Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Caigudes en el pacient gran institucionalitzat

Jessica Zamora a la Jornada EAR

La fisioterapeuta en geriatria Jessica Zamora va impartir una xerrada sobre caigudes en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya, es va centrar en les principals síndromes geriàtriques.

El tema de les caigudes és un molt controvertit, s’ha estudiat molt i se n’ha parlat molt i, tanmateix, no hem avançat gaire. L’Organització Mundial de la Salut defineix la caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita al pacient a terra en contra de la seva voluntat. Cal diferenciar-ho, per tant, del pacient psiquiàtric que es llença a terra, perquè l’abordatge és diferent.

Hem de partir sempre de la idea que tot allò que es mou és susceptible de caure. Les causes de les caigudes es poden dividir entre intrínseques i extrínseques. Les primeres són la inestabilitat motora, les malalties neurològiques, les patologies osteoarticulars, els problemes visuals i auditius, les incontinències i la polifarmàcia. Entre els factors extrínsecs, ens trobem les barreres arquitectòniques, l’excessiva o insuficient il·luminació, les ajudes tècniques inadequades, les transferències i el calçat inadequat. Respecte a aquest últim, cal tenir en compte que moltes dones de la generació de les que avui són en residències han portat taló alt tota la vida i si les fem canviar a unes sabates totalment planes es desequilibraran.

Com actuar davant les caigudes

Els professionals dels Equips d’Atenció Residencial han de conèixer els protocols de cada centre, però, en general, el primer que cal fer quan es produeix una caiguda és protegir la persona. És habitual que altres residents s’hi apropin i això pot angoixar-la, sobretot si s’ha fet mal, i ho hem d’evitar. L’hem d’acomodar amb un coixí i/o una manta mentre espera que li facin la valoració. En el moment que arriben els professionals que l’han de valorar, cal aixecar-la, llevat que hi hagi una fractura, se li han de fer les cures i després derivar-la si cal. En aquests casos, s’ha d’avisar sempre la família.

Un aspecte clau en la gestió d’aquest tema és que els professionals hem d’interioritzar que els pacients no se’ns cauen, sinó que cauen. Si utilitzem totes les eines que són a les nostres mans per minimitzar els riscos de caiguda, nosaltres no en som els culpables. Ara bé, assumint que el risc 0 no existeix, hem de prendre mesures per prevenir les caigudes. Amb els pacients que tenen dificultats per caminar, no es tracta de deixar-los sempre asseguts ni tampoc que caminin al seu aire, sinó que els acompanyem  durant la marxa. A banda d’això, cal que els residents facin exercicis globals i per al manteniment de l’equilibri. A més, hem de tenir en compte l’adequació de les ajudes tècniques, la utilització adient de les ajudes tècniques per fer transferències, una bona il·luminació, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la supervisió de les persones amb major risc i la racionalització del consum de medicaments. Per últim, és important que fem un esforç per a l’adaptació de les activitats significatives per a la persona, això com l’estudi de les seves rutines i activitats de la vida diària (AVD).

Menys contencions i més imaginació

El risc de caiguda no és, sota cap concepte, motiu de contenció. Les contencions només es poden fer servir en cas que ho demani la família. A Grup Mutuam, treballem amb el model Libera-care i això suposa la revisió dels protocols de caigudes i de revisions. També implica fer zones de seguretat en les residències on les persones amb més risc de caure tinguin una major supervisió. A més, hem de disposar de dues eines: el 24 hores del centre, que permet veure la ràtio de personal que hi ha al llarg de tot el dia, i el 48 hores del pacient, que recull quin és l’estat d’ànim d’aquest durant les diferents fases del dia i quin tipus de transferències s’han de portar a terme amb ell. D’acord amb l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona, estudiarem cada cas concret.

S’han de buscar sempre alternatives per no utilitzar contencions. Per exemple, per no fer servir llits amb baranes, que també es consideren una contenció, es pot optar pels llits baixos. També es poden utilitzar les catifes de pressió que, quan el resident s’aixeca del llit per anar al lavabo, fan sonar el control d’infermeria. En general, cal posar-hi molta imaginació per trobar solucions que limitin el risc de caiguda i el risc de lesió en cas que aquesta es produeixi. Per acabar, cal recordar que les contencions no garanteixen que no hi ha hagi caigudes però sí que augmenten el risc de lesions i les conseqüències d’aquestes.

 

Jessica Zamora

Fisioterapeuta en geriatria

Universitat de Vic

L’èxit d’assistència i la qualitat de les ponències consoliden la Jornada Residencial

2a Jornada Residencial

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans van centrar les ponències i debats que van integrar la 2a Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure, celebrada dimarts 23 d’octubre al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L’acte, que va durar tot el matí, va aplegar 192 professionals.

Les primeres intervencions, a càrrec del director general del Grup Mutuam, Francesc Brosa, i del president de la Fundació Mutuam Conviure, Miquel Vilardell, van servir per donar la benvinguda als assistents però també per assenyalar la idoneïtat d’abordar la temàtica escollida per a aquesta segona edició de la trobada, ja que, segons el propi Brossa, tant famílies com professionals es troben sovint amb dilemes ètics quan han d’afrontar situacions complexes relacionades amb la cronicitat i és necessari dotar-se d’eines per prendre millor les decisions. Així mateix, Vilardell va subratllar la importància de la formació dels professionals del món residencial posant de relleu la tasca que la Fundació fa en aquest sentit. Núria Terribas

La conferència principal de la jornada la va impartir la jurista experta en bioètica Núria Terribas, membre del Comitè d’Ètica de Grup Mutuam. Sota el títol ‘Autonomia i beneficència en les persones grans: un equilibri necessari, va reivindicar una abordatge complex de la cronicitat, que contempli la vessant sanitària però també la social. La ponent va recordar també que la incapacitació legal d’una persona no la invalida per decidir en tots els àmbits de la seva vida i que correspon als professionals identificar el seu grau de competència. En aquest sentit, va assenyalar que va contra la dignitat de les persones grans tractar-les com si fossin infants.

La taula de debat, amb la participació dels professionals de Grup Mutuam Enric Buxadera, Marisa Garcia, Alícia Nogué, Noemí Sech, Maria Ferre i la moderació de Pepa Romero, va escenificar una sessió d’un ERESS – els espais de reflexió ètica dels diversos centres de l’entitat. Es va presentar un cas simulat entre dos residents, amb demència lleu i moderada i diverses síndromes geriàtriques, que va permetre debatre sobre els principals dilemes ètics que es troben en l’entorn residencial, al voltant de la sexualitat, el rebuig de tractament, l’ingrés involuntari i les contencions farmacològiques. Les intervencions van reflectir la complexitat amb què es poden trobar els treballadors de les residències davant aquests dilemes.

Després del lliurament del Premi de Recerca d’Atenció a la dependència de la Fundació Mutuam Conviure al projecte “Sala de Vida. Un canvi en la visió i en la intervenció de la demència” del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va recollir com a investigadora principal Rosa Torró, va arrencar la segona conferència de la jornada. L’advocat expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials Josep Maria Bosch va exposar les diferents eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions, com la tutela, l’autotutela, la curatela, els poders o els documents de voluntats anticipades. L’assessor de La Unió Catalana d’Hospitals va voler destacar també una figura poc coneguda encara, com la del defensor judicial, i va subratllar que a tothom se li pressuposa capacitat d’obrar i que aquesta només pot ser modificada mitjançant un procés judicial.

El responsable de cloure l’acte va ser Anton Molas, director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam. A banda d’agrair la participació dels ponents i la bona acollida de l’acte per part dels professionals de l’entitat, Molas va advertir que, amb una població cada cop més envellida i dependent, els dilemes al voltant de l’autonomia centraran molts debats en un futur immediat.

Podeu disposar de les presentacions dels ponents en aquests enllaços:

 

La psicòloga Sílvia de Quadras intervé en I Jornada Anjana

Jornada Anjana

Sílvia de Quadras, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va participar el passat 27 de setembre en la I Jornada Anjana, celebrada  a l’Hospital Sant Joan de Deu de Barcelona. Sota el títol “Adolescent i adult jove amb malaltia greu: una intervenció sanitària, social i educativa” l’acte va ser el tret de sortida d’una iniciativa impulsada per l’Institut Català d’Oncologia i l’Hospital Sant Joan de Déu.

Els diferents ponents van abordar qüestions com la presa de decisions en el menor madur, l’adaptació a la pèrdua i com treballar el dol a l’escola i en l’àmbit familiar. L’objectiu del projecte Anjana és dotar d’eines als professionals de l’àmbit educatiu i sanitari perquè puguin cooperar i donar una millor atenció a aquests col·lectius.

 

“Valoro molt la fraternitat que hi ha entre nosaltres”

Maria Lluïsa Apartaments Mutuam Collserola

Maria Lluïsa Ramón Macià, 95 anys

 

 

 

 

 

 

 

Vídua des dels 72 anys, la Maria Lluïsa s’havia acostumat a viure sola, però el pis que tenia a l’Eixample se li feia gran. Per això, quan el seu fill, que vivia a prop i la visitava cada dia, es va mudar a Cardedeu, va decidir que no volia continuar allà. “Estava fent un cafè amb un conegut i, sense pensar-m’ho gaire, li vaig oferir vendre-li el pis i ell va acceptar”, recorda.  Va començar llavors a informar-se sobre les residències, algunes de les quals no s’adaptaven a la seva situació perquè només hi acceptaven matrimonis. Li van parlar dels Apartaments Collserola, on hi ha habitatges per a una sola persona, i va anar a veure’ls. “Volia un lloc tranquil i quan em van ensenyar aquest apartament, em va agradar i vaig dir que m’hi quedava”, relata la Maria Lluïsa. Explica que s’hi va endur només tres coses: una nevera, una vitrina i una cadira antiga. “No volia res antic, així que vaig fer venir el meu decorador perquè ho posés modern i al meu gust”, afegeix.

Han passat ja 12 anys des que la Maria Lluïsa va arribar a la que s’ha convertit en la seva nova llar. S’hi va integrar ràpidament i ara és una de les residents més actives. És jugadora habitual de dòmino i participa a la Champions Dòmino de Mutuam, però també juga a bingo. “El canto jo, que tinc molta memòria”, explica rient. A més, baixa al club dels apartament a veure cinema, ja que una de les seves amigues té una gran col·lecció de pel·lícules antigues. Plena d’energia i coqueta, la Maria Lluïsa no perdona una sortida cada 15 dies per visitar el seu perruquer de tota la vida. Li agrada molt aquesta llibertat per entrar i sortir quan vol, però encara més l’ambient que ha trobat als apartaments. “Valoro molt la fraternitat que hi ha entre nosaltres. No m’he discutit mai amb ningú”, subratlla satisfeta.

Tot i que gaudeix de bona salut i autonomia, la Maria Lluïsa va caure fa uns dies i durant unes setmanes la seva mobilitat s’ha vist bastant reduïda. Això la va fer posar-se en contacte amb el Servei d’Orientació Social de Mutuam perquè l’ajudessin a trobar una solució adequada a la seva situació. Les seves professional li han facilitat una persona de Mutuam a casa que l’ajuda tres dies a la setmana amb la higiene personal i de la casa fins que es recuperi i pugui tornar a gaudir en plenitud de la llibertat que li ofereix viure als Apartaments Collserola.

Humanitzem el final de vida

“Considerant la Mort com una part important de la vida, la millor resposta a aquesta és l’acceptació.” Partint d’aquesta idea, una vessant fonamental de la tasca que portem a terme en el món residencial és l’acompanyament a les persones i a les seves famílies en el procés de final de vida, de manera que es pugui oferir un suport emocional més proper als que estan vivint els seus últims dies. Els professionals de la Residència, Centre de Dia i Casal de Gen Gran de Rubí, de Grup Mutuam, érem conscients que en aquest moment vital, en què cal acomiadar-se i tancar una etapa, és necessari afavorir un entorn de tranquil·litat i pau i que en el centre, on la majoria d’habitacions són compartides, no disposàvem d’un espai amb aquestes característiques. Per això, ens vam decidir a condicionar una sala per convertir-la en una habitació càlida i personal.

Abans de començar, ens vam plantejar com a objectius adequar un espai físic perquè permetés un acomiadament personal, promoure la intimitat i facilitar que els professionals oferissin confort als residents i a les seves famílies en aquest procés. Per fer l’adequació, vam considerar que calia establir una metodologia. Així, el procés parteix de la detecció d’una situació d’últims dies de vida de la qual cal informar l’equip. Tot seguit, el doctor o doctora n’ha d’informar a la família i ha de preparar una entrevista en què, a més d’aquesta, hi participin el referent i el tutor. El referent ha d’oferir la possibilitat d’ús d’aquesta sala i, en cas que s’accepti, començarà la personalització de l’habitació amb objectes significatius per a la persona, que serà traslladada amb l’acompanyament de la família un cop estigui enllestida.

Després d’uns mesos de funcionament, hem constatat alguns resultats que valorem com a positius: les famílies han agraït l’existència d’aquest espai i la majoria n’han volgut fer ús, la disponibilitat de la sala ha permès un major contacte dels professionals amb el resident i el seu entorn i, per últim, s’han cobert d’una manera més humana i propera les necessitats. Cal assenyalar, a més, que amb aquesta iniciativa hem pogut personalitzar l’abordatge del final de vida i que la resposta tant de les famílies com de l’equip de professionals ha estat bona. A banda d’això, amb l’experiència que hem viscut des de la seva posada en marxa i fins avui, ja hem detectat possibles línies d’acció per continuar millorant la nostra atenció en el futur.

Autores:

Fazzini E., Garcia M., Jurado MJ., Núñez C., Pérez E., Reyes MN., Sánchez M.

Residència, Centre de Dia i Casal Gent Gran Rubí

Grup Mutuam

El sistema de referents en l’atenció residencial

Elisabeth Pérez a Jornada Residencial

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i  independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí

Grup Mutuam

Professionals del Mutuam intervenen en el 60º Congreso de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontologia

Congreso Sociedad Española Geriatría

Vuit professionals de Grup Mutuam van participar entre el 13 i el 15 de juny en el 60º Congreso de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontologia, que va tenir lloc a Las Palmas de Gran Canaria. A l’acte, hi van presentar dos pòsters i quatre comunicacions.

Ainhoa Torner, directora de qualitat del Grup Mutuam, va ser la responsable de la comunicació “Hacia una cultura libre de contenciones”; Pepa Romero, directora d’infermeria, de la de “Equipos de Atención Continuada Domiciliaria en Cuidados Paliativos”; i Núria López, neuropsicòloga de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral, de la de “Adaptación de una escala de valoración funcional para la detección de la Alteración Cognitiva Leve en población urbana y rural catalana”. José López, infermer dels Equips d’Atenció Residencial, va presentar-hi la seva tesi doctoral “Vivencias y calidad de vida relacionada con la salud de los cuidados formales e informales de persones mayores dependientes institucionalizadas”.

El doctor José Fradejas, metge de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va presentar-hi dos pòsters. També van assistir al congrés Adela Martin, doctora responsable de la UVGI, Esther López, coordinadora d’infermeria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i Ana Escalada, responsable dels Apartaments Mutuam Güell.

Incontinència urinària i fecal en l’àmbit residencial

Taula rodona Jornada EAR

La infermera de l’EAR de Barcelona Alícia Duarte va fer una intervenció sobre incontinència urinària i fecal en una taula rodona dedicada a diverses síndromes geriàtriques en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial. Organitzat per Grup Mutuam, aquest acte que va tenir lloc al Palau Macaya, té com a objectiu compartir coneixements i bones pràctiques entre professionals del sector.

La incontinència és avui una de les grans síndromes geriàtriques, amb una prevalença en persones institucionalitzades del 70 per cent. Les dones en pateixen més freqüentment que els homes, perquè tenen una esperança de vida més llarga, però també perquè pateixen més tensions físiques al llarg de la vida i a causa de la disminució d’estrògens durant la menopausa. Cal diferenciar entre incontinència urinària, que és la pèrdua involuntària d’orina de la uretra, i la incontinència fecal, que és la incapacitat de retenir el contingut intestinal, sigui de la consistència que sigui.

Aquesta síndrome té un impacte negatiu important en la persona, amb un deteriorament de l’estat funcional i de la seva qualitat de vida.  L’origen és multicausal -la polifarmàcia, el deteriorament de la bufeta per l’envelliment, les pluripatologies, les malalties neurològiques, etc.- i es requereix un diagnòstic per part dels professionals per fer-ne un maneig adequat. Val la pena assenyalar que la incontinència suposa, a nivell estatal, una despesa de 42 milions l’any al sistema sanitari.

Repercussions múltiples a diferents nivells

L’impacte de la incontinència té diverses vessants i pot manifestar-se de formes diferents segons la persona. En general, provoca una disminució de l’autoestima que pot derivar en una depressió. També genera en qui la pateix un sentiment de vergonya que pot acabar provocant el seu aïllament social. La repercussió més important són, però, les caigudes que el pacient pot patir quan vol anar ràpid al lavabo, sobretot de nit. D’altra banda, també hi ha les infeccions d’orina per una higiene deficitària i les lesions de pell, que poden convertir-se en nafres. A més a més, cal tenir en compte que la incontinència provoca un augment de la despesa econòmica, tant directa com indirecta. Els factors de risc són, entre d’altres, la immobilitat, el sexe, l’edat, la institucionalització, les infeccions d’orina, la polimedicació, el deteriorament funcional i cognitiu, les demències, les impactacions fecals, les neoplàsies vesicals o les barreres arquitectòniques.

Tant en la incontinència d’orina o com en la de femtes, podem distingir entre aguda o reversible, quan no supera la durada de quatres setmanes, i crònica, quan dura més. En el cas de la urinària, ens trobem amb la incontinència d’urgència, més freqüent en homes, que produeix una sensació molt intensa de necessitat d’orinar a causa d’unes contraccions involuntàries de la bufeta; la d’esforç, més habitual en les dones, en què la pèrdua està associada a qualsevol activitat física que impliqui un augment de la pressió intraabdominal i està causada per la debilitat del sòl pelvià, entre d’altres; la de vessament, que s’origina quan la bufeta està flàccida i és incapaç de fer una contracció complerta per buidar-se o per obstrucció en els homes; i la funcional, que es produeix perquè la persona és incapaç d’anar sola al lavabo. Per última, la incontinència mixta seria la combinació de la d’urgència i la d’esforç. Pel que fa a la incontinència fecal, ens trobem amb la passiva, on hi ha pèrdua de femta sense sensació de defecació; la d’urgència, que segueix el mateix mecanisme que la urinària; i la postdefecació, en què tampoc hi ha sensació de defecació.

La síndrome en pacients institucionalitzats

Quan una persona gran ingressa en una residència se li ha de preguntar si té una incontinència i, en cas que digui que sí, cal esbrinar des de quan la pateix per establir si és crònica o aguda. En cas que sigui crònica, amb tota la informació clínica de què disposem, l’equip ha de fer una valoració de la incontinència amb l’objectiu de definir de quin tipus es tracta i quina resposta cal donar-hi. Quan es tracta d’una incontinència urinària d’urgència, s’ha d’apostar per un tractament farmacològic amb anticolinèrgics i l’ús d’una tècnica de modificació de la conducta. Mitjançant aquesta, es programen les miccions cada dues hores i es va allargant al temps a mesura que les fuites són menys freqüents. Si l’estat cognitiu del pacient ho permet, conjuntament amb el fisioterapeuta, es pot establir un programa d’exercicis per millorar la musculatura del sòl pelvià.

En la incontinència d’esforç, s’ha de valorar una intervenció quirúrgica, però tenint en compte la comorbilitat dels pacients de les residències, en la majoria dels casos no és viable. Llavors se’ls pot aplicar també la tècnica de modificació de la conducta i valorar tractament farmacològic amb blocadors alfaadrenèrgics. Cal anar amb compte perquè aquests poden augmentar la desorientació. Pel que fa a la incontinència de vessament, en el cas dels homes cal que els vegi un uròleg, doncs la causa es per patologies de pròstata  i la majoria poden acabar amb sonda vesical permanent. Amb el pacient que té incontinència funcional, hem d’actuar a nivell social: que el cuidador el porti al lavabo, suprimir barreres arquitectòniques, etc.

En el cas dels pacients amb incontinència fecal institucionalitzats, l’objectiu ha de ser aconseguir un ritme deposicional diari. Està comprovat que subministrant al pacient un laxant oral a la nit i un de rectal al matí i posant-lo al bany durant 20 minuts s’assoleix amb el temps aquest ritme diari i s’evita que el pacient tingui fuites durant el dia. En qualsevol cas, quan no podem reeducar el pacient, hem de fer un tractament pal·liatiu de la incontinència. És necessària, llavors, una adequació individualitzada dels sistemes de continència (absorbents anatòmics i elàstics, col·lectors i ampolles urinàries) tenint en compte la talla del pacient, el volum de les pèrdues o la seva mobilitat. A més de tot això, és molt important tenir en compte la comoditat del pacient, considerant la tolerància i la discreció.

Cal subratllar que és imprescindible fer un bon diagnòstic i que, per a això, hem de fer servir escales d’incontinència. És necessari comprovar la freqüència de les fuites i si són petites, mitjanes o grans. Així mateix, hem de conèixer el deteriorament cognitiu i funcional del pacient i, en aquest sentit, també necessitarem passar escales. El més important és, però, el suport del cuidador, que ha d’estar ben format. En aquests sentit, val la pena recordar que els EAR organitzen tallers sobre incontinència per a tots els professionals que ho necessitin.

 

Alícia Duarte

Infermera de l’EAR Barcelona

Grup Mutuam

En marxa el Pla d’actuació per prevenir els efectes de les onades de calor sobre la salut

Onada calor

L’Agència de Salut Pública de Catalunya i el Servei Català de la Salut, conjuntament amb el Departament de Territori i Sostenibilitat i a través del Servei Meteorològic de Catalunya, tenen actiu, des de l’1 de juny i fins al 30 de setembre, el Pla d’actuació per prevenir els efectes de les onades de calor sobre la salut (POCS). Els objectius que es marca aquest pla són el de predir les possibles situacions meteorològiques de risc, amb la màxima antelació que permetin els mitjans tècnics; el de minimitzar els efectes negatius de les onades de calor sobre la salut de la població a Catalunya, especialment sobre els grups més vulnerables a causa de l’edat, malaltia o situació social; i el de coordinar les mesures i els recursos existents a Catalunya per fer front a una possible onada de calor.

Arran d’aquest pla d’actuació, el grup Mutuam ha confeccionat un protocol funcional que recull recomanacions tant per als professional de l’atenció sociosanitària i a la dependència com per a la població general. Alguns dels consells que incorpora són controlar la temperatura de casa tancant les finestres on toca el sol i obrint-les de nit; reduir l’activitat física durant les hores de més calor; beure força aigua i sucs i evitar les begudes alcohòliques i els menjars molt calents i calòrics; al carrer, evitar el sol directe amb l’ús de gorres i para-sols i dur roba lleugera de colors clars; i ajudar la gent gran i les persones malaltes que viuen soles perquè es protegeixin.

Síndrome confusional agut o delírium

Adela Martín a Jornada EAR

Adela Martín, metgessa geriatra i coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral de Mutuam, va intervenir com a ponent en la 2a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial, organitzada per l’entitat al Palau Macaya. En una trobada dedicada a les principals síndromes geriàtriques, va parlar sobre el delírium.

 

La paraula ‘delírium’ ve de la paraula grega ‘lirare’, que volia dir fer un solc a terra. El que delirava era el que no feia el solc recte, sinó que se n’anava cap a un costat. Així, el que no té una rectitud en el pensament és el que delira. D’això, en fa dos mil anys. Hem evolucionat molt i del síndrome confusional n’hem dit de moltes maneres, sent molt utilitzat actualment el terme ‘fracàs’ (‘failure’, en anglès). Aquí parlarem del delírium com el gran síndrome geriàtric.

La incidència del delírium depèn molt del lloc i de la situació del pacient. En una unitat de mitjana estada, entre un 6 i un 24 per cent en pateixen. A urgències, dels que tenen més de 75 anys, un 15 per cent deliren. Dels que s’hi queden 3 o 4 dies, acaben delirant el 50 per cent. En pacients hospitalitzats de més de 75 anys, entre el 10 i el 40 per cent ho fan. El 50 per cent dels que han tingut una intervenció de maluc o de cor greu, també. Entre les persones que ingressen a l’UCI i porten respiració assistida, el percentatge s’eleva fins al 86 – 100 per cent, i  en els pacients terminals se situa al voltant del 80 per cent.

Respecte a l’etiopatologia, no s’ha avançat en els darrers 20 – 30 anys. Hi ha una alteració de neurotransmissors en estructures cerebrals com el tàlem, l’escorça cerebral, les àrees prefrontal i els ganglis de la base, implicant vies com la colinèrgica, la dopaminèrgica i la serotoninèrgica, així com la producció de neurotransmissors neurotòxics com el glutamat i de substàncies tòxiques postinflamatòries.

Diversitat d’eines diagnòstiques

Pel que fa als criteris de diagnòstic, es feia servir el DSM IV, però ara ja es disposa del DSM V. Aquest posa l’accent sobretot en el trastorn de l’atenció i la disminució de la consciència. A més, té en compte la presència d’una afectació cognitiva addicional i que tant aquesta com els trastorns esmentats no s’expliquen per l’existència prèvia d’un trastorn neurocognitiu ni per una afectació del nivell de consciència com pot ser un coma. Per últim, té en compte l’existència d’una evidència darrere la història clínica o l’exploració física i les proves de laboratori que el quadre és secundari a una malaltia mèdica, a una intoxicació, a la retirada de substàncies farmacològiques, a l’exposició a toxines o a múltiples etiologies.

També es poden fer servir la classificació de malalties internacional CIE 10 i el DRS, però el que més agrada a tots i que poden fer servir tant els metges com els infermers i els auxiliars és el CAM. És una eina molt senzilla de la qual haurien de disposar tots els professionals. El primer criteri que contempla és que s’hagi observat un canvi agut de l’estat mental del pacient; el segon, que es distregui amb facilitat i/o tingui dificultats per mantenir una conversa; el tercer, que manifesti idees o converses incoherents o confongui persones; i el quart, que estigui letàrgic, vigilant o estuporós.

Com arribem a un delírium?

Pot ser per moltes causes. Un pacient gran sa pot presentar un delírium però hi ha d’haver factors precipitants importants -alguns fàrmacs, malalties intercurrents, cirurgia, alteracions hormonals o iòniques, hipòxia, algunes alteracions ambientals, trastorns del son o una situació estressant. Un altre pacient, en canvi, pot tenir molts factors de base –malaltia greu, pluripatologia, polifarmàcia, fragilitat, demència, delírium previ, fragilitat o dèficits sensorials – i amb una situació mínima d’estrès pot desencadenar-se el delírium. És molt important tenir en compte que els pacients que fan deliri no ho recorden mai.

Hi ha diversos tipus de delírium: l’hipoactiu, l’hiperactiu i el mixt. L’hipoactiu és el més freqüent, però és el més difícil de reconèixer i el que té més mal pronòstic. En qualsevol cas, el delírium és una urgència mèdica. Pel que fa al procés d’aproximació, un cop fet el diagnòstic diferencial, si hi ha sospita, s’han de fer les proves i llavors aplicar el tractament adequat. Aquest ha de dirigir-se, primer de tot, a les causes etiològiques, però cal també fer modificacions de l’ambient, prendre mesures de suport (que el pacient estigui ben hidratat i alimentat, entre d’altres) i, en cas necessari, aplicar-hi tractament farmacològic.

Prevenir i minimitzar, la prioritat

La prevenció o detecció ràpida del delírium és fonamental. Cal tenir en compte que aquesta síndrome comporta un major nombre de complicacions post-quirúrgiques, retarda la recuperació funcional, allarga l’estada hospitalària i augmenta el risc d’institucionalització i la mortalitat. A més, la idea que és reversible és errònia. Un percentatge important dels pacients que en pateixen evolucionen cap a un deteriorament cognitiu. Per això, hem de ser proactius.

Tota persona major de 65 anys que vagi a operar-se hauria de fer una parada abans a la UVGI per tal d’avaluar cognitivament com està, saber quins fàrmacs pren i valorar els seus dèficits sensorials. A partir d’aquí, algunes idees per prevenir o minimitzar el delírium serien mantenir una bona il·luminació i evitar sorolls, aportar ulleres i audiòfons si escau, procurar evitar les contencions llevat que hi hagi risc per a la persona, mobilitzar el pacient al més aviat possible, valorar utilitzar petites dosis d’antipsicòtics en pacients d’alt risc, afavorir la higiene del son, tractar el dolor amb paracetamol, evitant altres fàrmacs que afavoreixen el deliri, i implicar els cuidadors perquè ajudin a mantenir l’orientació del pacient.

Implicació multidisciplinària i de l’entorn

El tractament del delírium ha de ser multidisciplinari. Hi han d’intervenir metges, infermers, auxiliars, terapeutes ocupacionals i treballadors socials. La família hi ha d’estar present també, en això ens ha d’ajudar. Pel que fa al tractament neurolèptic, els antipsicòtics no estan en la fitxa tècnica per al tractament del delírium ni de la FDA ni de l’Agència Europea del Medicament i, d’acord amb la llei, el metge que en prescrigui ho ha de justificar i informar del risc/benefici al pacient i la família. Cal tenir en compte, a més, que són efectius només per al 34 per cent dels casos i que tenen efectes secundaris importants, com el fet que poden empitjorar la cognició. En qualsevol cas, s’ha de donar mínima dosi i durant el mínim temps.

Per últim, cal recordar que el més important és oferir al pacient seguretat, tranquil·litat, confort i orientació. I això ho donen les persones que estant tractant directament amb els pacients, com els infermers i auxiliars.

 

Adela Martín

Coordinadora de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral

Grup Mutuam