Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

“Ningú em va orientar sobre residències que s’adaptessin al problema del meu pare fins que vaig parlar amb Mutuam”

Núria Cànevas, 52 anys

En Francesc, amb 82 anys, vivia sol i era una persona molt autònoma. Tot va canviar sobtadament quan va patir una crisi de la malaltia mental que arrossegava des de feia anys que faria que necessités ajut les 24 hores del dia. La Núria, la seva única filla, treballava i no podia oferir-li aquesta atenció.

Una tieta li va recomanar que es posés en contacte amb el Servei d’Orientació Social (SOS) de Mutuam. Des d’aquest servei, i d’acord amb les necessitats del seu pare, li van recomanar que contractés “Mutuam a casa”, un servei d’atenció a domicili. “Vam provar amb diverses persones i ens van proporcionar una auxiliar amb qui vam estar molt contents”, recorda la Núria. Tot i que ella era conscient que a la llarga aquest suport no seria suficient, va ser un xoc de la medicació que provocaria la paràlisi del seu pare el que va precipitar que optés per un ingrés residencial. “Em vaig sentir alleujada quan va ser ell mateix qui va reconèixer que ja no podia estar sol”, admet.

Explica com va buscar orientació en altres recursos i es lamenta del poc èxit que va tenir: “Ningú no em va saber recomanar un centre que fos adequat per al problema específic del meu pare fins que vaig parlar de nou amb el SOS de Mutuam”. Després de visitar diverses residències, el Francesc va ingressar a una de les que els havien recomanat. “Estàvem contents amb el centre, però estava massa lluny i necessitava molt temps per visitar-lo”, explica. Llavors, li van recomanar una altra residència més cèntrica on ingressar al seu pare, que els permet sortir a passejar per la ciutat. La Núria no pot amagar la satisfacció: “Hem guanyat molt en qualitat de vida. Ell està controlat i més tranquil, i li han pogut retirar bona part de la medicació”. Agraeix a les professionals de Mutuam que l’ajudessin a discernir allò en què s’havia de fixar d’acord amb les característiques del seu pare: necessitava un centre amb servei psiquiàtric, còmode, alegre, relativament ampli i on hi hagués gent amb qui es pugés relacionar, ja que cognitivament està perfecte. “Hi ha molt per fer en l’atenció a la gent gran i, encara més, en la del malalt mental”, reclama la Núria.


Deixa un comentari