Armengol: ‘La majoria de dolors no serveixen per a res’

Març 6, 2018

El doctor Rogeli Armengol, psiquiatre, psicoterapeuta i metge jubilat, va intervenir en la 12a Jornada Sociosanitària amb una ponència titulada "Dolor mental: una mirada mèdica i antropològica del dolor". L’acte, organitzat per la Fundació Mutuam Conviure, va tenir lloc al Col·legi de Metges de Barcelona.

El doctor Rogeli Armengol va voler oferir als assistents a la 12a Jornada Sociosanitària una mirada panoràmica sobre els diferents tipus de dolor que hi ha a la vida i va convertir la seva intervenció en un al·legat contra el patiment, el tema que centrava aquesta edició de la consolidada trobada de la Fundació Mutuam Conviure. ‘Som enemics del dolor i l’hem de combatre, no només perquè no ens agrada, sinó perquè la majoria de dolors no serveixen per a res’, va afirmar el ponent a l’inici de la seva exposició. Va assegurar que ‘la naturalesa no és sàvia, sinó que és el que és’, i ho va justificar explicant que només el dolor referit al moviment ens resulta útil. En canvi, va dir, no ho és el dolor visceral, que no ens serveix d’avís ni ens beneficia. ‘De vegades, es diu que el dolor ens serveix per avisar-nos i anar al metge, però no es té en compte que durant mil·lennis els sanadors, encara no metges, no podien fer res per tractar una perforació gàstrica o un còlic nefrític’, va explicar. Així mateix, va assenyalar que molts trastorns que ens poden portar a la mort o a una invalidesa no són dolorosos, com podria ser l’excés de colesterol. ‘No li va servir a l’humà primitiu i no ens serveix tampoc a nosaltres més que per anar al metge’, va sentenciar Armengol sobre el dolor.

El doctor va subratllar que la sensibilitat al dolor és variable i que això cal tenir-ho en compte en el bon exercici de la Medicina. Va precisar, a més, que els metges no poden prendre’s a ells mateixos com a models a l’hora de valorar el dolor d’un malalt. En aquest combat contra el sofriment, Armengol va afirmar que no hi ha necessitat d’utilitzar paraules diferents per al dolor referit al cos i el referit a la ment. Respecte als dolors mentals, va dir, el pronòstic i el diagnòstic són fonamentals en l’exercici de la pràctica mèdica. ‘El pacient no sap si un determinat dolor o trastorn pot ser greu, invalidant o mortal’, va recordar, tot afegint que el malat sempre té molta por i aquesta el fa patir, i que ha de ser el metge qui la dilueixi afinant el diagnòstic.

Armengol va llistar com a dolors mentals l’angoixa, la por, el pesar, l’amargor, la tristesa, l’abúlia aclaparadora, l’apatia, el tedi i els causats per l’ofensa a la pròpia dignitat, la soledat, la deslleialtat, la infidelitat o la injustícia. Alguns d’aquests, va afirmar, estan relacionats amb trastorns mentals, mentre que d’altres tenen l’origen en trastorns personals o vitals. El ponent va recordar que l’angoixa és el símptoma destacat de l’ansietat i els trastorns fòbics, i que la tristesa, el pesar i l’abúlia són afeccions doloroses presents en els diferents tipus de depressió clínica, tot i que es poden patir alguns d’aquests dolors mentals sense que hi hagi depressió clínica. El psiquiatre va voler assenyalar que ‘quan parlem de depressió estem parlant, més que d’un trastorn mental, d’un trastorn vital’.

Armengol va destacar la importància d’una prescripció adequada de medicació i va mostrar-se en desacord amb ‘l’opinió que no admet medicar els dolors que ens pot ocasionar la vida, com si aquests dolors no poguessin ser tractats i millorar la situació de persones que poden arribar a patir molt’. ‘Per què no podem medicar una intensa situació de dol conseqüència d’una pèrdua?’, es preguntava el doctor, que va assegurar que una lleugera medicació antidepressiva pot ajudar molt en aquestes situacions, si la persona ho accepta. ‘En ocasions, la rigidesa o els fonamentalismes ens poden privar d’ajudar la gent’, va assegurar el ponent en relació als metges. I encara va afegir: ‘No negaré que hi ha un abús de medicació, però també hi ha professionals que tenen opinions exagerades contra la indústria farmacèutica que els impedeixen valorar els beneficis que pot reportar’.

El ponent també va tractar en la seva intervenció els dolors associats a la consciència moral. Va començar explicant que els sentiment sobre els quals aquesta reposa són el respecte, la compassió, el sentiment de vergonya i el sentiment de culpa. Va explicar que la vergonya, en la tradició religiosa, seria el dolor d’atrició, mentre que el sentiment de culpa seria el de contrició. La distribució d’aquests dolors morals i la intensitat quan s’activen, va afirmar, és molt diferent entre les persones. Així, va explicar que hi ha persones que quan infringeixen les normes o ocasionen danys o perjudicis senten vergonya però molt poc sentiment de culpa mentre que d’altres són propícies a sentir-se molt culpables. ‘Ara bé, el percentatge de persones que senten culpa i el dolor subsegüent no és gaire elevat’, va afirmar, i va afegir que, tot i que la vergonya és un sentiment important, perquè ens impedeix molt sovint infringir danys als altres, el sentiment de culpa és més consistent i humanitari perquè desenvolupa un sagrat respecte per la vida i per la voluntat de proïsme. ‘La naturalesa no és sàvia i no sempre estem d’acord amb ella perquè, no poques vegades, ens provoca dolors innecessaris i inútils, però en allò relatiu a la consciència moral, diria tot el contrari’, va afirmar Armengol. Tot seguit, va assenyalar que si la naturalesa ens hagués dotat de més quantitat i intensitat de sentiment de culpa, la convivència humana seria millor. ‘Els conflictes, les opressions, els perjudicis i els abusos serien molt menors si la majoria dels humans tinguessin un accés més fàcil al dolor de contrició’, va cloure el ponent.


Deixa un comentari