Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

‘Molts cops ens diuen que no saben per on començar, però quan parlen amb nosaltres s’adonen que no estan soles’

Servei d'Orientació Social

Sílvia Aguerri i Tamara Koyik, professionals del Servei d’Orientació Social

La Sílvia i la Tamara, una veterana i una nouvinguda, són dues de les veus del Servei d’Orientació Social de Grup Mutuam. Com elles mateixes el descriuen, es tracta d’un recurs de l’entitat per ajudar les persones amb diversos graus de dependència a solucionar l’assistència del seu dia a dia. ‘I ara què faig?’ Aquesta és la pregunta a la qual elles donen resposta constantment, i sovint arriba acompanyada d’angoixa, desorientació o perplexitat. Al telèfon del SOS, hi recorren perfils molt diversos, però en general es tracta de persones que es troben en situacions de manca d’autonomia, derivada de l’edat o d’una malaltia o, simplement, perquè s’estan recuperant d’una caiguda o d’una operació. De vegades, és la pròpia interessada qui truca, però, més freqüentment, és algun familiar qui pren la iniciativa. ‘Sovint qui ens demana ajuda és el cuidador principal, que ha arribat a punt del “ja no puc més” i claudica’, explica la Silvia.

Moltes de les persones que es posen en contacte amb el SOS hi han estat derivades per un treballador social o per l’hospital on estaven ingressades, però, com diu la Tamara, ‘també n’hi ha que arriben mitjançant la web o pel boca-orella, que funciona molt bé’. Totes elles comparteixen un fet: que tenen un problema i necessiten ser escoltades. ‘Molts cops ens diuen que no saben per on començar, però quan parlen amb nosaltres s’adonen que no estan soles’, relaten. A partir d’aquest moment, s’obren tot un ventall de possibilitats i comença un recorregut amb les professionals del SOS per trobar la solució més adequada atenent a la singularitat de cada cas.

Per començar, es plantegen preguntes per saber quin és l’estat de salut de la persona, quina mobilitat té i com està cognitivament. ‘N’analitzem les necessitats des del punt de vista social i assistencial’, especifica la Silvia, que reconeix que els treballadors socials dels centres estan molt col·lapsats i no poden fer una avaluació com les que fan elles. Des del SOS de Grup Mutuam, on tenen un coneixement d’ampli abast dels recursos de l’entitat i externs, tant públics com privats, orienten les famílies perquè, d’acord amb la situació de la persona, les possibilitats econòmiques i les preferències, trobin el que més els convé.

‘Tant familiars com pacients queden molt agraïts per la resposta que els dona Mutuam, perquè encara que no adquireixin cap dels nostres serveis, senten que tenen un suport’, explica la Silvia. De fet, qualsevol persona que truca al servei troba a l’altra banda algú que l’escolta, li dona informació exhaustiva i l’orienta de forma desinteressada respecte a serveis i recursos com les residències assistides pròpies o de les d’entitats col·laboradores que poden recomanar, apartaments assistits, centres i hospitals de dia, hospitals sociosanitaris, serveis d’ajut domiciliari de diferents tipus, entre d’altres. A més, el SOS informa de la cartera de recursos públics així com de la tramitació dels ajuts que preveu la Llei de la dependència. El servei és tan complet, però, que no acaba quan la persona accedeix a un recurs. ‘Fem un seguiment de les persones que ens truquen i disposem d’una base de dades que ens permet veure la seva evolució i quins recursos pot necessitar en cada etapa, explica la Tamara.

En general, tal i com constaten en el seu dia a dia aquestes professionals, les famílies són molt reticents a demanar ajut, perquè no tothom pot o vol assumir el cost o la pèrdua d’intimitat que suposa que una persona que li doni suport a casa o ingressar en una residència. ‘Llavors, apuren molt i, per això, quan truquen necessiten una solució ràpida, un fet incompatible amb els tràmits per acollir-se a la llei de Dependència’, descriu la Silvia. Totes dues coincideixen a assenyalar que, tant per a la persona com per al seu entorn, és molt difícil prendre consciència de la realitat de la seva situació i identificar quina és la necessitat. ‘Moltes vegades és quan comencem a oferir un servei a casa d’un usuari quan ens adonem de la seva situació real’, afegeix la Tamara. S’han trobat freqüentment casos en què la persona tenia contracta una treballadora per fer tasques de la llar quan en realitat el que necessitava, pel seu grau de dependència, era una cuidadora, amb una preparació professional diferent. En aquest sentit, l’equip del SOS, a més d’un gran coneixement del sector, té molta psicologia, imprescindible per no ferir la sensibilitat dels usuaris o les famílies quan es tracten temes que de vegades els costa afrontar. Reconeixen que es tracta d’una feina complexa, amb situacions dures i que requereix implicació, però la satisfacció i confiança de les persones, asseguren, les compensa.

La música, eina clau per als cuidadors de persones amb demència

Música i demència

A la Maruxa, que té 90 anys, fa temps que li costa mantenir una conversa. L’Alzheimer li ha anat esborrant les paraules. La Núria, gerocultora de la residència on viu, cada matí va a despertar-la. Entra a la seva habitació i s’acosta al llit tot cantant baixet: Amoriños collín na bieriña do mar, amoriños collín non os poido olvidar… I la Maruxa quan la sent gira el cap, la mira i li contesta cantant amb un somriure: non os poido olvidar, non os poido olvidar. I les dues acabaven cantant: amoriños collín na bieriña do mar. És la seva manera de dir-se ‘bon dia’. Tot un ritual.

Després ve la dutxa, en què acompanyada de ondiñas veñen, ondiñas veñen, ondiñas veñen e van…,  l’anar i venir de l’aigua és una experiència agradable. La Maruxa gaudeix, rient i jugant amb l’aigua mentre canta, i per a la Núria és molt fàcil i gratificant fer la seva feina. Ella sap que la Maruxa va néixer i viure a Galícia i que sempre li ha agradat cantar les cançons tradicionals de la seva terra, així és que va decidir aprendre les que li havia sentit cantar temps enrere. La higiene és una de les activitats de la vida diària més difícils de dur a terme quan hi ha una demència, però sabem que, encara que el llenguatge hagi desaparegut, la música pot ser un mitjà per aconseguir que sigui més fàcil i, sobretot, que esdevingui una bona experiència.

Sabem que l’àrea cerebral on es processa la memòria musical no es veu afectada per l’Alzheimer fins a molt avançada la malaltia i això fa que una persona pugui respondre amb èxit a una cançó quan ja no fa servir el llenguatge per comunicar-se com sempre. Això és un tresor perquè facilita la comunicació de la persona amb els seus cuidadors. Quan una cuidadora o cuidador aprèn a utilitzar la música amb certs criteris i tècniques, està afavorint que la persona pugui connectar amb la seva identitat i això la fa sentir més segura en unes condicions que d’una altra manera li resultarien desorientadores i hostils. I així, des d’un estat anímic òptim i amb una sensació de seguretat reforçada, la persona amb demència es pot relacionar millor amb els que l’envolten.

Un entorn ben musicalitzat amb criteris i protocols terapèutics, en què es té cura de persones amb deteriorament cognitiu, aporta una millor qualitat de vida a la persona, però també als cuidadors i les famílies que hi conviuen. La música, així, esdevé una eina clau en aquests entorns, i musicalitzar amb criteris professionals els serveis i espais on viuen persones amb demència es converteix en una condició indispensable per avançar qualitativament en el respecte a la dignitat de la persona amb demència.

 

Mónica de Castro

Musicoterapeuta especialitzada en envelliment saludable i demències

Fundadora de SINGULAR, Música y Alzheimer

www.musicayalzheimer.com

“Vaig arribar al centre de dia molt deprimida i ara estic genial”

Centres de dia Mutuam

Eulàlia Estruch (71 anys) i Teresa Solé (99 anys) expliquen la seva experiència com a usuàries del Centre de dia Sabadell Centre, recurs de la Generalitat gestionat per Grup Mutuam.

Els centres de dia (CD) són un servei de suport a les famílies que tenen cura d’una persona gran que, tot i que visqui a casa, necessita una supervisió, acompanyament i estimulació que elles soles no li poden oferir. Grup Mutuam disposa actualment d’una xarxa integrada per divuit d’aquests centres. Entre ells, hi ha el CD Sabadell Centre, del qual l’Eulàlia Estruch i la Teresa Solé són usuàries des de fa al voltant d’un any.

La primera és una sabadellenca de tota la vida. Inquieta i activa, reconeix que no pot estar mai asseguda i que s’apunta a totes les sortides que s’organitzen al centre, perquè li encanta caminar. Viu amb el seu marit i un dels seus dos fills, i va ser una malaltia mental la que la va portar al centre de dia. “M’ha canviat molt la vida en tots els aspectes. Vaig arribar molt deprimida i ara estic genial”, explica l’Eulàlia, que admet que tot i que tenia ganes d’entrar-hi també li feia por. “Després d’uns pocs dies ja vaig començar a sentir-me bé”, recorda la usuària, que es defineix com una persona oberta i expressiva. La seva evolució radical, que destaquen els treballadors del centre, es fa palesa fins i tot en el look que llueix: ha canviat el color dels cabells assessorada per la perruquera i ha recuperat les sabates de taló alt de quan era més jove.
Eulàlia Estruch i Teresa Solé

El cas de la Teresa es força diferent. Nascuda al poblet de Lluçars, a Baronia de la Vansa (Lleida), viu a casa d’una de les filles i la seva entrada al centre es va produir quan li van donar l’alta de l’hospital sociosanitari on es recuperava d’una operació i una caiguda posterior. “M’han d’acompanyar a tot arreu i em moc amb caminador”, explica. Així, tot i que les limitacions de mobilitat no li permeten participar en tantes sortides com l’Eulàlia, es manté com una persona activa i assegura que li agrada molt pintar els dibuixos que li faciliten. A més, participa en les sessions de gimnàstica guiades que s’hi fan dos cops per setmana.

Com a la resta de Centres de dia gestionat per Grup Mutuam, els tècnics de cada àrea organitzen per als usuaris activitats de fisioteràpia, d’educació social, de teràpia ocupacional i de psicologia adaptades a les seves necessitats i limitacions. Quan no hi són, les gerocultores s’encarreguen de diverses tasques que els permetin mantenir-se actius. Un dels objectius és proposar-los activitats que els permetin sortir de la rutina. En aquest sentit, celebren totes les festivitats i organitzen sortides pel barri. L’Eulàlia explica que no se’n perd una. A això, hi suma les partides de ping-pong i les de dòmino, les lectures de revistes i les passejades pel jardí, entre d’altres.

La Teresa se sent alleujada pel fet que les seves estades al CD faciliten que les filles disposin de més temps per a la feina i per dedicar als néts i als besnéts. Tanmateix, aquest tipus de centres són un recurs que permet a les persones usuàries mantenir el vincle amb les famílies i l’entorn comunitari. De fet, al de Sabadell, un dels objectius és implicar-les en les activitats i que hi hagi interacció. Així mateix, un cop l’any s’organitza una assemblea perquè participin i facin propostes en relació al centre.

Tant l’Eulàlia com la Teresa, valoren especialment el tracte que reben per part dels professionals del centre. “La gent és molt agradable i no em falta de res”, destaca la més veterana, que assegura sentir-se molt acompanyada. La sabadellenca també opina que “tots són molt macos i afectuosos”. També coincideixen a assenyalar els beneficis que els ha aportat el fet de relacionar-se amb altres persones i subratllen la bona sintonia amb la resta de companys. Per tot això, l’Eulàlia no té dubtes a l’hora de recomanar el centre: “que s’apuntin sense pensar-s’ho, jo aconsellaria tothom que vingués”.

Caigudes en el pacient gran institucionalitzat

Jessica Zamora a la Jornada EAR

La fisioterapeuta en geriatria Jessica Zamora va impartir una xerrada sobre caigudes en el marc de la 2a Jornada d’Equips d’Atenció Residencial organitzada per Grup Mutuam. L’acte, que va tenir lloc al Palau Macaya, es va centrar en les principals síndromes geriàtriques.

El tema de les caigudes és un molt controvertit, s’ha estudiat molt i se n’ha parlat molt i, tanmateix, no hem avançat gaire. L’Organització Mundial de la Salut defineix la caiguda com la conseqüència de qualsevol esdeveniment que precipita al pacient a terra en contra de la seva voluntat. Cal diferenciar-ho, per tant, del pacient psiquiàtric que es llença a terra, perquè l’abordatge és diferent.

Hem de partir sempre de la idea que tot allò que es mou és susceptible de caure. Les causes de les caigudes es poden dividir entre intrínseques i extrínseques. Les primeres són la inestabilitat motora, les malalties neurològiques, les patologies osteoarticulars, els problemes visuals i auditius, les incontinències i la polifarmàcia. Entre els factors extrínsecs, ens trobem les barreres arquitectòniques, l’excessiva o insuficient il·luminació, les ajudes tècniques inadequades, les transferències i el calçat inadequat. Respecte a aquest últim, cal tenir en compte que moltes dones de la generació de les que avui són en residències han portat taló alt tota la vida i si les fem canviar a unes sabates totalment planes es desequilibraran.

Com actuar davant les caigudes

Els professionals dels Equips d’Atenció Residencial han de conèixer els protocols de cada centre, però, en general, el primer que cal fer quan es produeix una caiguda és protegir la persona. És habitual que altres residents s’hi apropin i això pot angoixar-la, sobretot si s’ha fet mal, i ho hem d’evitar. L’hem d’acomodar amb un coixí i/o una manta mentre espera que li facin la valoració. En el moment que arriben els professionals que l’han de valorar, cal aixecar-la, llevat que hi hagi una fractura, se li han de fer les cures i després derivar-la si cal. En aquests casos, s’ha d’avisar sempre la família.

Un aspecte clau en la gestió d’aquest tema és que els professionals hem d’interioritzar que els pacients no se’ns cauen, sinó que cauen. Si utilitzem totes les eines que són a les nostres mans per minimitzar els riscos de caiguda, nosaltres no en som els culpables. Ara bé, assumint que el risc 0 no existeix, hem de prendre mesures per prevenir les caigudes. Amb els pacients que tenen dificultats per caminar, no es tracta de deixar-los sempre asseguts ni tampoc que caminin al seu aire, sinó que els acompanyem  durant la marxa. A banda d’això, cal que els residents facin exercicis globals i per al manteniment de l’equilibri. A més, hem de tenir en compte l’adequació de les ajudes tècniques, la utilització adient de les ajudes tècniques per fer transferències, una bona il·luminació, l’eliminació de les barreres arquitectòniques, la supervisió de les persones amb major risc i la racionalització del consum de medicaments. Per últim, és important que fem un esforç per a l’adaptació de les activitats significatives per a la persona, això com l’estudi de les seves rutines i activitats de la vida diària (AVD).

Menys contencions i més imaginació

El risc de caiguda no és, sota cap concepte, motiu de contenció. Les contencions només es poden fer servir en cas que ho demani la família. A Grup Mutuam, treballem amb el model Libera-care i això suposa la revisió dels protocols de caigudes i de revisions. També implica fer zones de seguretat en les residències on les persones amb més risc de caure tinguin una major supervisió. A més, hem de disposar de dues eines: el 24 hores del centre, que permet veure la ràtio de personal que hi ha al llarg de tot el dia, i el 48 hores del pacient, que recull quin és l’estat d’ànim d’aquest durant les diferents fases del dia i quin tipus de transferències s’han de portar a terme amb ell. D’acord amb l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona, estudiarem cada cas concret.

S’han de buscar sempre alternatives per no utilitzar contencions. Per exemple, per no fer servir llits amb baranes, que també es consideren una contenció, es pot optar pels llits baixos. També es poden utilitzar les catifes de pressió que, quan el resident s’aixeca del llit per anar al lavabo, fan sonar el control d’infermeria. En general, cal posar-hi molta imaginació per trobar solucions que limitin el risc de caiguda i el risc de lesió en cas que aquesta es produeixi. Per acabar, cal recordar que les contencions no garanteixen que no hi ha hagi caigudes però sí que augmenten el risc de lesions i les conseqüències d’aquestes.

 

Jessica Zamora

Fisioterapeuta en geriatria

Universitat de Vic

L’èxit d’assistència i la qualitat de les ponències consoliden la Jornada Residencial

2a Jornada Residencial

L’autonomia i la presa de decisions de les persones grans van centrar les ponències i debats que van integrar la 2a Jornada Residencial de la Fundació Mutuam Conviure, celebrada dimarts 23 d’octubre al Col·legi Major Sant Jordi de Barcelona. L’acte, que va durar tot el matí, va aplegar 192 professionals.

Les primeres intervencions, a càrrec del director general del Grup Mutuam, Francesc Brosa, i del president de la Fundació Mutuam Conviure, Miquel Vilardell, van servir per donar la benvinguda als assistents però també per assenyalar la idoneïtat d’abordar la temàtica escollida per a aquesta segona edició de la trobada, ja que, segons el propi Brossa, tant famílies com professionals es troben sovint amb dilemes ètics quan han d’afrontar situacions complexes relacionades amb la cronicitat i és necessari dotar-se d’eines per prendre millor les decisions. Així mateix, Vilardell va subratllar la importància de la formació dels professionals del món residencial posant de relleu la tasca que la Fundació fa en aquest sentit. Núria Terribas

La conferència principal de la jornada la va impartir la jurista experta en bioètica Núria Terribas, membre del Comitè d’Ètica de Grup Mutuam. Sota el títol ‘Autonomia i beneficència en les persones grans: un equilibri necessari, va reivindicar una abordatge complex de la cronicitat, que contempli la vessant sanitària però també la social. La ponent va recordar també que la incapacitació legal d’una persona no la invalida per decidir en tots els àmbits de la seva vida i que correspon als professionals identificar el seu grau de competència. En aquest sentit, va assenyalar que va contra la dignitat de les persones grans tractar-les com si fossin infants.

La taula de debat, amb la participació dels professionals de Grup Mutuam Enric Buxadera, Marisa Garcia, Alícia Nogué, Noemí Sech, Maria Ferre i la moderació de Pepa Romero, va escenificar una sessió d’un ERESS – els espais de reflexió ètica dels diversos centres de l’entitat. Es va presentar un cas simulat entre dos residents, amb demència lleu i moderada i diverses síndromes geriàtriques, que va permetre debatre sobre els principals dilemes ètics que es troben en l’entorn residencial, al voltant de la sexualitat, el rebuig de tractament, l’ingrés involuntari i les contencions farmacològiques. Les intervencions van reflectir la complexitat amb què es poden trobar els treballadors de les residències davant aquests dilemes.

Després del lliurament del Premi de Recerca d’Atenció a la dependència de la Fundació Mutuam Conviure al projecte “Sala de Vida. Un canvi en la visió i en la intervenció de la demència” del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, que va recollir com a investigadora principal Rosa Torró, va arrencar la segona conferència de la jornada. L’advocat expert en assessorament d’entitats sanitàries i socials Josep Maria Bosch va exposar les diferents eines legals per acompanyar la gent gran en la presa de decisions, com la tutela, l’autotutela, la curatela, els poders o els documents de voluntats anticipades. L’assessor de La Unió Catalana d’Hospitals va voler destacar també una figura poc coneguda encara, com la del defensor judicial, i va subratllar que a tothom se li pressuposa capacitat d’obrar i que aquesta només pot ser modificada mitjançant un procés judicial.

El responsable de cloure l’acte va ser Anton Molas, director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam. A banda d’agrair la participació dels ponents i la bona acollida de l’acte per part dels professionals de l’entitat, Molas va advertir que, amb una població cada cop més envellida i dependent, els dilemes al voltant de l’autonomia centraran molts debats en un futur immediat.

Podeu disposar de les presentacions dels ponents en aquests enllaços:

 

La psicòloga Sílvia de Quadras intervé en I Jornada Anjana

Jornada Anjana

Sílvia de Quadras, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va participar el passat 27 de setembre en la I Jornada Anjana, celebrada  a l’Hospital Sant Joan de Deu de Barcelona. Sota el títol “Adolescent i adult jove amb malaltia greu: una intervenció sanitària, social i educativa” l’acte va ser el tret de sortida d’una iniciativa impulsada per l’Institut Català d’Oncologia i l’Hospital Sant Joan de Déu.

Els diferents ponents van abordar qüestions com la presa de decisions en el menor madur, l’adaptació a la pèrdua i com treballar el dol a l’escola i en l’àmbit familiar. L’objectiu del projecte Anjana és dotar d’eines als professionals de l’àmbit educatiu i sanitari perquè puguin cooperar i donar una millor atenció a aquests col·lectius.

 

“Valoro molt la fraternitat que hi ha entre nosaltres”

Maria Lluïsa Apartaments Mutuam Collserola

Maria Lluïsa Ramón Macià, 95 anys

 

 

 

 

 

 

 

Vídua des dels 72 anys, la Maria Lluïsa s’havia acostumat a viure sola, però el pis que tenia a l’Eixample se li feia gran. Per això, quan el seu fill, que vivia a prop i la visitava cada dia, es va mudar a Cardedeu, va decidir que no volia continuar allà. “Estava fent un cafè amb un conegut i, sense pensar-m’ho gaire, li vaig oferir vendre-li el pis i ell va acceptar”, recorda.  Va començar llavors a informar-se sobre les residències, algunes de les quals no s’adaptaven a la seva situació perquè només hi acceptaven matrimonis. Li van parlar dels Apartaments Collserola, on hi ha habitatges per a una sola persona, i va anar a veure’ls. “Volia un lloc tranquil i quan em van ensenyar aquest apartament, em va agradar i vaig dir que m’hi quedava”, relata la Maria Lluïsa. Explica que s’hi va endur només tres coses: una nevera, una vitrina i una cadira antiga. “No volia res antic, així que vaig fer venir el meu decorador perquè ho posés modern i al meu gust”, afegeix.

Han passat ja 12 anys des que la Maria Lluïsa va arribar a la que s’ha convertit en la seva nova llar. S’hi va integrar ràpidament i ara és una de les residents més actives. És jugadora habitual de dòmino i participa a la Champions Dòmino de Mutuam, però també juga a bingo. “El canto jo, que tinc molta memòria”, explica rient. A més, baixa al club dels apartament a veure cinema, ja que una de les seves amigues té una gran col·lecció de pel·lícules antigues. Plena d’energia i coqueta, la Maria Lluïsa no perdona una sortida cada 15 dies per visitar el seu perruquer de tota la vida. Li agrada molt aquesta llibertat per entrar i sortir quan vol, però encara més l’ambient que ha trobat als apartaments. “Valoro molt la fraternitat que hi ha entre nosaltres. No m’he discutit mai amb ningú”, subratlla satisfeta.

Tot i que gaudeix de bona salut i autonomia, la Maria Lluïsa va caure fa uns dies i durant unes setmanes la seva mobilitat s’ha vist bastant reduïda. Això la va fer posar-se en contacte amb el Servei d’Orientació Social de Mutuam perquè l’ajudessin a trobar una solució adequada a la seva situació. Les seves professional li han facilitat una persona de Mutuam a casa que l’ajuda tres dies a la setmana amb la higiene personal i de la casa fins que es recuperi i pugui tornar a gaudir en plenitud de la llibertat que li ofereix viure als Apartaments Collserola.

Humanitzem el final de vida

“Considerant la Mort com una part important de la vida, la millor resposta a aquesta és l’acceptació.” Partint d’aquesta idea, una vessant fonamental de la tasca que portem a terme en el món residencial és l’acompanyament a les persones i a les seves famílies en el procés de final de vida, de manera que es pugui oferir un suport emocional més proper als que estan vivint els seus últims dies. Els professionals de la Residència, Centre de Dia i Casal de Gen Gran de Rubí, de Grup Mutuam, érem conscients que en aquest moment vital, en què cal acomiadar-se i tancar una etapa, és necessari afavorir un entorn de tranquil·litat i pau i que en el centre, on la majoria d’habitacions són compartides, no disposàvem d’un espai amb aquestes característiques. Per això, ens vam decidir a condicionar una sala per convertir-la en una habitació càlida i personal.

Abans de començar, ens vam plantejar com a objectius adequar un espai físic perquè permetés un acomiadament personal, promoure la intimitat i facilitar que els professionals oferissin confort als residents i a les seves famílies en aquest procés. Per fer l’adequació, vam considerar que calia establir una metodologia. Així, el procés parteix de la detecció d’una situació d’últims dies de vida de la qual cal informar l’equip. Tot seguit, el doctor o doctora n’ha d’informar a la família i ha de preparar una entrevista en què, a més d’aquesta, hi participin el referent i el tutor. El referent ha d’oferir la possibilitat d’ús d’aquesta sala i, en cas que s’accepti, començarà la personalització de l’habitació amb objectes significatius per a la persona, que serà traslladada amb l’acompanyament de la família un cop estigui enllestida.

Després d’uns mesos de funcionament, hem constatat alguns resultats que valorem com a positius: les famílies han agraït l’existència d’aquest espai i la majoria n’han volgut fer ús, la disponibilitat de la sala ha permès un major contacte dels professionals amb el resident i el seu entorn i, per últim, s’han cobert d’una manera més humana i propera les necessitats. Cal assenyalar, a més, que amb aquesta iniciativa hem pogut personalitzar l’abordatge del final de vida i que la resposta tant de les famílies com de l’equip de professionals ha estat bona. A banda d’això, amb l’experiència que hem viscut des de la seva posada en marxa i fins avui, ja hem detectat possibles línies d’acció per continuar millorant la nostra atenció en el futur.

Autores:

Fazzini E., Garcia M., Jurado MJ., Núñez C., Pérez E., Reyes MN., Sánchez M.

Residència, Centre de Dia i Casal Gent Gran Rubí

Grup Mutuam

El sistema de referents en l’atenció residencial

Elisabeth Pérez a Jornada Residencial

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i  independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí

Grup Mutuam

Professionals del Mutuam intervenen en el 60º Congreso de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontologia

Congreso Sociedad Española Geriatría

Vuit professionals de Grup Mutuam van participar entre el 13 i el 15 de juny en el 60º Congreso de la Sociedad Española de Geriatria y Gerontologia, que va tenir lloc a Las Palmas de Gran Canaria. A l’acte, hi van presentar dos pòsters i quatre comunicacions.

Ainhoa Torner, directora de qualitat del Grup Mutuam, va ser la responsable de la comunicació “Hacia una cultura libre de contenciones”; Pepa Romero, directora d’infermeria, de la de “Equipos de Atención Continuada Domiciliaria en Cuidados Paliativos”; i Núria López, neuropsicòloga de la Unitat de Valoració Geriàtrica Integral, de la de “Adaptación de una escala de valoración funcional para la detección de la Alteración Cognitiva Leve en población urbana y rural catalana”. José López, infermer dels Equips d’Atenció Residencial, va presentar-hi la seva tesi doctoral “Vivencias y calidad de vida relacionada con la salud de los cuidados formales e informales de persones mayores dependientes institucionalizadas”.

El doctor José Fradejas, metge de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell, va presentar-hi dos pòsters. També van assistir al congrés Adela Martin, doctora responsable de la UVGI, Esther López, coordinadora d’infermeria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i Ana Escalada, responsable dels Apartaments Mutuam Güell.