Mutuam

 mutuam93 380 09 70

Mutuam logo
Mutuam

Atenció psicosocial

Un 73,3 per cent del pacients en situació de final de vida presenten malestar emocional

Equip del projecte guanyador del Premi de Recerca

La fase de final de vida és una de les experiències vitals més difícils i és un procés que implica canvis substancials en les diferents dimensions de la nostra existència: cognitius, conductuals, emocionals, socials i espirituals. Aquesta adaptació és diferent en cada persona i depèn de múltiples factors, que tenen a veure amb ella mateixa i amb el seu entorn. Precisament amb l’objectiu d’estudiar quines variables psicològiques modulen l’adaptació en el cas de pacients crònics avançats al final de la vida, un grup de professionals dels equips EAPS de Mutuam van presentar un dels projectes que resultaria guanyador dels Premis de Recerca de la Fundació Mutuam Conviure de l’edició de 2015. Gràcies a la dotació de 6.000 euros, l’equip de psicòlogues coordinat per Eva Rodríguez va portar a terme la seva recerca entre el novembre d’aquell mateix i gener de 2016 amb una mostra de 75 pacients en procés de final de vida i amb consciència pronòstica.

Després de revisar la bibliografia sobre aquest tema, l’equip de psicòlogues de l’EAPS va plantejar-se com a objectius específics del projecte valorar l’estat emocional dels pacients en situació de final de vida, identificar les estratègies d’afrontament que en faciliten l’adaptació i conèixer si existeixen diferències en aquests dos aspectes entre les persones ateses en l’àmbit hospitalari les persones que es troben en domicili. Els resultats van mostrar que el 73,3 per cent dels pacients presenten malestar emocional i que en el 29,3 per cent dels casos és greu.

Pel que fa a les preocupacions que causen aquest malestar, les més destacades són les familiars, que afecten el 47,5 per cent dels casos, i les somàtiques, que afecten el 24,6 per cent. Les preocupacions familiars estan centrades en l’afectació de la situació de malaltia a la vida i hàbits de les persones del seu entorn, a no voler ser una càrrega per a ells i al futur dels seus fills, si la persona malalta es mor i aquests són petits. Respecte a les preocupacions somàtiques es refereixen principalment a l’evolució que pot seguir el procés de malaltia i a la presència de dolor que no es pugui controlar.

Acceptació i resiliència, menys pèrdua de qualitat de vida

Tot i que les investigadores partien de la hipòtesi que les persones ingressades en un centre sanitari  patien més malestar emocional i utilitzaven estratègies d’afrontament més desadaptatives que les que eren ateses a casa, els resultats de l’estudi mostren que no existeixen diferències significatives entre els dos grups. En general, respecte a les estratègies, van trobar que les estratègies d’afrontament que utilitzen un major nombre de pacients davant la situació de final de vida són l’esperit de lluita, la resiliència (més freqüent en l’àmbit hospitalari) i la preocupació ansiosa (més freqüent en el domicili). La investigació ha revelat que les persones que utilitzen les estratègies que faciliten l’adaptació, com l’acceptació de la situació de malaltia i la resiliència, tenen menys malestar emocional. Els resultats de l’estudi també assenyalen que el 66 per cent dels consultats preferien ser atesos al domicili al final de la vida i, tanmateix, només un 23 per cent va morir a casa. Les causes estan relacionades principalment amb situacions agudes que obliguen a fer un ingrés hospitalari per control de símptomes i a la claudicació familiars.

Entre les conclusions que les investigadores extreuen d’aquest treballen, destaquen el fet que la família, tot i que constitueix la principal preocupació dels pacients, juga també un paper molt important en la seva qualitat de vida i en la seva adaptació a aquest procés. En aquest sentit, assenyalen que “apoderar”(de l´anglès empowerment) les famílies facilita l’acompanyament del pacient i l’atenció de les seves necessitats.

Així mateix, conclouen que fomentar la comunicació del pronòstic al pacient facilita l’adaptació al final de vida, la presa de decisions  i millora la comunicació pacient-família-equip assistencial. L’estudi també apunta que conèixer l’estat emocional, les estratègies d’afrontament i les necessitats dels pacients permet desenvolupar una atenció psicològica preventiva i posar en marxa els recursos adequats per cobrir aquestes necessitats, amb l’objectiu final de millorar l’adaptació i la qualitat de vida del pacient que es troba davant els seus últims dies de vida.

 

Eva Rodríguez, investigadora principal del projecte “Estudi de les variables psicològiques que modulen l’adaptació a la situació de final de vida en el pacient avançat” i psicòloga clínica de l’EAPS Mutuam Barcelona.

Els Grup d’Ajuda Mútua són una realitat a la Residència Mutuam La Creueta per a gent gran (Sabadell)

Mutuam Creueta i els grups d'ajuda mútua

Els Grups d’Ajuda Mútua són avui un fenomen social relativament recent que faciliten l’accés a noves vies d’expressió emocional, d’intercanvi d’afectes, d’aprenentatge mitjançant experiències compartides i l’establiment de relacions socials de qualitat. Els grups d’ajuda mútua busquen oferir un espai terapèutic de suport, escolta activa i contenció a les famílies per minimitzar l’impacte emocional implícit en el fet de tenir que ingressar un familiar en una residència geriàtrica i on també aquests poden trobar espai psico-educatiu on treballar temàtiques relacionades amb les demències, els canvis en la relació, les conseqüències sobre la salut, etc… Mensualment en el Centre Residencial Mutuam La Creueta per a gent gran hi ha programades trobades del Grup d’Ajuda Mútua (GAM) que condueix el psicòleg d’aquesta residència assistida a Sabadell, Albert González-Rojas.

La interacció que té lloc, permet que les experiències dels altres companys, ajudin a la resta. Es així com s’ha anat creant una xarxa de suport on es procura l’intercanvi d’afectes, informació, eines, sentiments, experiències, alternatives… Altres àrees i temàtiques que es treballen des d’aquests grups de suport són: l’experiència de cuidar, la sobrecàrrega del cuidador, les demències, aprendre a cuidar-se, comunicar-se, descansar és salut, noves maneres de relacionar-nos, el sentiment de culpa, entre les més destacades. Avui els grups d’ajuda mútua són part important d’aquesta residència assistida a Sabadell que ajuda a moltes famílies a adaptar-se a la nova situació i sobretot a estimar més.

L’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona col·labora en el projecte “Sempre acompanyats” de l’Obra Social La Caixa

Sempre acompanyats

L’Hospital Sociosanitari Mutuam Girona recentment ha entrat a formar part a la “comissió de detecció de casos” del projecte “Sempre Acompanyats“, impulsat per l’Obra Social “la Caixa”, la Creu Roja i l’Ajuntament de Girona per tal de prevenir la soledat no volguda de la gent gran i contribuint a la detecció i prevenció de situacions de vulnerabilitat d’aquest col•lectiu fràgil.

El programa, iniciat a mode de prova pilot a la zona del centre de la ciutat, concretament al Barri Vell i al Barri del Mercadal, té com a objectiu reduir el nombre de casos de soledat no volguda de persones grans, a través d’un nou model d’intervenció comunitària que inclou accions de caràcter preventiu i intervenció directa dels casos detectats per millorar la qualitat de vida de les persones grans. Segons algunes dades aportades per l’estudi realitzat, per engegar el programa, a Girona, les persones majors de 65 anys representen el 14,23% de la població, i d’aquestes, el 42,92% són més grans de 80 anys. Al centre de la ciutat, on estan ubicats el barri Vell i el Mercadal, un 17,25% de la població viu sola i el 29,20% són majors de 65 anys (455 persones). Per tal d’estudiar quina és la percepció de l’envelliment i la soledat no desitjada al territori, s’han realitzat unes enquestes telefòniques que revelen que a Girona el 92% considera que la soledat no desitjada és un problema molt o bastant important, i el 42% afirma conèixer alguna persona en aquesta situació.

En aquest projecte hi treballen més de 15 entitats, entre les que hi ha: mossos d’esquadra, policia municipal, Serveis Socials, Centre Cívic de Barri Vell, CAP Santa Clara (atenció primària ICS), Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta, Associacions de Gent Gran, Parròquia Mercadal, Càritas, treballadores familiars del Barri Vell, Ajuntament de Girona, etc. Estan dividits en quatre comissions de treball i es reuneixen bimensualment.  Del 1 al 8 de juny es celebra la III Setmana Sempre Acompanyats a la que volem donar el nostre suport

Exitosa participació de l’EAPS Mutuam – La Caixa en el 7è Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Psicooncologia

EAPS Mutuam barcelona participa al Congrés SEPO Girona

Del 30 d’abril al 1 de maig va tenir lloc el VII Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Psicooncologia, al Palau de Congressos de Girona. Sota el títol “El coste de cuidar en oncología: apoyo a los equipos asistenciales”, dues professionals dels Equips d’Atenció Psicosocial Mutuam_La Caixa de Barcelona, van estar convidades a participar.

Anna Escolà Fustero, psicooncòloga de l’ EAPS , va formar part de la Taula Rodona “Apoyo al profesional: contexto y recursos”, moderada pel Dr. Xavier Gómez-Batiste; va intervenir amb la ponència “EAPS- experiencia en el apoyo a los equipos” centrada en el suport que es dóna a professionals dels equips PADES. Per altra banda, Clara Fraguell Hernando, psicòloga també dels EAPS, va rebre un reconeixement a la “millor comunicació oral del Congrés” per la seva intervenció “Modelo de psicoterapia centrada en el sentido-compasión para pacientes de càncer, con enfermedad avanzada“, projecte del que n’és investigadora principal.

La nostra felicitació a les dues ponents i agraïment per representar al Grup Mutuam en actes rellevants del sector.

Herrero: ‘Escriure ajuda a superar una pèrdua’

Intervenció Dra. Herrero

Olga Herrero, doctora en Psicologia, psicoterapeuta i professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna -Universitat Ramon Llull, va oferir una ponència sobre “La integració de la pèrdua en la història de vida” en el marc de la 1a Jornada EAPS organitzada per Mutuam.

Olga Herrero, que forma part d’un equip de recerca a la Universitat Ramon Llull sobre constructivisme, va explicar com s’utilitzen les tècniques narratives en els processos de dol. Segons Herrero, l’ésser humà explica històries contínuament i fins i tot les utilitza per explicar-se la pròpia vida. Tanmateix, aquesta història es veu truncada quan apareix un esdeveniment no anticipat o una pèrdua. Per això, afirmà, en el grup de dol es treballa intentant donar un sentit a allò que li està passant al pacient, de manera que pugui continuar amb la seva vida incorporant l’esdeveniment dins la seva història personal o vital . Un dels postulats bàsics de què parteix el constructivisme, segons la ponent, és que no són els esdeveniments en sí els que ens afecten sinó la interpretació que en fem, que condiciona com ens adaptem a les situacions que hem d’afrontar. ‘Quan fem psicoteràpia clínica , treballem amb les veritats narratives del pacient, és a dir, amb el significat que té per a ell el que li passa’, va explicar.

En aquest sentit, les ‘lliçons agredolces de la pèrdua’, assegurà la ponent, ajuden a elaborar dols complicats, a poder donar-li un sentit i treure algun “benefici secundari” de l’esdeveniment. Va explicar que des de la psicoteràpia intenten ajudar a narrar moltes vegades la mateixa història, però de formes lleugerament diferents: que la persona tingui l’oportunitat d’explicar el mateix que ha explicat al seu entorn social incorporant diferències, en la forma narrativa, d’una banda, i en el nivell de consciència narrativa, de l’altra. “L’entramat narratiu el que fa és organitzar els esdeveniments de forma que tinguin coherència i sentit i que puguem projectar les nostres històries com si tinguessin una continuïtat”, va assegurar, tot afegint, que la narrativa fonamental en què treballen és la d’identitat, que respon a qui és un mateix i que sovint no és plantejada fins que no succeeixen esdeveniment inesperats.

Reconstrucció de significats

La doctora va afirmar que només entre un 10 i un 20 per cent de persones elaboren un dol complicat i que aquestes tenen dificultats per integrar els esdeveniments crítics en la seva història de vida. A l’hora d’abordar el dol en la teràpia, va assegurar que el punt de partida és diferent segons hi hagi hagut anticipació de la pèrdua o no. Així, va descriure com els pacients es troben amb què la història amb què explicaven la seva vida, de sobte, no els serveix per explicar-se a si mateixos, no saben com anticipar el futur i això els genera respostes d’ansietat. Per aquest motiu, assegurà, cal una revisió constructiva. Davant la “no confirmació” de supòsits bàsics, s’han de revisar i negociar significats amb aquells amb qui es conviu, va explicar Herrero. Per això, des del constructivisme s’entén el procés de dol com la reconstrucció del món personal de significats, basant-se en les idees de pro activitat, subjectivitat i dimensió relacional.

La ponent explicà que la dificultat per atribuir un significat a la pèrdua és un dels predictors bàsics de dol complicat i que, en el cas de no poder donar sentit a la pèrdua, trobar-ne un “benefici secundari” o un “aprenentatge significatiu” arran de la mateixa disminueix la probabilitat de patir un dol complicat. Així mateix, altres predictors són l’estil cognitiu de la persona, l’estil de vinculació afectiva i la seva xarxa de suport social.

Herrero va exposar les diferents tècniques narratives amb què treballen, malgrat reconèixer que les tècniques suposen només el 15 per cent del resultat de la psicoteràpia i que el més important és la relació terapèutica. L’objectiu, concretà, és que el pacient pugui transformar aquesta narrativa d’identitat, reescriure la història i organitzar el seu discurs incorporant-hi la història de pèrdua. ‘La tècnica que cal utilitzar depèn de les necessitats concretes del pacient’, assegurà.

Dra.-Herrero-1

Diversitat de tècniques narratives

Entre les més utilitzades, hi ha les narratives de self, que comencen per fer que el pacient posi per escrit qui és i com ha arribat a ser qui és des del punt de vista d’una tercera persona i d’un millor amic, és a dir, que faci una auto caracterització, tal i com va descriure Herrero. La narrativa de pèrdua, afegí, és una versió de l’auto caracterització en què es demana al pacient que expliqui de forma explícita de quina forma ha impactat la pèrdua en la seva vida. Una altra tècnica, que s’utilitza molt quan es treballa amb famílies, són els llibres de records, que la doctora considera eines que ajuden a evocar emocions i a posar paraules per ser capaç d’expressar allò que un no acaba d’entendre. Una altra són les cartes: cartes a l’altra, cartes de comiat o de re negociació del vincle, cartes a una emoció, cartes a un mateix… També hi ha els diaris dirigits, amb els quals es busca ajudar la persona a centrar-se en allò que li genera més dificultats. D’altra banda, els capítols de la vida són una eina que permet ajudar la persona a viure la seva història de manera més complexa, ampliant el focus d’atenció perquè sovint la narrativa de pèrdua satura totes les altres històries, va descriure la ponent.

‘Sabem que les persones que escriuen sobre la seva pèrdua, com a mínim quatre dies seguits, durant 15-20 minuts, experimenten millors resultats en psicoteràpia’, assegurà la doctora. I afegí que escriure ajuda a fer-nos intel·ligibles, a endreçar l’experiència i a poder treballar aquelles coses no resoltes, ja que permet expressar sentiments relacionats amb la pèrdua en un context diferent i de suport incondicional i contribuir a acceptar-la. Segons Herrero, en el procés de dol hi ha moments en què la teràpia ha d’orientar-se a la pèrdua i d’altres a la restauració de la vida, i escriure ajuda a separar aquests espais. ‘L’objectiu –conclogué- és passar de l’absència de significat en què col·loca la pèrdua a poder donar-li un significat a aquesta’.

Si voleu veure la seva interessant ponència en vídeo (30 minuts), cliqueu aquí.

Dra. Olga Herrero Esquerdo, doctora en Psicologia i professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna, Universitat Ramon Llull. Especialista en Psicoteràpia, acreditada per la European Federation of Psychologists’ Associations (EuroPsy, EFPA/COP). Psicoterapeuta col·laboradora a l’Institut de Diagnòstic i Atenció Psiquiàtrica i Psicològica (IDAPP, Barcelona). Investigadora principal en Processos de Dol i Psicoteràpia en el Grup d’Investigació en Psicologia, Persona i Context de la FPCEE Blanquerna, URL.

Bimbela: “Estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”

Dr. Bimbela sessió Mutuam

José Luís Bimbela, doctor en Psicologia i Màster en Salut Pública i drogodependències, va impartir una dinàmica intervenció en el marc de la 1a Jornada EAPS “Cap a un model d’assistència psicosocial a persones amb malaltia avançada“.

Bimbela, que treballa des de fa més de 20 anys a l’Escola Andalusa de Salut Pública, una empresa pública depenent de la Junta d’Andalusia dedicada a la recerca i la formació, va assegurar que hi ha un abans i un després de l’arribada de la SIDA a la Salut Pública. Quan els professionals es van trobar en la situació d’haver de comunicar als pacients una malaltia que, en aquella època, era pràcticament una condemna a mort, van haver de canviar molts aspectes i va començar a parlar-se de “cuidar el cuidador”. En aquesta transformació, Bimbela va acceptar respondre a un repte important. “Em van proposar una aventura: canviar el món des de la Salut Pública. Qui s’hi resistiria?”, va reconèixer.

El ponent assegurà que un dels objectius que es va proposar era el de posar una quarta pota a la Salut Pública: “a la biològica, psicològica i social, calia afegir-hi la salut espiritual, i això té a veure amb el sentit de la vida”. Segons l’expert, aquest aspecte s’hauria de treballar de forma preventiva i no només en el moment de final de vida com se sol fer. Ens hem de preguntar, diu, què volem fer amb la nostra existència: “tenim la possibilitat, cadascun de nosaltres, de convertir la nostra vida en quelcom memorable, però, en canvi, observo una societat que cada cop és més mediocre”. Així doncs, va animar els professionals que fossin més atrevits i escriguessin la seva pròpia història.

Cuidadors feliços

“Quan fa 22 anys vaig començar a parlar de felicitat, em miraven estrany”, va relatar Bimbela, tot assenyalant que, després de l’obesitat, l’epidèmia més gran que tenim és la depressió. I és que, assegurà, “estem en l’edat de pedra en els temes emocionals”. La felicitat, segons el doctor en psicologia, té a veure amb l’absència de por, amb el benestar propi i el de l’altre i, en aquest sentit, és fonamental que el cuidador abans de cuidar l’altre es cuidi ell. “Un mateix posa el llindar de què necessita per ser feliç, i això ens dóna poder, però també responsabilitat”, va advertir el ponent, que va lloar l’austeritat, perquè “ens fa lliures”.alegria

Especialment en aquests temps de crisi, assenyalà Bimbela, sentim moltes persones que parlen contínuament d’allò que haurien d’haver fet i no van fer, dels trens que van deixar passar o de pronòstics negatius sobre allò que vindrà. “Amb el passat i el futur ocupant tot l’espai, no queda lloc per a l’única cosa que tenim”, va sentenciar el ponent. I va subratllar la importància tant d’aprendre del passat com de tenir il·lusions i projectes de futur, però en la seva justa mida.

En diverses ocasions, va emfatitzar la necessitat que els professionals de l’àmbit sanitari mantinguin una actitud alegra i positiva, ja que les emocions es contagien. Així, citant el filòsof Fernando Sabater, va dir: “llibertat és decidir què faig davant del que hi ha, no pas decidir el que hi ha”. Va afirmar que la gestió de les emocions és una gimnàstica que s’ha de posar en pràctica en el dia a dia i que si es vol motivar un pacient, un familiar o un equip, el primer que ha de fer el professional és estar motivat ell. Així mateix, va recordar als assistents que la tècnica sense ànima no serveix de res i que abans de fer qualsevol intervenció amb un pacient o un familiar seu, cal preguntar-se honestament quin n’és l’objectiu, perquè això comportarà una millor gestió de les emocions i de la comunicació.

Valors i habilitats del professional

Així mateix, va recomanar als assistents tenir confiança en ells mateixos i en els altres, ser capaços de deixar-se anar i no voler controlar-ho tot. També va destacar la importància de valors com l’honestedat i la humilitat. “Hem de treballar l’ego, que jutja, valora i sempre vol tenir raó”, va alertar.

El professional amb valors i habilitats ha de ser capaç de gestionar les emocions, de comunicar-se i negociar. La finalitat de posar en pràctica tots aquests valors i habilitats, va resumir Bimbela, ha de ser assolir el benestar i els objectius propis i dels altres. Almenys, va dir per acabar, “hem de procurar, com a mínim, no danyar físicament, emocionalment, socialment, ni espiritualment als altres”.

 

  • Si vols veure el vídeo de la seva interessant ponència, clica aquí.

 

Els EAPS La Caixa reuneixen més de 300 voluntaris a la “Jornada de Voluntaris”.

Voluntariat a Catalunya

El dissabte 5 de març des del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació la Caixa, es va organitzar una Jornada de voluntaris que formen part d’aquest programa al Caixaforum – Barcelona. Més de 300 voluntaris que atenen a persones amb malalties avançades van assistir-hi, amb l’objectiu de difondre més eines que els facilitin la seva tasca, i destacant la importància del treball en equip. Diferents entitats van exposar les seves experiències amb testimonis molt inspiradors de voluntaris, que segons paraules de Xavier Gómez Batiste, director científic del Programa EAPS de la Fundació la Caixa, són persones “compromeses, comprensives i molt conscients”. Cal destacar la ponència de Cèsar Garcia-Rincón, sociòleg que va parlar sobre “Les eines del voluntariat” i els tres tallers vivencials on varen participar activament tots els assistents a la Jornada. Mutuam, col.labora en aquest projecte amb més d’una vintena de voluntaris que desenvolupen la seva tasca en els equips d’Atenció Psicosocial EAPS de Barcelona i Girona.

Les urgències en persones que es troben al final de la seva vida (I): crisis

Com gestionar les urgències en cures pal.liatives

En el marc del 26è Curs de Formació Mèdica Continuada organitzat per Mutuam, la doctora Carme Sala va parlar sobre les especificitats de les urgències en malalts pal·liatius. Durant la primera part de la ponència, va centrar-se en les crisis i en la importància de la comunicació amb el pacient.

Les urgències, en general, són situacions que posen en perill la vida o la qualitat de vida d’una persona i que impliquen una intervenció urgent. La doctora Sala va centrar-se en com cal afrontar aquestes en casos de malalts pal·liatius, ja que el personal mèdic es troba davant d’una situació totalment diferent perquè atenen una persona per a la qual la mort és propera o esperada i moltes vegades el problema principal no és l’amenaça a la vida sinó altres aspectes, normalment relacionats amb la qualitat de vida. La ponent va assenyalar que sempre es requereix una avaluació estàndard del malalt que inclogui una valoració clínica, física, psicosocial, existencial i de l’impacte d’aquesta crisi en el malalt i la seva família.

Hi ha diferents tipologies de malalts en els darrers mesos de vida: els malalts amb insuficiències orgàniques, els malalts amb càncer avançat i els que tenen demències avançades i fragilitat. En totes aquestes trajectòries vitals es produeixen crisis i urgències que tenen implicacions en molts aspectes: físics, emocionals, espirituals… Per tal de poder explicar com s’han d’atendre aquestes situacions, la ponent va distingir entre les crisis de necessitats, que impliquen un abordatge urgent i obligatori, i les emergències clíniques, que serien les clàssiques dels malalts de càncer.

La doctora Sala va afirmar que en el cas dels malalts pal·liatius el personal sanitari sempre ha de fer una tasca d’anticipar-se a les emergències que poden donar-se i preparar al pacient i la família per afrontar-les. Cal explorar quines són les seves opinions i expectatives, quin comportament volen que es tingui davant d’aquestes situacions. Un cop acordat tot amb el malalt i la família, el metge ha de decidir quin serà el pla i això ho ha de transformar en un document que s’ha de compartir amb els diferents serveis assistencials, va assegurar la ponent. I afegí: “Davant d’una crisi, els professionals de cures pal·liatives han d’identificar i actuar sobre les emergències en base als estàndards clínics habituals, però ajustant-los a les condicions d’aquest malalt que està al final de la vida”.

També hem de tenir en compte que una crisi no implica necessàriament una intervenció clínica urgent i que aquestes poden ser de diferents tipus: descompensació de símptomes físics, crisis existencials, pèrdues funcionals que impliquen canvis de necessitats, complicacions agudes, emergències clíniques o crisis emocionals del malalt i la família. A l’hora d’intervenir, la ponent va assenyalar la necessitat de tenir en compte què vol el malalt i la família, quin és el pronòstic de la malaltia i quines són les opcions reals de tractament, comorbiditat i altres processos intercurrents, així com el lloc d’atenció del pacient.

Crisis i urgències habituals

Un dels problemes més freqüents entre els pal·liatius és el dolor, però “quan es parla de crisi ens referim a un de nou o a una exacerbació del que ja tenia”, va aclarir la doctora. I va explicar que cal fer una avaluació ràpida de símptomes i una avaluació mèdica intentant identificar l’etiologia del dolor, tractar-lo i controlar-lo en un temps breu. Amb el dolor refractari, hem de decidir quina estratègia seguir en base al seu pronòstic, però probablement ens haurem de plantejar tractaments multimodals, tècniques invasives, radioteràpia… Quan es dóna una exacerbació transitòria d’un dolor la seva causa pot ser un procediment, una complicació o la progressió de la malaltia o el propi tractament. “Hem de pensar -recordà la ponent- que els símptomes prevalents els seguirem tenint, però que els nous són els que generen més destret en les famílies”.

La dispnea és el símptoma més freqüent d’ingrés urgent, té un gran impacte en la qualitat de vida i és un indicador de mal pronòstic, explicà Sala. Normalment, afegí, és un indicador de progressió i augmenta la seva freqüència i intensitat en els últims dies de vida. Va acompanyada d’altres símptomes com l’ansietat que fa que augmenti l’esforç respiratori.

Les crisis d’angoixa són també molt habituals i les pateixen malalts de càncer, amb insuficiència cardiorespiratòria o MPOC. Per actuar davant d’una crisi d’aquest tipus, assegurà, ajuda si prèviament coneixem la persona ja que això ens permet avançar-nos a les dificultats de maneig que tindrem. En fase aguda, el tractament inicial és amb benzodiazepines i després teràpia psicològica. “La detecció és molt important perquè el malalt que està angoixat no pot elaborar l’afrontament de la situació de malaltia”, advertí Sala.

Més enllà del control de símptomes, la doctora va assenyalar la necessitat que tenen moltes persones de tractar aspectes espirituals. En aquest sentit, va apuntar que en els casos de pacients amb ideació suïcida o que manifesten el desig d’avançar la seva mort, a causa de la desesperança i de la sensació de pèrdua de control de la seva vida, hi ha d’haver un equip de treball molt especialitzat.

Comunicació en situació de crisi

“És essencial establir un vincle i una comunicació amb el malalt que els permeti manifestar els dubtes i el que els passa i que possibiliti al metge conèixer els seus valors i expectatives”, va manifestar la ponent. I afegí que això és el que permetrà elaborar un pla de cures i decidir durant el procés què hem de fer, plantejant què vol saber aquell malalt i la seva família i què no.

L’estrès sostingut que pateixen els cuidadors fa que en alguns casos no puguin més i claudiquin, segons va relatar la doctora. El més important aquí, va dir, és tenir una actitud preventiva, estar atents del cuidador i ser capaços d’identificar com se’l pot ajudar per prevenir i detectar una possible claudicació familiar.

Amb la col·laboració de la Dra. Carme Sala Rovira, cap de la Unitat de Cures Pal·liatives del Consorci Hospitalari de Terrassa

 

Vídeo-ponència del Dr. Bimbela: “Com s’han de cuidar els professionals de la salut”

Residències per a gent gran Mutuam

En el marc de la 1a Jornada EAPS, celebrada a Barcelona el 17 de juny de 2015, i sota el títol ‘Cap a un nou model d’assistència psicosocial a persones amb malaltia avançada’, prop de 250 professionals de l’àmbit del treball social, psicologia, medicina i infermeria, van escoltar la brillant intervenció del Dr. José Luís Bimbela. Bimbela, doctor en psicologia, master en salut pública i en drogodependències, va obrir la 2a part de la jornada amb una ponència molt clara en la que va recordar a l’auditori la necessitat de cuidar-se per part dels equips de professionals que assisteixen i acompanyen als pacients i les seves famílies en el procés del final de vida, passant pels aspectes espirituals i socials més importants i una bona gestió de les emocions. No et perdis els 45 minuts de la seva intervenció.

Clica aquí per veure el vídeo.

El suport psicosocial al final de la vida: raó de ser de la 1a Jornada EAPS Mutuam

Hospital de Dia Mutuam

Dimecres 17 de juny va celebrar-se la 1a Jornada EAPS Mutuam a l’auditori del Caixa Fòrum, amb el suport de la Fundació Bancària la Caixa i sota el títol ‘Cap a un nou model d’assistència psicosocial a persones amb malaltia avançada’, prop de 250 professionals de l’àmbit del treball social, psicologia, medicina i infermeria, van escoltar a una desena de professionals que van exposar les seves experiències i van tractar dos temes claus en l’atenció a persones en procés final de vida: el suport psicosocial en el procés de dol i el suport als equips professionals.

La Jornada va tenir lloc en el marc del Programa d’Atenció Integral a Persones amb Malaltia Avançada que des de l’any 2008 desenvolupa la Obra Social “La Caixa” i que ja ha atès a prop de 170.000 persones a tot l’estat. En el cas de Barcelona i Girona ha confiat a Mutuam el seu desenvolupament.

Un cop feta la inauguració a càrrec del director corporatiu de l’Àrea Social de ‘la Caixa’, Marc Simón, i del director de l’Àrea Sanitària del Grup Mutuam, el doctor Josep Ballester, va ser el doctor Xavier Gómez-Batiste qui va presentar el projecte EAPS. Com a director científic d’aquest programa que ja ha atès a 170.000 persones, atès que és un projecte que l´Obra Social de La Caixa ha estès a tot l´Estat, va exposar els tres reptes que s’havien plantejat: definir un model d’atenció psico-social fins llavors inexistent, dissenyar un model d’organització amb visió transversal i metodologia comú i que l’aportació d’aquest resultés eficaç, eficient i satisfactòria.

La Dra. en psicologia Olga Herrero, va parlar sobre l’ús de tècniques narratives per donar sentit a la mort d’algú estimat en la nostra història de vida. Tot seguit, hi va haver una taula rodona sobre els processos de dol en diferents circumstàncies en què es van exposar un projecte dirigit a infants i un altre a adolescents i es van explicar les especificitats d’aquest procés quan la mort és inesperada i de la necessitat de passar en el dol del “per què” al “quin sentit té”.

Més que acompanyament al final de la vida

Tot seguit, hi va haver una taula rodona sobre els processos de dol en diferents circumstàncies. La psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, Sílvia de Quadras, va explicar la seva experiència en un projecte dirigit a adolescents que han perdut a un dels seus progenitors. Va valorar molt bé la resposta per part del que, segons ella, és un col·lectiu abandonat i que està definint la seva identitat. La infermera i membre de l’equip de suport psicoemocional d´AFANOC Núria Carsí, va centrar-se en les intervencions del dol en els nens. Així, va destacar aspectes com la necessitat de donar informació completa i senzilla als infants i d’explicar-los que ells no s’han de sentir culpables del que ha succeït. Per la seva banda, Marta López, co-directora de l’EAPS Creu Roja Granollers, va explicar les especificitats d’aquest procés de final de vida quan la mort és inesperada i María Rufino, doctora en psicologia i psicòloga dels EAPS Mutuam, va parlar de com la pèrdua d’un ésser estimat implica un trencament i va assenyalar la necessitat de passar en el dol del “per què” al “quin sentit té”.

Com cuidar de qui cuida

La segona part de la jornada, dedicada al suport als equips professionals, va començar amb una ponència del doctor en psicologia José Luis Bimbela. De forma molt propera va descriure com imprescindible la necessitat de suport als professionals; “No m’interessa la tècnica per la tècnica, hem de cuidar i cuidar-nos amb l’ànima”, va afirmar. Així doncs, va parlar de la necessitat de treballar l’espiritualitat i les emocions.

En la taula rodona, la infermera i coordinadora de l’equip de PADES Esquerra Eixample de Mutuam a Barcelona, Nieves Legua, va explicar els problemes que havien sorgit en un moment donat entre les professionals del seu grup i com amb ajuda externa d’una psicòloga dels EAPS Mutuam van aconseguir millor la comunicació i la confiança entre elles. Olga Vázquez, coordinadora del Servei de Geriatria del Parc de Salut Mar, va lamentar que ningú els hagués ensenyat a fer front als aspectes emocionals en l’atenció a les persones que es troben en situació de final de vida ni als seus familiars i va expressar la necessitar d’integrar els valors en aquest procés. Precisament, Anna Escolà, psicòloga de l’EAPS Mutuam Barcelona, va parlar de les eines perquè els professionals que tracten pacients amb demència evitin el que es coneix com esgotament per compassió. Per últim, el doctor i director de l’EAPS del Parc Sanitari Sant Joan de Déu a Sant Boi de Llobregat, Jordi Valls, va identificar les necessitats emocionals dels professionals, diferenciant entre aquelles intrínseques i aquelles relacionades amb el treball en equip o amb la tasca en sí.

El doctor Josep Ballester i la doctora Neus Saiz, directora del equips EAPS Mutuam a Barcelona i Girona, van tancar l’acte amb una valoració positiva de l’acceptació que està rebent el programa, del seu creixement en 2015 i de la seva recent ampliació a la ciutat de Barcelona i a Girona.