El patiment aliè en els professionals sanitaris

Meritxell Naudeillo, psicòloga i coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona – Fundació Bancària la Caixa, va participar com a ponent en la 13a Jornada Sociosanitària. La seva intervenció es va produir en la taula rodona i es va centrar en l’impacte del patiment aliè en els professionals sanitaris.

Quan parlem de l’impacte del patiment aliè en els professionals sanitaris hem de tenir en compte que es tracta de professions que es basen en cuidar dels altres. Quan sortim de la Facultat disposem de coneixements que ens serveixen per portar a terme correctament la nostra disciplina, però en canvi ningú no ens ha ensenyat què s’ha de fer en una trobada terapèutica on els pacients i familiars  ens plantegen preguntes que no sabem abordar. Som persones sensibles i vulnerables, i sovint això toca la nostra part més emocional. Tots tenim una trajectòria de vida amb ferides emocionals, les quals és important tenir identificades. D’aquesta manera, quan en una trobada terapèutica les emocions ens ressonen serem capaços de no implicar-nos més del que toca i podrem diferenciar a qui pertanyen.

Acompanyar pacients i famílies és un moment difícil i no tots els models de relació terapèutica ens són útils. El model de “sanador ferit”, que va definir Henry Nowen, ens diu que, com a persones ferides, quan som davant del pacient i el seu entorn hem de reconèixer allò que ens mou i saber diferenciar si allò que sentim són emocions nostres o d’ells. És important cuidar i acompanyar ,i evitar la sobreimplicació ja que ens pot comportar un desgast emocional i psicològic.

Fins ara hem estat treballant molt sota un model paternalista i, tot i que actualment s’està deixant de banda, encara hi tendim sovint. Aquest model ens porta a intentar salvar, ajudar l’altre resolent-li els problemes. Hem de tenir clar que els problemes són seus i nosaltres podem acompanyar-los i oferir-los els recursos, acollir el seu dolor i patiment, però quan en una situació entrem en un contacte més fort, hem de pensar perquè ens passa i tenir clar d’on ens venen les ganes de voler salvar. Hem de ser empàtics amb els pacients, però també tenir en compte que si sobrepassem els límits de l’empatia estarem desprotegits.

Què fa patir els professionals

Les fonts de patiment dels professionals en una trobada terapèutica poden ser diverses. De vegades, per exemple, ens fa pena comunicar a les famílies una mala notícia. No obstant això, no té sentit posposar aquest moment. El nostre paper és senzillament ser allà amb ells, acompanyant-los. D’altres, ens estressem quan ens confronten amb preguntes del tipus “em moriré, doctor?”. La nostra resposta no pot ser oferir tractaments que sabem que no evitaran que el pacient mori i que l’única cosa que fan és allargar el patiment, del pacient i del professional. Així mateix, estem sotmesos a molt estrès, perquè tenim moltes visites i, en l’àmbit sociosanitari, són totes de pacients avançats, en molts casos, en situació de final de vida. Aquesta vivència constant amb la mort freqüentment ens la fem nostra.

Respecte a les dificultats emocionals en els professionals, hem de ser capaços d’identificar si la tristesa, la desesperança, l’enuig, l’esgotament, la soledat, la frustració, el patiment o la culpa que sentim són nostres o de la situació. Si cada vegada que rebem la visita d’un pacient o família ens sentim tristos, hauríem de preguntar-nos si no ens està fent reviure una ferida nostra que no està tancada.

En relació a aquesta qüestió, des de l’EAPS Mutuam Barcelona, ens vam plantejar portar a terme un estudi per valorar l’autoconsciència emocional que tenen els professionals que atenen pacients amb malaltia avançada i en situació de final de vida. La població de l’estudi eren els professionals dels nostres equips receptors i la mostra la conformaven els de la Unitat de Cures Intensives i la Unitat de cardiologia de Sant Pau. Vam extreure la conclusió que els professionals que treballen a cures pal·liatives semblen ser més conscients de les emocions que se’ls desperten en les trobades terapèutiques.

Burnout i fatiga de compassió

Alguns dels problemes associats al patiment més habituals entre els professionals són el síndrome burnout i la fatiga de compassió. El primer és una resposta a l’estrès laboral crònic i es caracteritza per l’esgotament emocional, la despersonalització i la baixa realització personal. És fonamental, en aquests casos, saber identificar quan el malestar que sentim és causat per una sobrecàrrega de feina i no pagar-ho amb els pacients i les famílies.

La fatiga de compassió és un sentiment de profunda empatia i pena per la persona que pateix, acompanyat d’un desig d’alleujar-li el dolor i els problemes. És fonamental que els professionals tinguem sempre present que hi ha situacions que no depenen de nosaltres i no les podem arreglar, i que el que hem de fer és ajudar el pacient a resoldre-les, connectar recursos, etc. La diferència entre el burnout i la fatiga és que mentre el primer sorgeix de la interacció del professional amb l’entorn de la feina, i hi influeixen factors personals, laborals i institucionals, el segon es desenvolupa específicament de la relació entre el pacient i el professional, és inherent a cuidar. La fatiga de compassió constant pot portar, però, a un burnout.

Factors protectors

Afortunadament, en relació a tots dos hi ha uns factors protectors que trobem en les nostres professions. Un d’ells és la satisfacció de la compassió, que és la capacitat de rebre gratificació de la cura que es dona a altres persones. Un altre, és la resiliència, que és la capacitat per fer front a les adversitats, superar-les i, fins i tot, sortir-ne enfortit. Aquesta capacitat pot ser apresa i ens fa conscients que tots som vulnerables.

Els professionals sanitaris també hem de posar en pràctica l’autocura. El primer de tot que hem de fer quan sentim patiment és demanar ajuda, no només al company, també a la família, a un cap directe o a organitzacions com Galatea. És molt important evitar transferències i actuar des de la distància necessària. A més, cal que fem un treball personal que ens permeti identificar què ens passa. Així mateix, cal que fem supervisió entre els companys i compartim els casos. El treball en equip és, en aquest sentit, essencial, perquè ens facilita el suport mutu, compartir coneixements, etc.

D’altra banda, és clau la formació continuada, però no només centrada en els continguts, també en la gestió de les emocions, participar en jornades i congressos i fer recerca. Per últim, també és important que fora de la feina creem xarxes i relacions “nutritives”, ens envoltem de gent amiga i hi compartim estones de lleure, així com que cultivem aficions i siguem capaços de relaxar-nos i gaudir del que ens agrada. A més, hem de tenir la capacitat de riure amb els altres i riure de nosaltres mateixos, així com de gaudir de la vida i de celebrar les petites coses que aquesta ens dona. No podem oblidar que els professionals sanitaris som persones i no súper herois. No hem de posar ni barreres ni cuirasses. Tots som vulnerables, i així ajudem també als nostres pacients.

Meritxell Naudeillo

Coordinadora de l’EAPS Mutuam Barcelona – Fundació Bancària la Caixa