Bimbela: “Estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”

Dr. Bimbela sessió Mutuam

José Luís Bimbela, doctor en Psicologia i Màster en Salut Pública i drogodependències, va impartir una dinàmica intervenció en el marc de la 1a Jornada EAPSCap a un model d’assistència psicosocial a persones amb malaltia avançada“.

Bimbela, que treballa des de fa més de 20 anys a l’Escola Andalusa de Salut Pública, una empresa pública depenent de la Junta d’Andalusia dedicada a la recerca i la formació, va assegurar que hi ha un abans i un després de l’arribada de la SIDA a la Salut Pública. Quan els professionals es van trobar en la situació d’haver de comunicar als pacients una malaltia que, en aquella època, era pràcticament una condemna a mort, van haver de canviar molts aspectes i va començar a parlar-se de “cuidar el cuidador”. En aquesta transformació, Bimbela va acceptar respondre a un repte important. “Em van proposar una aventura: canviar el món des de la Salut Pública. Qui s’hi resistiria?”, va reconèixer.

El ponent assegurà que un dels objectius que es va proposar era el de posar una quarta pota a la Salut Pública: “a la biològica, psicològica i social, calia afegir-hi la salut espiritual, i això té a veure amb el sentit de la vida”. Segons l’expert, aquest aspecte s’hauria de treballar de forma preventiva i no només en el moment de final de vida com se sol fer. Ens hem de preguntar, diu, què volem fer amb la nostra existència: “tenim la possibilitat, cadascun de nosaltres, de convertir la nostra vida en quelcom memorable, però, en canvi, observo una societat que cada cop és més mediocre”. Així doncs, va animar els professionals que fossin més atrevits i escriguessin la seva pròpia història.

Cuidadors feliços

“Quan fa 22 anys vaig començar a parlar de felicitat, em miraven estrany”, va relatar Bimbela, tot assenyalant que, després de l’obesitat, l’epidèmia més gran que tenim és la depressió. I és que, assegurà, “estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”. La felicitat, segons el doctor en psicologia, té a veure amb l’absència de por, amb el benestar propi i el de l’altre i, en aquest sentit, és fonamental que el cuidador abans de cuidar l’altre es cuidi ell. “Un mateix posa el llindar de què necessita per ser feliç, i això ens dóna poder, però també responsabilitat”, va advertir el ponent, que va lloar l’austeritat, perquè “ens fa lliures”.alegria

Especialment en aquests temps de crisi, assenyalà Bimbela, sentim moltes persones que parlen contínuament d’allò que haurien d’haver fet i no van fer, dels trens que van deixar passar o de pronòstics negatius sobre allò que vindrà. “Amb el passat i el futur ocupant tot l’espai, no queda lloc per a l’única cosa que tenim”, va sentenciar el ponent. I va subratllar la importància tant d’aprendre del passat com de tenir il·lusions i projectes de futur, però en la seva justa mida.

En diverses ocasions, va emfatitzar la necessitat que els professionals de l’àmbit sanitari mantinguin una actitud alegra i positiva, ja que les emocions es contagien. Així, citant el filòsof Fernando Sabater, va dir: “llibertat és decidir què faig davant del que hi ha, no pas decidir el que hi ha”. Va afirmar que la gestió de les emocions és una gimnàstica que s’ha de posar en pràctica en el dia a dia i que si es vol motivar un pacient, un familiar o un equip, el primer que ha de fer el professional és estar motivat ell. Així mateix, va recordar als assistents que la tècnica sense ànima no serveix de res i que abans de fer qualsevol intervenció amb un pacient o un familiar seu, cal preguntar-se honestament quin n’és l’objectiu, perquè això comportarà una millor gestió de les emocions i de la comunicació.

Valors i habilitats del professional

Així mateix, va recomanar als assistents tenir confiança en ells mateixos i en els altres, ser capaços de deixar-se anar i no voler controlar-ho tot. També va destacar la importància de valors com l’honestedat i la humilitat. “Hem de treballar l’ego, que jutja, valora i sempre vol tenir raó”, va alertar.

El professional amb valors i habilitats ha de ser capaç de gestionar les emocions, de comunicar-se i negociar. La finalitat de posar en pràctica tots aquests valors i habilitats, va resumir Bimbela, ha de ser assolir el benestar i els objectius propis i dels altres. Almenys, va dir per acabar, “hem de procurar, com a mínim, no danyar físicament, emocionalment, socialment, ni espiritualment als altres”.

 

  • Si vols veure el vídeo de la seva interessant ponència, clica aquí.

 

Prevalença de la malaltia tromboembòlica en pacients de PADES, temàtica de la sessió clínica de Mutuam

Sessio clinica Grup Mutuam

Gairebé una cinquantena de professionals de totes les àrees funcionals del Grup Mutuam varen assistir el dimecres 6 d’abril a la sessió clínica que cada mes organitza l’Àrea Sanitària i que va centrar-se en el tema de “La Prevalença de malaltia tromboembòlica venosa en pacients de PADES“. La sessió clínica mensual va fer-se de la mà de la Dra. Ania Puig, metgessa de l’Equip PADES Sants, el Dr. Luis Gallardo, metge de l’Equip PADES Esquerra Eixample i el Sr. Jordi Cortacans, infermer de l’Equip PADES Sants.

Aviat,  podreu disposar de l’article sobre aquesta temàtica a mutuamblog. Us mantindrem informats.

Sessio clinica Grup Mutuam

Medicació inadequada en el pacient geriàtric

Medicació inadequada en el pacient geriàtric

La població geriàtrica és un grup heterogeni de pacients en els que sovint coexisteixen múltiples malalties per les quals se’ls hi prescriu un número elevat de medicaments. En els pacients polimedicats, el risc de patir reaccions adverses a medicaments (RAM) i interaccions farmacològiques és elevat. Aquest risc augmenta amb l’edat, com a conseqüència dels canvis fisiològics de l’envelliment, els canvis en el comportament farmacocinètic i farmacodinàmic dels medicaments, els problemes funcionals, socials i la influència de les malalties. Per agreujar encara més la situació, en la població geriàtrica les RAM es presenten en moltes ocasions amb simptomatologia inespecífica com pot ser la confusió, somnolència, mareigs o caigudes.

La prevalença de les RAM en pacients d’edat avançada que viuen a la comunitat és del 35% i s’estima que un 30% dels ingressos hospitalaris són causats per alguna RAM essent la prescripció inadequada de fàrmacs i l’escassa monitorització dels tractaments prescrits la principal causa. La prescripció inadequada de fàrmacs a la població geriàtrica està considerada una qüestió de salut pública, relacionada amb la morbiditat, mortalitat i l’excessiva utilització de recursos sanitaris.

En general, un fàrmac es considera adequat o apropiat quan presenta una clara evidència que justifica la seva utilització en una indicació determinada, es ben tolerat en la majoria de pacients i és cost-efectiu. La prescripció adequada en pacients d’edat avançada ha de considerar també l’esperança de vida individual, evitant teràpies preventives en aquells pacients amb pronòstic de vida curt i promovent fàrmacs amb relació benefici/risc favorable. Es considera que una prescripció és inadequada quan el risc de patir efectes adversos és superior al benefici clínic, especialment quan hi ha evidència de l’existència d’alternatives terapèutiques més segures i/o eficaces. La prescripció inadequada també inclou la utilització de fàrmacs amb una major freqüència o duració de la indicada, amb un elevat risc d’interaccions medicament-medicament o medicament-malaltia i fàrmacs duplicats o del mateix grup terapèutic. També s’inclou com a prescripció inadequada la no utilització de fàrmacs beneficiosos que si que estan clínicament indicats però que sovint no es prescriuen en pacients geriàtrics per diferents motius, no sempre ben determinats.

En molts casos, la prescripció inadequada es conseqüència d’una incorrecta selecció del medicament o la seva dosis. Una manera de minimitzar la seva utilització i de les RAM associades són la revisió periòdica i sistemàtica dels plans farmacològics d’aquests pacients amb l’objectiu d’identificar-les i optimitzar els resultats en salut.

Com podem detectar la prescripció inadequada?

Últimament existeix un interès creixent per buscar mecanismes per definir l’adequació dels tractaments farmacològics i per elaborar protocols que facilitin la detecció sistemàtica de la prescripció inadequada. S’han desenvolupat diferents grups de criteris per la detecció de medicació inapropiada en la població geriàtrica, entre els més coneguts trobem:

  1. Indicador ACOVE (Assessing Care of Vulnerable Elders)
  2. Mètode MAI (Medication Appropriateness Index)
  3. Criteris de Beers
  4. Criteris STOPP/START (Screening Tool of Older Person’s potentially inappropriate Prescription / Screening Tool to Alert to the Right Treatment) 

Els criteris ACOVE van ser creats al 2001 i revisats al 2007. És un conjunt d’indicadors de qualitat basats en l’evidència científica per al “pacient geriàtric vulnerable” a partir de fonts bibliogràfiques i opinió d’experts La seva finalitat és disposar d’uns estàndards mínims per garantir la qualitat de l’atenció d’aquest tipus de pacient. L’última edició disposa de 392 criteris per 26 condicions clíniques específiques i inclouen aspectes de l’atenció al pacient com són les cures, analítiques i medicació o teràpia no farmacològica. Llegir més. 

Index MAI (Medication Appropriateness Index), utilitza 10 criteris implícits en la prescripció com a mesura d’una adequada prescripció, per exemple: costos, dosis incorrecta, durada del tractament…. Els MAI no fan referència explícita a determinats fàrmacs o grups de fàrmacs que són problemàtics en el pacient geriàtric ni tampoc recullen els problemes de la baixa utilització dels medicaments beneficiosos, per tant, no es tracta d’una eina per detectar prescripció inadequada, sinó més aviat de millora de la prescripció de fàrmacs. Llegir més.

Criteris de Beers. Van ser descrits per primera vegada en 1991 i dissenyats per detectar la utilització de medicaments amb un balanç benefici/risc desfavorable en residències geriàtriques. Inicialment estaven constituïts per una llista de 30 fàrmacs que s’havien d’evitar i no tenien en compte el diagnòstic però en revisions posteriors es va afegir una segona taula amb medicaments no apropiats en determinades patologies. Posteriorment s’han fet diverses revisions, la última és molt recent, del 2015, i com a novetat incorpora una llista d’interaccions fàrmac-fàrmac a evitar i la utilització de fàrmacs segons la funció renal del pacient. Malgrat la seva amplia utilització en diferents àmbits de la geriatria aquesta metodologia ha mostrat certes limitacions com és la necessitat d’adaptar-los contínuament a les novetats terapèutiques i als principis actius comercialitzats a cada país. Llegir més.

Criteris STOPP/START (Screening Tool of Older Person’s potentially inappropriate Prescription / Screening Tool to Alert to the Right Treatment) desenvolupats a Irlanda al 2008, estan organitzats per sistemes fisiològics, poden ser aplicats ràpidament i recullen els errors més comuns de tractament i omissió en la prescripció. En realitat són dos grups de criteris, els STOPP, 65 criteris creats per a la detecció de prescripcions potencialment inapropiades en persones majors de 65 anys. La majoria de les afirmacions dels STOPP són interaccions fàrmac-fàrmac o fàrmac-malaltia de rellevància clínica. Els START són 22 criteris per cridar l’atenció del metge sobre tractaments indicats i apropiats en persones majors de 65 anys. Recentment, al 2015, s’ha publicat la versió 2 dels STOPP/START en la que s’incorporen 27 criteris nous. La majoria d’ells no corresponen a nous fàrmacs amb noves indicacions sinó més aviat incorporen informació procedent de nous assajos clínics i de revisions sistemàtiques de grups d’experts. Llegir més.

Podem concloure que la conciliació i revisió de la medicació són aspectes importants en la millora de la qualitat del tractament farmacològic. A part de tenir en compte totes criteris com els exposats anteriorment, per optimitzar la medicació, és desitjable que es realitzi amb un enfocament multidisciplinar. Existeixen nombroses experiències sobre el maneig integrat del tractament farmacològic que han donat lloc a considerables beneficis per al pacient. Aquesta col·laboració ha de tenir lloc en tots els nivells assistencials i especialment en les transicions assistencials, on es solen produir més problemes de prescripció inadequada.

Amb la col·laboració de Laura Puerta, farmacèutica de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell

Els EAPS La Caixa reuneixen més de 300 voluntaris a la “Jornada de Voluntaris”.

Voluntariat a Catalunya

El dissabte 5 de març des del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació la Caixa, es va organitzar una Jornada de voluntaris que formen part d’aquest programa al Caixaforum – Barcelona. Més de 300 voluntaris que atenen a persones amb malalties avançades van assistir-hi, amb l’objectiu de difondre més eines que els facilitin la seva tasca, i destacant la importància del treball en equip. Diferents entitats van exposar les seves experiències amb testimonis molt inspiradors de voluntaris, que segons paraules de Xavier Gómez Batiste, director científic del Programa EAPS de la Fundació la Caixa, són persones “compromeses, comprensives i molt conscients”. Cal destacar la ponència de Cèsar Garcia-Rincón, sociòleg que va parlar sobre “Les eines del voluntariat” i els tres tallers vivencials on varen participar activament tots els assistents a la Jornada. Mutuam, col.labora en aquest projecte amb més d’una vintena de voluntaris que desenvolupen la seva tasca en els equips d’Atenció Psicosocial EAPS de Barcelona i Girona.

Ballester: “Un intern malalt, abans és malalt que intern”

Pavelló penitenciari de Terrassa

El doctor Josep Ballester, director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam i en el marc de les sessions clíniques que organitza l’Àrea Sanitària del Grup, va fer un retrat de la situació de la sanitat penitenciària a Catalunya i va assenyalar alguns dels reptes de futur a què ha de fer front.

Entre 1990 i 1996, Josep Ballester va ser el responsable del Programa Sanitari de la Direcció General de Serveis Penitenciaris i de Rehabilitació de la Generalitat, des d’on, entre altres prioritats, es va posar en marxa un programa específic per als interns malalts de SIDA. En aquell moment, relatà en la seva intervenció, hi havia la voluntat d’acostar la sanitat penitenciària a la sanitat pública. El ponent va voler destacar que Catalunya és l’única comunitat autònoma que gestiona els seus serveis penitenciaris (1984) i va recordar que, des del 86, la sanitat en aquest àmbit és una competència dels serveis sanitaris públics.

En la seva descripció de la situació més actual (2015), el ponent va assenyalar que la població penitenciària actual a Catalunya és d’unes deu mil persones. “Tenim una taxa de 135 interns per cada 100.000 habitants, xifra molt alta en relació a altres països europeus”, va advertir. Respecte a les característiques de la població reclusa, va explicar que la mitjana d’edat és de 37 anys, “amb interns de més de 70 anys”. En aquest sentit, va subratllar la tendència a l’envelliment de la població penitenciària. També va assenyalar que la prevalença del VIH l’any 90 era del 36 per cent, que estava molt relacionat amb el consum de drogues i que la mortalitat era molt elevada, ja que els pacients portadors del virus VIH no tenien accés als antiretrovirals (AZT). Ballester va apuntar, però, que posteriorment i de manera progressiva, gràcies a l’accés de tots els interns malalts als tractaments farmacològics, l’especialització dels professionals sanitaris dels centres penitenciaris, la generalització dels convenis amb la xarxa pública hospitalària, la generalització de les mesures preventives, la posada en marxa de programes i unitats intrapenitenciàries de deshabituació al consum de substàncies tòxiques i el fet de disposar dins de cada centre penitenciari de Catalunya de unitats de prescripció i dispensació de Metadona del Departament de Salut, aquesta taxa ha anat baixant. Una dada important és el canvi d’epidemiologia que ha experimentat la malaltia de la SIDA (actualment amb un patró de malaltia crònica). Avui també (2015) l’efecte de transculturalitat de la població penitenciària, que representa al voltant d’un 45 per cent del total dels interns, ha suposat un canvi d’hàbits de consum. Entre aquesta nova realitat no existeix una cultura de consum de drogues mitjançant venopunció.

Perfil professional específic

Pavelló penitenciari de Terrassa
Pavelló Hospitalari Penitenciari de Terrassa

El ponent va explicar també com les condicions específiques del medi penitenciari condicionen el perfil del personal sanitari que hi treballa. “Ha de ser un professional proper i amb capacitat per afrontar situacions especials”, va destacar, tot afegint que “és un medi que té unes connotacions especials”. Així, va assenyalar que els professionals no només han d’acostumar-se a certes característiques de l’entorn, com conviure amb molt de soroll, sinó que han d’aprendre a prioritzar en la presa de decisions, a estar molt sols i a actuar sense prejudicis. “És molt important el compromís ètic dels professionals”, va afirmar, i va recordar que amb el seu equip van crear espais de bioètica per als professionals.

Segons Ballester, tots els centres sanitaris d’una ciutat o un territori concret es veuen afectats quan obren alguna presó a prop, i va recordar com es van anar creant unitats penitenciaries en els hospitals de referència a Granollers, a Lleida, a Figueres, a Terrassa, al Clínic de Barcelona… Tanmateix, apuntà que “al llarg dels anys, s’han anat posant de manifest tot un seguit de dèficits en la sanitat penitenciària”. Una de les demandes del sector per resoldre’ls i que el ponent va fer seva és la necessitat que es creï una formació específica en sanitat penitenciària per als professionals de la infermeria.

Integració a l’ICS

Ballester va assegurar que la gestió integral és molt complexa i va valorar com un error que la sanitat penitenciària deixés de dependre del Departament de Justícia i s’integrés en l’Institut Català de la Salut (l’ICS). “Alguns vam defensar un procés de professionalització del personal de les presons des d’una visió integral de l’atenció a les persones sense llibertat, però certs partits polítics, influenciats per les pressions dels sindicats, van fer que això no fos així”, va afirmar.

Pel que fa als reptes actuals va destacar que actualment s’està introduint la història clínica electrònica, però que, per exemple, la infermeria no està ben adaptada a les necessitats i no hi ha un seguiment dels protocols que normalment es fan en l’àmbit obert. “És difícil portar a terme molts programes quan l’usuari no té la llibertat d’entrar i sortir de casa seva ni tu tampoc de visitar-lo”, va reconèixer Ballester. Un dels reptes als quals s’ha de fer front i que ja es va plantejar en el moment d’integrar els professionals a l’ICS, segons ell, és el de combatre la desmotivació progressiva pel fer d’haver de treballar tota la vida en una presó. “És un àmbit molt especial i t’ha d’agradar molt, per això la mobilitat és difícil”, aclarí. El ponent va llistar altres qüestions per resoldre: la manca de protocols mèdics, la reorganització de les guàrdies, la necessitat de la formació continuada o la burocràcia que comporta la gestió dels riscos, entre d’altres.

Finalment, el ponent va fer referència a la necessitat de trobar un consens entre respectar els valors dels pacients interns i la dificultat d’assolir un equilibri acceptable entre el principi bioètic d’autonomia i la limitació que suposa l’acompliment de la pena privativa de llibertat. “Quan una persona està malalta, abans és pacient que intern”, va recordar. Així mateix, assenyalà que “la cerca de l’excel·lència en aquests serveis també és una decisió política d’invertir i posar la voluntat de canviar la realitat per més complexa que sigui”. Va reconèixer, no obstant, que “tota l’epidemiologia que hi ha al darrera de la població penitenciària comporta una demanda de recursos sanitaris tan alta que fa difícil, però no impossible, que hi hagi uns serveis del nivell dels que tenim en el medi obert. En qualsevol cas, hem de continuar cercant l’excel·lència”.

Amb la col.laboració de Josep Ballester. Metge i Director de l’Àrea Sanitària de Grup Mutuam. Ex Director del rograma Sanitari. DGSSP i R. Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

Les urgències en persones que es troben al final de la seva vida (I): crisis

Com gestionar les urgències en cures pal.liatives

En el marc del 26è Curs de Formació Mèdica Continuada organitzat per Mutuam, la doctora Carme Sala va parlar sobre les especificitats de les urgències en malalts pal·liatius. Durant la primera part de la ponència, va centrar-se en les crisis i en la importància de la comunicació amb el pacient.

Les urgències, en general, són situacions que posen en perill la vida o la qualitat de vida d’una persona i que impliquen una intervenció urgent. La doctora Sala va centrar-se en com cal afrontar aquestes en casos de malalts pal·liatius, ja que el personal mèdic es troba davant d’una situació totalment diferent perquè atenen una persona per a la qual la mort és propera o esperada i moltes vegades el problema principal no és l’amenaça a la vida sinó altres aspectes, normalment relacionats amb la qualitat de vida. La ponent va assenyalar que sempre es requereix una avaluació estàndard del malalt que inclogui una valoració clínica, física, psicosocial, existencial i de l’impacte d’aquesta crisi en el malalt i la seva família.

Hi ha diferents tipologies de malalts en els darrers mesos de vida: els malalts amb insuficiències orgàniques, els malalts amb càncer avançat i els que tenen demències avançades i fragilitat. En totes aquestes trajectòries vitals es produeixen crisis i urgències que tenen implicacions en molts aspectes: físics, emocionals, espirituals… Per tal de poder explicar com s’han d’atendre aquestes situacions, la ponent va distingir entre les crisis de necessitats, que impliquen un abordatge urgent i obligatori, i les emergències clíniques, que serien les clàssiques dels malalts de càncer.

La doctora Sala va afirmar que en el cas dels malalts pal·liatius el personal sanitari sempre ha de fer una tasca d’anticipar-se a les emergències que poden donar-se i preparar al pacient i la família per afrontar-les. Cal explorar quines són les seves opinions i expectatives, quin comportament volen que es tingui davant d’aquestes situacions. Un cop acordat tot amb el malalt i la família, el metge ha de decidir quin serà el pla i això ho ha de transformar en un document que s’ha de compartir amb els diferents serveis assistencials, va assegurar la ponent. I afegí: “Davant d’una crisi, els professionals de cures pal·liatives han d’identificar i actuar sobre les emergències en base als estàndards clínics habituals, però ajustant-los a les condicions d’aquest malalt que està al final de la vida”.

També hem de tenir en compte que una crisi no implica necessàriament una intervenció clínica urgent i que aquestes poden ser de diferents tipus: descompensació de símptomes físics, crisis existencials, pèrdues funcionals que impliquen canvis de necessitats, complicacions agudes, emergències clíniques o crisis emocionals del malalt i la família. A l’hora d’intervenir, la ponent va assenyalar la necessitat de tenir en compte què vol el malalt i la família, quin és el pronòstic de la malaltia i quines són les opcions reals de tractament, comorbiditat i altres processos intercurrents, així com el lloc d’atenció del pacient.

Crisis i urgències habituals

Un dels problemes més freqüents entre els pal·liatius és el dolor, però “quan es parla de crisi ens referim a un de nou o a una exacerbació del que ja tenia”, va aclarir la doctora. I va explicar que cal fer una avaluació ràpida de símptomes i una avaluació mèdica intentant identificar l’etiologia del dolor, tractar-lo i controlar-lo en un temps breu. Amb el dolor refractari, hem de decidir quina estratègia seguir en base al seu pronòstic, però probablement ens haurem de plantejar tractaments multimodals, tècniques invasives, radioteràpia… Quan es dóna una exacerbació transitòria d’un dolor la seva causa pot ser un procediment, una complicació o la progressió de la malaltia o el propi tractament. “Hem de pensar -recordà la ponent- que els símptomes prevalents els seguirem tenint, però que els nous són els que generen més destret en les famílies”.

La dispnea és el símptoma més freqüent d’ingrés urgent, té un gran impacte en la qualitat de vida i és un indicador de mal pronòstic, explicà Sala. Normalment, afegí, és un indicador de progressió i augmenta la seva freqüència i intensitat en els últims dies de vida. Va acompanyada d’altres símptomes com l’ansietat que fa que augmenti l’esforç respiratori.

Les crisis d’angoixa són també molt habituals i les pateixen malalts de càncer, amb insuficiència cardiorespiratòria o MPOC. Per actuar davant d’una crisi d’aquest tipus, assegurà, ajuda si prèviament coneixem la persona ja que això ens permet avançar-nos a les dificultats de maneig que tindrem. En fase aguda, el tractament inicial és amb benzodiazepines i després teràpia psicològica. “La detecció és molt important perquè el malalt que està angoixat no pot elaborar l’afrontament de la situació de malaltia”, advertí Sala.

Més enllà del control de símptomes, la doctora va assenyalar la necessitat que tenen moltes persones de tractar aspectes espirituals. En aquest sentit, va apuntar que en els casos de pacients amb ideació suïcida o que manifesten el desig d’avançar la seva mort, a causa de la desesperança i de la sensació de pèrdua de control de la seva vida, hi ha d’haver un equip de treball molt especialitzat.

Comunicació en situació de crisi

“És essencial establir un vincle i una comunicació amb el malalt que els permeti manifestar els dubtes i el que els passa i que possibiliti al metge conèixer els seus valors i expectatives”, va manifestar la ponent. I afegí que això és el que permetrà elaborar un pla de cures i decidir durant el procés què hem de fer, plantejant què vol saber aquell malalt i la seva família i què no.

L’estrès sostingut que pateixen els cuidadors fa que en alguns casos no puguin més i claudiquin, segons va relatar la doctora. El més important aquí, va dir, és tenir una actitud preventiva, estar atents del cuidador i ser capaços d’identificar com se’l pot ajudar per prevenir i detectar una possible claudicació familiar.

Amb la col·laboració de la Dra. Carme Sala Rovira, cap de la Unitat de Cures Pal·liatives del Consorci Hospitalari de Terrassa

 

Beneficis de la fisioteràpia per cuidar l’esquena de la gent gran

Prevencio mal d'esquena

La fisioteràpia la va definir l’OMS l’any 1958 com “l’art i la ciència del tractament per mitjà de l’exercici terapèutic, la calor, el fred, la llum, l’aigua, el massatge i l’electricitat”. Potser el massatge és el mitjà més conegut per tothom, però els fisioterapeutes fan servir altres agents físics per intentar resoldre els problemes de salut dels pacients.

En els darrers anys, la figura del fisioterapeuta és més coneguda, sobretot pel seu rol en el món de l’esport. El seu paper, però, és molt més ampli, ja que poden tractar diferents patologies, com les respiratòries o les dels músculs i articulacions, així com problemes motrius. En aquests casos l’objectiu és mantenir les capacitats físiques tan bé com es pugui o bé que tot torni a funcionar com ho havia fet abans.

La fisioteràpia té un paper fonamental en l’àmbit de la prevenció, i això resulta especialment rellevant quan parlem de gent gran. La vellesa no és cap malaltia, és una etapa de la vida i, per tant, és possible arribar-hi amb un bon estat de salut si la persona ha cuidat una mica la seva alimentació i la seva forma física. L’exercici és una bona manera de fer prevenció i el fisioterapeuta ha d’adaptar-lo a les capacitats de cada persona, tenint en compte l’edat, el pes, el sexe, les patologies que ha tingut o té, la mobilitat o les capacitats cardiopulmonars.

Un dels problemes més habituals és el mal d’esquena. Tot i que a priori pugui semblar propi de la gent gran, el cert és que té una gran incidència en la població en general, ja que l’esquena és una part del cos on trobem molts ossos, músculs i lligaments treballant alhora. Podem dir que és el pal de paller del nostre cos.

Contractures com a font de dolor

Les vèrtebres estan apilades unes a sobre de les altres i entremig de cadascuna hi ha un “coixí” anomenat disc intervertebral que serveix per esmorteir els moviments que fem i perquè les vèrtebres es puguin moure amb més facilitat. Aquests discos estan formats en gran part per aigua i quan fem un moviment es contrauen de manera coordinada. Sovint tenim mal d’esquena perquè s’ha produït una contractura d’aquests músculs, és a dir, han perdut elasticitat i s’han tornat més durs. La causa pot ser que els haguem fet servir massa o d’una manera incorrecta i la solució al dolor és fer repòs, evitar postures incorrectes i, de vegades, prendre algun medicament prescrit pel metge, com els antiinflamatoris. Un tractament de fisioteràpia també ajuda molt a desfer aquestes contractures i a tornar aquests músculs al seu estat natural, mitjançant calor per estovar aquests músculs, amb un massatge terapèutic o amb corrents elèctriques per relaxar la musculatura.

Hi ha altres mals d’esquena derivats de patologies més serioses, com les desviacions de la columna (escoliosis) o les hèrnies discals, en què el disc s’ha gastat molt i les vèrtebres estan tan juntes que acaben pinçant un nervi de l’esquena i provocant lumbàlgia. En aquests casos, el dolor ja no és només muscular, sinó que també es produeix un dolor molt agut, en forma de punxada, que sovint se’n va darrera de la cama. En aquests casos, el tractament ha der ser vigilat per un metge especialista, que determinarà quines son les vèrtebres que causen el problema i el tractament més adient. Actualment, les tècniques quirúrgiques per resoldre aquests problemes han millorat molt, cada cop són menys invasives i més efectives.

Recomanacions preventives

Per evitar aquests mals d’esquena és important fer exercici diari -per exemple, caminar una estona-, evitar males postures, no carregar pesos, dormir en un matalàs adequat a cada persona o tenir una bona alimentació i beure aigua suficient per estar ben hidratats.

També és molt recomanable fer alguns exercicis senzills a casa per mantenir aquests músculs en bon estat, tonificats i elàstics. El fisioterapeuta s’encarregarà de donar una pauta de quins són els millors per a cadascú i de quina és la freqüència adient. Sota la seva supervisió, s’aniran adaptant per tal que l’esquena estigui cada cop millor preparada.

Amb la col.laboració d’Oriol Alargé i Manel Gómez, directors de Tecnofisio

 

Josep de Haro: “Maltractar alguns microbis, és maltractar el nostre sistema sensorial”

Els sentits al cervell

En el marc de la 10a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure del Grup Mutuam el passat 17 de novembre, enguany dedicada a la patologia dels sentits en la gent gran, el doctor Josep de Haro va fer una extensa exposició sobre la transensorialitat com a base de les emocions. Aquest otorinolaringòleg, membre del Consell Directiu de la Sociedad Española de las Ciencias Sensoriales i, fins fa ben poc, Cap del Servei d´ORL de l´Hospital Municipal de Badalona (BSA), va destacar la relació entre els nostres sentits i l’entorn i, amb això, la importància de no maltractar-lo.

El Dr. de Haro va deixar clar des d’un inici que la visió de què partia és que el sector mèdic no només no és la punta de llança de la recerca biomèdica sinó que els avanços dels seus coneixements estan molt condicionats per l´impacte de la indústria farmacèutica, que és la que compta amb gran capacitat inversora per a la recerca. A partir d’aquí, va assenyalar que els avenços científics han posat de manifest que els éssers humans estem constituïts majoritàriament per microbis i que maltractar-los comporta maltractar el nostre sistema sensorial. Aquesta composició ens fa estar estretament vinculats al nostre entorn, una biomassa també formada principalment per microbis. “Si maltractem l’entorn -el contaminem- aquest generarà un resposta tòxica cap a nosaltres”, va advertir. De la mateixa manera, Haro va alertar que si maltractem els nostres microbis, no només no metabolitzaran les substàncies tòxiques que prenem, sinó que hi col·laboraran creant noves toxines. Tot això, va concloure, està generant un seguit de patologies.Intervenció Dr. de Haro

Diàleg entre sentits

El ponent va recordar als assistents que 500.000 cèl·lules del nostre organisme moren cada segon, i en dos anys n’hem renovat la totalitat. La nostra sensorialitat, en canvi, es manté tot i aquesta renovació, i això encara no s’entén del tot com funciona, assegurà. De Haro afegí que “més important encara que la renovació de les cèl·lules activadores és la de les inactivadores”, ja que la sensorialitat no és només captar sinó també deixar de captar. L’otorinolaringòleg va explicar que rebem la informació en forma de transducció. És a dir, el missatge ens arriba a través de diferents mitjans i en aquest procés va variant, es van perdent dades i va canviant quan passa per diferents parts del cervell.

En aquest procés de descodificació, la percepció és el pas en què prenem consciència del que passa. El ponent va exposar com els nostres sentits, que no són cinc sinó deu, estan imbricats entre ells. Així, cadascun no només està influenciat per la seva característica idiosincràtica, sinó que s’estableix un diàleg entre ells. Va posar com a exemples el fet que l’orella capti llum o que l’olfacte tingui tacte, i va explicar com a cas concret el d’alguns malalts de Parkinson gairebé sense mobilitat que quan se’ls fa cantar una cançó comencen a caminar.

De Haro va assegurar que, depenent de la persona, es tenen uns sentits més actius que d’altres. Així mateix, va explicar que les emocions i els sentiments es construeixen a partir dels sentits i tot el que ens arriba a través d’aquests queda emmagatzemat en forma de memòria. La memòria gestiona, d’una banda, els records i, de l’altra, els projectes. I sense records no podem crear, perquè està tot comunicat. Per això, en la mesura que els nostres sentits es deterioren, obtenim dades que no són correctes, va admetre el ponent.

Preeminència de l’inconscient

L’otorinolaringòleg va afirmar que no hi ha cap coneixement que no entri pels sentits, però que aquests no es regeixen pel conscient, sinó que l’inconscient hi té molt més de pes. La nostra sensorialitat, va afegir, queda modificada per tota la informació que emmagatzema el nostre cervell. Allò percebut es modifica segons el perceptor. El ponent va afirmar que la sensorialitat és en funció de la circumstància, que ens dóna el marc definitiu. Per tant, advertí, el metge ha de tenir en compte el marc general en què es desenvolupa la malaltia que està estudiant per ser eficient.

De Haro va finalitzar la seva exposició reconeixent que els metges estan, en certa manera, “molt discapacitats” en el món de la sensorialitat. En aquest sentit va afirmar: “Endinsar-nos-hi suposa remenar i re-estudiar moltes coses, però ens pot permetre detectar problemes de salut molt allunyats de la nostre especialitat i obtenir informació molt valuosa per poder orientar millor el cas”, va concloure.

Si vols seguir les ponències que van tenir lloc a la Jornada Sociosanitària de grup Mutuam entorn els sentits, clica a l’enllaç que t’interessi:

Dra. Maria Cruz Ciprés – El sentit de la vista

Dr. Miquel Quer – El sentit de l’oïda

Dra. Mª Eugenia Rodrí­guez i Dra. Helena Viñals – El sentit del gust

Dr. Jaume Mullol – El sentit del olfacte

 

Èxit d’assistència a la 10a Jornada Sociosanitària organitzada per la Fundació Mutuam Conviure. Descarrega’t els vídeos.

10a Jornada Sociosanitària Fundació Mutuam Conviure

El tema de la Jornada “Patologia dels sentits en la gent gran. Avenços”, l’expertesa dels ponents reunits i l’organització de l’acte van ser les claus de l’èxit, el passat  17 de novembre. 270 professionals (majoritàriament metges, infermeres i fisioterapeutes que varen omplir la sala del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona) van poder escoltar, intervenir i debatre temes relacionats amb les patologies i la pèrdua dels sentits en les persones grans. El Dr. Josep Ballester, director de l’àrea sanitària de Grup Mutuam, va inaugurar la jornada i a continuació el Dr. Josep de Haro va exposar la seva ponència sobre la influència de les emocions en els sentits, seguit d’una taula rodona moderada pel periodista Josep Corbella, en que experts en oftalmologia, dermatologia i otorinolaringologia van exposar les patologies dels sentits més habituals que apareixen amb l’edat, i els darrers avenços.

El Sr. Agustí Montal, President de la Fundació Mutuam Conviure i el Dr. Jaume Padrós, President del COMB van fer la cloenda.

En el transcurs de la jornada es van lliurar els Premis de Recerca 2015 que organitza la Fundació Mutuam Comviure des de fa 14 anys.

Si voleu veure les ponències en vídeo d’aquesta jornada podeu fer un clic als enllaços:

Es lliuren els Premis de Recerca de la Fundació Mutuam Conviure 2015

Premis de recerca Fundació Mutuam Conviure

Promoure la recerca per afavorir l’assistència integral a les persones grans, persones amb malalties cròniques i complexes o en situació de dependència, és una de les finalitats fundacionals de la Fundació Mutuam Conviure. Per aquest motiu es convoquen anualment, entre d’altres activitats, els Premis de Recerca en Geriatria i Gerontologia clí­nica. Es premien dues categories: una categoria per a un projecte presentat per entitats del sector que treballin a Catalunya, i una altra per un projecte presentat per equips de professionals que treballin en centres del Grup Mutuam. Aquest any es van presentar 16 projectes i els guanyadors d’aquesta edició van ésser:

El projecte Avaluació del risc cardiovascular en la gent gran” presentat per un equip de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, va rebre el premi al millor projecte d’àmbit català.

El projecte “Estudi de les variables psicològiques que modulen l’adaptació a la situació de final de vida en el pacient avançat” presentat per un equip de recerca dels EAPS Mutuam – La Caixa Barcelona, va rebre el premi al millor projecte presentat dins l’àmbit de Grup Mutuam.

Els premis es van lliurar en el marc de la 10a Jornada Sociosanitària d’aquest any que es va celebrar el 17 de novembre, de la mà  del President de la Fundació Mutuam Conviure i de Grup Mutuam, Agustí­ Montal, i del Patró de la Fundació Mutuam Conviure i Director General de Grup Mutuam, Josep Arqués.