Beneficis terapèutics i socials de la valoració dels pacients amb demència en el seu entorn

Jeanette Mandujano, metge especialista en geriatria i gerontologia dels Equips d’Atenció Residencial gestionats per Mutuam, va tractar en una sessió clínica organitzada per la Fundació Mutuam Conviure la valoració i seguiment dels pacients amb demència. Aquestes trobades periòdiques responen al compromís de l’entitat de contribuir a difondre les bones pràctiques i els models d’excel·lència tant en l’àmbit sociosanitari com en el comunitari entre els professionals.

La demència és un síndrome adquirit que es caracteritza, no només pel dèficit de memòria, sinó també per l’alteració de la capacitat del pacient de portar a terme les tasques de la vida quotidiana, és a dir, per un deteriorament progressiu del seu funcionament social i ocupacional. Això, lligat a un procés d’envelliment de la població que comporta un augment a nivell epidemiològic, fa que ens trobem davant d’un repte social que cal abordar des de diverses vessants. En aquest sentit, són fonamentals estudis com el que han portat a terme els Equips d’Atenció Residencial (EAR) de Mutuam, basat en un seguiment dels pacients in situ.

Quan parlem de demència, cal tenir en compte que existeixen diferents tipologies. Tot i que disposem de diverses classificacions, la més utilitzada és la que, d’acord amb un criteri etiològic, distingeix entre demències primàries i secundàries. El primer grup el conformen les degeneratives, com l’Alzheimer, la vascular, la de Cossos de Lewy, la frontotemporal o l’associada al Pàrkinson, entre d’altres. Les secundàries són, en canvi, les que tenen causes conegudes i, en molts casos, són reversibles, com les derivades de tumors o d’alteracions endocrines o metabòliques.

Descartar altres síndromes

El diagnòstic de la demència és eminentment clínic. Els trastorns conductuals són els símptomes més evidents però poden respondre a moltes causes i, per això, cal fer un diagnòstic diferencial que inclogui factors de la història clínica, una valoració cognitiva i una de funcional que permetin descartar altres síndromes i determinar de quin tipus de demència es tracta. A partir d’aquí, i per tal de poder fer un abordatge terapèutic adequat i una atenció personalitzada, cal fer l’estadiatge mitjançant eines com l’escala de Reisberg, el test MMSE 30 o l’escala FAST.

A nivell farmacològic, la primera intervenció terapèutica ha d’anar encaminada a tractar l’etiologia, en el cas que ens trobem davant de síndromes reversibles. Quan hi hagi un dèficit colinèrgic, caldrà, en canvi, un tractament amb Donepezilo, Rivastigmina o Galantamina. També s’haurà de valorar l’ús de fàrmacs antagonistes dels receptors NMDA o per tractar símptomes psiquiàtrics. Igualment important és saber quan cal retirar el tractament específic. És així, entre d’altres, quan aquest provoca reaccions adverses, quan no hi ha resposta després de 18 setmanes d’aplicació o quan la presència d’una altra malaltia el contraindiquin.

Intervencions individualitzades i interdisciplinàries

Tanmateix, l’abordatge de la demència ha d’anar molt més enllà del tractament farmacològic. Cal treballar en equip i conjuntament amb la família, a qui s’ha d’explicar tot el procés, per tal d’establir uns objectius per al pacient. Ha de prevaldre sempre la funcionalitat de la persona demenciada i, en aquest sentit, caldrà establir un programa d’exercici físic i d’activitats de la vida diària, així com un d’estimulació cognitiva. A més, caldrà oferir-li suport psicològic, identificar les mesures de seguretat concretes que requereix i elaborar un pla individual de cures.

L’estudi descriptiu portat a terme pels EAR de Mutuam amb 105 pacients demenciats institucionalitzats en les residències del Vallès Occidental i Oriental es va plantejar com a objectiu demostrar la idoneïtat del dispositiu assistencial en geriatria domiciliària per fer la seva valoració i el seguiment. Els responsables de la investigació consideren fonamental efectuar-les en l’entorn propi de la persona, sigui la seva llar o una residència, ja que s’evita l’impacte emocional que pot provocar-los el trasllat. Una de les conclusions que es van obtenir va ser que, després de 6 mesos de la retirada del tractament específic, no van observar-se efectes adversos ni la necessitat de reintroduir-lo. D’altra banda, tenint en compte no només el cost del tractament sinó també el de les visites especialitzades a l’hospital, la intervenció dels EAR va suposar una gran disminució dels costos directes. A més, els responsables de l’estudi consideren que les visites domiciliàries d’aquests professionals esdevenen, més que una visita de seguiment de la demència, una visita de seguiment general del pacient.