Residències gent gran. Serveis sanitaris i d'atenció a la dependència

El blog del grup mutuam

Compartim coneixements sobre la gent gran i el malalt crònic

Límits del secret professional

El doctor Josep Terés va impartir al febrer una xerrada titulada ‘Límits del secret professional’ en el marc del Curs de Formació Mèdica Continuada en Gerontologia clínica i cures pal·liatives. Organitzada per la Fundació Mutuam Conviure amb l’ànim de contribuir a difondre pràctiques i models d’excel·lència, aquesta formació va dirigida a professionals de l’àmbit sociosanitari i comunitari.

A l’hora d’abordar el complex debat entorn el secret mèdic, és necessari tenir en compte primer de tot alguns conceptes fonamentals. D’una banda, la ‘intimitat’, entesa com aquell espai propi que ens identifica i ens individualitza com a irrepetibles, i que no volem compartir o volem fer-ho només amb qui nosaltres decidim. També la ‘privacitat’, que seria aquell àmbit de la vida que tenim dret a protegir de qualsevol intromissió, i la ‘confidencialitat’, que és el nostre dret a que els que han conegut dades íntimes o privades nostres no puguin revelar-les ni utilitzar-les sense la nostra autorització expressa. Per últim, hem de conèixer el ‘secret mèdic’, que és el deure professional de mantenir ocultes la intimitat i les dades privades de la persona malalta per fins aliens a la pròpia assistència.

Riscos en el cercle de confidencialitat

El concepte de confidencialitat del pacient pot semblar molt clar quan parlem de la relació metge – malalt. Tanmateix, en la medicina actual, ens trobem que el nombre d’actors que intervenen s’ha multiplicat i, per tant, que s’ha ampliat el cercle en què la confidencialitat es pot veure en risc. Hi ha avui dia, doncs, moltes persones que inevitablement s’assabenten de la situació del malalt i totes elles tenen l’obligació de mantenir el secret. Així, el normal és que a un sol malalt el vegin i li facin proves diferents professionals, cadascun amb la seva funció. Però les amenaces a la confidencialitat no és limiten al personal sanitari. En aquest cercle, cal incloure-hi l’entorn personal, tenint en compte l’heterogeneïtat de famílies que existeix en l’actualitat i les situacions tan diverses en què es pot trobar el metge. Per això, el seu deure és pactar amb el malalt a quines persones pot donar informació sobre la seva malaltia. A més, quan ens referim a la confidencialitat, s’ha de tenir en compte els riscos que poden sorgir també en el terreny administratiu. Per exemple, quan els treballadors que s’ocupen del control de qualitat d’un centre hospitalari accedeixen als resultats de les proves que es fan als pacients.

Fora de l’àmbit assistencial, la confidencialitat del pacient també es pot veure en risc en els àmbits de la recerca i la docència. En la recerca, es procura no donar mai noms, però de vegades es fan descripcions de casos clínics amb tantes dades que els casos poden arribar a ser reconegut per algú. Pel que fa a la docència, és obvi que els estudiants han d’aprendre, però ho han de fer amb el permís dels malalts.

No és un deure absolut

La constitució espanyola recull el dret a la confidencialitat en el seu article 18, però el legislador no l’ha desenvolupat i no disposem d’una legislació a què ens puguem acollir. No obstant això, sí que disposem de jurisprudència, i la doctrina dels tribunals, reflectida tant en el codi deontològic català com en l’espanyol, contempla la vulneració del secret professional en casos en què, en no fer-ho, es posi en risc a terceres persones. Per exemple, un metge que tingui un pacient amb un problema d’alcoholisme i que sigui conductor d’un autocar infantil,  no té l’obligació de respectar el secret professional. Amb la deguda discreció, ha de posar el cas en coneixement, només, de les persones que poden solucionar el problema.

El debat sobre els límits del secret professional va atraure els focus mediàtics durant unes setmanes arran del cas del pilot suïcida de Germanwings que va estavellar un avió contra els Alps. Tanmateix, en aquest tràgic episodi hi van confluir diversos factors. La culpa que ningú evités que una persona amb problemes psíquics agafés un Airbus  no va ser només del secret mèdic, sinó també del fet de que no hi hagi una forma legal d’establir una comunicació entre la medecina assistencial i la medecina del treball. De manera que, per exemple, quan un metge li dona la baixa a un pacient és ell qui ha de presentar el part a l’empresa. El més lògic seria que avui dia, ja que la tecnologia ho facilita molt, la baixa arribés directament a l’empresa. Amb això, a més, no es viola el secret professional, ja que no hi apareix el diagnòstic.

Un altre aspecte que va fallar en el cas del pilot de Germanwings, i que és fonamental, és el de l’autoregulació de la professió, l’acció de control dins del propi estament. En el codi deontològic del COMB diu que el metge que tingui coneixement que un company, per les seves condicions de salut, hàbits o possibilitat de contagi, pot perjudicar els pacients, té el deure, amb l’obligada discreció, de comunicar-li i recomanar-li la millor actuació. Igualment, té el deure de posar-ho en coneixement del Col·legi, que disposa d’un programa d’assistència que té l’objectiu doble de preservar el pacient i de recuperar el metge per al correcte exercici professional. Es tracta d’un programa de gran importància que, tant de bo, tinguessin altres professions de l’exercici de les quals es pugui derivar un risc a tercers.

 

Dr. Josep Terés Quiles, especialista en aparell digestiu i president de la Comissió Deontològica del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB)

Deixa un comentari