Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

Partides de ping-pong al Centre de Dia La Creu de Barberà

ping-pong centre de dia Creu de Barberà

Seguint amb l’estimulació física i aplicant el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) arran d’escoltar les aficions dels usuaris, al Centre de Dia La Creu de Barberà, equipament que Mutuam gestiona a Sabadell, han volgut organitzar partides de ping-pong per a ells.

En aquest cas, van ser dos sèniors els que van manifestar que de joves practicaven aquest esport, pels quals va resultar molt evocador el fet de retrobar-se amb una pala de ping-pong a la mà, després de tants anys. Van gaudir molt de les partides i van reconèixer, amb certa resignació, com les limitacions de l’edat no els permeten jugar com abans. De passada, alguna altra companya es va animar a provar, descobrint habilitats noves. Tots plegats van fer d’aquell, un moment perfecte per fer exercici i sentint-se alhora una mica més joves.

L’educadora de la Residència Vila-seca, ponent en una jornada sobre ACP

Bellón a Jornada ACP

Marta Bellón, educadora de la Residència Vila-seca va participar en la 4a Jornada d’Atenció Centrada a la Persona organitzada per l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), celebrada el passat 18 d’octubre a la Torre de Telefònica de Barcelona. L’eix de la seva intervenció va girar entorn diferents experiències vinculades amb l’ACP a diferents centres residencials.

La proposta que va presentar l’educadora social es titulava ‘Família i equip, acció compartida’, un projecte que tenia com a finalitat oferir un espai a les famílies on poder compartir amb la seva gent gran activitats significatives i dotar-se de noves eines de comunicació. La iniciativa la va arrencar Yolanda Domenech, coordinadora auxiliar de la residència i Marta Bellón , educadora social. Ambdues van portar a terme tallers guiats, els divendres a la tarda, de 18h a 19h, durant els mesos d’abril, maig, juny i juliol. Les seves propostes van ser, entre d’altres: tècniques Montessori, tallers manuals, tallers de cuina, activitats d’estimulació cognitiva, amb música o aromateràpia.

El nivell d’assistència no va ser, segons la ponent, el més destacable dels tallers, sinó que ho va ser la constància dels participants, tot convertint aquest espai de manera espontània en un espai d’ajuda mútua, on descobrien el mon del Hygge (recerca de la felicitat en les petites coses), connectaven amb el seu familiar i compartien inquietuds. Bellón va fer una exposició amb diapositives i vídeo en què es mostraven les sensacions de les famílies i, finalment, una exposició de les dificultats i facilitats del projecte amb les propostes per al següent trimestre.

El sistema de referents en l’atenció residencial

Elisabeth Pérez a Jornada Residencial

Elisabeth Pérez, responsable higiènic-sanitària de la Residència Rubí, va participar en una taula rodona en el marc la I Jornada Residencial de Grup Mutuam dedicada a recollir algunes experiències d’èxit en la implantació de l’ACP. En la seva intervenció, es va centrar en el sistema de referents.

Actualment, coneixem dos tipus de models de gestió de les residències, l’organitzatiu i el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). El primer, que seria la praxis tradicional, és un model pensat essencialment des de l’atenció a la necessitat de la persona, i està organitzat en funció de les càrregues de treball. En canvi, el model que estem desenvolupant actualment a Grup Mutuam està concebut tenint en compte les capacitats, els drets, la dignitat, els gustos i l’autodeterminació de la persona d’una forma individualitzada. Quan parlem d’ACP ens referim a un model d’intervenció professional integral –físic, mental i social– que busca millorar la qualitat de l’atenció i, per tant, la qualitat de vida. Això ho fa fomentant els principis d’autonomia, participació, individualitat, independència, inclusió social i continuïtat de l’atenció.

Nous rols professionals

Per tal d’assolir els objectius que es marca el nou model en les residències, és necessària la implicació de tot l’equip professional. A més, aquest canvi de paradigma hi ha fet aparèixer nous rols professionals, com ho són el referent i el tutor. El referent és una persona integrada dins de l’equip tècnic del centre (psicòleg, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, infermer, treballador social i educador social) que s’encarrega d’un grup de 9 o 10 persones, juntament amb els tutors. Fa de mediador i d’identificador de problemes, i coneix les necessitats, gustos i preferències d’aquests residents, els atén, escolta i acompanya en les seves demandes i preses de decisions. Si cal, fa reunions amb el resident, la família i el tutor i promou la implicació de les famílies en l’atenció al residents.

A la Residència Rubí, hi viuen 90 persones, a les quals s’han de sumar 16 usuaris del centre de dia. A cada professional de l’equip tècnic se li assigna un nombre determinat de residents i famílies, tenint en compte l’afinitat amb ells i els seus interessos.

El tutor, per la seva banda, forma part de l’equip d’auxiliars. S’encarrega d’un grup de 3 o 4 residents conjuntament amb els referents i els ofereix l’atenció directa diària. Ell o ella és qui desenvolupa amb la persona les activitats de la vida diària, promou la seva autonomia i  independència, i en coneix les necessitats i capacitats. La idea que hi ha darrera d’aquesta manera de fer les coses és procurar fer sentir els residents com si fossin a casa, intentant que puguin mantenir les activitats que feien abans de l’ingrés per preservar el seu benestar emocional.

Sota el model de l’ACP, la persona té el control de la seva vida i del seu entorn. És un ésser independent, que pren decisions i escull com vol ser atès, potencia les seves capacitats i forma part d’una comunitat. El referent i el tutor treballen conjuntament per fer això possible. Reben les demandes dels usuaris i les famílies, que tenen un paper molt important -sobretot en casos en què hi ha un deteriorament cognitiu. No podem oblidar mai que la persona i la família són l’eix de la nostra activitat en aquest camí cap a la millora de la nostra qualitat assistencial.

Elisabeth Pérez

RHS Residència Rubí

Grup Mutuam

Un nou servei de salut mental amb la integració comunitària i la dignitat de la persona com a prioritats

Centre residencial Mutuam Manresa

El Grup Mutuam disposa des del mes de maig de 2018 d’un servei de salut mental privada (preu de 1.700 euros, amb IVA inclòs). Es tracta de 10 places en el Centre Residencial Mutuam Manresa que se sumen a les 50 concertades amb la Generalitat de Catalunya que ja tenia la Llar-residència La Sardana, ubicada al mateix edifici. D’aquesta manera, l’entitat posa la seva experiència de anys en aquest àmbit a l’abast de persones amb malaltia mental que vulguin accedir a un servei residencial obert de suport, ja sigui de forma temporal, per una necessitat puntual de la família, o permanent.

Tenir cura de persones amb malaltia mental pot generar situacions d’estrès i esgotament a les famílies i Grup Mutuam ha identificat al llarg de la seva trajectòria diferents situacions en què un descans temporal és molt recomable. Una de molt habitual és quan es produeix un risc de claudicació del cuidador principal a causa d’una situació de desgast emocional. També es donen, però, situacions en què l’esgotament és físic, perquè la persona de qui es té cura, a més de la patologia psiquiàtrica, té dependència física. Un altre cas, que dona lloc al que es coneix com a servei de ‘respir’, és quan les famílies sol·liciten una estada temporal perquè el cuidador principal marxa de vacances o es troba en situació d’ingrés hospitalari. Per últim, també pot ser que després d’un ingrés psiquiàtric o més orgànic l’usuari no es trobi encara en les condicions adequades per al retorn domiciliari i que li convingui una estada de rehabilitació per acabar d’ajustar tractaments, hàbits, etc.

Atenent la singularitat

Com a la resta de centres i recursos del Grup Mutuam, el model assistencial en què es basa aquest nou servei és el d’Atenció Centrada en la Persona (ACP). Això implica cuidar l’usuari respectant la seva dignitat, valorant la seva història de vida i tenint en compte les seves necessitats i capacitats. Aquesta manera d’entendre l’atenció es tradueix en el foment de l’autonomia i l’autoestima de la persona i en el reforçament de la seva integració en la societat i dels seus vincles comunitaris.

Així, la jornada d’un usuari d’aquest servei inclou, a més de la realització de les activitats de la vida quotidiana, amb més o menys suport segons les seves necessitats, la participació en activitats internes i externes. Al centre, es promou la seva implicació directa en les rutines domèstiques i l’assistència, d’acord amb les seves preferències, als tallers de temàtiques diverses que s’hi organitzen cada dia, amb una programació que canvia semestralment. A més, si volen fer exercici físic poden apuntar-se a la piscina o a altres equipaments esportius del municipi. Els caps de setmana, seguint la filosofia de normalitzar i integrar en la comunitat les persones amb malalties mentals, s’aposta per la participació en l’agenda d’oci i cultura de Manresa, organitzant sortides al cinema, al teatre, etc.

Integració i rehabilitació

El manteniment del vincle amb la família i la implicació d’aquesta és un altre dels eixos estructurals del model d’atenció que es posa en pràctica en aquesta residència oberta de Grup Mutuam. El diàleg amb ella és permanent i s’hi estableixen pactes de visites. D’altra banda, es promou l’ocupació dels usuaris en centres especials de treball de l’entorn com un bon mitjà per facilitar l’autorealització i la integració.

L’assistència i la supervisió dels usuaris, així com l’acurada definició i seguiment dels objectius rehabilitadors, està garantida les 24 hores del dia gràcies a un equip multidisciplinari format per la directora, un metge, una psiquiatra, una psicòloga, una infermera, una treballadora social, una terapeuta ocupacional i 12 auxiliars que fan tasques de rehabilitació terapèutica.  El centre s’ubica al barri de les Escodines de Manresa, ben comunicat en transport públic, i consta de deu habitacions individuals amb bany i d’estances compartides, com menjador, sala d’estar, sala de fisioteràpia, espai per a tallers, biblioteca i un pati enjardinat.

Si necessiteu més informació sobre la Llar-residència la Sardana, podeu trucar al telèfon 93 873 24 12 i preguntar per Alba Ruiz, la treballadora social, que us resoldrà qualsevol dubte i us pot concertar una visita.

Encara no coneixes la Llar-residència La Sardana?Ampliar informació

Capdevila: ‘Vam iniciar aquest projecte perquè vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme’

Propiocepció en la Jornada Residencial

Dues treballadores de la Residència les Franqueses del Vallès, Anna Capdevila, terapeuta ocupacional, i Estefania Lamata, fisioterapeuta, van presentar el projecte ‘Propiocepció en demències’ en el marc de la I Jornada Residencial del Grup Mutuam.

La terapeuta ocupacional Anna Capdevila va iniciar la seva exposició descrivint el projecte de millora assistencial que han implementat a la Residència les Franqueses del Vallès propietat de la Fundació Privada de Les Franqueses del Vallès per a gent gran que gestiona Mutuam. La intervenció, va explicar, s’ha fet a la unitat de psicogeriatria de la residència amb persones que presenten una puntuació del 0 al 20 a l’escala de Barthel, un MEC no valorable i un Pfeiffer de 10 errors. És a dir, persones amb una dependència molt alta i un deteriorament cognitiu greu o molt greu. ‘Vam iniciar aquest projecte perquè, des de l’equip tècnic de la residència, vèiem que moltes de les activitats grupals que teníem plantejades ens era molt difícil portar-les a terme, que els resultats que aconseguíem no responien als objectius que ens havíem establert i que la concentració, atenció i participació que aconseguíem no era la que a nosaltres ens hauria agradat’, va recordar Capdevila, que va afegir com a motiu la manca de satisfacció que observaven en els usuaris de la unitat de psicogeriatria.

En aquest context, va relatar la ponent, va aparèixer al centre el model d’Atenció Centrada en la Persona (ACP) i s’hi va fer un Demential Care Mapping (DCM) els resultats del qual no van ser els que esperaven. ‘Ens vam començar a sensibilitzar i a qüestionar-nos seriosament si el que estàvem fent era la intervenció adequada’, va assenyalar. A partir de llavors, l’equip va començar a formar-se en l’ACP i en el DCM, a buscar intervencions alternatives a les convencionals i a plantejar l’estimulació multisensorial.

En la formació en estimulació multisensorial, el primer que, segons Capdevila, els van mostrar i el que els va fer obrir els ulls va ser la piràmide de desenvolupament. Aquesta, va explicar, té com a base les habilitats amb les quals naixem i, a partir d’aquí, mostra les que anem absorbint i els aprenentatges, fins arribar a la cúspide de la piràmide, on hi ha els coneixements acadèmics. ‘Nosaltres, fins llavors, no havíem tingut en compte la base i ens havíem plantejat constantment activitats que incidien en el segon i tercer esglaó’, va recordar la terapeuta ocupacional, que va assegurar que ‘res funcionava’ perquè en una demència avançada les habilitats comencen a perdre’s fins arribar a l’esglaó més baix. Va ser llavors quan van replantejar-se el que estaven fent a la unitat de psicogeriatria, i una de les noves activitats va ser la de la propiocepció.

Percepció del propi cos

La ponent va compartir amb el públic assistent la definició segons la qual la propiocepció és l’apreciació de la posició, l’equilibri i els canvis en el sistema muscular, especialment en la locomoció, o, dit d’una altra manera, el sentit que indica a l’organisme la posició de les diverses parts del propi cos. Tenint en compte això, Capdevila va subratllar que, quan la dependència d’una persona és tan summament elevada que no es pot moure i els estímuls que li han d’arribar de l’exterior no se’ls provoquen, a aquesta no li arriba la informació per saber quina és la seva posició. Per això, va explicar, van decidir-se a fer una intervenció basada en la propiocepció, destinada fonamentalment a aquelles persones que presentaven una baixa connexió amb l’entorn, una molt baixa participació en qualsevol tasca, fins i tot en les activitats de la vida diària, i sobretot, una visibilitat de malestar que no eren capaços de resoldre.

Per començar, l’activitat la van portar a terme, d’acord amb la formació rebuda, aplicant massatges propioceptius en el moment de les tasques d’higiene i vestit dels usuaris. ‘Amb aquestes intervencions proporciones informació del propi cos, fet que dona seguretat a la persona i li facilita la relaxació’, va detallar la ponent. Va explicar que es combina el massatge basal, donant informació del propi cos, amb massatges propioceptius en alguns moments. En aquest sentit, va explicar que els receptors de la propiocepció es troben sobretot en les articulacions grans (espatlles, colzes, canells, etc.) i que la manera de portar a terme la intervenció és aplicant una pressió profunda amb les dues mans sobre les diferents articulacions d’una banda del cos i, acte seguit, sobre l’altra banda. Això, va reconèixer, implica dedicar més temps a les activitats i, per tant, van haver de fer canvis d’organització i d’horaris, a més d’oferir una formació específica a les auxiliars i incrementar la comunicació.

Capdevila va acabar la seva presentació descrivint el perfil d’usuaris amb qui van arrencar el projecte. Es tractava de vuit persones, quatre d’elles amb una alta dependència i una escassa comunicació, una alta desconnexió amb l’entorn i una mobilitat molt reduïda. Les altres quatre tenien uns trets similars però la comunicació, tot i ser dificultosa, encara es produïa, estaven connectats intermitentment a l’entorn de forma passiva i la mobilitat era reduïda.

Millora del benestar

La fisioterapeuta de la Residència Les Franqueses, Estefania Lamata, va ser l’encarregada d’exposar els resultats del projecte ‘Propiocepció en demències’. Per obtenir els resultats, va explicar, van tenir en compte la conducta, el benestar, la connexió durant la intervenció i la facilitació a les gerocultores de les mobilitzacions, deambulacions i realització de les AVD. ‘Els resultats ens mostren que la connexió ha estat total en tots els casos’, va afirmar la ponent, que va afegir que en el primer grup van arribar a manifestar el benestar que els produïa la intervenció. A nivell de conducta, va assenyalar Lamata, en el grup 1 la relaxació va ser major que en el 2, i en aquest sempre es va produir o bé una activació o bé una relaxació. Pel que fa al benestar emocional, en el grup 1 va ser total, mentre que en el 2 es van trobar amb alguns residents per als quals el contacte físic no els era agradable. Un aspecte que, va subratllar, cal tenir en compte a l’hora de decidir fer un massatge. Per últim, va assegurar que en general els participants havien facilitat les AVD, les mobilitzacions i les deambulacions, tot i que alguns, els que s’havien activat durant la intervenció, l’havien dificultat. ‘S’ha de reconduir el treball de les gerocultores, ja que no podem treballar igual amb una persona que es relaxa que amb una que s’activa’, va recordar Lamata.

Com a conclusions, la fisioterapeuta va destacar el fet que s’hagués incidit en el benestar dels usuaris. Així mateix, va assenyalar que s’estaven prioritzant altres necessitats dels usuaris, no només rentar-los, vestir-los i alimentar-los, i que calia tenir en compte les subjectivitats i vivències dels treballadors. Lamata va finalitzar la seva presentació recordant el gran esforç per part de l’equip de professionals, a qui va agrair la feina feta.

Unitat de Convivència de la Residència Vila-seca: un premiat canvi en l’atenció

Sessió clínica Unitat de Convivència

Ivana Expósito, infermera, responsable higiènic-sanitari i coordinadora d’infermeria de la Residència Vila-seca de Grup Mutuam, va ser l’encarregada d’exposar en una sessió clínica l’experiència ‘Unitat de convivència. Un canvi en l’atenció’, implantada en el centre de dia d’aquest equipament del tarragonès i guanyadora d’un Premi ACRA a la Millora de la Qualitat.

La Residència Vila-seca per a gent gran de Grup Mutuam va fer les primeres passes en la implantació del model d’Atenció Centrada en la Persona el 2012. La primera etapa d’aquest procés va centrar-se en la creació del Grup Motor, que inicialment estava integrat per vuit professionals de perfils diversos, un dels quals provinent del servei de centre de dia. Aquest equip ha estat l’encarregat d’impulsar el canvi de model promovent la implicació de la resta de companys. Tots els seus membres van rebre formació i sensibilització per part de l’entitat Alzheimer Catalunya i tres d’ells una formació específica en l’eina dementia care mapping (DCM).

Entre 2014 i 2015, es va impartir formació a tot el personal d’atenció directa i indirecta i es van incorporar nous membres al Grup Motor. Aquest equip es reuneix periòdicament des de llavors per avaluar la implantació del model ACP, definir actuacions de millora i fer seguiment d’aquestes.

Anteriorment a la creació de la Unitat de Convivència en el centre de dia, els usuaris estaven distribuïts per les tres plantes d’internament segons el seu deteriorament funcional i cognitiu. Per fer l’avaluació prèvia a la creació de la Unitat de convivència es va utilitzar el DCM, en què s’havia format a tots els membres, i que és una metodologia d’observació que permet determinar la qualitat assistencial que reben les persones amb demència i també fer recerca. Així mateix, es va fer servir el model Avançar que ajuda als propis professionals a avaluar el grau d’implantació de l’ACP i integrar-lo amb la metodologia de millora contínua, fent revisions participatives dels processos i de vida quotidiana dels usuaris. Per últim, es van fer enquestes de satisfacció a familiars dels usuaris i treballadors de la residència.

Aspectes pendents en l’ACP

Primer de tot, es va fer un reunió amb els familiars de les persones usuàries i incloent el personal d’atenció directe del servei per explicar el projecte i incloure’ls en aquest. Llavors es va procedir a la transformació dels espais d’acord amb les necessitats identificades. Així, a la sala d’estar, s’hi van incorporar sofàs i butaques reclinables i una televisió, es va col·locar un vinil decoratiu a la paret i es van fer servir prestatgeries separadores d’ambients. Pel que fa al menjador, s’hi van crear dos espais diferenciats i es van decorar amb artesania obra dels propis usuaris. Es va crear, a més, un petit espai de cuina amb nevera, cafetera i microones, perquè els propis usuaris es poguessin preparar infusions i organitzar-s’hi tallers de cuina i berenars. Al lavabo s’hi va incorporar una pica amb un mirall per tal de potencia l’autocura. La terrassa va ser un dels espais que va viure una transformació més important. S’hi va potenciar l’hort que ja existia i s’hi van incorporar jardineres, tendals i mobiliari de terrassa. Sessió clínica Unitat de Convivència

Com a resultats, a partir d’una enquesta als usuaris, es va constatar que el 82% estaven satisfets amb el canvi i que un 91% referien una millora en l’espai físic, en els relacions interpersonals i beneficis a nivell cognitiu, anímic i conductual. Pel que fa als treballadors, van transformar les rutines professionals d’un estil centrat en la tasca “fer per” a un altre centrat a “fer amb” la persona. Així mateix, es va produir una implicació progressiva d’alguns dels familiars en les activitats quotidianes desenvolupades en la unitat.

Com a conclusió, es pot afirmar que aquesta és una bona pràctica d’aplicació del Model d’ACP perquè intenta desenvolupar, amb les unitats de convivència, les diferents dimensions en les quals es basa el model. A més, es tracta d’un experiència en què han participat tots els agents implicats (usuaris, treballadors i famílies) i que, com a projecte pilot, és transferible. S’ha comprovat que els usuaris amb menys deteriorament cognitiu influenciaven positivament en els usuaris amb un deteriorament més elevat, que el treball ha esdevingut més proper a la cura en domicili i que ha augmentat el sentit de pertinença al servei i al municipi per part tant de les persones que hi viuen com dels professionals que hi treballen. Per tot això, aquest projecte de la Residència Vila-seca ha resultat guanyador del premi de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials de 2017.

 

Autors:

Silvia Mirete, directora

Yolanda Domenech, coordinadora d’auxiliars

Marta Calvet, treballadora social

Ivana Expósito, RHS – Infermeria

Residència Vila-seca 

Bellón: ‘Per a un resident el sentit de pertinença és necessari, no només en relació al centre, sinó també a la comunitat’

Marta Bellón a la 1a Jornada Residencial

L’educadora social de la Residència Vila-seca, Marta Bellón, va parlar sobre treball en la comunitat en el marc de la primera Jornada Residencial de Grup Mutuam. En la seva intervenció va explicar quins són els objectius d’aquest des de l’enfocament de l’Atenció Centrada en la Persona i com s’ha treballat amb la comunitat al seu centre des de fa 7 anys, tot coincidint amb l’inici de treball amb ACP.

El treball en la comunitat es considera una pràctica d’èxit dintre del model d’Atenció Centrada en la Persona. Marta Bellón va exposar que, tot i que des que va obrir la Residència Vila-seca sempre hi havia hagut una inquietud per aproximar-la a la comunitat, va ser fa set anys que es va començar a treballar des de l’òptica de l’ACP. Amb aquest model, va explicar, el que es busca amb les persones grans o amb alguna discapacitat és millorar la seva qualitat de vida i potenciar la seva autonomia i integració. Per això, va afirmar l’educadora social, ‘primer de tot, el que hem de tenir present és que l’usuari és una persona i, com ens recorda la dita, una persona ho és a través dels altres’. La ponent, recollint el que postula la gerontòloga Naomi Feil , va assenyalar que, a banda de les necessitats bàsiques, les persones tenim tres necessitats molt importants: la de sentir-nos ocupats, la d’estima i la de pertinença. ‘Per a un resident, aquest sentit de pertinença és necessari, no només en relació al centre, sinó també a la comunitat’, va assegurar.

Mantenir o crear nous vincles socials

Bellón va explicar als assistents a la jornada els diversos objectius que es van plantejar a la Residència Vila-seca amb el treball comunitari. Un d’ells – va assenyalar – és el de ‘disminuir els estereotips associats a les persones simplement pel fet de ser grans o tenir alguna patologia’. D’altra banda, va exposar, es vol donar continuïtat a les relacions que hagin pogut tenir els residents en la mateixa comunitat, tenint en compte que moltes de les persones que resideixen en el centre són del municipi i tenien hàbits molt comunitaris abans d’ingressar-hi. En el cas de les persones que vénen de fora, en canvi, el que s’intenta és que estableixin noves relacions amb la comunitat i amb altres recursos i activitats que pugui oferir el municipi, segons Bellón. D’aquesta manera, el que es procura, va afirmar, és ‘minimitzar l’impacte que pugui tenir aquest canvi d’anar de la llar a la institució’. El darrer objectiu del treball comunitari que va assenyalar va ser el de mantenir el reconeixement, el respecte i la confiança en la persona tot preservant aquestes relacions.

Tot seguit, la ponent va exposar les dades d’activitats comunitàries recollides a partir de les memòries del centre dels darrers set anys, moment en què es va començar a implementar l’ACP. En aquest temps, segons va mostrar, el centre ha establert una col·laboració amb un total de 46 entitats. La mitjana ha estat de 22 cada any, tot i que el nombre ha anat creixent. Bellón va llistar algunes d’aquestes entitats, com els serveis sanitaris, associacions de veïns, grups de teatre, el Casal de la Dona, la Creu Roja, el Conservatori, la parròquia, mitjans de comunicació o la Biblioteca municipal, entre d’altres. L’educadora social va assenyalar que la majoria s’havien desenvolupat amb entitats locals, però que també se n’havien fet algunes amb entitats de fora, com el departament de Justícia de la Generalitat o amb museus.

Respecte a les activitats de tipus comunitari que s’ha portat a terme, tal i com recollia l’estudi, se n’han fet 76 de diferents, de les quals 15 s’han repetit. La ponent va explicar que algunes havien tingut més continuïtat que d’altres, i en va destacar la relació amb els mitjans de comunicació, les festes tradicionals del poble, una activitat amb patges, l’acollida d’estudiants en pràctiques, una paella popular i solidària i les nombroses accions amb els serveis sanitaris del municipi.

Apoderar l’usuari

Bellón va exposar com l’estudia reflectia que s’havien fet activitats a l’exterior i a l’interior, però moltes més dins del centre, ‘perquè portar el grup fora sempre és més difícil’. Així mateix, va assenyalar que el que també es fa és cedir l’espai residencial per acollir activitats d’àmbit municipal que no estan només adreçades als residents, com el ioga que setmanalment organitza una associació de veïns. A més, va explicar que tot i que no disposen d’un programa intergeneracionals com a tal, sí que han portat a terme diverses activitats per afavorir les relacions dels residents amb persones de diferents edats pel valor que tenen. Així, va especificar que en aquests set anys s’han organitzat trobades amb joves, passejades amb usuaris d’un centre de salut mental, visites a escoles, activitats de cuina amb alumnes de l’escola d’hostaleria,  jornades interculturals amb una associació senegalesa, una missa mensual oberta a tota la comunitat, visionat de vídeos històrics, petanca, etc.

La ponent va subratllar la importància d’organitzar també activitats a partir de les demandes dels usuaris, de manera que ‘es potencia la capacitat de presa de decisions, apoderant-los i millorant la seva autoestima’. Gràcies a les històries de vida i l’ACP, va assegurar, s’ha pogut extreure més informació per organitzar aquest tipus d’activitats.

Per concloure la seva intervenció, Bellón va reclamar empatia cap als residents per part dels professionals recordant aquella sensació que tenim de vegades quan ens llevem d’una migdiada i no sabem on som, quina hora és, si toca anar a treballar… i que és la que tenen moltes de les persones grans amb demències, i que es pronuncia si no es troben a casa, sinó en una institució. Va recordar que són els altres, els professionals i la comunitat, els que els han de donar ‘l’oportunitat de sentir-se compresos i escoltats, de sentir que són ells un altre cop’, i va subratllar que, des de l’enfocament de l’ACP, cada conducta té un significat i que encara que els usuaris no expressin els seus sentiments de la manera que està estipulada, cal escoltar-los per mirar d’entendre’ls.

Casajús: ‘Hem de fer un pas endavant, no podem seguir mesurant la qualitat assistencial com ho hem fet durant dècades’

Rafael Casajús 1a Jornada Residencial

El terapeuta ocupacional de la Residència Sant Cugat Rafael Casajús va fer una intervenció en la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam. En el marc d’una taula rodona sobre les experiències dels centres de l’entitat en la implementació de l’ACP, ell va centrar-se en la relació entre aquest model i el sistema de gestió de la qualitat.

Rafael Casajús va plantejar la seva ponència imaginant-se a ell mateix de gran i compartint amb els assistents a l’acte les preguntes que es faria abans d’entrar en una residència: Com em cuidaran? Com són les persones que em cuidaran? Com s’organitza el centre? A la primera pregunta, va afirmar que li agradaria que li responguessin que es tindrà en compte la seva identitat i dignitat com a persona, i que, més enllà de la seva problemàtica, també consideraran les seves potencialitats, conjuntament amb la seva biografia i història de vida i els seus interessos i aficions. ‘Si bé la residència mai no arribi a ser la meva llar, m’agradaria que fos el més semblant possible a ella’, va reclamar el ponent, que va assegurar, a més, que això es correspondria amb el decàleg de l’ACP.

A la segona pregunta, el terapeuta ocupacional va explicar que li agradaria que li  responguessin que els professionals del centre tenen un conjunt de competències tècniques específiques però també un seguit de competències transversals que han d’anar en la línia del model d’ACP. ‘El model, a part de la teoria, necessita l’ànima’, va alertar el ponent, que considera que la vessant humana es reflectiria mitjançant l’exercici aquestes competències per part dels professionals. ‘Amb això – va assegurar -, estem parlant de la necessitat de la creació d’un model de gestió i d’organització per competències, i va explicar que en els centres caldria definir les competències genèriques, fer una anàlisi dels llocs de feina, definir els diferents perfils per competències, fer una avaluació i, possiblement, una redefinició de perfils i una promoció dintre de l’equip.

Casajús va explicar que a la tercera pregunta que es faria davant l’ingrés en una residència, voldria que li responguessin que aquesta s’organitza en línia amb un sistema de gestió de la qualitat d’acord a les normes ISO 9001/2015 que servís per a una correcta gestió i per a una millora contínua del servei. Li agradaria, en aquest sentit, que es tinguessis en compte les avaluacions, els indicadors i els protocols procedents d’institucions de referència. El ponent va compartir la seva reflexió sobre la necessitat de creació d’un sistema de gestió de la qualitat que es correspongui amb el treball en ACP, però que busqui la transversalitat i complementarietat del model amb la gestió i organització per competències. Tot això, va afirmar ‘ha d’anar de la mà per obtenir com a resultat la millora de la qualitat de vida dels usuaris, així com una maduració de l’equip i una millora del servei’. L’objectiu, va assenyalar, és incórrer en el concepte d’excel·lència.

El ponent va dedicar una part important de la seva intervenció als indicadors que es fan servir per avaluar en l’àmbit dels serveis socials, mostrant-se crític amb les limitacions que poden tenir alguns dels més habituals. Respecte al rati de caigudes dels usuaris per avaluar la qualitat assistencial va dir que, tot i que s’ha d’utilitzar, perquè les caigudes són un factor de risc en persones grans, no és, per si sol, un indicador prou útil des del model de l’ACP. Tenint en compte només aquest indicador, va assenyalar, ‘estem prioritzant la necessitat de seguretat per sobre d’altres necessitats, com la inclusió, l’ocupació, el confort, autonomia’. Per això, va afirmar, ‘el rati de caigudes és incomplet i cal enriquir-lo’. En aquest sentit, va assegurar que cal revisar el concepte de qualitat en els serveis socials i que, si fins ara s’ha mesurat bàsicament amb mètodes quantitatius, cal introduir nous indicadors que ens permetin conèixer les valoracions subjectives de les persones. ‘Hem de fer un pas endavant, no podem seguir mesurant la qualitat com ho hem fet durant dècades’, va llançar. Tot i reconèixer que encara no està gaire clar com fer-ho, va assegurar que s’està treballant en aquest sentit i que hi ha propostes interessants, com els indicadors que recull la de la Societat Espanyola de Gerontologia i Geriatria. Per últim, Casajús va assenyalar que, amb l’ACP, ‘és necessari anar construint totxo a totxo i partint de la complementarietat amb altres eixos’.

Rodríguez: ‘Fer una estimulació específica i personalitzada permet als usuaris ocupar més temps en activitats significatives i satisfactòries’

Alexandra Rodríguez Jornada Residencial

En la 1a Jornada Residencial organitzada per Grup Mutuam, la fisioterapeuta Alexandra Rodríguez va exposar l’experiència del Centre residencial Mutuam Manresa posant en marxa una sala estimulativa com a projecte de millora en el marc de l’ACP.

Alexandra Rodríguez va començar la seva intervenció explicant que la iniciativa de crear una sala estimulativa a Mutuam Manresa va sorgir a partir de l’ús de l’eina DCM (Demential Care Mapping) per promoure l’Atenció Centrada en la Persona. Al centre, on conviuen, en plantes diferents, usuaris de salut mental i de geriatria, fan servir uns codis, anomenats BCC, que permeten observar les activitats i els comportaments dels usuaris. Això es complementa, tal i com va descriure la fisioterapeuta, amb els ME, que serveixen per veure el grau d’implicació de l’usuari en l’activitat i si els genera benestar o malestar.

La ponent va relatar com van portar a terme, el passat 25 de març, el primer DCM en el menjador del centre. Va durar unes quatre hores i va comptar amb la presència de la infermera i de tres auxiliars treballant. Cadascuna de les mapadores va avaluar quatre usuaris. Els resultats, va explicar Rodríguez, van mostrar que els usuaris havien fet cinc activitats, la primera va ser contemplativa, després van venir la ingesta, l’oci, dormir i l’activitat religiosa (dissabte els visita una religiosa). D’altra banda, els ME van indicar que un 74 per cent estaven allà a nivell contemplatiu, no estaven ni tristos ni feliços, i que un 25 per cent estava experimentant una mica de felicitat amb les activitats que estava portant a terme, va afegir la ponent.

Rodríguez va relatar com havia sorgit la idea entre l’equip de professionals: ‘Primer, ens vam plantejar on ho faríem, i vam escollir un espai del menjador, que vam anar transformant’. Hi van col·locar estimulacions visuals, un calendari amb totes les activitats que feien els usuaris i una caixa amb objectes que permetessin a les auxiliars organitzar activitats, va destacar. Segons la fisioterapeuta, van considerar com a objectius importants: crear un espai per a usuaris amb trastorns conductuals i demències avançades; permetre l’harmonia dels diferents espais del centre, tant per als usuaris com per a les seves famílies; i oferir una atenció personalitzada als usuaris que necessitessin major contacte amb l’entorn mitjançant activitats sensorials.

La ponent va explicar també els criteris que van tenir en compte per escollir els usuaris que participarien en l’aula: persones dependents en totes les activitats de la vida diària; amb dificultats en la comunicació i percepció de l’entorn; que tinguessin una mobilitat limitada i que necessitessin un estímul. Mesos després, va dir, els usuaris amb trastorns conductuals i demència avançada que hi havien participat havien estat entre 6 i 10. Pel que fa a la metodologia, Rodríguez va assenyalar que s’havien basat en el model d’estimulació basal d’Andreas Frölich, que es fonamenta en una teoria bàsicament constructivista i neurofisiològica i pretén el desenvolupament integral de la persona, partint de la idea que els éssers humans senten i expressen les emocions a través del seu cos. Per això, va dir, utilitzen un estímul a partir del qual els usuaris generen una resposta que pot ser de benestar o de malestar. ‘Tenim estímuls a nivell somàtic, vestibular, gustatius, olfactius i tàctils’, va descriure, tot assegurant que les persones expressen respostes diferents. ‘Si a un no li agrada un estímul, no el tornem a aplicar, va afegir.

Respecte al funcionament de l’aula, va explicar que l’horari d’activitat és de 10 a 12h i de 15.30 a 19h. ‘Ho organitza la infermera, que coordina les auxiliars que treballen fent l’estimulació’, va relatar afegint que cada usuari té uns horaris específics i unes guies que ha fet la terapeuta ocupacional. Va explicar que la treballadora social i tots els membres del grup pilot estan pendents de les activitats i que el primer que fan és orientar els usuaris en l’espai i el temps i recordar-los els noms. Després, els fan activitats gustatives, de moviment, gimnàstica, els posen música de la seva època, fotografies… En definitiva, va subratllar Rodríguez, ‘coses que han estat significatives per a ells i que els agraden’. També va recordar que a l’estiu havien portat a terme activitats a l’aire lliure, al pati de la residència, i això havia estat molt significatiu per a ells.

El segon DCM es va fer el 2 de maig. Aquest cop, directament a la sala estimulativa. La ponent va explicar que es van avaluar sis usuaris i que, mitjançant els BCC, van veure que hi havia més activitats significatives per a ells. A nivell dels EM, va dir, la majoria expressaven una lleu felicitat i alguns una felicitat més alta. ‘Això és positiu però s’aspira a millorar’, va expressar la fisioterapeuta, que també va reconèixer que, pel poc temps que porten, estan satisfetes amb els resultats: ‘s’han fet activitats molt enriquidores tant per als professionals com per als usuaris’. A més a més, va assenyalar que les famílies també estan contentes i els crida molt l’atenció la sala estimulativa. ‘Fer una estimulació específica i personalitzada en un espai especial per a usuaris amb demència els permet ocupar més temps en activitats significatives i satisfactòries per a ells i afavoreix que les auxiliars se sentin més vinculades i implicades en les tasques que desenvolupen, que trenquen la rutina i puguin ser més creatives’, va concloure la ponent.

Mengual: ‘Volem unir-nos a aquesta transformació, perquè l’ACP és cuidar’

Jornada Residencial ACP_Mengual

Maria Mengual, infermera del Centre Assistencial Mutuam La Creueta, va participar en la 1a Jornada Residencial de Grup Mutuam per exposar en una taula rodona l’experiència de la seva residència en la implementació de l’Atenció Centrada en la Persona. L’acte va celebrar-se al Palau Macaya de Barcelona, espai cedit per Obra Social “la Caixa”.

Mengual va iniciar la seva intervenció reconeixent que se sol parlar del món sanitari com aquell en què és més difícil assolir el repte de la introducció de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP) perquè és l’àmbit en què hi ha més reticències a canviar. No obstant això, va voler assenyalar com a oportunitat la forta vocació que comparteix amb molts companys per una feina en què, assegura, el cuidar hi és de forma inherent. ‘Volem unir-nos a aquesta transformació perquè l’ACP és cuidar’, va explicar. La ponent va voler recordar precisament que la infermeria és la disciplina dedicada a cuidar les persones, considerant-les dins d’un entorn, i a acompanyar-les en situacions de malaltia en què elles no puguin sortir-se’n. Tot això, va exposar, es fa ‘proporcionant cures basades en coneixements tècnics i tenint en compte els aspectes bio-psico-social que defineixen la persona’.

La infermera va fer un breu repàs als orígens de la seva professió perquè ‘cal entendre d’on venim i cap a on estem anant ara’, va dir. Així mateix, va destacar alguns conceptes que ja apareixien en models d’infermeria del segle XIX i que ara són vigents en l’ACP: la necessitat de cuidar, el manteniment de la salut, l’entorn i les relacions interpersonals del pacient, l’autocura i l’educació en salut.

Humanitzar la sanitat

Malgrat la recuperació d’aquests conceptes, Mengual va afirmar que amb la introducció de l’ACP s’ha produït un canvi de paradigma en l’atenció sanitària: ‘abans el que fèiem era diagnosticar i curar aplicant-hi molta tècnica. Això no ho hem d’abandonar però hem de complementar-ho’. La infermera va assenyalar que a les persones se les ha d’acompanyar, ‘perquè el camí és llarg’, i que això s’ha de fer respectant els seus drets i la seva dignitat i tenint en compte les seves preferències. ‘Hem d’humanitzar la sanitat i escoltar sempre el pacient’, va dir, i va afegir que s’ha de fer establint relacions d’ajuda mútua, ja que el professional ha d’aprendre del pacient i el pacient del professional. ‘Per fer tot això que volíem llavors i que busquem ara – explica la ponent – ens cal conèixer la persona, l’entorn i les capacitats, així com les seves preferències, gustos i desitjos i, en definitiva, la seva història de vida’. Mengual va assenyalar que cal proporcionar autonomia a la persona potenciant les seves capacitats, ‘donar-li eines perquè ell o ella pugui assolir les fites’. Per últim, va recordar als assistents que el pacient té dret a saber i a decidir.

La infermera va explicar que al Centre Assistencial Mutuam la Creueta, per implementar-hi l’ACP, han elaborat un pla de treball que inclou, entre d’altres, formació continuada dels professionals, assistència i participació d’aquests a jornades i organització de sessions de sensibilització a la residència. ‘El camí és llarg, però som un equip que treballem plegats’, va reconèixer la ponent, que va voler compartir amb els assistents un vídeo en què un pacient de la residència feia un paral·lelisme entre la figura de la infermera i un germana gran que vetlla per tu. Per cloure la seva intervenció, Mengual va recordar una frase del periodista Carles Capdevila: ‘tenir cura és molt més que curar’.