Arxius de EAPS

Anna Escolà: “Dentro del ámbito sanitario se nos considera más un lujo que una necesidad”

Updated on desembre 12, 2022

El Periódico de Catalunya ha dedicat un article a l’acompanyament fins a la mort i a la tasca que fan els equips d’atenció psicosocial i ha recollit el testimoni d’Anna Escolà, psicòloga general sanitària i psicooncòloga de l’EAPS Mutuam-la Caixa. Un cop més, estem molt satisfets que els mitjans de comunicació es facin ressò de la bona feina que porten a terme els nostres professionals, així que compartim l’article, que s’ha publicat el 13 de febrer.

Más de 28.000 catalanes han sido apoyados al final de sus vidas por equipos de atención psicosocial en un programa que impulsa la Obra Social La Caixa

No sabe bien qué le movió para decidirse a hacerlo, quizás, piensa, el subconsciente quiso que superara el miedo a la muerte después de la traumática experiencia de ver, siendo adolescente, cómo un cáncer se llevaba en seis meses uno de los pilares más sólidos de su vida, su abuela. Fuera lo que fuera lo que le hizo interesarse por el final de la vida, de la manera como se interesa, se siente feliz por ello. Al acabar la carrera de Psicología, Daria Mayer decidió que “quería aprender y ayudar” conociendo de cerca esa última etapa vital. Tenía 25 años. Contactó con la Asociación Española contra el Cáncer (AECC) y se ofreció como voluntaria a domicilio con paciente oncológicos en fase terminal. Han pasado ocho años desde aquella primera experiencia y sigue con su altruismo.

Desde el 2015 visita a enfermos paliativos en el Hospital de Sant Pau en el marco del Programa para la Atención Integral a Personas con Enfermedades Avanzadas de la Obra Social La Caixa, una iniciativa con una trayectoria de ocho años implementada en 120 hospitales de España que en este tiempo ha atendido a 105.500 pacientes y unas 153.000 familiares.

TENER CLARO EL PAPEL
“Tenía cierto miedo. Sobre todo porque tú misma te expones cada vez a la pregunta de cómo enfocarías la muerte”, cuenta sobre su primera experiencia. “Fue un caso especial, porque fue largo. Los voluntarios cambiamos cada medio año como máximo, lo marca el protocolo, pero me permitieron estar algo más. Hasta que murió”, explica. “Se estableció un vínculo muy importante. Cada semana iba dos horas. Jugábamos al dominó, charlábamos, mirábamos la tele…”. A la pregunta de cómo se protegía, cómo se sigue protegiendo, responde: “No debo de olvidar mi rol. Escuchar, acompañar, dar cariño, estará ahí… He de recordar y posicionarme en ese rol. No tengo que solucionar nada, no tengo que atender a la persona activamente, no es esa mi función. Soy una voluntaria”. Para nada de piedra. “Claro que he llorado más de una vez, una persona no es inmune, y a veces salgo removida y triste, pero salgo energética, diferente. Si estoy días sin ir necesito ese contacto. Cada vez que voy me despierto, es como recibir dos bofetadas. Valoras la salud que tienes”, continúa. Se refiere a las visitas semanales que realiza en el Hospital de Sant Pau, donde cada tarde un voluntario, de un equipo de cinco, se encuentra con los enfermos oncológicos terminales o con sus familiares, si estos desean esa compañía.

FORMACIÓN ESPECÍFICA
Como Daria Mayer, en el marco de esta iniciativa de La Caixa hay 671 personas altruistas en toda España que acompañan durante los últimos días, las últimas horas, a enfermos terminales, 168 de estas en Catalunya. No es habitual, no obstante, que sean tan jóvenes como ella, y menos, de la edad en la que ella empezó.

Todas las personas voluntarias que apoyan en las áreas de paliativos, además de recibir antes una formación específica para su cometido, cuentan con el apoyo de profesionales. En este caso, de un equipo de atención psicosocial (EAPS), cuyos profesionales proporcionan ayuda a través de nueve entidades sociales a 30 hospitales catalanes. Hay un total de 42 EAPS.

Anna Escolà es psicóloga de uno estos equipos, el de Mutuam-Barcelona, que gestiona el Grup Mutuam, una entidad sin ánimo de lucro del tercer sector dedicada a la atención a la dependencia de los mayores. «Nuestra tarea principal es la atención psicológica de pacientes al final de la vida y sus familiares, dando continuidad al acompañamiento durante el proceso de duelo con aquellos familiares que lo necesitan», explica. Esta atención, prosigue, no se daría si no fuera por esta iniciativa, ya que no está contemplada la figura del psicólogo en la mayoría de las unidades de cuidados paliativos. Por eso, en su opinión, “ha representado un gran impulso y reconocimiento para el colectivo de los psicólogos, porque dentro del ámbito sanitario se nos considera más un lujo que una necesidad”.

RESPETO
¿Y cómo se ayuda a nivel psicológico a una persona que está a punto de morir? “Con acompañamiento desde el respeto, preservando su autonomía, dignidad e identidad, para que pueda tener un enfrentamiento adaptativo de la situación que está viviendo”, explica Escolà. Hacer revisión de vida, balance de todo lo que la persona enferma ha vivido, revisar su escala de valores, el significado que la enfermedad tiene para ella, que no haya temas pendientes por resolver, el legado… Son factores que determinarán que el enfermo tenga una buena muerte, sigue la psicóloga.

A nivel personal, también tiene mecanismos para sobrellevar ese contacto profesional que tiene a diario con la muerte . “Conecto con la vida y con todo aquello que le da sentido: la pareja, la familia, los amigos; disfrutando de los pequeños placeres que tenemos a nuestro alcance, estando presente en el aquí y el ahora y pudiendo atender mis propias necesidades”, asegura. En definitiva, dice, le resulta necesario hacer un trabajo personal continuo que le permita ser consciente de los propios miedos para poder entender y atender.

Este programa, que se acaba de renovar con entidades y centros sanitarios, fue evaluado en el 2014. Las conclusiones de aquel estudio validaron el proyecto en tanto se demostró que mejora en el 90% los síntomas que provoca la enfermedad, con lo que sería deseable que esta atención estuviera al alcance de todo el mundo.

Pero nada más lejos. En España mucha gente sigue muriendo con un terrible dolor físico y necesitando una sedación final que no recibe. De las 380.000 personas que fallecen cada año, 120.000 requieren de una atención especializada en cuidados paliativos. La realidad es que el 50% no la recibe por falta de recursos.

Podeu llegir aquí l’article original a El Periódico.

Meritxell Naudeillo: “Segons com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort”

Updated on setembre 2, 2022

El diari Ara va entrevistar el passat 25 de gener Meritxell Naudeillo, coordinadora de l’EAPS (Equips d’Atenció Psico-Social) Mutuam – La Caixa. Acabada de llicenciar en infermeria, aquesta psicòloga de cures pal·liatives va veure que necessitava ajudar els pacients a arribar al final de la vida. Ens sentim orgullosos dels professionals del nostre Grup i, per això, volem compartir la interessant entrevista que li van fer:

Amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats. Per això des de fa quinze anys ajuda pacients i els seus familiars en el final de la vida. Ara ho fa en el programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades que dona servei a diferents hospitals de Barcelona, finançat per l’Obra Social La Caixa.

Com va decidir dedicar-se a les cures pal·liatives?

Vaig acabar la carrera d’infermeria i vaig començar a treballar en una clínica de Barcelona a oncologia. Allà els pacients tenen molts dubtes, la persona que tenen més a prop és la infermera i li fan moltes preguntes. Vaig decidir estudiar psicologia pensant que em donaria eines per poder ajudar-los. Amb el temps veus que et donen tècniques, però que no serveixen de gaire. És una cosa que has de portar dins, i realment ho has de sentir per poder acompanyar la gent en un procés de final de vida.

És un programa integral en què també s’acompanya els familiars?

Sí, un cop el pacient mor, deixem passar un temps i els oferim el suport de dol.

La mort és un tabú?

Sí, se’ns pregunta sovint com explicar-la a persones vulnerables com ara gent gran, nens o persones amb discapacitat. És molt important que tothom ho sàpiga tot des del diagnòstic fins al final. Tendim a protegir els que ens envolten i no en parlem, o diem: “El pare està malalt”. Això encara pot generar més por als nens, que pensen: “El pare estava malalt i es va morir, ¿jo quan em posi malalt també em puc morir?”

El fet de ser creient ajuda a afrontar la mort?

He vist moltes monges i capellans que morien molt espantats pel que passaria després. Fa molta por el que passarà després i no ho sabem. Les seves creences els ajuden, però no és una condició per morir en pau i tranquils.

En què consisteix l’acompanyament?

El pacient se’ns deriva perquè des de l’equip assistencial es considera que hi ha un patiment psicològic i emocional. Però no tots els pacients que moren requereixen el nostre suport, de fet, hi ha diferents maneres d’afrontar-ho. En funció de com afrontes els problemes a la vida, encararàs la teva mort. Si una persona quan té un problema al davant l’evita, davant de la mort farà el mateix. Els psicòlegs en diem que fan una negació. Tenen la informació del diagnòstic, del pronòstic, però és tan dolorosa que l’eviten i fan veure que no passa res. No tots els pacients moren tranquils i en pau. Cadascú mor com viu.

Què fan en aquests casos?

Li donem un espai en què el pacient pugui expressar tot el que sent, el que li preocupa i l’angoixa. Aquest espai crea un vincle terapèutic amb el pacient, de confiança, de pau, tranquil·litat i els anem acompanyant fins als últims dies, juntament amb la família.

De fet vostès ajuden la gent a acomiadar-se…

Evidentment. Per a nosaltres és vital que el pacient es pugui acomiadar de la seva família i la família d’ell, però no és fàcil, perquè és un adeu per sempre i això és molt dolorós. Però intentem crear un clima tranquil, serè, on es puguin dir les coses que queden pendents de dir abans que el pacient ens deixi.

Moltes de les visites les fan a domicili. ¿És diferent poder-se acomiadar a casa que a l’hospital?

Un procés de final de vida a domicili, si es pot, és dels millors, és el més gratificant per al pacient i per a la família. Si hi ha un pacient que està en un procés de negació i només vol curar-se i anar a l’hospital i que l’oncòleg el segueixi visitant, aquest pacient a casa no morirà tranquil, necessitarà proves i un hospital gran on li facin tot fins a l’últim moment. En canvi, si és un pacient que accepta la situació, està tranquil, no pateix i pot fer un bon comiat amb la família, el lloc idoni és el domicili.

És gratificant la seva feina?

T’omple moltíssim. Amb molt poc, ajudes molt. Veus com ajudes famílies que no s’han parlat durant anys a acomiadar-se en l’últim moment. Veus com algú que a l’inici del diagnòstic tenia molta por, acaba morint tranquil i en pau. Però també és una feina molt dura, perquè moltes vegades ens fan preguntes i no tenim respostes.

Com quines?

Sovint et pregunten: “Em moriré?” Tu saps que es morirà i ell també ho sap. Però no li pots dir que sí. És una resposta devastadora en aquell moment. Sempre tenen l’esperança d’algun miracle, d’una salvació, d’algun tractament…

Aquesta feina ensenya a apreciar més la vida?

Sí, treballem molt el fet de no aferrar-nos a les coses materials, ni a les persones. Durant la vida, si aprenem a deixar anar, quan ens morim és molt més fàcil deixar-nos anar. Per exemple, un fill que vol marxar fora a estudiar, deixem-lo anar!

Podeu llegir aquí l’entrevista original al diari Ara.

Interessant debat sobre el model d’assistència a la cronicitat en la 1a Jornada EAPS Mutuam Girona

Updated on novembre 25, 2022

Sota el títol “Cap a un model d’assistència a la cronicitat” es va desenvolupar la 1a Jornada EAPS Mutuam 2016, que el 20 d’octubre va reunir a Girona a 204 professionals del món sanitari, sociosanitari i social per reflexionar sobre la importància del supot psicosocial a pacients i famílies. La inauguració va ser a càrrec de Marc Simón, Director Corporatiu de l’Àrea Social de la Fundació Bancària “la Caixa”, de Xavier Gómez-Batiste, Director científic del Programa i de Josep Ballester, Director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam. A partir de casos concrets, diferents professionals varen compartir les seves experiències en diferents àmbits assistencials (psicologia, medicina, infermeria i treball social) amb una mirada transversal. Així, les dimensions psicosocials de l’atenció a la cronicitat, la necessitat de la continuïtat assistencial en l’atenció del pacient crònic o la valoració social com a eina de prevenció, van ser alguns dels temes tractats.

Us podeu descarregar les ponències i visualitzar les intervencions en vídeo, en aquests enllaços:

Dr. Xavier Gómez-Batiste “Les dimensions psicosocials de l’atenció a la cronicitat” Ponència PDF
Sra. Marta Soler “Necessitats psicològiques del pacient crònic” Ponència PDF – Vídeo
Dra. Marta Pascual “Estem preparats?” Ponència PDF – Vídeo
Sra. Cristina Solé “La valoració social coma eina de prevenció” Ponència PDF – Vídeo
Sra. Lluisa García “Necessitat de la continuïtat assistencial en l’atenció del pacient crònic” Ponència PDF – Vídeo
Conferència periodista Marius Serra “Verbalitzar les emocions” Vídeo

De la mà de l’escriptor Marius Serra, la ponència “Verbalitzar emocions” va posar punt i final a la jornada; l’experiència de la vida i la pèrdua del seu fill, explicada amb delicadesa i alhora amb força i intensitat, va deixar de manifest la importància d’aquest suport psicosocial, explicat des de la vivència personal.

Paral·lelament a la jornada, va tenir lloc la roda de premsa del presentació del programa EAPS als mitjans de comunicació locals de Girona. La Dra. Mireia Bosch, directora del Programa a Girona i de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona, va representar a Mutuam i va compartir taula amb Marc Simón i el Dr. Xavier Gómez Batiste de La Caixa. Una desena de mitjans van venir a cobrir l’acte, entre ells Diari de Girona, El Punt Avui, Tv Girona, Catalunya Ràdio, SER, RNE, La Vanguardia, Rac1, entre d’altres.

El 20 d’octubre a Girona es debatrà sobre “l’Assistència Psicosocial a la Cronicitat” en el marc de la 1a Jornada EAPS Mutuam

Updated on setembre 1, 2022

Ja estan obertes les inscripcions a aquesta interessant jornada, organitzada per Grup Mutuam i Obra Social La Caixa, on reflexionarem sobre la importància que té el suport a pacients i famílies que s’enfronten a les malalties cròniques. Ens centrarem en l’atenció als aspectes psicològics, emocionals i socials. A partir de casos concrets de pacients amb malaltia crònica avançada i les seves famílies, diferents professionals de la medicina, psicologia, infermeria i del treball social compartiran les seves experiències des dels diferents àmbits assistencials, però amb una mirada transversal.

Exitosa participació de l’EAPS Mutuam – La Caixa en el 7è Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Psicooncologia

Updated on desembre 13, 2022

EAPS Mutuam barcelona participa al Congrés SEPO Girona

Del 30 d’abril al 1 de maig va tenir lloc el VII Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Psicooncologia, al Palau de Congressos de Girona. Sota el títol “El coste de cuidar en oncología: apoyo a los equipos asistenciales”, dues professionals dels Equips d’Atenció Psicosocial Mutuam_La Caixa de Barcelona, van estar convidades a participar.

Anna Escolà Fustero, psicooncòloga de l’ EAPS , va formar part de la Taula Rodona “Apoyo al profesional: contexto y recursos”, moderada pel Dr. Xavier Gómez-Batiste; va intervenir amb la ponència “EAPS- experiencia en el apoyo a los equipos” centrada en el suport que es dóna a professionals dels equips PADES. Per altra banda, Clara Fraguell Hernando, psicòloga també dels EAPS, va rebre un reconeixement a la “millor comunicació oral del Congrés” per la seva intervenció “Modelo de psicoterapia centrada en el sentido-compasión para pacientes de càncer, con enfermedad avanzada“, projecte del que n’és investigadora principal.

La nostra felicitació a les dues ponents i agraïment per representar al Grup Mutuam en actes rellevants del sector.

Herrero: ‘Escriure ajuda a superar una pèrdua’

Updated on juliol 31, 2019

Olga Herrero, doctora en Psicologia, psicoterapeuta i professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna -Universitat Ramon Llull, va oferir una ponència sobre “La integració de la pèrdua en la història de vida” en el marc de la 1a Jornada EAPS organitzada per Mutuam.

Olga Herrero, que forma part d’un equip de recerca a la Universitat Ramon Llull sobre constructivisme, va explicar com s’utilitzen les tècniques narratives en els processos de dol. Segons Herrero, l’ésser humà explica històries contínuament i fins i tot les utilitza per explicar-se la pròpia vida. Tanmateix, aquesta història es veu truncada quan apareix un esdeveniment no anticipat o una pèrdua. Per això, afirmà, en el grup de dol es treballa intentant donar un sentit a allò que li està passant al pacient, de manera que pugui continuar amb la seva vida incorporant l’esdeveniment dins la seva història personal o vital . Un dels postulats bàsics de què parteix el constructivisme, segons la ponent, és que no són els esdeveniments en sí els que ens afecten sinó la interpretació que en fem, que condiciona com ens adaptem a les situacions que hem d’afrontar. ‘Quan fem psicoteràpia clínica , treballem amb les veritats narratives del pacient, és a dir, amb el significat que té per a ell el que li passa’, va explicar.

En aquest sentit, les ‘lliçons agredolces de la pèrdua’, assegurà la ponent, ajuden a elaborar dols complicats, a poder donar-li un sentit i treure algun “benefici secundari” de l’esdeveniment. Va explicar que des de la psicoteràpia intenten ajudar a narrar moltes vegades la mateixa història, però de formes lleugerament diferents: que la persona tingui l’oportunitat d’explicar el mateix que ha explicat al seu entorn social incorporant diferències, en la forma narrativa, d’una banda, i en el nivell de consciència narrativa, de l’altra. “L’entramat narratiu el que fa és organitzar els esdeveniments de forma que tinguin coherència i sentit i que puguem projectar les nostres històries com si tinguessin una continuïtat”, va assegurar, tot afegint, que la narrativa fonamental en què treballen és la d’identitat, que respon a qui és un mateix i que sovint no és plantejada fins que no succeeixen esdeveniment inesperats.

Reconstrucció de significats

La doctora va afirmar que només entre un 10 i un 20 per cent de persones elaboren un dol complicat i que aquestes tenen dificultats per integrar els esdeveniments crítics en la seva història de vida. A l’hora d’abordar el dol en la teràpia, va assegurar que el punt de partida és diferent segons hi hagi hagut anticipació de la pèrdua o no. Així, va descriure com els pacients es troben amb què la història amb què explicaven la seva vida, de sobte, no els serveix per explicar-se a si mateixos, no saben com anticipar el futur i això els genera respostes d’ansietat. Per aquest motiu, assegurà, cal una revisió constructiva. Davant la “no confirmació” de supòsits bàsics, s’han de revisar i negociar significats amb aquells amb qui es conviu, va explicar Herrero. Per això, des del constructivisme s’entén el procés de dol com la reconstrucció del món personal de significats, basant-se en les idees de pro activitat, subjectivitat i dimensió relacional.

La ponent explicà que la dificultat per atribuir un significat a la pèrdua és un dels predictors bàsics de dol complicat i que, en el cas de no poder donar sentit a la pèrdua, trobar-ne un “benefici secundari” o un “aprenentatge significatiu” arran de la mateixa disminueix la probabilitat de patir un dol complicat. Així mateix, altres predictors són l’estil cognitiu de la persona, l’estil de vinculació afectiva i la seva xarxa de suport social.

Herrero va exposar les diferents tècniques narratives amb què treballen, malgrat reconèixer que les tècniques suposen només el 15 per cent del resultat de la psicoteràpia i que el més important és la relació terapèutica. L’objectiu, concretà, és que el pacient pugui transformar aquesta narrativa d’identitat, reescriure la història i organitzar el seu discurs incorporant-hi la història de pèrdua. ‘La tècnica que cal utilitzar depèn de les necessitats concretes del pacient’, assegurà.

Diversitat de tècniques narratives

Entre les més utilitzades, hi ha les narratives de self, que comencen per fer que el pacient posi per escrit qui és i com ha arribat a ser qui és des del punt de vista d’una tercera persona i d’un millor amic, és a dir, que faci una auto caracterització, tal i com va descriure Herrero. La narrativa de pèrdua, afegí, és una versió de l’auto caracterització en què es demana al pacient que expliqui de forma explícita de quina forma ha impactat la pèrdua en la seva vida. Una altra tècnica, que s’utilitza molt quan es treballa amb famílies, són els llibres de records, que la doctora considera eines que ajuden a evocar emocions i a posar paraules per ser capaç d’expressar allò que un no acaba d’entendre. Una altra són les cartes: cartes a l’altra, cartes de comiat o de re negociació del vincle, cartes a una emoció, cartes a un mateix… També hi ha els diaris dirigits, amb els quals es busca ajudar la persona a centrar-se en allò que li genera més dificultats. D’altra banda, els capítols de la vida són una eina que permet ajudar la persona a viure la seva història de manera més complexa, ampliant el focus d’atenció perquè sovint la narrativa de pèrdua satura totes les altres històries, va descriure la ponent.

‘Sabem que les persones que escriuen sobre la seva pèrdua, com a mínim quatre dies seguits, durant 15-20 minuts, experimenten millors resultats en psicoteràpia’, assegurà la doctora. I afegí que escriure ajuda a fer-nos intel·ligibles, a endreçar l’experiència i a poder treballar aquelles coses no resoltes, ja que permet expressar sentiments relacionats amb la pèrdua en un context diferent i de suport incondicional i contribuir a acceptar-la. Segons Herrero, en el procés de dol hi ha moments en què la teràpia ha d’orientar-se a la pèrdua i d’altres a la restauració de la vida, i escriure ajuda a separar aquests espais. ‘L’objectiu –conclogué- és passar de l’absència de significat en què col·loca la pèrdua a poder donar-li un significat a aquesta’.

Si voleu veure la seva interessant ponència en vídeo (30 minuts), cliqueu aquí.

Dra. Olga Herrero Esquerdo, doctora en Psicologia i professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Universitat Ramon Llull. Especialista en Psicoteràpia, acreditada per la European Federation of Psychologists’ Associations (EuroPsy, EFPA/COP). Psicoterapeuta col·laboradora a l’Institut de Diagnòstic i Atenció Psiquiàtrica i Psicològica (IDAPP, Barcelona). Investigadora principal en Processos de Dol i Psicoteràpia en el Grup d’Investigació en Psicologia, Persona i Context de la FPCEE Blanquerna, URL.

Bimbela: “Estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”

Updated on octubre 9, 2018

José Luís Bimbela, doctor en Psicologia i Màster en Salut Pública i drogodependències, va impartir una dinàmica intervenció en el marc de la 1a Jornada EAPS “Cap a un model d’assistència psicosocial a persones amb malaltia avançada“.

Bimbela, que treballa des de fa més de 20 anys a l’Escola Andalusa de Salut Pública, una empresa pública depenent de la Junta d’Andalusia dedicada a la recerca i la formació, va assegurar que hi ha un abans i un després de l’arribada de la SIDA a la Salut Pública. Quan els professionals es van trobar en la situació d’haver de comunicar als pacients una malaltia que, en aquella època, era pràcticament una condemna a mort, van haver de canviar molts aspectes i va començar a parlar-se de “cuidar el cuidador”. En aquesta transformació, Bimbela va acceptar respondre a un repte important. “Em van proposar una aventura: canviar el món des de la Salut Pública. Qui s’hi resistiria?”, va reconèixer.

El ponent assegurà que un dels objectius que es va proposar era el de posar una quarta pota a la Salut Pública: “a la biològica, psicològica i social, calia afegir-hi la salut espiritual, i això té a veure amb el sentit de la vida”. Segons l’expert, aquest aspecte s’hauria de treballar de forma preventiva i no només en el moment de final de vida com se sol fer. Ens hem de preguntar, diu, què volem fer amb la nostra existència: “tenim la possibilitat, cadascun de nosaltres, de convertir la nostra vida en quelcom memorable, però, en canvi, observo una societat que cada cop és més mediocre”. Així doncs, va animar els professionals que fossin més atrevits i escriguessin la seva pròpia història.

Cuidadors feliços

“Quan fa 22 anys vaig començar a parlar de felicitat, em miraven estrany”, va relatar Bimbela, tot assenyalant que, després de l’obesitat, l’epidèmia més gran que tenim és la depressió. I és que, assegurà, “estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”. La felicitat, segons el doctor en psicologia, té a veure amb l’absència de por, amb el benestar propi i el de l’altre i, en aquest sentit, és fonamental que el cuidador abans de cuidar l’altre es cuidi ell. “Un mateix posa el llindar de què necessita per ser feliç, i això ens dóna poder, però també responsabilitat”, va advertir el ponent, que va lloar l’austeritat, perquè “ens fa lliures”.

Especialment en aquests temps de crisi, assenyalà Bimbela, sentim moltes persones que parlen contínuament d’allò que haurien d’haver fet i no van fer, dels trens que van deixar passar o de pronòstics negatius sobre allò que vindrà. “Amb el passat i el futur ocupant tot l’espai, no queda lloc per a l’única cosa que tenim”, va sentenciar el ponent. I va subratllar la importància tant d’aprendre del passat com de tenir il·lusions i projectes de futur, però en la seva justa mida.

En diverses ocasions, va emfatitzar la necessitat que els professionals de l’àmbit sanitari mantinguin una actitud alegra i positiva, ja que les emocions es contagien. Així, citant el filòsof Fernando Sabater, va dir: “llibertat és decidir què faig davant del que hi ha, no pas decidir el que hi ha”. Va afirmar que la gestió de les emocions és una gimnàstica que s’ha de posar en pràctica en el dia a dia i que si es vol motivar un pacient, un familiar o un equip, el primer que ha de fer el professional és estar motivat ell. Així mateix, va recordar als assistents que la tècnica sense ànima no serveix de res i que abans de fer qualsevol intervenció amb un pacient o un familiar seu, cal preguntar-se honestament quin n’és l’objectiu, perquè això comportarà una millor gestió de les emocions i de la comunicació.

Valors i habilitats del professional

Així mateix, va recomanar als assistents tenir confiança en ells mateixos i en els altres, ser capaços de deixar-se anar i no voler controlar-ho tot. També va destacar la importància de valors com l’honestedat i la humilitat. “Hem de treballar l’ego, que jutja, valora i sempre vol tenir raó”, va alertar.

El professional amb valors i habilitats ha de ser capaç de gestionar les emocions, de comunicar-se i negociar. La finalitat de posar en pràctica tots aquests valors i habilitats, va resumir Bimbela, ha de ser assolir el benestar i els objectius propis i dels altres. Almenys, va dir per acabar, “hem de procurar, com a mínim, no danyar físicament, emocionalment, socialment, ni espiritualment als altres”.

Si vols veure el vídeo de la seva interessant ponència, clica aquí.

Els EAPS La Caixa reuneixen més de 300 voluntaris a la “Jornada de Voluntaris”.

Updated on desembre 7, 2022

El dissabte 5 de març des del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació la Caixa, es va organitzar una Jornada de voluntaris que formen part d’aquest programa al Caixaforum – Barcelona. Més de 300 voluntaris que atenen a persones amb malalties avançades van assistir-hi, amb l’objectiu de difondre més eines que els facilitin la seva tasca, i destacant la importància del treball en equip. Diferents entitats van exposar les seves experiències amb testimonis molt inspiradors de voluntaris, que segons paraules de Xavier Gómez Batiste, director científic del Programa EAPS de la Fundació la Caixa, són persones “compromeses, comprensives i molt conscients”. Cal destacar la ponència de Cèsar Garcia-Rincón, sociòleg que va parlar sobre “Les eines del voluntariat” i els tres tallers vivencials on varen participar activament tots els assistents a la Jornada. Mutuam, col.labora en aquest projecte amb més d’una vintena de voluntaris que desenvolupen la seva tasca en els equips d’Atenció Psicosocial EAPS de Barcelona i Girona.

Es lliuren els Premis de Recerca de la Fundació Mutuam Conviure 2015

Updated on desembre 5, 2019

Premis de recerca Fundació Mutuam Conviure

Promoure la recerca per afavorir l’assistència integral a les persones grans, persones amb malalties cròniques i complexes o en situació de dependència, és una de les finalitats fundacionals de la Fundació Mutuam Conviure. Per aquest motiu es convoquen anualment, entre d’altres activitats, els Premis de Recerca en Geriatria i Gerontologia clínica. Es premien dues categories: una categoria per a un projecte presentat per entitats del sector que treballin a Catalunya, i una altra per un projecte presentat per equips de professionals que treballin en centres del Grup Mutuam. Aquest any es van presentar 16 projectes i els guanyadors d’aquesta edició van ésser:

El projecte “Avaluació del risc cardiovascular en la gent gran” presentat per un equip de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va rebre el premi al millor projecte d’àmbit català.

El projecte “Estudi de les variables psicològiques que modulen l’adaptació a la situació de final de vida en el pacient avançat” presentat per un equip de recerca dels EAPS Mutuam – La Caixa Barcelona, va rebre el premi al millor projecte presentat dins l’àmbit de Grup Mutuam.

Els premis es van lliurar en el marc de la 10a Jornada Sociosanitària d’aquest any que es va celebrar el 17 de novembre, de la mà del President de la Fundació Mutuam Conviure i de Grup Mutuam, Agustí Montal, i del Patró de la Fundació Mutuam Conviure i Director General de Grup Mutuam, Josep Arqués.

El grup de dol, un espai per a l’expressió dels adolescents

Updated on desembre 12, 2022

El procés de dol és un camí pel qual, de forma inevitable, tots passarem en un moment donat al llarg de la nostra vida. Però perdre un pare o mare quan s’és molt jove dificulta aquesta elaboració, esdevenint, com anomenem tècnicament, un risc de dol complicat. Altrament, l’adolescència és una etapa de constitució de la identitat -l’adolescent és a mig camí entre nen i adult- en la qual es donen molts canvis significatius en el total de la persona, i especialment en el que s’anomena en psicologia el ” jo. I, malgrat la identitat és quelcom que es persegueix al llarg de la vida, és en aquest moment que esdevé un punt crític. La mort, quan es produeix de forma inesperada i en un moment de la vida “inadequat”, obstaculitza la constitució de la pròpia identitat (“ego”).

Així mateix, és una edat en la qual es poden sentir sols i/o incompresos, fins i tot, entre el grup d’iguals, que és el seu principal referent, i així ho expressaven ells mateixos en l’atenció individual dels professionals de Mutuam: “vull parlar amb algú que estigui passant pel mateix“, “m’agradaria saber què senten els altres“, “vull saber si hi ha altres nens igual que jo“. I és a partir d’aquestes demandes que ens plantegem dur a terme un abordatge psicològic des d’una perspectiva grupal, atès que és una de les aproximacions terapèutiques més utilitzades en els adults i de provada utilitat.

“Sóc la Maria i fa un mes es va morir el meu pare de càncer.”

“Aquesta setmana ha estat molt dura, doncs la meva mare hauria complert 42 anys.”

“Sento un buit molt gran… tinc la sensació de no poder tirar endavant sense ella“

Amb afirmacions com aquestes s’inicien les sessions del grup de dol per a adolescents que l’EAPS Mutuam va posar en marxa ara fa un any aproximadament. Sessions quinzenals per a nois/es de 12 a 20 anys que recentment han tingut una pèrdua parental, amb l’objectiu d’acompanyar-los en el procés de dol, tot evitant les complicacions que es poden derivar i alhora proporcionant recursos per a l’afrontament adaptatiu. Altres objectius més específics són facilitar informació sobre el procés, fomentar la normalització de sentiments i emocions, compartir el procés amb el grup d’iguals i, finalment, detectar dificultats en l’elaboració funcional del dol.

“Em sento bloquejat, amb una sensació de no saber cap a on anar. “

“Tinc impotència, nerviosisme, em sento aclaparada i cada dia tinc mal de cap i opressió al pit…”

“Penso que és injust que als 20 anys hagi perdut la persona més important de la meva vida. M’he quedat buida i res té ja sentit.”

Com els adults, els adolescents no s’escapen de sentiments emocionals tals com la tristesa, la ràbia, els retrets, l’ansietat, el sentiment de soledat, el cansament, la desesperança i el bloqueig. Aquests s’acompanyen -com a més freqüents- de les sensacions físiques d’hipersensibilitat als sorolls, opressió de gola o estómac, sensació de no ser un mateix, manca d’energia, insomni i mal de cap. La seva conducta també es veu alterada i afirmen tenir dificultats per a la conciliació o manteniment del son, amb necessitat d’aïllar-se d’amics i familiars i l’impuls de visitar els llocs que recorden al seu pare/mare o tot el contrari: evitar-los.

D’altra banda, és un procés en el qual es poden sentir perduts, confosos: “com si el món anés més ràpid que jo i no pogués parar-lo; o com si anés a caure al buit i no hi hagués ningú per socórrer-me”. Es produeix una aparició sobtada de dubtes existencials, sobre la mort i el més enllà; dubtes que semblaven soterrats, en un segon pla, sense importància i que ara prenen una intensitat de gran magnitud: “penses que és una tonteria que et diguin que està al cel; però quan perds algú penses que potser no és tant ridícul, que potser si que hi ha alguna cosa més… No tinc res clar, però em dóna més tranquil·litat pensar que està al cel que pensar que està mort.” A més, la mort d’aquest familiar verifica el temor més universal dels humans: la pèrdua dels éssers estimats i la pròpia mort: “Molta, molta por, i em fa pensar que ja sempre estaré així , vivint amb por“.

Davant d’això, el grup és un espai en què compartir, expressar-se sabent que seran compresos i no jutjats, i en el qual també, utilitzant recursos propis d’aquesta edat, duem a terme una tasca psicoeducativa sobre aquells temes que més els inquieten: por a l’oblit, canvi de rols en el si de la família, vivència de la mort, malsons, anticipació de dates, etc. Ens atrevim a posar nom a tot el que pensem i sentim, perquè com apunta l’autora J.K Rowling: “la por a un nom augmenta la por a la cosa que s’anomena“.

“Sempre que vinc al grup surto millor del que estava”; “el grup m’ajuda a entendre que no estic sol”. Amb aquestes frases pròpies del participants es recullen algunes valoracions que ens feien al tancar aquesta darrera edició; frases que ens impulsen a continuar, posant la mirada en reprendre el grup i acollir nous adolescents que ho precisin.

Amb la col·laboració de Sílvia de Quadras, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona