Arxius d'atenció residencial

Un estudi de la Comissó d’ACP posa de manifest els efectes de la Covid sobre el model d’Atenció Centrada en la Persona

Updated on març 22, 2021

La Covid ha tingut impactes negatius en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) que s’aplica en les residències per a gent gran, centres de dia i sociosanitaris del Grup Mutuam, però també ha tingut alguns efectes positius. Així ho consideren la majoria dels 129 professionals d’aquests recursos que han participat, mitjançant una enquesta, en un estudi portat a terme per la Comissió d’Atenció Centrada en la Persona. L’objectiu d’aquest treball impulsat per Carolina Ferrero i Marisa Garcia, secretària i presidenta de la Comissió respectivament, era recollir l’opinió del màxim de treballadors i treballadores per tal de radiografiar la situació actual i disposar d’un punt de partida a partir del qual seguir desenvolupament aquest model durant el 2021.

Els resultats de les enquestes deixen pocs dubtes respecte a la valoració de l’impacte de la Covid en l’aplicació de l’ACP en els centres: el 43,4 % dels participants la van situar, en una escala de l’1 al 10, en el 10, i menys d’un 10 % la van situar per sota del 7. A més, es va demanar als professionals que valoressin com els diferents aspectes relacionats amb la prevenció dels contagis havien afectat l’atenció personalitzada que habitualment es presta. La disminució de les activitats grupals i la interacció social entre les persones ateses, les restriccions a la mobilitat i la disminució del contacte físic tant amb familiars com amb professionals van ser els que van considerar que havien tingut un major impacte –més d’un 60 % dels enquestats van valorar amb un 5 sobre 5 l’impacte d’aquests factors.

La Comissió d’ACP també va voler conèixer quins dels canvis en la feina derivats de la situació de pandèmia havien comportat conflictes personals als professionals, en entrar en contradicció amb els seus valors o pel fet de generar-los incomoditat. Entre les diverses opcions plantejades, un 75,3 % van indicar, amb un 4 o 5 sobre 5, que la distància emocional que representa l’ús d’EPIS és el que més els havia afectat. El següent conflicte més escollit – un 72,8 % dels enquestats el va valorar amb un 4 o un 5- va ser el de la restricció de la mobilitat de les persones ateses per un aïllament.

Quan es va demanar als enquestats que descriguessin altres aspectes de la feina que els haguessin resultat difícils, van emergir qüestions com la pèrdua d’autonomia del resident en la presa de decisions (retorn al paternalisme sanitari); la falta d’acompanyament tant a usuaris com a famílies en el procés de final de vida, la despersonalització que suposa donar la informació per telèfon o la quantitat d’èxitus que van haver d’afrontar en tan poc temps; l’estrès derivat del poc temps per atendre els usuaris, la falta de personal i l’augment de la càrrega emocional; la impotència de veure el deteriorament de les persones usuàries i no poder fer més; la desconfiança de les famílies per no poder veure el seu familiar i la gran pressió mediàtica, negativa, sobre les residències; o la falta d’organització entre equip auxiliar i direcció, la gran quantitat d’hores extres i la sanitarització dels centres sense gaire assessorament.

Tanmateix, la irrupció de la Covid no ha portat només conseqüències negatives en l’aplicació del model d’Atenció Centrada en la Persona. Els resultats de les enquestes han revelat que aquest inesperat context ha produït algunes millores des de la perspectiva d’aquest paradigma, com la implementació de protocols i mesures de prevenció que ajuden l’equip a treballar amb més professionalitat; una major individualització del tracte a la persona, les necessitats de la qual, són més tingudes en compte en el seu pla d’atenció; l’enfortiment dels vincles i l’augment de la consciència respecte a la necessitat d’humanitzar l’atenció davant d’uns pacients allunyats de la família i tristos; la millora de la cohesió dels equips i de la valoració de la feina dels companys o el reforçament del sentit de la responsabilitat en prendre més consciència del que hi ha en joc en el bon desenvolupament de les tasques.

En qualsevol cas, i en contra del que es podria pensar a partir de les limitacions que s’expressen sovint en l’aplicació de l’ACP per manca de temps, el 91% dels professionals enquestats han considerat que el treball sota aquest model és una necessitat en temps de pandèmia, en front de només un 9% que l’ha valorat com un luxe. Així doncs, es pot concloure que la situació que s’ha viscut en aquests centres durant el darrer any ha afavorit la presa de consciència sobre la importància de treballar d’acord amb aquest model, trencant amb hàbits rutinaris i donant més valor als vincles i la individualitat. Es pot dir, per tant, que la pandèmia ha fet que preguessin més sentit que mai els valors de base de l’ACP.

En el marc de la Comissió, com a espai de reflexió i on compartir bones pràctiques, els seus membres han posat en comú les impressions i experiències viscudes, similars a les descrites per les persones que han participat en les enquestes. Tots els participants han coincidit que la pandèmia no només havia tingut un impacte negatiu, sinó que també ha aportat aspectes positius a la tasca assistencial.

El fet d’haver obtingut una mostra de respostes petita fa que les impulsores de l’estudi es plantegin repetir l’enviament de les enquestes per tal de poder tenir major representativitat i que els resultats siguin així més fiables.

Abordem els símptomes de la demència avançada: la música significativa

Published on desembre 16, 2019

Afavorir la qualitat de vida de persones amb demència requereix detectar-ne les necessitats biopsicosocials i espirituals i establir-hi una relació d’ajuda i atenció per cobrir-les. En els centres i residències de Grup Mutuam, per tal d’obtenir el coneixement exhaustiu que ens permeti assolir aquest objectiu partim d’informes, qüestionaris i entrevistes, però també de la convivència i els relats que el propi usuari o usuària explica de la seva vida. Arriba un moment, però, en què la persona amb demència no té les capacitats cognitives necessàries per poder expressar les necessitats i hem de buscar altres tècniques per poder conèixer-les i cobrir-les, alhora que atenem i tractem els símptomes i signes més freqüents de la malaltia.

Tècniques per recaptar informació

Entre les tècniques que més utilitzem per obtenir la informació de les persones amb demència que viuen o són usuàries dels nostres centres i residències per a gent gran, hi ha la història de vida relatada per la família o persones properes. La finalitat d’aquesta és obtenir una visió personal i subjectiva de la seva trajectòria vital, saber com la persona ha viscut les transicions i els esdeveniments que han sigut més rellevants, així com les seves creences, preferències, pors, aficions i trets de la personalitat. Cal tenir present, tanmateix, que quan la informació la dona un altre sempre està esbiaixada i que tendeix a expressar les situacions com ell les ha viscut i no pas com no les ha viscut la persona amb demència.

Una altra eina que fem servir molt habitualment és el DCM (dementia care maping), una tècnica observacional amb què durant un temps es van registrant la freqüència de conductes i estats d’ànim codificats i la qualitat de les interaccions amb els professionals.

Símptomes i/o signes més freqüents: els SPCD

En les persones amb demència, uns dels símptomes i/o signes psicològics i conductuals més freqüents són els SPCD. El terme va ser creat a la conferència de consens convocada per l’Associació Internacional de Psicogeriatria el 1996 per anomenar un conjunt de símptomes i signes recurrents en les persones amb demència. Segons Helen C Kales (2015), els SPCD són signes i símptomes de la percepció, el contingut del pensament, l’estat d’ànim o el comportament pertorbat: agitació, depressió, apatia, peguntes repetitives, psicosis, agressivitat, problemes del son, deambulació, diversitat de comportaments socialment inadequats.

Els SPCD són cada cop més freqüents en els centres assistencials i, a causa de la seva complexitat, ocasionen estrès als professionals i major morbiditat, mortalitat i hospitalització de les persones amb demència.

Un estudi de Cache County (2013) va trobar una prevalença quinquennal de SPCD (al menys un símptoma) del 97%, essent els símptomes més comuns l’apatia, la depressió i l’ansietat.

L’apatia, malgrat ser un dels més freqüents, és també un dels menys tractats. Aquesta correlaciona positivament en una major discapacitat de la persona afectada i en frustració del personal d’atenció directa, en reducció de la qualitat de vida i dels resultats de rehabilitació i supervivència després d’ingressar en un centre assistencial. El síndrome de l’apatia es manifesta en aspectes com la reducció de la iniciativa, l’interès, la motivació, l’afecte, l’espontaneïtat, l’energia, l’entusiasme, l’emoció i la persistència.

Intervencions no farmacològiques

Actualment, l’enfocament integral per a l’abordatge dels SPCD combina tractaments farmacològics amb intervencions no farmacològiques. Es recomana donar prioritat a aquestes i utilitzar els fàrmacs només en cas que no siguin eficaces donats els efectes secundaris i complicacions que ocasionen, com l’augment de risc d’accidents cerebrovasculars i una alta taxa de mortalitat (Cerejeira et al., 2012. Food and Drug Administration, 2005; Wang et al., 2005; Huybrechts et al., 2012. Gauthier et al., 2010; Azermai et al., 2012; Nakajima, 2011; Ogawa y Koura, 2011).

En relació a l’apatia, una de les eines amb què podem intervenir sense fàrmacs i que té possibilitats de revertir els efectes negatius en la persona i el seu entorn és la musica significativa.

Sabem que un dels trets diferencials de les persones amb demència que presenten signes d’apatia és la reducció d’emocions, motivació i energia. En aquest sentit, alguns estudis han demostrat que la musica significativa és capaç d’activar una xarxa de recompenses que motiva les persones amb demència a portar a terme activitats i a la participació en funcions socials (Stefan Koelsch,2015. Julieta Moltrasio et al., 2018.Jacobsen et al., 2015). Així, la musica és especialment útil per a la millora de l’apatia en pacients amb demència severa, però cal tenir en compte que per obtenir un resultat terapèutic cal seleccionar la música apropiada, ja que no fer-ho podria provocar efectes negatius (Lane-Brown, 2009. MacDonald et al., 2003. Burack et al., 2003. Trappe, 2012).

L’apatia de la Maria

En relació a l’ús de la música com a eina terapèutica en persones amb demència, en el marc de la 3a Jornada Residencial, organitzada per la Fundació Mutuam Conviure, vaig presentar el cas de la senyora Maria, una de les residents del Centre Assistencial Mutuam la Creueta, i la intervenció que vam desenvolupar. En les reunions interdisciplinàries que portem a terme, els professionals d’atenció directa havien expressat la dificultat que tenien per realitzar les activitats de la vida diària (AVD) amb aquesta resident amb demència avançada i que presentava signes clar d’apatia. Després d’un procés de reflexió, vam decidir provar una intervenció que es basava en posar-li com a música de fons un llistat de cançons que sabíem que era del seu interès perquè la sentís mentre el personal d’atenció directa l’atenia en les AVD, implicant-se cantant o taral·lejant.

Els resultats que es van aconseguir van ser positius i a curt termini. Es va produir un augment de l’interès, la implicació i el benestar de la usuària en el desenvolupament de l’activitat, una millora en la resposta i la comunicació cap al personal d’atenció directa i, en general, una millora de l’ambient físic. Així, vam poder comprovar que les experiències positives oblidades es fan presents mitjançant les emocions que desperta la musica significativa i alegra. Les persones amb demència no recorden la experiència, però si l’emoció que els va provocar. (Guzmán-Vélez et al. 2014).

Malgrat que aquesta sigui una intervenció de baix cost i sense efectes secundaris negatius, cal tenir en compte que a algunes persones no els agrada la música i poden trobar-la irritant i també que no tots els professionals d’atenció directe se senten còmodes. (EvaGötella et al.,2008)

Rosa Torró

Educadora social

Centre Assistencial Mutuam La Creueta

“Una vez que uno ha visto tales respuestas, uno sabe que

aún hay un yo al que se puede llamar, aunque la música,

y sólo la música, pueda hacer el llamado … a aquellos que

están perdidos en la demencia… la música no es un lujo para ellos,

sino una necesidad, y puede tener un poder más allá de cualquier cosa

para restaurarlos para sí mismos y para los demás, al

menos por un tiempo”

Oliver Sackcs, 2007. Musicofilia.

Abordatge de la complexitat en les residències per a gent gran

Updated on novembre 25, 2019

Anna Valera, infermera i directora tècnica de la Residència Les Orquídies, va impartir en el marc de la 3a Jornada dels Equips d’Atenció Residencial una ponència sobre “L’abordatge de la complexitat des de les residències geriàtriques”. Durant la seva intervenció en aquest acte organitzat per Grup Mutuam, la ponent va assenyalar com la tipologia de centre, el seu model de gestió i el grau de complexitat de les persones que hi viuen condiciona molt el tipus d’intervenció d’aquests dispositius sanitaris.

Les residències han viscut en els darrers anys, en part a conseqüència de l’exigència de la pròpia Administració, un procés de professionalització. Els canvis, però, no només han vingut per aquesta banda, sinó que també n’hi ha hagut a nivell social. Així, fa uns anys, existia la percepció que qui anava a una residència era perquè o bé no tenia ningú que en tingués cura, o bé estava molt malament o tenia problemes de salut mental. Ara, en canvi, es considera que és des de l’estima que es decideix ingressar algú perquè es considera que no se li pot donar l’atenció que necessita. És precisament per això que busquen un recurs professional que creuen que els pot ajudar a millorar o que almenys els proporciona la tranquil·litat de saber que s’està fent el que toca.

Així mateix, amb el temps, ha canviat la percepció del que és una residència. Abans, era el lloc on s’hi anava a morir, mentre que ara és el lloc on s’hi va a envellir, amb salut o el millor possible dins de la no-salut. I això principalment és així perquè se’ls ofereix una dieta més adequada a les seves necessitats, perquè estan en un entorn més ben adaptat a les limitacions de mobilitat i perquè no es troben tan aïllats. S’hi ofereix una manera d’envellir més activa.

Una nova llar on envellir

D’acord amb el model de l’Atenció Centrada en la Persona, els professionals treballem tenint cada cop més present que la residència és la casa on aquestes persones passaran l’última etapa de la seva vida. Per a alguns és una casa temporal, com els usuaris de residència privada que marxen quan obtenen una plaça pública, i per a d’altres és la casa definitiva. Hem de ser conscients que, de vegades, els demanem que fiquin la seva vida en una caixa i un armari. Els professionals hem de tenir clar que les residències no són hospitals sociosanitaris -no en tenim ni la infraestructura ni els pressupostos- sinó que són una llar que disposa d’alguns recursos sanitaris per assegurar una atenció diària òptima segons les necessitats de cadascú.

Amb l’entrada d’una persona en una residència, es juxtaposen tres cercles. Per una part, hi ha la família, que és qui normalment ingressa la persona, buscant tranquil·litat i una atenció professional, i que sovint té un sentiment de culpa que de vegades transmet a l’equip. Per una altra, tenim a la persona usuària, que de vegades ingressa amb dubtes i que estarà en procés constant de dol perquè ha deixat casa seva i ha canviat la seva “família”. En alguns casos, en què procedeixen d’un ingrés hospitalari a causa d’una lesió, han d’adaptar-se també a unes noves limitacions de mobilitat. A més, tots ells tenen les seves patologies i la seva complexitat. Hem de tenir present, però, que molts tenen capacitat per decidir sobre qüestions de l’atenció residencial que l’afecten i els hem d’escoltar. I, en cas que no en tinguin, hem d’escoltar les persones que tenen al costat i que les coneixen. L’últim cercle seria el de la residència. A nosaltres ens toca aprendre a escoltar les altres dues parts, així com donar un manteniment físic, psicològic i cognitiu a cada resident, dintre de les seves possibilitats i fer un ús correcte dels recursos assistencials. També ens toca molts cops educar. Tot això s’ha de treballar creant un clima de confiança i de manera que tot avanci de forma adequada des del punt de vista del sistema, intern i extern, i principalment des del punt de vista de l’usuari.

Equips externs, Urgències i recursos intermedis

Dins de les residències tenim diferents entorns sanitaris. Un d’ells són els que hi intervenen des de fora, com els Equips d’Atenció Residencial (EAR). A les residències més aviat petites, on no es disposa d’una atenció continuada per part d’un metge ni d’infermeria, es fa servir molt aquest suport. Per això és molt important que els equips tinguin una persona de confiança a la residència i que els professionals de la residència tinguin confiança en aquell equip, de manera que hi hagi una relació d’intercanvi contínua i que les intervencions siguin senzilles i la presa de decisions, segura. En aquest sentit, també és necessari que la família entengui què és l’EAR i que s’integri en el procés de presa de decisions.

Un altre dels entorns sanitaris amb què interactuem és el servei d’Urgències, amb qui de vegades hi ha una relació “hostil”. Ens hem de desprendre d’aquesta concepció arcaica que ens fa pensar allò de “ves a saber què els faran allà” i s’ha de treballar la confiança entre ambdós recursos assistencials, perquè tots som professionals dins del nostre àmbit. Des de la residència, hem de saber valorar molt bé quin recurs és el més adient per fer-hi una derivació d’acord amb cada cas. Les derivacions s’han de fer de manera que evitem proves i esperes innecessàries. És important tenir la informació ben contrastada i que el motiu de derivació sigui clar per evitar infradiagnòstics o intervencionisme.

Dels diferents entorns sanitaris, creiem que on hi ha una mancança més important és en els recursos intermedis. Trobem a faltar moltes vegades, entre la residència i urgències, un pas intermedi. Per què és tan difícil la via directe cap a l’ingrés hospitalari sense passar per les Urgències si l’usuari ja està diagnosticat? Els CUAP haurien d’estar millor dotats i evitaríem haver de derivar a l’hospital via urgències. Amb una població en procés d’envelliment, trobarem a faltar cada cop més aquests tipus de recursos.

Voluntat i dignitat del resident

Totes les residències estem treballant molt per l’ACP, unes més directament i d’altres, de forma més intuïtiva. Es treballa molt amb les voluntats anticipades i la història de vida que el pacient t’explica. L’objectiu de tot això és preservar la dignitat i la voluntat de la persona al llarg de tot el procés assistencial, que pot durar anys. Això de vegades obliga als professionals a fer un esforç per respectar la voluntat de qui atenem encara que vagi en contra del que la seva situació de salut requeriria. Pel que fa als malalts en fase terminal, quantes vegades hem pensat que un gos pot morir més dignament que una persona? Per què hem d’arribar a patir per morir? Fer la manera de morir més digna sí que és feina nostra i l’ACP reflecteix molt bé què vol dir això.

Imaginant com seran les residències d’aquí a 10 anys, penso que, a diferència d’ara, potser hi haurà moltes persones que vindran sense que sigui una decisió de la família. Seran ells mateixos qui portin les maletes, serà la seva opció. En qualsevol cas, un dels reptes que segur que haurem d’afrontar les residències és el d’adaptar-nos a les noves formes d’envelliment actiu.

Anna Valera

Infermera i directora tècnica Les Orquídies

Guia de recomanacions ètiques en l’abordatge de la sexualitat en persones grans

Updated on agost 6, 2019

La doctora Maribel Esquerdo, presidenta del Comitè d’Ètica Assistencial (CEA) de Grup Mutuam, va presentar en una sessió clínica la ‘Guia de recomanacions ètiques en l’abordatge de la sexualitat en les persones grans’. El document, elaborat conjuntament amb els professionals de l’entitat Enric Buixadera, Núria Porcel i Anna Escolà, vol donar resposta a la necessitat de fer efectius els drets sexuals dels usuaris i usuàries dels diferents serveis i recursos del Grup i al fet que, entre 2009 i 2017, l’organisme que presideix hagi rebut 67 casos relacionats amb la temàtica.

La nostra societat entén que els drets sexuals formen part de la dignitat, la llibertat i el lliure desenvolupament de la personalitat del éssers humans i que el plaer i l’afecte formen part de les necessitats humanes i contribueixen a la felicitat, a l’augment de l’autoestima i a evitar l’aïllament social i emocional, entre d’altres. Tanmateix, quan les manifestacions d’índole sexual es produeixen en una residència de gent gran, aquestes acostumen a incomodar els treballadors i treballadores i també la resta de persones que hi conviuen.

L’abordatge de les expressions sexuals en entorns institucionalitzats no és fàcil però els professionals hem de crear condicions perquè les persones grans s’hi sentin lliures i no renunciïn a la seva sexualitat. És en aquest context que, des del CEA de Grup Mutuam i mitjançant equips interdisciplinaris amb professionals dels diferents centres i serveis, es decideix impulsar una guia de recomanacions que, des de l’Atenció Centrada en la Persona i els principis de la Bioètica, serveixi com a eina per abordar aquestes qüestions i millorar la qualitat de vida dels residents. Els objectius que es planteja aquest treball són: identificar i analitzar els conflictes ètics que sorgeixen en la pràctica diària a causa de l’expressió de l’afectivitat i la sexualitat, donar resposta al interrogants ètics que això pot plantejar a professionals, famílies i persones grans i promoure les bones pràctiques professionals respecte a l’abordatge d’aquestes necessitats.

Malgrat la sexualitat sigui reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut com un aspecte central de l’ésser humà, existeixen nombroses falses creences respecte a aquesta i la gent gran, com la idea que l’activitat sexual disminueix amb l’edat, que les persones grans no tenen capacitat fisiològica per mantenir relacions, experimentar plaer o despertar desig en altres o, fins i tot, que les que tenen desig sexual són immorals o anormals. En el cas de les que viuen institucionalitzades, a més, existeixen barreres addicionals com la manca de privacitat i l’actitud de professionals, residents i familiars, poblacions diana del nostre treball.

A l’hora d’abordar les expressions sexuals als entorns residencials, el primer que hem de tenir en compte és que cada persona i cada context defineixen una situació única. Per tant, no hi ha solucions genèriques i hem d’evitar donar respostes automàtiques sense reflexió als possibles conflictes que esdevinguin. El que sí que recomana la guia per a tots els casos és fer, primer de tot, una valoració de la capacitat cognitiva i de competència de les persones implicades. Cal tenir present que les persones amb deteriorament cognitiu també tenen necessitats sexuals, encara que tinguin alterada la capacitat de reconèixer-les i satisfer-les adequadament. Aquest deteriorament, però, no les incapacita per consentir el manteniment de relacions sexuals.

Els professionals hem de valorar cada cas atenent a les seves circumstàncies particulars. En això, ens pot ajudar analitzar el risc de la pràctica sexual per a la salut física i psicològica, la capacitat de decisió de les dues parts, els seus valors i històries de vida, a més de la seva opinió i la de les famílies. Partint de la idea que un comportament desinhibit no implica necessàriament una conducta sexual inadequada, hem d’identificar la causa d’aquesta, que pot ser orgànica, farmacològica, una alteració de la conducta, etc. A més, per actuar correctament haurem de tenir en compte en la valoració els principis de la Bioètica: beneficència, autonomia, no maleficència i justícia. En qualsevol cas, hem de vetllar perquè el respecte amb la llibertat dels residents es conjuri amb la protecció de les persones més vulnerables.

En principi, els professionals han de partir de la premissa que per a considerar un comportament sexual com a inadequat aquest hauria de donar-se en un context social en què no hauria de produir-se. S’ha de tenir clar, així mateix, que totes les persones tenen els mateixos drets i llibertats independentment de la seva orientació sexual i que les organitzacions tenen el deure de promoure la bona convivència entre els residents i el respecte per la diversitat sexual.

La guia fa unes recomanacions genèriques a les institucions per tal de fer efectiu el dret a la sexualitat. Entre aquestes, hi ha, primer de tot, el fet de reconèixer-lo explícitament en els diferents elements comunicatius dirigits als usuaris, com les guies d’acollida, però també incloure preguntes sobre necessitats sexuals en les valoracions professionals, històries de vida, etc. És imprescindible reconèixer explícitament que no s’accepta cap tipus de discriminació sobre l’orientació sexual de les persones. Altres mesures que poden afavorir l’expressió de la sexualitat són la disponibilitat d’indicadors de ‘no molestar’ a les habitacions o d’espais polivalents que ofereixin intimitat a parelles de nova creació o en què un dels dos membres no viuen a la residència. A més a més, caldria promoure un pla de formació sobre sexualitat per als professionals.

D’acord amb la guia, les persones que treballen en les residències haurien de reflexionar sobre aquestes qüestions ens instàncies com, per exemple, els Espais de Reflexió Ètica, reunions interdisciplinàries i preparar-se per abordar els casos amb respecte i discreció. Haurien d’evitar caure amb paternalismes davant les manifestacions sexuals i, quan aquestes són públiques, haurien d’afavorir unes bones pràctiques i no alimentar la sensació d’escàndol, tot vetllant pel respecte mutu. No obstant això, ha de quedar clar que l’atenció sexual dels residents queda fora de les funcions dels professionals i que aquests han d’actuar sempre de manera coordinada i en consens.

Pel que fa a les persones grans, la guia recomana que se’ls ofereixi donar el consentiment per incloure l’abordatge de les necessitats sexuals en les valoracions, històries de vida, PIAI, etc. Així mateix, se’ls pot oferir participar en tallers o xerrades per treballar sobre aspectes relacionats amb la sexualitat. Per la seva part, elles han de respectar les persones amb una orientació sexual diferent.

Per últim, la guia també reserva un espai per als familiars dels residents. Així, recomana que aquests siguin informats des dels primers contactes sobre la política del centre respecte als drets sexuals i que se’ls ofereixi la possibilitat de rebre assessorament sobre aquestes qüestions. Cal tenir present que, si la persona gran no presenta deteriorament cognitiu, la informació sobre la seva sexualitat s’ha de tractar amb ella de manera confidencial, llevat que expressi el contrari.

En definitiva, aquesta guia pretén dotar d’eines a les institucions i equips professionals per abordar una qüestió que, per condicionaments socials i morals, sovint se’ns fa difícil. L’objectiu que hi ha darrera de tot és millorar la qualitat de l’assistència que donem a les persones i recordar, així mateix, que la sexualitat no es jubila.

Dra. Maribel Esquerdo

Metge del PADES Gràcia i presidenta del CEA

Grup Mutuam

Equips líders dels centres de Mutuam reben formació per avançar cap a l’eliminació de les contencions

Published on juny 28, 2019

Un equip de formadors interns va impartir una sessió el passat 22 de maig en relació a les funcions, accions i necessitats dels diferents equips líders dels centres de Grup Mutuam amb l’objectiu de continuar treballant en el camí d’una atenció sense contencions. L’equip estava integrat per Marga Quintana, directora del Centre El Molí-Via Favència, Montserrat Camprubí, directora del Centre Residencial Mutuam Manresa, i Dolors Cabré, directora de la Residència Mutuam La Creueta.

Des del Grup Mutuam, es treballa per atendre els usuaris respectant els seus valors, decisions i dignitat. Partint dels principis bàsics de l’atenció centrada en la persona i aplicant la metodologia de la Norma Libera Care, des del Comitè de mobilitat del Grup, s’impulsen diferents accions de millora, a partir d’anàlisis de dades i de necessitats.

El Pla de Formació anual inclou formació interna enfocada a la reducció/eliminació de les contencions físiques i farmacològiques i adreçada als professionals que integren els diferents grups líders dels centres del Grup. Entre les funcions d’aquests grups, hi ha la de promoure la cultura de la mobilitat. Per fer-ho, cal avaluar l’estat de la mobilitat, estimulant i afavorint el manteniment i la potenciació de la mobilitat de les persones que viuen al centre. Així mateix, han d’estimular la creació d’espais que afavoreixin la deambulació segura. Cal que també avaluïn els casos concrets i defineixin actuacions específiques de millora i seguiment i que estableixin mecanismes per valorar el grau de compliment de les actuacions així com la seva eficàcia.

Per afavorir la mobilitat és necessària la creació d’un òrgan assessor de l’equip assistencial quant a l’abordatge de la gestió de les caigudes, dels comportaments disruptius i de les contencions restrictives (físiques o químiques), així com establir la figura del responsable de la implantació dels requisits i recomanacions d’aquesta metodologia de treball.

Professionals de Grup Mutuam, a les Jornades Interdisciplinars Catalanes de Residències de Gent Gran

Updated on març 26, 2019

Quatre professionals de Grup Mutuam, Ester López, Inés Barriga, Enric Martínez i Mar Villegas participaran en les 13es Jornades Interdisciplinàries Catalanes de Residències de Gent Gran, que se celebraran el 22 i 23 de març de 2019 a Barcelona, a l’Espai Pujades 350. Organitzades per vuit Col·legis Professionals implicats en l’atenció a aquest segment de la població, estan adreçades als professionals del sector i tenen l’objectiu de respondre a les seves necessitats formatives, d’acord amb les demandes plantejades en edicions anteriors i a les novetats en aquest camp.

Ester López, coordinadora d’infermeria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Güell i membre dels Comitès Científic i Organitzador de les Jornades, ho farà com a moderadora d’una de les taules. La terapeuta ocupacional de la Residència Font Florida Inés Barriga, també membre del Comitè organitzador, hi impartirà una xerrada sobre ‘Els animals de companyia a les residències’. L’infermer del PADES Sant Martí Nord Enric Martínez farà una comunicació oral sobre ‘Planificació de decisions anticipades’ i la gerocultora de la Residència Mercat del Guinardó Mar Villegas hi intervindrà amb una ponència sobre l’Atenció Centrada en la Persona. Com en edicions anteriors, divendres hi haurà simultàniament taules rodones i tallers, mentre que dissabte hi haurà taules rodones i el lliurament de premis. Els tallers són limitats a 25 assistents.

Terapeutes ocupacionals: la importància de les activitats significatives en una atenció centrada en les persones

Published on febrer 27, 2019

Els i les terapeutes ocupacionals juguen un paper cabdal en l’atenció a la gent gran i són una figura clau en les residències de Grup Mutuam, on s’ha fet una aposta decidida pel model d’Atenció Centrada en la Persona. Tanmateix, es tracta encara d’un perfil professional poc conegut pel gran públic. D’una manera senzilla, podem dir que la seva funció és treballar perquè les persones amb qualsevol tipus de diversitat funcional puguin portar a terme les activitats de la vida diària de la forma més independent possible, gaudeixin d’una millor qualitat de vida i puguin implicar-se en allò que dona sentit a la seva vida.

Està demostrat que ocupació és salut i ells i elles són els experts en aquest àmbit. No obstant això, no es tracta de pautar activitats a les persones perquè sí, sinó d’identificar-ne les que donen sentit a la seva vida. Per a una persona aquesta activitat significativa pot ser vestir-se i per a una altra maquillar-se. En qualsevol cas, el terapeuta ocupacional serà qui ajudi algú que, per exemple, hagi patit una hemiplegia i no pugui moure una de les dues mans a portar a terme aquesta activitat significativa amb un sola mà.

Principals funcions en geriatria

A les residències de gent gran, tenen un paper rellevant en diversos aspectes. D’una banda, intenten mantenir les funcions cognitives, motores i socials dels residents el màxim temps possible. Quan hi ingressen moltes persones perden activitats instrumentals que formaven part de la seva quotidianitat, perquè ja se n’encarrega la institució. Des dels centres on es treballa seguint el model d’Atenció Centrada en la Persona, com als del Grup Mutuam, es procura donar continuïtat a aquelles tasques que ja feien.

D’altra banda, tenen com a funció l’assessorament i l’entrenament pel que fa a productes de suport, que són totes aquelles ajudes que permeten a les persones desenvolupar una activitat de manera més independent. N’hi ha per a alimentació, per a transferències, per a vestir-se, per moure’s, etc. També s’inclouen aquí les pròtesis i ortesis. Els terapeutes ocupacional els adapten al màxim a les necessitats de les persones i els ensenyen com utilitzar-los. Per últim, una part important de la seva feina és la de consultoria amb el personal d’auxiliar d’infermeria, a qui transmeten la informació i els coneixements necessaris per seguir les pautes adequades en la realització de les activitats de la vida quotidiana.

En el desenvolupament de la feina dels terapeutes ocupacionals, de fet, és molt important el treball interdisciplinari. Per donar una resposta global a les demandes i necessitats de les persones és essencial poder aprofitar la visió del fisioterapeuta, del psicòleg, dels professionals d’infermeria, de l’equip mèdic o de l’educador social. Com a professionals, la seva atenció es focalitza tant en la persona com en l’activitat i l’entorn on es desenvolupa.

Molt més que oci

Les tres grans àrees de què s’encarreguen aquests professionals són la de manteniment (activitats bàsiques de la vida quotidiana), la de productivitat (activitats com fer-se el menjar, netejar l’habitació o retirar diners d’un caixer) i la d’oci, en què hi poden haver activitats que s’utilitzin com a tractament per recuperar o preservar una funció. No hi ha receptaris generals pel que fa a les activitats de teràpia ocupacional. El cert és que el propi ritme de les institucions sol portar a implementar-ne de grupals per poder arribar al major nombre de persones. La feina dels terapeutes en la vessant de l’oci és, doncs, identificar interessos compartits i organitzar propostes que puguin agradar a un conjunt de residents. Podrien ser en relació al cinema, la gimnàstica, la cuina o qualsevol altre tipus d’activitat.

En aquest sentit, és fonamental fer una avaluació adequada de les persones quan ingressen en un centre. Això inclou conèixer-ne els antecedents mèdics o patològics, però també quina ha estat la seva història de vida, en quins contextos s’ha desenvolupat, de què ha treballat i quins rols familiars ha tingut. Aquestes dades, junt amb la informació de les activitats en què s’han interessat, els permet conèixer el perfil ocupacional de la persona. A més, se’ls fan les avaluacions més estandarditzades per veure el grau de dependència, d’acompliment cognitiu, d’acompliment ocupacional, etc., que els permeten veure en quines tasques se’ls pot involucrar. S’ha de tenir clar, però, que no es tracta només de fer una avaluació inicial i donar unes pautes, sinó que el terapeuta ha de ser un acompanyant i ha d’anar veient, junt amb la persona, què és important per a ella.

Encarar el futur

Malgrat que en els darrers deu anys la gent s’ha aproximat més a la professió, un dels reptes que ha d’afrontar encara la teràpia ocupacional és el del desconeixement. No es tracta només del públic general, sinó que de vegades aquesta manca de coneixement apareix també en professionals del propi àmbit sanitari. Les institucions tampoc no són sempre conscients del que poden aportar els i les terapeutes en els centres, on caldria establir-ne un rati més alt. El model d’Atenció Centrada en la Persona, pel que ha optat Grup Mutuam, tanmateix, encaixa totalment amb la filosofia de la professió.

Des de la teràpia ocupacional, es considera que els centres del futur hauran d’apropar les persones a un entorn més natural. Hauran de ser menys hospitalaris i més domiciliaris, tal i com ja passa als països del nord d’Europa. Si es vol fer d’una residència una llar, haurà d’assemblar-s’hi. S’ha de tenir en compte que cada cop el perfil de persones que hi ingressen és més dependent. Les necessitats mèdiques i d’infermeria a què han de fer front les institucions són molt grans, però això no les eximeix d’apropar-se més a un entorn domiciliari. A la Residència Vila-seca, sense anar més lluny, tot i ser és un equipament molt gran i multi-servei, s’ha aconseguit oferir-hi un atenció càlida, propera i centrada en la persona.

Per acabar, cal assenyalar que queda molta feina per fer per part dels propis professionals per donar a conèixer els beneficis que poden aportar en molts àmbits. La teràpia ocupacional no només serveix és útil en l’àmbit residencial, també ho és en salut mental, en atenció comunitària, en pediatria, en rehabilitació i en molts dispositius. Si bé l’evolució ha estat positiva en general – han augmentat el nombre de professionals i d’ofertes de feina i ja no està tan encaixonada com abans en la geriatria – és molt important la col·legiació, ja que el Col·legi de Terapeutes Ocupacionals és l’únic òrgan que pot defensar els interessos de la professió davant les institucions governamentals. A més, caldria que a Catalunya fos possible estudiar el grau en alguna universitat pública per tal d’augmentar el nombre de terapeutes. Així mateix, la recerca és fonamental en la professió i se’n fa molt poca. Els i les terapeutes ocupacionals han d’investigar i demostrar que el que fen funciona i aporta qualitat de vida a les persones.

Victor Vargas

Terapeuta ocupacional

Residència Vila-seca del Grup Mutuam

Grup Mutuam participa en les Jornades de 10 anys del DCM

Published on novembre 22, 2018

El director de l’Àrea Residencial de Grup Mutuam, Anton Molas, va ser convidat a participar en les jornades del 10è aniversari del Dementia Care Mapping (DCM) organitzada per Alzheimer Catalunya. La intervenció es va centrar en explicar l’experiència de l’entitat en la introducció de l’eina i en com aquesta ha contribuït al desenvolupament de l’organització.

El DCM és una eina observacional per a gent gran amb demència que proporciona informació molt útil als professionals per millorar l’atenció de persones que no tenen capacitat per expressar les seves necessitats i expectatives. Molas va explicar que durant aquests anys han sigut nombrosos els professionals formats en la utilització d’aquesta eina i que la seva introducció ha aportat sistematització i rigor al model d’Atenció Centrada en la Persona dels centres del Grup Mutuam. El ponent va finalitzar la intervenció amb uns vídeos testimonials de professionals formats en el DCM que explicaven el que va representar per a ells a nivell personal i professional.

Així mateix, Marga Quintana, directora de la Residència Molí – Via Favència i mapadora veterana, va tenir ocasió d’explicar la seva experiència de 10 anys com a primera “promoció” de professionals formats en el DCM. Va explicar el canvi de mirada que personalment li va suposar l’eina, que resulta de fàcil accés i que s’integra en la forma de fer de cadascú. Així mateix, va assenyalar que li va obrir un ventall de possibilitats de comunicació envers les persones amb deteriorament cognitiu i que per aquest motiu ha estat una gran defensora del DCM al llarg d’aquests anys.

Professionals de Mutuam intervenen en el XXV Congreso de la SEGG de Girona

Updated on novembre 16, 2018

Amb una exitosa assistència de 330 congressistes i la presentació de 120 comunicacions orals/pòsters, Girona va acollir el passat mes d’abril el XXV Congreso de la Sociedad Española de Enfermería Geriátrica y Gerontológica (SEGG). Tres professionals de Mutuam van participar en la trobada que, en aquesta edició, va girar entorn el lema “Dejando huella”.

Els temes que es van tractar a partir de conferències, taules rodones i tallers van ser: la robòtica, les aplicacions i la bioenginyeria i qualitat de vida de la persona gran; la sexualitat en la vellesa; les subjeccions físiques; l’Atenció Centrada en la Persona, amb la presentació del document Tècnic núm. 8 de la SEGG: “La enfermera y la ACP”; la gastrodisfàgia; les lesions relacionades amb la dependència; la resiliència per professionals de la salut; la planificació de l’envelliment i el final de la vida; la visibilitat de la infermera geriàtrica i de la persona gran, amb la presentació del llibre de la SEEG “Dejando huella” i l’envelliment actiu i saludable.

Pel que fa a la participació de professionals del Grup Mutuam, Alícia Nogué, coordinadora d’infermeria de l’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona i membre del comitè organitzador i científic del congrés, va ser la moderadora del taller “Lesions relacionades amb la dependència: UPP, fricció i humitat” i de la taula en què es van defensar les comunicacions orals. D’altra banda, José López Domínguez, d’un Equip d’Atenció Residencial, va presentar la comunicació oral “El cuidador formal ante la situación de final de vida de las personas mayores ingresadas en residencias geriátricas”, i Noemí Sech, del Comitè d’Infermeria, “Cuidar sin contenciones”.

Durant els diferents debats, es van extreure conclusions com que és necessari que les infermeres acompanyin les persones en la planificació del propi envelliment i amb el procés de final de vida o que la influència d’aquestes en la prescripció de fàrmacs en residències sense metge propi és rellevant per moltes raons. Així mateix, es va assenyalar que cada infermera ha de creure’s capaç de donar suport a la visibilitat col·lectiva amb les seves accions personals i que la Infermera Geriàtrica cuida molt més i desenvolupa molt més el potencial del cuidat que la de qualsevol altre àmbit. Es va parlar també del projecte EMPATHIC, que investiga, explora i desenvolupa tecnologia per validar nous paradigmes que seran la base per al desenvolupament de Coach Virtuals personalitzats de noves generacions, i de l’evolució del coneixement científic que ha permès desenvolupar un nou marc conceptual davant les lesions relacionades amb la dependència, que possibilita als professionals la classificació i categorització de les lesions, oferint nous plantejaments preventius i terapèutics.

El sistema de referents en l’atenció residencial

Updated on octubre 9, 2018

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí