et veus impulsat a resoldre coses. A posteriori, és el moment per preguntar-se a un mateix què ens ha passat, què hem sentit, què fer amb el que ens ha passat…

I què us han explicat en aquestes sessions?

Tot i que hi ha hagut qüestions personals -dols no resolts, conflictes amorosos, morts properes…-,  moltes tenien a veure amb la por al contagi, l’angoixa davant tanta mort, així com amb les condicions de feina i les relacions amb el seu equip. Durant la voràgine tothom va remar a una, però després han tornat a sorgir les divergències, que si no es treballen es converteixen en mala maror. Per això, després de la situació traumàtica hem d’estar atents a la importància del tenir cura.

Hi ha professionals que diuen que no en volen parlar perquè no ho volen reviure.

Sí, la negació és una defensa i a vegades funciona, però una de les característiques de les situacions  traumàtiques és que, encara que tu no ho vulguis,  ho revius de diferents maneres.  S’ha de tenir en compte que allò inconscient també funciona i produeix diversos símptomes, com malsons, problemes amb el menjar, relacions conflictives amb la parella, amb els fills, a la feina, estudi, etc.

Què els recomanaries, doncs?

Parlar per parlar o emmudir no és la qüestió, sinó que, en cas que funcioni una escolta qualificada, cal demanar ajuda, que no avanci el patiment i, fins i tot, que es produeixi una modificació subjectiva, una altra manera d’abordar les coses de la vida. I, més que recomanar, entenc que cadascú sap trobar allò que li porta plaer.

Quin paper han de jugar els vincles socials en aquestes cures?

Amb tot el tema de les mesures de protecció enfront de la COVID-19, s’ha parlat de distància social, però jo prefereixo dir-ne distància física, perquè el contacte subjectiu i social no el podem perdre. Això no necessàriament implica  estar a prop de l’altre ni fer-li petons i abraçades. Hi ha moltes maneres d’apropar-se als altres. La solidaritat ha funcionat en molts aspectes, i hem de veure les coses positives que hem après d’aquesta situació. Hem de rescatar el fet que som vulnerables, que necessitem cuidar-nos i necessitem els altres. Els vincles socials són molt importants, ens constitueixen com a éssers humans i ens faciliten afrontar situacions com la que vivim.

Com creus que viuran els sanitaris una segona onada forta?

Pot ser molt dur… Penso que les institucions haurien d’ajudar-los més; són material sensible i s’han de cuidar perquè no emmalalteixin. Alhora, almenys des de la meva experiència, ells s’estan preparant per continuar, però tenen por que es repeteixin situacions com les que ja han viscut i volen més ajut. Els professionals estan responent però tampoc es pot estirar tant la corda.

Està molt estesa entre els sanitaris la percepció que ells han fet un sobreesforç però que, en canvi, la societat no ha après cap lliçó i que no hi ha prou consciència per evitar una nova situació crítica.

És un tema complicat. Efectivament han fet molt i, en la queixa penso que hi ha part de veritat, que hi ha gent molt desagraïda, però no tota la societat és així. Quan les coses no van bé és inevitable intentar trobar un “culpable”, i potser n’hi ha més d’un, perquè la situació és molt complexa. Els governs no van ser molt clars, el desconcert era evident. Els mitjans de comunicació tampoc no han ajudat difonent casos puntuals de conductes d’algunes persones o grups com si fossin generalitzades. Hem d’anar amb compte amb les sensibilitats ferides, perquè tots hem de fer-nos càrrec de les nostres responsabilitats.